Hi havia una altra cosa que el preocupava, va dir lArmandino: lalcalde no volia el gos. Havien de donar-lo a algú altre, però a la nota hi deia: «El gos no pot canviar de poble», així que portar-lo a Viterbo no estava bé. El gos era allà, al darrere de la casa, i van voler que el veiés. Darrere la casa hi havia un gran arbre, i una pila descombraries. El gos estava lligat a larbre. Era un gos llarg, prim, vell, amb les orelles llargues que penjaven sobre una cara trista. Es deia, va dir lArmandino, Xèrif.
LArmandino i lOrnella shavien enganxat a en Carmine, i el van seguir fins a la plaça i a lestanc, on ell, per treure-sels de sobre, els va dir que marxava. Lestanc també era el bar i, aquí, en Matteo Tramonti i la Ivana estaven prenent un caputxino. LArmandino va convidar a dinar tothom dient que al camp hi havia un restaurant fantàstic, amb un vi fantàstic. La Ivana va respondre que amb el caputxino en tenia prou. Amb dificultats es van desfer daquells dos, la Ivana caminant cap al cotxe amb les mans a les butxaques i a pas redoblat, en Carmine i en Matteo Tramonti prometent que tornarien al cap duna estona.
Van passar tota la tarda passejant pel camp. En Carmine caminava amb el braç sobre les espatlles de la Ivana. Ella callava. No plorava. Ell va recordar que ni tan sols va plorar quan va morir la nena. Ell veia el seu perfil pàl·lid, el nas llarg, agut i fi, els cabells castanys recollits al cap, labric vell i gastat, de «persona que han tret del riu». Tots tres callaven. Ell va pensar que eren, aquelles dues persones, la Ivana i en Matteo Tramonti, les persones amb les quals se sentia més bé de tot el món. Estar amb ells era senzill. Quan estava amb els altres, amb la Ninetta, amb els diversos amics de la Ninetta, amb els diversos parents de la Ninetta, i també amb els arquitectes que treballaven amb ell a lestudi, se sentia obligat a encongir-se en una postura entumida i complicada, i sentia que es tornava a la vegada estúpid i tortuós.
Llavors, de cop i volta, mentre estaven asseguts descansant en un prat, la Ivana i en Matteo Tramonti es van posar a parlar de lAmos Elia feliçment, com si encara estigués viu. Quan cantava. Quan cuinava sopa. Quan explicava alguns somnis que tenia, estranys, llargs, plens danimals. Quan es vestia bé, amb lamericana creuada blava i la corbata de seda, per anar a sopar a casa de lalcalde. Quan anava en moto, saltant per aquells camins de cabres, espantat i cautelós. En els últims anys havia deixat de fer servir la moto i lhi guardava un pagès. De tant en tant anava a visitar-la, com si es tractés dun animal o dun nen que algú està cuidant. De vegades parlava daquella dona que havia tingut, amb la qual es va casar durant la guerra, mig jueva i estrangera, amb qui shavia casat per millorar la seva situació amb la policia, i només per això. Durant un breu període, setmanes o mesos, ell, tanmateix, havia desitjat tenir un fill amb ella. Però de seguida li va semblar una bogeria. Ella, daltra banda, tenia una retroversió de lúter. Aviat es va adonar que no la suportava, era molt avorrida, això és el que ell deia, però sempre havia conservat alguns objectes della, una tortugueta de marfil, un necesser esparracat, i labric. Recordava la seva veu apagada, els seus moviments lents i maldestres, perquè era una dona, deia ell, amb la pressió baixa i la sang fluixa. Després de la guerra shavien separat. Només una vegada ella havia anat a Fontechiusa a veurel, i van tenir una discussió terrible, per política, perquè ella estava en contra de Stalin, i ell també, però des dun punt de vista diferent, i després per una camisola de llana que ella shavia oblidat a la cuina i que ell havia fet servir per netejar la moto sense adonar-sen. Ella havia marxat, aquell dia, molt indignada, amb una indignació ardent però apagada, taques vermelles al seu rostre pàl·lid, i ell lhavia acompanyat a lautobús, amb un alleujament profund, li havia deixat a les cames un paquet amb coses bones per menjar durant el viatge, i mentrestant, ella no deixava de repetir que ell tractava les seves coses com si fossin draps. Però shavia oblidat aquell abric, i a continuació li havia escrit que no lhi fes arribar, ja que no tenia traça a preparar paquets postals, ni tampoc a comprar coses de menjar, perquè en aquell paquet hi havia un formatge que semblava sabó. Després ella va desaparèixer, ell en va perdre la pista. Era una dona que no valia gran cosa, deia ell, i, a més a més, li agradava molt viure sol. Ell estava molt unit al seu germà, i suportava també la seva cunyada, però li prenia el pèl pels seus tirabuixons rossos, per les seves sabatilles, i senfuria quan la veia posar-se el davantal i preparar-se per netejar la casa. Cap al vespre, va ploure moltíssim, i estaven ben xops quan van arribar a lhostal de Todi, on havien reservat les habitacions. Van sopar al mateix restaurant de lhostal, després es van quedar una bona estona al vestíbul bevent aiguardent i assecant-se la roba al costat duna estufa de llenya.
Van marxar lendemà, després del funeral. En Carmine va dir que volia pagar ell la factura de lhostal, a la Ivana perquè era pobra, a en Matteo Tramonti perquè era un noi jove. La Ivana va protestar una mica, va dir que no era tan pobra, tenia uns pares acomodats que li donaven diners sempre que ho necessitava; en Matteo Tramonti no va protestar. Feia mitja hora que havien sortit quan la Ivana va dir que volia tornar per recollir el gos. No estava tranquil·la pensant en aquell gos que shavia quedat en aquell pati tan trist. «Cvec que tens vaó», va dir en Matteo Tramonti. «Què vol div que un gos no pot canviav de poble. Pev què. Són aquelles maldats que deixava anav de tant en tant». Van tornar. A la casa de lAmos Elia, a la cuina, lArmandino i lOrnella estaven fullejant atles, revistes i diaris. En Carmine va entrar tot sol. Va dir que la senyora Riviera desitjava emportar-se el gos amb ella. La seva filla, lAngelica, era una apassionada dels gossos. Era mentida, perquè lAngelica no suportava els gossos. LArmandino es va quedar perplex. Ell volia insistir-li a lalcalde. Però lOrnella va dir que, en el fons, la voluntat dels morts també shavia dinterpretar. LAmos desitjava que el gos estigués content. Ser estimat per una nena, hi ha res més bonic per a un gos? El gos sempre era allà, lligat a larbre. El van ficar al cotxe, als braços den Matteo Tramonti. LOrnella i lArmandino es van quedar immòbils mentre els veien marxar, petitons, ell prim i encorbat, ella dreta, rígida i grassoneta. En Matteo Tramonti va dir que semblava que acabaven de sortir duna cançó infantil. LArmandino i lOrnella, ell ben bo, ella ben bella. El gos bordava i va bordar durant tot el trajecte. La Ivana va dir que potser es queixava pel disgust per haver-lo portat a la ciutat. «Ah, no va dir en Matteo Tramonti, ves de tovnav enveve, si us plau».
En Carmine va arribar a casa seva ben entrada la tarda. Era diumenge. Aquell dia, la Ninetta duia un jersei vermell nou, en Dodò jugava amb els cotxes sobre la catifa, lEvelina havia portat una focaccia, bevien te, la Ciaccia Oppi brodava, a petició de la Ninetta, una gran mitjalluna en un vestit de mag que en Dodò havia de posar-se en una festa de disfresses, al cap duns dies, en una casa de la mare de la Ciaccia Oppi, a Velletri. Dominava lestança el gran cap de lEvelina, amb els seus cabells vaporosos blaus, la seva alçada imponent i enèrgica, i el seu somriure, semblant al de la Ninetta, ofert com una joia, però acompanyat duna satisfacció íntima de ser, en la vellesa, tan alta, dreta i forta. Era allà com un monument a la vellesa elegant, sàvia, destrament adinerada i sana. En Carmine va sentir que lodiava. També detestava les altres dues que estaven amb ella. Li va semblar horrible que dins daquell odi shi trobés barrejat en Dodò. Detestava totes les persones daquella estança, i lestança. Va dir que volia sortir a passejar amb en Dodò. Van dissuadir-lo. En Dodò estava a punt de menjar la seva sèmola, i després havia demprovar-se el vestit de mag. «No sembles trist, encara que acabis de tornar dun funeral va dir lEvelina. Sembles irritat, però no trist. Sembles emprenyat amb algú». «Estic cansat». «Però tampoc sembles cansat, tens una cara acolorida, i normalment estàs molt més pàl·lid». «Magrada el camp va dir ell. Vaig néixer al camp, i quan vaig al camp em sento bé. Era maco, el lloc on hem estat». «Heu estat, perquè éreu molts, de fet heu agafat el cotxe gran. Així que la Pina, el Mimmo i jo hem hagut de renunciar a anar a Lucca, però no passa res, no era important. El mini no lhem agafat perquè no està en bon estat. Em sap greu pel Mimmo, perquè estava molt il·lusionat amb aquesta excursió», va dir lEvelina. «Em sap greu, demano perdó», va dir en Carmine. «Hi havia la Ivana Riviera, és clar, el mort era amic seu, i qui més hi havia?», va preguntar lEvelina. «En Matteo Tramonti». «Ah, en Matteo Tramonti. El fill de ladvocada Tramonti. Un noi, diuen, amb inclinacions peculiars». «Marieta», va dir la Ciaccia Oppi. «Sí, pobrets, un marieta». «Era un lloc molt maco va dir en Carmine. Mhauria agradat viure al camp, i ser metge, potser, com lAmos Elia». «Ell hi vivia tan bé, al camp, que sha suïcidat», va dir la Ninetta. «Però era molt neuròtic va dir la Ciaccia Oppi. Mho ha dit la meva cosina. La meva cosina és daquella zona. Estava sol, no tenia ningú. O potser sí, un germà». «La seva dona va dir en Carmine, caldria buscar-la a Berlín, mitjançant els consolats, les ambaixades, si vosaltres per casualitat hi coneixeu algú». «No tenia dona», va dir la Ciaccia Oppi. «Sí que en tenia». «Al funeral de lOreste Padúla no vas venir, i, de fet, havíem dinat moltes vegades amb ell, i malgrat això, ten vas a correcuita al funeral daquest metge, a qui no has vist mai la cara», va dir la Ninetta. «I qui és lOreste Padúla?», va preguntar la Ciaccia Oppi. «Un familiar nostre, que va morir de trombosi laltre dia», va dir la Ninetta. «Tu tens una pila de familiars va dir en Carmine, no puc estar per tots». «Tu també, tens un formiguer de familiars va dir la Ninetta, a Vinchiaturo, a lAquila, i jo soc amable amb tots. Els hi envio postals. Els convido quan venen aquí. I això que no són gens divertits». «LAmos Elia no tenia dona», va dir la Ciaccia Oppi. «En tenia. Caldria buscar-la». LEvelina feia senyal que no, lentament, amb el seu cap blau. «No conec ambaixadors a Berlín», va dir. «Només faltaria que ara, a més a més, haguéssim de posar-nos a buscar la dona de lAmos Elia», va dir la Ninetta.
En Carmine va arribar a casa seva ben entrada la tarda. Era diumenge. Aquell dia, la Ninetta duia un jersei vermell nou, en Dodò jugava amb els cotxes sobre la catifa, lEvelina havia portat una focaccia, bevien te, la Ciaccia Oppi brodava, a petició de la Ninetta, una gran mitjalluna en un vestit de mag que en Dodò havia de posar-se en una festa de disfresses, al cap duns dies, en una casa de la mare de la Ciaccia Oppi, a Velletri. Dominava lestança el gran cap de lEvelina, amb els seus cabells vaporosos blaus, la seva alçada imponent i enèrgica, i el seu somriure, semblant al de la Ninetta, ofert com una joia, però acompanyat duna satisfacció íntima de ser, en la vellesa, tan alta, dreta i forta. Era allà com un monument a la vellesa elegant, sàvia, destrament adinerada i sana. En Carmine va sentir que lodiava. També detestava les altres dues que estaven amb ella. Li va semblar horrible que dins daquell odi shi trobés barrejat en Dodò. Detestava totes les persones daquella estança, i lestança. Va dir que volia sortir a passejar amb en Dodò. Van dissuadir-lo. En Dodò estava a punt de menjar la seva sèmola, i després havia demprovar-se el vestit de mag. «No sembles trist, encara que acabis de tornar dun funeral va dir lEvelina. Sembles irritat, però no trist. Sembles emprenyat amb algú». «Estic cansat». «Però tampoc sembles cansat, tens una cara acolorida, i normalment estàs molt més pàl·lid». «Magrada el camp va dir ell. Vaig néixer al camp, i quan vaig al camp em sento bé. Era maco, el lloc on hem estat». «Heu estat, perquè éreu molts, de fet heu agafat el cotxe gran. Així que la Pina, el Mimmo i jo hem hagut de renunciar a anar a Lucca, però no passa res, no era important. El mini no lhem agafat perquè no està en bon estat. Em sap greu pel Mimmo, perquè estava molt il·lusionat amb aquesta excursió», va dir lEvelina. «Em sap greu, demano perdó», va dir en Carmine. «Hi havia la Ivana Riviera, és clar, el mort era amic seu, i qui més hi havia?», va preguntar lEvelina. «En Matteo Tramonti». «Ah, en Matteo Tramonti. El fill de ladvocada Tramonti. Un noi, diuen, amb inclinacions peculiars». «Marieta», va dir la Ciaccia Oppi. «Sí, pobrets, un marieta». «Era un lloc molt maco va dir en Carmine. Mhauria agradat viure al camp, i ser metge, potser, com lAmos Elia». «Ell hi vivia tan bé, al camp, que sha suïcidat», va dir la Ninetta. «Però era molt neuròtic va dir la Ciaccia Oppi. Mho ha dit la meva cosina. La meva cosina és daquella zona. Estava sol, no tenia ningú. O potser sí, un germà». «La seva dona va dir en Carmine, caldria buscar-la a Berlín, mitjançant els consolats, les ambaixades, si vosaltres per casualitat hi coneixeu algú». «No tenia dona», va dir la Ciaccia Oppi. «Sí que en tenia». «Al funeral de lOreste Padúla no vas venir, i, de fet, havíem dinat moltes vegades amb ell, i malgrat això, ten vas a correcuita al funeral daquest metge, a qui no has vist mai la cara», va dir la Ninetta. «I qui és lOreste Padúla?», va preguntar la Ciaccia Oppi. «Un familiar nostre, que va morir de trombosi laltre dia», va dir la Ninetta. «Tu tens una pila de familiars va dir en Carmine, no puc estar per tots». «Tu també, tens un formiguer de familiars va dir la Ninetta, a Vinchiaturo, a lAquila, i jo soc amable amb tots. Els hi envio postals. Els convido quan venen aquí. I això que no són gens divertits». «LAmos Elia no tenia dona», va dir la Ciaccia Oppi. «En tenia. Caldria buscar-la». LEvelina feia senyal que no, lentament, amb el seu cap blau. «No conec ambaixadors a Berlín», va dir. «Només faltaria que ara, a més a més, haguéssim de posar-nos a buscar la dona de lAmos Elia», va dir la Ninetta.