Col·lecció la Talaia, 5
XAVIER CORTADELLAS
I JUDIT PUJADÓ (Coord.)
Els pobles oblidats
Una vall i 29 viles abandonades de Catalunya
Il·lustracions de LLENAS LLENSA
La Bisbal dEmpordà, 2014
Autors
Marta Alòs
Claudi Aventín-Boya
Andratx Badia
Carles Barrull
Aitor Carrera
Joan Carreres
Xavier Cortadellas
Manel Figuera
Marcel Fité
Oriol Margalef
Miquel Martín
Cristina Masvidal
Marta Momblant
Isabel Olesti
Joan Pinyol
Judit Pujadó
Adrià Pujol
Montserrat Rumbau
Pau Urgell
SUMARI
Introducció Com arbres que caminen
Els pobles oblidats
ÀRREU. EL PALLARS SOBIRÀ MARTA ALÒS
Entre dos mons
LA BARTRA. LALT CAMP ISABEL OLESTI
El miracle de la Bartra
BRIOLF. EL PLA DE LESTANY JOAN CARRERES
Vida passada entre el bosc, els camps i el riu
CANALS. LA CERDANYA MANEL FIGUERA
Jocs de fugida i soledat
CERNERES. LALT URGELL JOAN CARRERES
A la solana del Cadí
DORVE. EL PALLARS SOBIRÀ MARTA ALÒS
Un bocí de cel
ESBLADA. LALT CAMP JOAN PINYOL
Un passat a canvi dun feix de bitllets
FATXES. EL BAIX CAMP ORIOL MARGALEF
Sang al coll de Fatxes
FONTSCALDETES. LALT CAMP ORIOL MARGALEF
El retorn del Nen Jesús
GALLICANT. EL BAIX CAMP ISABEL OLESTI
El poble que es fon
HERBA-SAVINA. EL PALLARS JUSSÀ MARTA ALÒS
La plenitud del silenci
LHOSPITALET DE LLOBREGAT. EL BARCELONÈS
MARCEL FITÉ
Un poble per descobrir entre el ciment i lasfalt
JAFRE. EL GARRAF JOAN PINYOL
Pols de pedres senyorials
LO MAS DEL LLAURADOR. EL MATARRANYA MARTA MOMBLANT
Un llaurat cum laude
ELS METGES. EL BAIX EMPORDÀ XAVIER CORTADELLAS
Una parròquia amb dos noms
MONTANT DE TOST. LALT URGELL MARCEL FITÉ
La vall de les nenes
MONTARGULL. LA CONCA DE BARBERÀ MONTSERRAT RUMBAU
Amb els molins com a únics testimonis de les ruïnes
ORONERS. LA NOGUERA CRISTINA MASVIDAL
Dos pobles perduts
ORRIT. EL PALLARS JUSSÀ CARLES BARRULL
Lluny de tot
EL PUTXOT. EL BAGES JUDIT PUJADÓ
La bombolla del vi
RAONS. LALTA RIBAGORÇA ANDRATX BADIA
Al tercer cant que faça lo gall
SALSELLES. EL BERGUEDÀ JUDIT PUJADÓ
Entre balmes, aigües i tresors
SANT MARÇAL. EL VALLÈS ORIENTAL PAU URGELL
La vall dels pobles sense nom
SANT MARÇAL DE QUARANTELLA. EL PLA DE LESTANY ADRIÀ PUJOL
La capital denlloc
SANTA MARGARIDA DE CABAGÈS. LOSONA MIQUEL MARTÍN
Entre la fusta i la pedra
SANT ROMÀ DE TAVÈRNOLES. EL PALLARS SOBIRÀ MARTA ALÒS
La nostàlgia de les pedres
SOLANELL. LALT URGELL MARCEL FITÉ
Un poble que torna a viure
SANTA MARIA DE VIDABONA I SANT JULIÀ DE SALTOR. EL RIPOLLÈS XAVIER CORTADELLAS
Sis masos per a dos rectors
LA VALL DE TORAN. VAL DARAN AITOR CARRERA
I CLAUDI AVENTIN-BOYA
De Pontaut fins a Sant Joan. Versió catalana.
De Pontaut enquia Sant Joan. Original aranès.
SANT JOAN DE TORAN. VAL DARAN AITOR CARRERA
I CLAUDI AVENTIN-BOYA
Una capital per als pobles perduts. Versió catalana.
Un caplòc entàs vilatges perduts. Original aranès.
ELS AUTORS
LOCALITZACIÓ AL MAPA DE CATALUNYA
COM ARBRES QUE CAMINEN
Ara fa dos anys editàvem Els pobles perduts. Guiats per les paraules de lescriptor John Berger i pels coneixements del fotògraf Ernest Costa, endegàvem, amb aquell llibre, la recerca de persones que havien viscut a diferents pobles del Principat, de la Catalunya del Nord i de la Franja que havien anat quedant deshabitats amb el pas dels anys. En total, van ser trenta indrets de la Catalunya històrica, units també pel fet que semblava que el nostre món havia anat deixant-los al marge. Ni que fos en un text de poques planes, volíem recuperar-ne una mica la història, les llegendes, els noms de les cases, les feines, les festes que shi feien i algunes de les coses que shi explicaven. També volíem que quedessin escrites algunes de les anècdotes que encara es recordaven de les persones que van fer que cadascun daquells pobles sumessin la seva part de quefers, de neguits i dil·lusions als quefers, als neguits i a les il·lusions de tot el país. Labandonament de tots ells, lesfondrament dels sostres de moltes de les seves cases, la buidor de les seves esglésies i els cementiris embardissats eren i són el símbol dun fracàs més col·lectiu que no pas personal perquè ha estat entre tots que no hem sabut donar continuïtat a unes formes de vida que sovint van començar fa molts segles. Pensàvem i pensem, però que la història és cíclica i que, per tant, potser algun dia alguns daquells pobles tornaran a ser habitats. Ho escrivim pensant que serà així. I ho escrivim pensant també que qui visiti avui algun daquells pobles, havent llegit el text que hi ha a Els pobles perduts o a Els pobles oblidats, que presentem ara, el podrà conèixer millor. I conèixer, al capdavall, és la forma més propera a estimar.
Els pobles perduts va ser un èxit. Gràcies a aquell llibre, vam recórrer tot el país perquè el vam presentar a molts de llocs. I gràcies a ell també vam anar descobrint la importància que havia tingut per a moltes persones, gent que, com nosaltres, havia recorregut el país amb Els pobles perduts a les mans, gent que participava del nostre mateix entusiasme a lhora de descobrir les coses que es deien que havien passat en aquells pobles, en aquelles cases i entre aquelles pedres silenciades pel pas del temps.
Però no només això. Perquè a les diferents presentacions que vam fer, vam conèixer també molta gent que ens ha anat parlant amb entusiasme i enyorança de molts altres pobles, que ens ha explicat moltes altres històries i que ens ha parlat de molta altra gent que també va haver daprendre a viure lluny don va néixer. Daquí, Els pobles oblidats. Com en Els pobles perduts, també en aquest llibre la majoria de pobles de què parlem han anat quedant deshabitats a causa de lèxode rural del segle XX. Aquest procés va accelerar-se i, sovint, va culminar als anys seixanta del segle passat, que és quan van quedar deshabitats la majoria dels pobles que hi apareixen. Potser sense la Guerra Civil i la pobresa i la misèria de la postguerra, més dun dells hauria quedat sense habitants una generació abans. Daltres, han quedat sense gent a causa de la construcció de pantans o daltres infraestructures.
Com en Els pobles perduts, també per fer Els pobles oblidats hem convidat diferents escriptors nascuts a diferents comarques catalanes perquè volíem que hi reflectissin així mateix les paraules i les maneres de dir de cada terra. En total, hem estat una vintena dautors. I entre tots, hem parlat de trenta pobles. Cadascun de nosaltres, ha tornat a uns pobles abandonats, sovint acompanyat dalguns dels seus antics habitants i sempre amb la idea descriure un relat ben viu que ens permetés conèixer el passat més immediat i el present de cadascun daquests pobles.
Més que una continuïtat, però Els pobles oblidats és una conseqüència. I ens agrada molt que hagi estat així perquè dalguna manera, aquesta conseqüència ens ve a dir que tots aquests pobles són encara vius en el record de molta gent. Deu ser per això també que no és estrany que en uns quants dells associacions i entitats diferents fan el que poden per reconstruir els seus edificis i per preservar-los del pas del temps i de la destrucció que comporta.
Hi ha un bon grapat de pobles deshabitats a les terres del Pirineu. Els accessos difícils en van fer impossible el dia a dia perquè els seus habitants no disposaven dels vehicles i dels mitjans que els calien. Molts daquests pobles van arribar als anys seixanta del segle passat sense metge, sense escola, sense carretera i, encara, sense corrent elèctric. És el que va passar a Vidabona i Saltor, al Ripollès, sis masos que van anar quedant sense gent. Tots tenien les seves terres i les seves pastures, i molts també els seus ramats dovelles i les seves vaques. A vegades sen perdia una i ens fotia enlaire els guanys de tot lany recordava la Pepeta Fajula a en Xavier Cortadellas. La Pepeta també ens llega algunes paraules daquell món passat: enherbats, catantingues... Paraules que es van perdent si no és que ja són perdudes.
En Manel Figuera ha anat a Canals de Cerdanya. En els anys cinquanta la vida de Canals girava al voltant del que es treia del bosc i de les seves mines de manganès. Fins que les mines van dir prou i la buidor i la duresa dels hiverns cerdans van fer la resta. La dotzena mal comptada de cases que hi havia a Cerneres encara eren habitades en el temps dels pares den Joan Tomàs. La gent vivia dels ramats i del conreu de trumfos. En Joan Carreres ens explica que la guerra va passar bastant de llarg daquest poblet del Cadí, però que, a partir del 1944, alguns maquis van començar a amagar-se en aquestes muntanyes i també a les cases de Cerneres, aprofitant que Cerneres ja era abandonat. Durant la tardor daquell any, un destacament de soldats de lexèrcit va cremar-ne totes les cases per tal dimpedir que els maquis shi amaguessin.
El Solanell és a la vall de Castellbò, a lAlt Urgell. En Marcel Fité ha anat a parlar amb en Saül Garreta, larquitecte que ha comprat aquest poble i que ha endegat un projecte per repoblar-lo. En Marcel també ha anat a la bellíssima Vall de Tost, bressol del llegendari Arnau Mir de Tost, avui plena de pobles deshabitats. Oficialment, en el segle XIX, quasi només hi naixien noies. Si hi naixia un noi, li posaven un nom de noia i així sescapava dhaver de fer lo servei recorda en Salvador Auger. Herba-savina és a la Conca de Dalt, al Pallars Jussà. Va anar buidant-se per diferents motius. La Marta Alòs ens explica que hi van contribuir la pobresa de la vida diària, les polítiques de reforestacions forestals que imposava el franquisme i un assassinat terrible.
La Marta també ha anat fins a Sant Romà de Tavèrnoles, al Pallars Sobirà. Per arribar-hi, ha hagut de superar els sis-cents metres de desnivell que separen el poble del pont de Gulleri, on hi ha la carretera. Lúltima família de Sant Romà va marxar als anys noranta, la visió de les cases esfondrades aclapara. La carretera tampoc no ha arribat mai fins a Àrreu, a lAlt Àneu, també al Pallars Sobirà. La Marta Alòs escriu que en lany 1803 una allau va matar-hi disset persones i va colgar bona part del poble. Els supervivents van fer lesforç de reconstruir-lo, però Àrreu va acabar abandonat malgrat les cases magnífiques que encara té. Quan lany 2009 la carretera va arribar a Dorve, ja no hi vivia ningú. LAitor Carrera i en Claudi Aventín-Boya ens acosten a la Vall de Toran i a tots els seus pobles perduts. Sant Joan només nés un. I encara no és tan perdut com molts daltres. Resisteix com laranès. La Vall de Toran és una vall situada en una altra Vall, unes terres lligades a un país i a una llengua que també volem reivindicar. És per això que publiquem els dos textos en loriginal aranès i en la traducció catalana que han fet lAitor Carrera i en Claudi Aventín-Boya.
LAndratx Badia ha anat a buscar aquells que van viure a Raons, un poblet de lAlta Ribagorça que va començar a abandonar-se abans de la Guerra Civil. Encara sen conserven algunes llegendes. En Carles Barrull ens parla dOrrit, que era ribagorçà, però que fa més de mil anys va passar a ser un poble pallarès. Orrit vol dir llunyà en basc. Condemnat a estar lluny de tot, les arrels dOrrit són les mateixes de tants altres llocs del país. La Cristina Masvidal recupera la història dOroners, un poble que va quedar negat sota les aigües del pantà de Camarasa. Encara en podem visitar el seu castell i lesglésia de Sant Salvador.
No gaire lluny de les millors platges de la Costa Brava, a les Gavarres, perviuen els masos i lesglésia de Sant Cebrià de Lladó, més conegut com els Metges. En Xavier Cortadellas ens recorda la gent que hi vivia, algunes de les il·lusions que tenien i algunes de les feines que feien. Al Pla de lEstany hi ha Briolf. En Joan Carreres recupera la llegenda de la gorga del Dimoni i ens explica la vida daquest poble situat a la vora del riu Ser. No gaire lluny, però a laltre cantó de comarca, hi ha Sant Marçal de Quarantella. LAdrià Pujol hi ha anat a rescatar els records de quan va esdevenir el centre neuràlgic del TEI (Teatre Experimental Independent), en els anys setanta del segle passat.
Salselles és al Berguedà. La Judit Pujadó ha anat a parlar amb veïns que hi van viure i amb els fundadors de lAssociació Salvem Salselles. Unes terres marcades per la riera de Merlès, on els records dels carlins i dels maquis que hi van passar es van convertint en llegenda. A tocar de Castellnou del Bages hi ha el Putxot, un veïnat que va néixer i que va morir amb les vinyes i el vi. En Miquel Martín ha anat fins a Santa Margarida de Cabagès, a Osona. Fa uns anys, quan jo encara era jove, en tots aquests masos hi vivien grans famílies li ha explicat en Josep Soldevila.
Al Montseny hi ha un poble perdut, desconegut per quasi tothom. Va tenir pocs anys de vida. Costa de dir quant de temps hi ha van viure aquells que es refugiaven de les tropes franceses i espanyoles durant la Guerra del Francès. En Pau Urgell ens descobreix el que amaguen les restes i ens mostra alguns fragments del que va escriure fa molts anys en Josep Baborés, rector de Gualba, sobre aquells refugiats.
Montargull és a la Baixa Segarra, oficialment, a la Conca de Barberà. La Montserrat Rumbau ens explica que encara hi ha en peu lesglésia de Sant Jaume i tres de les seves cases. Sempre hi ha fet massa fred i, sobretot, massa vent. Avui només hi viuen els immensos molins que trenquen el paisatge, mentre van fent energia elèctrica. La Bartra és a lAlt Camp. La Isabel Olesti hi ha anat per poder parlar amb en Josep Albert Lleonart, que va ser capaç de fer renéixer el poble lany 1981.
Esblada és també a lAlt Camp. Fins fa poc lamo del poble era un banc. En Joan Pinyol ens nexplica el passat i ens parla de diferents projectes per recuperar Esblada. LOriol Margalef ha parlat amb persones que van viure a Fontscaldetes. Quan ja era buit, un grup de joves encara hi pujaven a jugar en el billar den Lluís Tomàs. Ara, que shan fet grans, alguns dells han creat una associació que també prova de recuperar aquest poble.
La Isabel Olesti explica que a Gallicant, ja al Baix Camp, hi ha pintures prehistòriques i restes romanes. Per Gallicant també van passar els càtars i a les terres de Gallicant samagava el bandoler Carrasclet.
LOriol Margalef ha visitat el poble de Fatxes. Fatxes va començar perdent els habitants a lhivern, però a lestiu encara hi tornaven a treballar la terra. Finalment els va perdre del tot. Ara, però, un arquitecte japonès impulsa la reconstrucció dalgunes de les seves cases, seguint els mètodes tradicionals de construcció catalana. A poc més de vuit quilòmetres de Sitges hi ha el petit poble de Jafre, una antiga baronia que ha visitat en Joan Pinyol i que va estar habitada fins al 1957. Dos anys abans hi va haver un gran incendi, després va venir lany del fred, el 1956, però el cop final i definitiu va arribar a causa dels deutes del baró de Jafre.