Pere Cervantes · Quim García Albero
Toni Hill · Anna Maria Villalonga
Contes de terror 2
Relats inspirats dins del II Festival de Literatura de Terror.
© de lobra: Els seus autors
© de ledició: Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU
Edició: Apostroph
Disseny de coberta: La Mirada gràfica
Maquetació: Apostroph
Primera edició en paper: març 2018
Reedició: abril 2018
Primera edició digital: juny 2020
Apostroph, edicions i propostes culturals, SLU
www.apostroph.cat
apostroph@apostroph.cat
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot fer amb lautorització dels seus titulars, llevat de lexcepció prevista per la llei. Us podeu adreçar a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer còpies digitals de fragments daquesta obra.
Gràcies per llegir aquest llibre, tots els que hem fet possible que aquest llibre dApostroph hagi arribat a les vostres mans esperem que us agradi.
E-mail: apostroph@apostroph.cat
Twitter: @postroph
Facebook: facebook.com/postroph/
Pròleg
El 1816, al costat del llac Léman, a Suïssa, quatre amics escriptors lloguen una mansió, la vil·la Diodati, per passar junts uns dies de descans. Són el poeta Percy Shelley, la seva esposa Mary, Lord Byron i el doctor Polidori. Aquesta data es coneix a Europa com lany sense estiu. La intensitat de les erupcions del volcà Tambora, situat a Indonèsia, tenen conseqüències climàtiques fins al continent europeu. La pluja incessant i les vetllades de tempesta inciten els quatre personatges a escriure relats de terror, a la manera dels contes de fantasmes del romanticisme alemany.
Daquestes fèrtils nits destiu neix El vampir de Polidori, com a expansió dun relat inacabat de Lord Byron. I, arran dun malson, Mary Shelley comença a gestar una de les obres clàssiques de la literatura universal i dun dels personatges més icònics de la cultura popular: Frankenstein o el modern Prometeu, novel·la publicada precisament el 1818, enguany fa 200 anys.
El petit poble de Torrebesses, al sud-est de la comarca del Segrià, no té llac i els estius hi són tòrrids i secs però, entre el seu notable conjunt arquitectònic, destaca una construcció monumental tant o més seductora que la mansió suïssa. A la part més elevada del poble salça el castell palau de Torrebesses considerat Bé Cultural dInterès Nacional (BCIN). El castell té mil anys dhistòria al darrere. A la segona planta hi ha la capella barroca de la Concepció, lantic oratori dels cartoixans dEscaladei que van romandre més de quatre segles al poble. Durant la Guerra Civil espanyola, el castell es va habilitar com a Hospital de la Sang per guarir els ferits en la contesa. Hi van morir 260 soldats italians que van ser enterrats al cementiri local. Al segle XX, ledifici va ser utilitzat com a escola i, fins i tot, com a granja daviram just abans de ser transformat en lallotjament rural ple dencant que és avui.
Aquest casalot imponent reflecteix cada tardor lombra de Vil·la Diodati. LEditorial Apostroph hi tanca durant un cap de setmana quatre escriptors amb el repte de crear cadascú un conte terrorífic inspirat en el mateix castell o en el poble de Torrebesses, ple de llegendes relacionades amb les bruixes. Una daquestes llegendes diu que, a ledat mitjana, les nits de lluna plena, als voltants de la torre de lhomenatge del castell, les bruixes practicaven els seus vols nocturns llançant crits estridents que terroritzaven els camperols.
Loctubre de 2017, Mario Urrea, lalcalde de Torrebesses, va donar el tret de sortida a la segona edició del Festival de Literatura de Terror de Catalunya, Torrebesses Tremola. Els quatre escriptors escollits per tancar-se al castell són els autors daquest llibre. Pere Cervantes, Quim Garcia Albero, Toni Hill i Anna Maria Villalonga han tingut la gentilesa dacceptar el repte que han acomplert magníficament. Els seus contes aterridors confirmen que el poble de Torrebesses ofereix els indrets idonis per inspirar-se i escriure històries inquietants, plenes de misteri. Un lloc perfecte per a la commemoració de la fructífera reunió literària de Vil·la Diodati.
Gràcies a la gent que creu en loriginalitat, a les persones com Mario Urrea que estan a laltura, Torrebesses es declara poble de la literatura de terror de Catalunya.
Annabel Encontra i Alexandra Cuadrat
Editores i directoros de Torrebesses Tremola
Festival de Literatura de Terror
Audiollibre
Aquest llibre inclou un audiollibre. Si vols escoltar làudio dels contes, accedeix als següents enllaços:
5000 paraules / Pere Cervantes
El jardí / Quim García Albero
Els reis de la casa / Toni Hill
La por de la por / Anna Maria Villalonga
Pere Cervantes
Pere Cervantes Pascual (Barcelona, 1971), funcionari, llicenciat en dret i escriptor. Ha escrit dos manuals de seguretat a Internet, amb el Grup Planeta, i sis novel·les, entre elles No nos dejan ser niños i La mirada de Chapman, amb Ediciones B, i Tres minutos de color amb leditorial Alrevés. Ha estat guardonat recentment per la Diputació Provincial de Castelló amb el Premi Letras del Mediterráneo a la millor novel·la negra (es publicarà durant lany
2018). És un dels autors que sol ser convidat als diferents festivals negres de la geografia espanyola.
www.perecervantes.com
5000 paraules
Alguna vegada ha estat a les teves mans la vida dun ésser estimat? No em refereixo a la simple cura dun nadó o a la duna persona desvalguda. Tho preguntaré duna altra manera. Has matat algú que estimes? Tot i que sigui en sentit metafòric. Potser tu ets una daquestes persones? Encara et tremolen les mans quan estàs sol i agafes amb la mà la copa de vi per oblidar? La culpa, aquell maleït rail per on transcorre aquell viatge que mai no vaig planificar.
Tot va començar fa una setmana, encara que les coses sempre passen molt abans del que recordem. Aquella nit de divendres de novembre la Laura no va dormir al meu àtic acabat destrenar. Vam discutir vehementment abans de sopar. La gelosia, aquell enemic íntim al qual no puc vèncer, em va fer parlar poc i cridar massa. La Laura em va advertir, amb els ulls plens de llàgrimes, que la seva paciència estava minvant. Vaig llançar duna manotada, un parell de copes a terra, vaig deixar anar verí per la boca i ella sen va anar, aterrida. Em vaig cruspir tot sol la pizza que havíem demanat i em vaig beure el Montsant que ens hauria dhaver fet de ressort per a la nostra libido. Hores més tard va coincidir el toc duna campana amb lanunci de la recepció dun correu electrònic per part del meu mòbil, amb lesquinçat de lagulla del meu tocadiscs, encallada a lúltima pista dun vinil que no parava de girar. Em vaig incorporar del sofà, endormiscat, i vaig alçar el fonocaptor a fi i efecte que no fes malbé el Soul Cages de Sting. Vaig llegir a lepicentre del disc el llistat de les cinc cançons que componien la cara A i el vaig tornar a deixar caure sobre el «Why Should I Cry for You?», en què el cantant pregunta al seu pare per què hauria de plorar la seva mort. Vaig abocar-me a la finestra del menjador des de la qual veia tot el tràfec de la ciutat quan vaig començar a llegir la pantalla del mòbil. Algú havia malbaratat el temps escrivint-me una llarga tirada. Quan vaig llegir el remitent del correu una esgarrifança va recórrer el meu cos. Es deia Paco Blue, el mateix nom amb què vaig batejar el personatge principal de la novel·la que estava intentant escriure des de feia tres mesos. Fins llavors ningú no hi havia tingut accés, ni tan sols la meva editora. I tot i que el termini per entregar-la mestava aguaitant, soc dels que no entrego lobra fins que no està del tot acabada. A linici del correu, limpostat Paco Blue no escatimava en afalacs i reconeixement a la meva carrera com a escriptor. Em va sorprendre, dacord amb el gènere que utilitzava en les seves expressions, que es tractés dun home. Així com el fet que sabés que jo també ho era, atès que jo soc conegut en el món editorial com a Maggie May, la cèlebre autora de novel·la romàntica made in Spain. Mai no shavia desvelat la meva identitat, no he anat a recollir els premis que mhan donat ni he assistit a la presentació de les meves novel·les. Almenys no com a autor. De tota aquesta atzagaiada se nocupa la Rosa, la meva editora. Aquesta era la idea cinc anys enrere i fins avui havia funcionat. Mentre llegia aquest correu em va neguitejar molt la possibilitat que tot el nostre esforç per ocultar la meva persona pogués anar-sen en orris, tal com els passava a les meves intencions respecte al fet de ser un bon home amb la Laura. Vaig seguir llegint el correu i en Paco Blue em regalava excelses opinions sobre la meva última novel·la, gràcies a la qual em vaig poder comprar làtic sense necessitat dhipoteques i lescúter amb què em moc per la ciutat.
En Blue es definia com el meu admirador més fidel i de les seves paraules sen podia desprendre aquesta devoció gairebé malaltissa que mincomodava. Vaig haver dasseurem quan a la meitat del text em proposava un contracte innegociable en el qual només hi ha havia una part obligada, i aquesta era jo. Havia descriure per a ell una novel·la en un mes. Al principi em va fer somriure quan vaig comprovar que es tractava del mateix termini de temps que tenia per acabar la meva novel·la. ¿Tot plegat formava part duna de les bromes habituals de la Rosa? Però aviat vaig deixar de somriure, en Paco Blue precisava que cada dos dies li havia denviar, sense excuses ni imprevistos, cinc mil paraules escrites a aquell mateix correu electrònic. Per cada termini que sincomplís una persona propera a mi moriria. Un llistat amb noms i cognoms de familiars, amics íntims, parelles i examants em va deixar glaçat. Al costat de cada nom també apareixia escrita la seva adreça, model de cotxe i color, així com el lloc de feina de cadascun dells. De la Laura fins i tot es va permetre afegir ladreça dels seus pares, del gimnàs i de lhorari de les seves classes de pilates.
Lextens coneixement que aquell psicòpata tenia del meu entorn em va desarmar. El primer que vaig pensar va ser trucar a la policia. Que un grup dels que investiguen aquest tipus de coaccions mitjançant les noves tecnologies desemmascarés aquella ment malalta i li donés el que es mereixia. Però va ser la nota al peu que va fer declinar totes les meves intencions. «Si vas a la Policia, faré públic el que li vas robar a la Silvia Silva.» Amb aquesta menció macabava de rematar. Com ho podia saber? Qui hi havia darrere del nom de Paco Blue? Ningú, absolutament ningú, sabia que la meva anterior novel·la era pràcticament una còpia dun llibre que va caure a les meves mans de manera casual. En un dels meus viatges amb la Rosa per Andalusia, on presentàvem una de les meves novel·les i jo fingia ser lagent editorial de la Maggie May, una jove de Granada de mirada apagada i veu de nena ens va entregar el seu manuscrit. Engrescada amb la possibilitat que la Maggie May li donés la seva opinió, ni tan sols havia anat al Registre de la Propietat Intel·lectual a registrar lobra. Dies després, ja a casa, vaig comprovar que la qualitat literària daquell manuscrit era pèssima però que la història era fantàstica. Aclaparat una altra vegada pels maleïts terminis editorials que tanta angoixa mhan provocat sempre i per la lluita interna que significava haver de fer front a lescriptura duna nova novel·la, no vaig dubtar a apoderar-me de largument principal i ja de passada dalguna de les trames secundàries. I si darrere daquell correu hi havia la Silvia Silva? Per matar algú cal alguna cosa més que ambició literària, vaig pensar. Em feia por lobsessió que tenallava la ment daquella persona, però no macabava de creure aquella amenaça. Tanmateix, que el meu robatori intel·lectual es fes públic sí que semblava una cosa molt més plausible. Tot seguit vaig apropar-me a lordinador i vaig comprovar que de la meva propera novel·la, Batecs en la boira, amb prou feines nhavia escrit quinze mil paraules. Vaig calcular que això em permetria estar tranquil durant sis dies. Li podia enviar cada dos dies aquelles cinc mil paraules que mexigia i continuar escrivint. Negociaria amb la Rosa un altre termini, al·legaria una depressió, què sé jo! Però de cap de les maneres permetria que la veritat sortís a la llum.
Els dies van transcórrer i vaig complir amb les meves obligacions contractuals. Els escriptors acostumem a dir que no hi ha pitjor crític que el que portem al nostre interior. En Paco Blue ho superava amb escreix. Responia cada correu meu gairebé a linstant. Ni tan sols havia tingut temps de llegir el que li havia remès. Es mofava del meu estil, del contingut mediocre dels diàlegs, dels meus personatges plans i estereotipats. No acabava de veure clar que un episodi de violència masclista es convertís en una de les trames principals. «Per molt veraç que sembli, la descripció daquestes escenes destil·len masculinitat, cap dona no es creurà que això hagi estat escrit per una delles. Segueix treballant en això, no et distanciïs de la Maggie May.» I és que només en la ment malalta dun home hi entra aquest tipus de violència. I tot i així en Paco Blue demanava més, i em recordava a cada correu que en cas que no complís amb allò establert aniria a un enterrament en menys de quaranta-vuit hores.
Va arribar el sisè dia i no tenia ni una sola paraula més per enviar-li. No es tractava dun bloqueig, no. Era la por la que em paralitzava. Por que la meva mentida es revelés, que tothom sabés que darrere de la Maggie May hi vivia ocult un vell gris, mediocre i sense talent. El mateix tipus del qual ara pretenia fugir la Laura i això era una cosa que havia devitar costés el que costés. Si no anava amb compte, en menys duna setmana podria quedar-me sol i convertir-me en un escriptor absolutament injuriat. El Milli Vanilli de la literatura romàntica.
Cercant entre la safata de correus electrònics en vaig trobar un que moferia el cinquanta per cent de descompte per allotjar-me en qualsevol dels establiments que proposava el web. Necessitava oxigenar-me, fugir daquell embús mental que em suposava romandre a la ciutat. Un lloc per poder escriure el que mexigien i així salvar la meva carrera i la vida dun dels meus éssers estimats. Em va cridar latenció, de tots els que vaig veure, el reclam que utilitzaven els propietaris dun castell ubicat a Torrebesses, a vint minuts de Lleida. «Pensió completa: inclou la presència dànimes centenàries.»
Una boira espessa, com els records que no sabem enterrar, em va envoltar durant el trajecte. Per aquest motiu vaig trigar a descobrir els camps doliveres que flanquejaven aquell edifici amb muralles de deu segles. El logotip del web que em va portar fins aquí sexhibia sobre la centenària porta de fusta. Quan la vaig franquejar, vaig accedir a un petit rebedor de pedra i bigues de fusta. Ningú no va sortir a rebrem fins passats uns minuts. De fons se sentia una tètrica melodia infantil en què una nena tenia deu gossos i dun en un se li anaven morint. Amb prou feines lin quedava un de viu, a aquella pobra criatura, quan un home duns setanta anys va irrompre al rebedor. Caminava ranquejant i tot ell indicava abandonament. Vestia una caçadora polar que col·leccionava taques i que no desentonava gens amb la seva barba esclarissada i aquells cabells llargs, canosos i greixosos. Em va somriure forçadament i va allargar tant aquell gest que em va arribar a incomodar.
Per què ve? em va deixar anar com a salutació, recolzant el seu cos sobre el taulell que ens separava.
Sempre mhe bloquejat quan algú mha llançat un «per què». Exigeix de mi una resposta immediata. «Per salvar el meu cul i el dels altres», vaig pensar.
Per escriure. Soc escriptor.
Lhome va assentir amb els ulls oberts, per fi va deixar de somriure i es va apropar cap a un petit equip de música. Va tornar a reproduir la cançó infantil en què la nena no parava denterrar gossets. Abans que mho demanés vaig deixar el meu DNI sobre el taulell de fusta corcada, però lhome va ignorar el meu gest i el document. Em va donar les claus duna habitació en què es podia llegir la paraula Barroca i em va fer entrega dun díptic en el qual es detallaven els actes que la propera setmana se celebraven al poble amb motiu de lanomenada Setmana del Terror. La meva ganyota de sorpresa va provocar la seva explicació.
En aquest castell han passat moltes coses. Mil anys dhistòria donen per a molt.