- Bé, ho faré, si beneitegeu gaire.
- Oh! sí… He vist famílies senceres en el mateix compromís.
- Murri! Us penseu que sou algú: veritat?
- Ai, ai! Quín capell!
- Podeu abonyegar-lo, aquest capell, si no us plau. Llengua que no li deu una patacada: qui li doni una patacada, rebrà.
- Sou un mentider.
- Vós en sou un altre.
- Us baralleu de per riure, i no goseu començar.
- Vejam… fugiu-me del davant!
- Escolteu: si ha de durar gaire més aquest desvergonyiment, agafo una pedra i us enceto el cap.
- Oh! És clar que ho fareu.
- Bé, doncs, ho faré.
- Bé, per què no ho feu, doncs? Per què aneu dient que ho fareu? Per què no ho feu? És perquè teniu por.
- No en tinc, de por.
- Sí que en teniu.
- No, que no en tinc.
- Sí que en teniu.
Una altra pausa, i més ullades i borneig, l'un al volt de l'altre.
Al cap de poc estigueren espatlla contra espatlla. Tom digué:
- Aneu-vos-en d'aquí.
- Aneu-vos-en vós.
- No vull, en bona refè.
- En bona refè, no vull.
Així romangueren, cadascú amb un peu fent angle, com un estrep, i tots dos empenyent, que més no podien, i mirant-se amb les celles arrufades d'odi; però cap dels dos no pogué guanyar aventatge. Després de lluitar fins que tots dos foren arborats i envermellits, cadascú relaxà la seva tensió amb vigilant cautela, i Tom digué:
- Sou un covard i un cadellet. Li parlaré de vós al meu germà gran, i ell us pot ben estabornir, i jo li diré que ho faci.
- Què se me'n dóna, del vostre germà gran? Tinc un germà que és més gran que no pas ell; i, fins i tot, pot engegar-lo per damunt d'aquest clos.- (Tots dos germans eren imaginaris).
- Això és una bola.
- Perquè vos ho digueu, no vol dir que en sigui.
Tom féu una ratlla en la pols amb el seu dit gros, i digué:
- Llengua que no camineu damunt d'això. I si ho feu us aporrinaré fins a aclotellar-vos en terra. Qualsevol que tingui llengua es guanyarà un pebrot.
El noi nou ho petjà cuitosament, i digué:
- Heu dit que ho faríeu: ara vejam còm ho feu.
- No em feu més nosa, ja: val més que us en aneu a pendre la fresca.
- Bé: heu dit que ho faríeu… Per què no ho feu?
- Vatuanada! Ho faig per dos cèntims.
El noi nou es tragué de la butxaca dos coures dels grans, i els mostrà irrisòriament en la mà estesa.
Tom, d'un patac, els tirà a terra.
En un instant els dos nois caigueren i giravoltaren pel fang, aferrussats com a gats; i per espai d'un minut s'estiraren i esquinçaren el pèl i els vestits, es donaren cops de puny i esgarrapades al nas, i es cobriren de pols i de glòria. Al cap de poc, allò que era confusió anà precisant-se; i en mig de la boira del combat aparegué Tom, a cavall del noi nou, i pataquejant-lo amb els punys.
- Digueu: «Em dono!»- féu Tom.
El minyó no feia sinó lluitar per alliberar-se. Plorava, principalment de ràbia.
- Digueu: «Em dono!»- I els cops de puny continuaren. A la fi l'estranger deixà sentir un ofegat «-Em dono!», i Tom el deixà alçar i digué:
- Això us servirà de lliçó. Una altra vegada teniu més compte a mirar amb qui feu el poca-solta.
El noi nou se n'anà tot raspallant la pols de sos vestits, sanglotant, rondinant, i girant-se, adesiara, i sacsejant el cap i amenaçant amb allò que faria a Tom «l'altra vegada que l'atrapés al carrer». A la qual cosa Tom respongué amb befes i emprengué el seu camí joiosament; i, tan prompte com hagué girat l'esquena, el noi nou arreplegà una pedra, l'engegà, i el tocà entre les espatlles, i després girà cua i corregué com un antílop. Tom empaità al traïdor fins a casa seva i així esbrinà on vivia. Mantingué la seva posició a la porta per algun temps, desafiant l'enemic a sortir a fora; però l'enemic es limità a fer-li ganyes darrera la finestra, i declinà la proposició. A la fi la mare de l'enemic aparegué, i digué a Tom que era un noi dolent, poca pena i ordinari, i li va manar que se n'anés. Així, doncs, ell se n'anà, però digué que, ell rai, es podia permetre d'ajornar-ho.
Arribà a casa molt tard aquella nit; i, en enfilar-se cautament a la finestra, descobrí una emboscada en la persona de la seva tia; i quan ella veié l'estat en el qual es trobaven sos vestits, la seva resolució de convertir-li la festa del dissabte en captiveri i treballs forçats esdevingué d'una fermesa diamantina.
Capítol II
El matí del dissabte havia vingut, i tot el món estiuenc era brillant i gerd, i desbordant de vida. Hi havia una cantúria en cada cor, i, si el cor era jove, la música eixia als llavis. Hi havia joia en cada rostre, i primavera en cada pas. Els arbres «de la llagosta» (Acàcies dels tipus Gleditsia o Robinia) eren en plena florida, i la fragància de les flors omplia l'aire. Cardiff Hill, més enllà del poblet i damunt ell, estava tot verd de vegetació, i queia a prou distància per a semblar una Terra Paradisíaca, somniosa, sossegada i invitadora.
Tom aparegué per la vorera, amb una galleda de blanc i una brotxa; i l'alegria fugí de la natura i una pregona melangia s'establí en son esperit. Trenta yardes d'un clos dilatat, de nou peus d'altura! Li semblà que la vida era tota buida, i l'existència una simple càrrega. Tot sospesant, enfonsà la brotxa a la galleda, i la passà damunt la post del cim; repetí l'operació; va tornar-hi; comparà la insignificant llenca emblanqueïda, i segué damunt una caixa de fusta, tot descoratjat. Jim eixí de la porta fent gambades, amb una galleda de llauna, i tot cantant la cançó Les Noies de Buffalo. El portar aigua de la bomba municipal havia estat sempre feina odiosa a l'esguard de Tom, fins aleshores; però ara no li semblà el mateix. Va recordar que hi havia colles de gent a la bomba. Nois i noies, de blancs, de mulatos i de negres, hi estaven sempre esperant el torn, descansant, baratant joguines, barallant-se, espinyant-se, fent aldarull. I va recordar que, encara que la bomba no era sinó cent cinquanta yardes enfora, Jim mai no tornava amb una galleda d'aigua sinó passada una hora; i, així i tot, algú, generalment, havia d'anar-lo a cercar. Tom digué:
- Escolteu, Jim: jo aniré a cercar l'aigua, si vos emblanquineu una mica.
Jim bellugà el cap, i digué:
- No puc, senyoret Tom. La vella senyora em digué que anés i portés aquesta aigua, i que no m'aturés a beneitejar amb ningú. I va dir que esperava que el senyoret Tom em demanaria que jo emblanquinés, i digué que jo toqués pirandó i tingués esment de la meva feina, i digué que ella vetllaria per l'emblanquinament.
- Oh! No en feu cabal, del que hagi dit, Jim. Ella sempre hi parla, així. Deu-me la galleda: no estaré fora sinó un minut. Ella no ho sabrà.
- Ah! No puc, senyoret Tom. La vella senyora em faria un cap nou. Ben cert que me'l faria.
- Ella! Ella mai apallissa ningú: tusta el cap d'un hom amb el didal. I qui se n'encaparra d'això? Voldria saber-ho. Parla qui-sap-lo, però el parlar no fa mal: almenys no en fa si no es posa a gemegar. Jim, us donaré una bala! Us donaré una bala bona i blanca.
Jim començà de vacil·lar.
- Bala blanca, Jim, i guanya sempre!
- Noi! És una cosa d'allò més bonica, a fe. Però, senyoret Tom, tinc una gran por de la vella senyora.
Tanmateix Jim no era més que humà: una atracció com aquella era massa forta per a ell. Deixà en terra la galleda i prengué la bala blanca. Al cap d'un minut anava, cames ajudeu-me, carrer avall, amb la seva galleda i una pruïja a l'esquena: Tom emblanquinava amb vigor, i la tia Polly es retirava del camp amb una sabatilla a la mà i el triomf en sos ulls.
Però l'energia de Tom no va durar gaire. Començà de pensar en la grifolda que s'havia proposat per aquell dia, i sos dols es multiplicaren. Aviat els nois en llibertat vindrien corrent, esmerçant-se en tota mena de delitoses expedicions; i en farien qui-sap-la riota, d'ell, perquè havia de treballar. Només el pensar-hi l'abrusava com un foc. Es tragué la seva mundanal riquesa i l'examinà: trossos de joguines, bales i escombraries; coses potser abastament per a comprar un canvi de feina, però no pas per a comprar tota una mitja hora de pura llibertat. Així, doncs, retornà sos minvats cabals a la seva butxaca, i abandonà la idea d'intentar la compra dels nois. En aquell moment, ombrívol i desesperat, una inspiració esclatà dins ell, no menys que una gran, magnífica inspiració. Agafà la seva brotxa i es posà tranquil·lament a treballar. Ben Rogers comparegué tot seguit a la vista; el noi, entre tots els nois, del que ell havia temut la mofa. Ben caminava fent salts, bots i gambades; prova abastament que el seu cor era gai i les seves esperances esbarjoses. Menjava una poma, i feia a intervals un llarg i melodiós esgarip seguit d'un ding-dong-dong, ding-dong-dong, en to profund, perquè estava personificant un vapor. A mesura que s'anà atansant, apaivagà la seva celeritat, es posà al mig del carrer, es decantà d'allò més a estribor, i orsà feixugament, amb laboriosa pompa i minuciositat, perquè personificava el «Big Missouri», i es creia tenir un calat de nou peus d'aigua. Ell era vapor i capità, i campaner, tot plegat: així és que havia d'imaginar-se a sí mateix en sa pròpia coberta més alta, donant les ordes i executant-les.
- Pareu, mestre! Ning, ning, ning!- La marxa del vaixell gairebé s'extingí, i ell tirà cap amunt, a pleret, envers la vorera.
- Màquina endarrera! Ning, ning, ning!- Redreçà sos braços, i els posà tots enravenats per sos flancs avall. -Màquina a babord! Ning, ning, ning! Xu, xx, xu, xu!- La mà dreta descrivia a l'ensems cercles majestuosos, perquè representava una roda de quaranta peus. -Refermeu a estribord! Ning, ning, ning! Xu, xx, xu, xu!- La mà esquerra començà de descriure cercles. -Pareu a estribord! Ning, ning, ning! Pareu a babord! Proa avant, decantant l'estribord! Para! Gireu de mica en mica! Ning, ning, ning! Xu, xu, xu! Etzibeu aquesta rellinga de gratil! De pressa, ara! Enfora l'amarra! Que esteu badant? Deu un tomb a la soca amb la corda! Feu-vos arran del moll, ara! Engegueu! Pareu la màquina, mestre! Ning, ning, ning! Xt! xt! xt! (fent anar la clau de prova).
Tom continuà emblanquinant: no feu cabal del vapor. Ben el mirà de fit a fit un moment, i després digué:
- Hi, hi! Esteu aquí estaqueta: no és veritat?
Cap resposta. Tom examinà son darrer toc amb l'esguard d'un artista. Després donà una altra suau escomesa a la seva brotxa, i examinà el resultat, com abans. Ben es posà al seu costat. A Tom la poma li feia venir salivera, però romangué quiet, sempre maldant. Ben digué:
- Hola, minyó! Us cal treballar: oi?
Tom es mogué sobtadament i digué:
- Ah! Sou vós, Ben? No me n'havia atalaiat.
- Sabeu? me'n vaig a nedar, jo. No us agradaria de poder venir? Però, és clar, més us estimeu treballar: oi? És clar, que us ho estimeu més.
Tom contemplà el minyó una estona, i digué:
- De què en dieu treball?
- Bé, no es feina, això?
Tom reprengué l'emblanquinament, i contestà amb negligència:
- Bé, potser que en sigui i potser que no en sigui. El que jo sé és que ve a la mida de Tom Sawyer.
- Oh! Escolteu: no voleu pas dar entenent que us agradi?
La brotxa continuava movent-se.
- Agradar-me? Bé, no sé per què no m'hauria d'agradar. És que un hom té la sort d'emblanquinar una tanca cada dia?
Això posà l'afer sota una nova llum. Ben va parar de rosegar la seva poma. Tom passà la brotxa exquisidament d'ací d'allí, reculà per a veure l'efecte, afegí un toc en aquest indret i aquell altre, i sospesà de bell nou l'efecte, mentre Ben li reparava cada moviment, i esdevenia més i més interessat, més i més absort.
Al cap de poc digué:
- Escolteu, Tom: deixeu-me emblanquinar una mica.
Tom reflexionà: estava a punt de consentir, però canvià de determini.
- No, no; la tia Polly és molt mastegatatxes pel que fa a aquest clos (el de la banda del carrer, sabeu?); però, si fos el clos de la banda del darrera, a mi tant me fóra i a ella també. Sí, és molt mastegataxes, pel que fa a aquest clos: hom ha d'anar amb molt de compte: crec que no hi hauria un noi entre mil, i potser entre dos mil, que ho pogués fer de la manera que cal.
- Sí? De bo de bo? Oh! Vaja, deixeu-m'ho provar només: només una mica. Jo bé us ho deixaria fer, si vós fóssiu jo, Tom.
- Bé, a mi em plauria, indi honrat; però la tia Polly… Mireu, Jim volia fer-ho, però ella no li ha volgut consentir. Sid també volia fer-ho, però ella tampoc li ha volgut consentir. No veieu, ara, que estic lligat, en aquest punt? Si vós us emprenguéssiu el clos, i passés qualsevol cosa…
- Oh! Romansos! Tindré tant d'esment com vós mateix. Deixeu-m'ho provar. Escolteu… us daré el dintre de la poma.
- Bé, veureu… No, Ben: traieu-vos-ho del cap: tinc por…