Com cada dia, vaig pensar un lloc on hi hagués silenci. Vaig sortir de lestança i vaig pujar les escales. Potser a les golfes, si no sels acudia venir a la recerca dalguna joguina oblidada. Vaig topar amb el pare en els primers graons. Amb el rostre desconcertat, es va girar cap a mi. Què notava? El cremava, el meu alè o era un alè glaçat?
En silenci, vaig travessar la porta de les golfes i mhi vaig escolar. Feia dies que no hi anava. Em vaig arraulir damunt del vell sofà ple de nafres. Esperava que no marribessin els sons insuportables del pis de baix. A laltre cantó de lhabitació, sota les bigues de fusta gruixuda reforçades després del desastre, hi havia un enorme mirall escarbotat repenjat a la paret, una cornucòpia antiga amb el daurat gastat. Mhi vaig acostar. Sense poder-la contenir, una incertesa coneguda em sacsejà. Sabia que era absurda i inútil, però inevitable.
Desfigurada, deien.
Muda i opaca, inflexible, la vella cornucòpia de les golfes no va reflectir la meva imatge.
Dama de companyia
Regalims de pluja guarnien incansables els vidres de la finestra. Entre els llençols, el malalt respirava dificultosament, però la infermera, no sense professional indiferència, feia capcinades intermitents arraulida a la butaca.
El malalt projectava en el silenci el so crepitant duna ranera agònica. De sobte, un tro potent va turmentar la nit. El malalt, com si lhagués esperonat un ressort de titella, obrí els ulls. Va sentir dintre seu un glop de lucidesa inesperada, linstant que precedeix el pas definitiu.
Amb les pupil·les dilatades, contemplà la infermera: el cap tirat enrere, la boca oberta, un ronc de complaença.
Que trist és morir sol! pensà el malalt amb la ment clara.
Mai ningú no es mor sol. Jo hi soc sempre.
La infermera tot just arribà a veure el braç del malalt, que queia inert. I una ombra fugissera, gairebé imperceptible, que es demorava uns segons sobre el seu rostre.
Nit de lluna plena
Nit desplèndida lluna plena. Un cercle perfecte que navega amb el vent enmig dun cel aspre, sense estrelles. Núvols opacs fan de teló de fons al murmuri de la tramuntana. Primer suau, sha convertit després en una intensa i despietada fressa. No he tancat les finestres. La calor, embogida pel vent, resulta insuportable. Amb un prolongat miol de queixa, la gata ha marxat a refugiar-se en algun racó més fresc, inconegut.
Res no se sent tret de loratge, que aixeca onades de profundes veus entre les branques dels arbres. Davant de la pantalla daquest estri abassegador que mobliga a escriure, madono que menvolta quelcom indefinible, quasi màgic. Sola en la foscor. La fràgil làmpada de peu llança al no-res un raig esmorteït. Al meu costat, insistent, el reflex misteriós de la pantalla.
La nit ha esborrat el contorn de les coses. Sha endut les fronteres i les ha substituït per un negre mantell que envaeix els camps i les muntanyes. Teclejo sense rumb, com posseïda. No sento lòliba, ni cap insecte. Només sobreviuen el tel dominador de la nit perversa i el rumor intens del vent salvatge.
No temo res. Res ni ningú. Lluny, molt lluny, potser udolarà un llop. O tal vegada un home infortunat, tocat per la desgràcia, viurà un cop més la inevitable metamorfosi de les seves cèl·lules.
Miro enfora, sense alè. Com si esperés segura la seva arribada. Quasi sento els passos feixucs damunt la gespa.
Però és un miratge. A lexterior només hi trobo una obscuritat obstinada que pretén lluir com un trofeu la bola rodona de la lluna plena.
Amor de lluna plena
Retruny el vent del nord i fa estremir les bigues, les portes, les finestres. La casa és un ens viu amb so de fusta vella.
Marriba amb nitidesa la crua remor dels arbres, però no hi ha veus docells. Ni tan sols parla lòliba.
Maboco dins la nit com qui mira labisme, indolent, extasiada, i veig els ratpenats retallats en la fosca contra el cercle de llum del fanal solitari. Elegants siluetes en vols vertiginosos, buscant insectes vius al bell mig de loratge.
Puc mirar més enllà, però tan sols hi ha ombres. I aquells vampirs de nit, curulls dindiferència.
Quan ell pica a la porta, ja fa temps que lespero. Ens mirem sense parlar, ànima contra ànima. Macullo lentament a lescalf del seu pit. Amb tendresa, una ungla em recorre la cara.
El contemplo amb desig. Té ulls grocs de bèstia humana. I tremola la nit, i tremolen els arbres. I ressona un udol, avall de la muntanya.
La sèrie roja
Ha tombat la nit i fa molt de fred. Neva. El rellotge de lesglésia acaba de tocar les dotze. Lhome pinta febrilment davant del gran finestral. Sha despertat de sobte i una estranya força lha tret del llit i lha empès a actuar. El seu braç, com si fos el braç dun altre, estampa ferotges pinzellades damunt la tela blanca. Les convulsions sotraguen el seu cos. No nés del tot conscient, però treballa sense aturar-se, amb impulsos incontenibles. Una energia desconeguda, que li vessa de dins, lagita follament mentre el quadre regalima espesses gotes sobre els peus descalços.
Lúnica llum de lestança és un raig de lluna plena. Una claror perfecta que paralitza la nit entre la terra freda i el firmament llunyà. No hi ha res més. Només el cops frenètics contra la tela, que reboten en el silenci com una anomalia.
En arribar laurora, quan el sol comença a aparèixer tímidament darrere les muntanyes, lhome udola llastimosament i cau rendit al peu del quadre. Després, labsoluta quietud. De la terrible nit, tan sols en resten els monstruosos traços monocroms sobre el llenç clar.
Els crítics han batejat aquesta part de la seva obra com «La sèrie roja». La consideren la millor, la més potent, la que reflecteix amb més intensitat lànima de lartista. No hi ha ningú com ell, capaç daconseguir un efecte tan natural, tan genuí, amb un únic color. Lhome no dona explicacions i tothom pensa, amb admiració, que sacull al privilegi del silenci ambigu i misteriós del geni creador.
En realitat, ell només intenta oblidar els cossos de les noies, il·luminats per la lluna plena, exsangües damunt la neu.
La veu del no-res
No vaig pronunciar cap mot de comiat. Em va semblar debades. Només volia fugir daquella societat antropòfaga que em devorava. Deixar enrere per sempre la destructora avidesa de la hipocresia i de la traïció.
Havia de retornar a la natura primigènia, a la terra fosca dels ancestres. Consumir el temps lentament en la somnolència vagarosa de les jornades destiu a la vora del riu i del xiprer. Retrobar lantiga essència, fagocitada pel retruny salvatge de la gran ciutat.
Tot va anar molt de pressa. Ja era una persona nova mentre sentia la fressa dels arbres damunt del cap, els grans darena seca sobre la fusta noble. «Ha estat molt fàcil», vaig pensar a lempara del repic monòton de la pala de ferro. Els dits només mhavien tremolat lleugerament quan vaig obrir el calaix. En canvi, la mà havia restat ferma.
En prémer el gallet, el meu cervell shavia esmicolat en un incalculable nombre de petits fragments irrecuperables contra la paret blanca.
Jubilació anticipada
Em van fer creure que estava servint el meu país, però ara veig que menganyaven. «La teva tasca comporta molta responsabilitat», solien dir-me amb un cop a lespatlla. «Ets imprescindible.» Com un babau, mho vaig empassar tota la vida. Al cap i a la fi, en el moment precís, estava segur que jo era lestrella. Quan feia la meva entrada, puntualment, la gent em mirava en silenci i callava al meu pas, amb reverència.
La professió mobligava a viatjar sovint. I, per descomptat, havia destar disposat a matinar. La part clau de la feina la fèiem quan el sol encara no apuntava per la ratlla de lhoritzó. Ben mirat, no resultava gens cansada, però et mantenia en màxima tensió. Sobretot perquè no sacceptaven els errors. Les coses havien de sortir bé a la primera.Nestava molt orgullós. Amb el pas dels anys vaig haver daprendre noves tècniques. Lesperit teòric era el mateix. Només variava laplicació pràctica. A mi tant me feia un sistema com un altre. Mimportava bàsicament el resultat. La factura impecable. Mai no vaig arribar a comprendre perquè molta gent no ho entenia. Perquè aquella noia, una nit dhivern en què vaig confessar-li les meves sensacions més íntimes, em va contemplar horroritzada i va desaparèixer.
Estava clar que era un servei a la comunitat.