Al carrer em va sorprendre un dia calorós, potser fins i tot amb temperatures massa altes per lèpoca de lany en què estàvem. Primer, vaig enfilar Rambla amunt, després vaig creuar el Pont de Pedra i vaig seguir pel carrer de Santa Clara. El supermercat quedava a mà esquerra, al carrer Hortes. Vaig comprar-hi unes quantes peces de fruita, enciam, bledes, un parell de bistecs i dos pits de pollastre. En sortir-ne, vaig començar a caminar submergint-me en lencís de Girona fins a un dels meus llocs preferits de la ciutat: el pont de Sant Agustí. Aquest, salva el riu Onyar i connecta la Plaça Independència amb el carrer Argenteria. Dels diversos ponts que té Girona és el que magrada més perquè proporciona una de les panoràmiques més belles de la ciutat.
Em vaig detenir al costat esquerre del pont. Vaig notar com, contràriament al que passava tots els dies, aquella tarda no feia gens daire. Des del Pont observava, a una banda i laltra del riu, les Cases de lOnyar. Es mostraven orgulloses a la gent amb una infinita gamma de colors: vermells, cremes, blaus, roses conformaven un quadre policromàtic que semblava sorgit de les mans del pintor més excels. Els estenedors plens de roba, més que donar una imatge desgavellada i gitanesca de la ciutat, sumaven, si encara es podia, més colors a la panoràmica. Mentrestant, els finestrals i persianes de tota varietat de formes i tons semblaven donar lentrada a un passat màgic. Per sobre de la renglera policromàtica de cases salçaven, com dos guardians eterns, els dos emblemes de la ciutat: la Catedral i la Col·legiata de Sant Feliu. Aquests monuments vestien amb sobrietat el blanc de la pedra de Girona i contrastaven amb la gran varietat de colors vius de les Cases de lOnyar. La Catedral tenia el campanar arrodonit; en canvi, la Col·legiata el tenia esmolat, punxegut. Semblava com si el seu arquitecte, hagués intentat construir-la el màxim de vertical possible per intentar entrar en contacte amb Déu.
Si aquesta vista no era prou encisadora, el riu Onyar encara afegia més màgia al reflectir aquella meravellosa panoràmica de la ciutat sobre les aigües. Si el riu estava calmat, com era el cas, Girona es mirava nítida davant dun mirall abans de rentar-se la cara; si bufava una mica de brisa, la ciutat es mostrava irreal, reflectint potser la Girona de la màgia i les llegendes.
Em vaig quedar recolzada a la barana, gaudint de la bella estampa mentre intentava relaxar el meu cap. Darrera meu, la gent no parava danar i venir carregant les seves alegries i penes. Els que transportaven preocupacions duna banda a laltra del riu, les alleugerien almenys una mica veient la meravellosa vista de la ciutat.
Vaig observar el riu. Allà hi nedaven i es capbussaven els ànecs coll verds, jugant com infants dins laigua. De tant en tant, també sarribava a veure algun peix que nedava distret sense saber que algun gavià famolenc lestava vigilant. Vaig observar el reflex de la ciutat a laigua i em vaig fixar en els finestrals duna casa de color rosat. Des dallà algú mobservava Un calfred va recórrer el meu cos quan la vaig identificar. Aquella dona era quasi com jo. Tenia gran part dels cabells coberts per una caputxa; els pocs blens que shi esmunyien eren ondulats i de color avellana, com els meus. La seva cara també era una rèplica de la meva. El seu vestit, que era el mateix que sempre duia quan la veia, estava quelcom estripat i semblava el vestuari duna pel·lícula de ledat mitjana. Tot i la llunyania, li vaig veure brillar el típic penjoll platejat en forma de mitja lluna que sempre portava en el coll. Aquella dona no parava de mirar-me mentre somreia.
Al moment vaig alçar la vista de laigua i vaig mirar cap als finestrals on, teòricament, hi era. No em vaig sorprendre al descobrir-los sense ningú. Vaig buscar de nou el mirall del riu i vaig tornar a veure-la reflectida. No shavia mogut ni un pèl; mobservava alegre des del reflex. Després duns segons mirant-nos es va acomiadar de mi fent-me un gest amb la mà i es va perdre dins la casa.
Vaig tornar a alçar els ulls i vaig veure que en aquelles finestres no hi havia ningú. El més curiós del cas, és que tenia la total seguretat que allà, almenys físicament, no hi havia hagut en cap moment aquella dona.
El meu cervell confús va començar a recordar-la perquè no era el primer dia que ens havíem vist
Tot va començar ara fa uns cinc anys, quan vaig venir a viure a Girona. Estava passejant per sobre el Pont de Sant Feliu en direcció a la Col·legiata quan vaig decidir aturar-me a la barana per contemplar el riu Onyar. Vaig veure estranyada en el reflex del riu, que al meu costat hi havia una dona igual que jo. Horroritzada vaig alçar la vista per mirar-la i no vaig veure a ningú. Al reflex però, aquella dona continuava essent. No somreia, ni estava trista, simplement hi era i mobservava. Vestia amb roba antiga, com duna altra època. No vaig saber què fer. Vaig fugir inquieta i espantada per aquella visió; mentre creuava el pont el meu cap no parava de preguntar-se si mhavia tornat boja.
El segon cop va ser ara fa uns nou mesos, en somnis. Ella es movia irreal i fonedissa en la distància i mallargava la mà perquè lacompanyés a alguna banda. El seu rostre inexpressiu i misteriós mescrutava impacient. Vaig decidir no acompanyar-la i ella resignada es va anar allunyant de mi lentament. Em vaig despertar desorientada. Lhabitació només quedava il·luminada pels llums del carrer i la claror de la lluna. Vaig decidir no donar-li importància; de fet, només havia tingut un somni.
La tercera vegada que sem va aparèixer va ser ara fa uns cinc mesos, quan vaig anar amb en Miquel a un centre termal. Abans de llençar-me a una piscina la vaig veure reflectida de nou a laigua. Aquest cop no parava de gesticular i fer-me negacions amb la mà. Em vaig quedar petrificada per la por. Quan va venir en Miquel al meu costat, ella va intensificar els seus moviments.
Amor, veus alguna cosa a laigua? vaig preguntar-li espantada a en Miquel.
Ell va mirar la superfície plana i blava que ens emmirallava.
A tu reflectida, maca.
I res més?
En Miquel va mirar de nou a laigua estranyat.
I que més hauria de veure?
Jo la vaig tornar a mirar als ulls, però estava clar que a aquella dona només la veia jo. Temia que en Miquel pensés que estava boja quan només feia tres mesos que ens coneixíem. Així, vaig limitar-me a contestar:
Res. Coses meves.
En Miquel es va tirar de cap a laigua trencant el reflex daquella dona enigmàtica.
El quart cop que la vaig veure, i últim fins al dia davui, va ser ara fa uns dos mesos. Buscava en laparador dun centre comercial el regal daniversari den Miquel. Ella, com ja va passar al centre termal, va aparèixer sense parar de fer moviments negatius amb la mà. Semblava com si li molestés quelcom que estava fent. Em vaig quedar embadalida mirant-la. Al meu voltant no parava de passar gent. Hi havia homes i dones que miraven laparador, però ningú la veia; només jo.
Em començava a preocupar la meva salut mental i vaig comentar el tema de les visions amb en Miquel i a la Sandra. Vaig decidir, juntament amb ells, anar a un psicòleg i un psiquiatre. Els dos especialistes em van dir ara fa un mes, que estava molt bé del cap. Ells tampoc em van saber donar alguna explicació convincent sobre la visió que em feia bullir el cap; simplement em van dir que si la seva aparició es feia més freqüent que tornés a visitar-los.
Al final, i pensant que aquella dona no em feia cap mal, vaig deixar de donar-li importància. Tot i això, cada vegada que la veia mera impossible controlar el nerviosisme que em provocava.
Al final, i pensant que aquella dona no em feia cap mal, vaig deixar de donar-li importància. Tot i això, cada vegada que la veia mera impossible controlar el nerviosisme que em provocava.
Qui era aquella dona? Què volia de mi? Per què només la veia en reflexos i somnis? Per què ningú més la veia? Les preguntes samuntegaven una sobre laltra a dins el meu cap.
14
El dijous vaig tornar a treballar.
De mica en mica sanaven reduint les marques de violència del meu cos. A la cara, unes capes de maquillatge van amagar molt bé els blaus; només el llavi una mica partit delatava el que havia passat la setmana passada.
Aquell dijous quan vaig entrar a loficina vaig tenir una rebuda que no mesperava. A primera fila hi havia la Paqui i en Frederic i darrera seu estaven la resta de companys de loficina. La Paqui portava un ram de flors preciós a les mans. Es va dirigir cap a mi i em va donar un parell de petons i una abraçada.
Malegro tant de veuret Eva! Això és per tu. Un detallet de part de tots nosaltres.
Vaig agafar el ram de flors emocionada i després vaig recórrer amb la vista als meus companys. Tenia molta sort de treballar amb tota aquella gent! Vaig tossir per aclarir-me una mica la veu i els hi vaig dir commoguda:
Gràcies a tots. De debò, gràcies.
Després, un per un van venir a saludar-me. Ningú va gosar preguntar-me què mhavia passat perquè ja ho sabien. Malgrat que ningú em va dir de manera oberta que denunciés a la persona que mhavia fet allò, la cara i expressions de molts dells així mho insinuaven.
Lúltim a saludar-me va ser en Frederic. Vestia elegant com sempre; enmig de la seva barba blanca i espessa emergia un ampli somrís.
Benvinguda de nou a bord, Eva.
Jo Frederic vaig contestar-li una mica emocionada. No sé com agrair-te el que estàs fent per mi.
Vinga dona, si no és res
Li vaig mirar als seus meravellosos ulls blaus (que ara començaven a brillar).
Estic molt feliç de tenir aquesta feina, de tenir aquests companys i de tenir-te a tu com a cap. Crec que no em mereixo tot això, almenys no tant.
Eva, tu et mereixes això i molt més. No en tinguis cap mena de dubte.
Em van entrar ganes dabraçar-lo com una filla faria amb el seu pare, però no vaig gosar; simplement el vaig mirar i li vaig dir amb el to més franc que vaig poder:
Gràcies, Frederic. De tot cor.
De fons la simfonia de loficina començava a gestar-se. La música dels ordinadors iniciant una nova sessió, els telèfons sonant, el fax rebent missatges La música que des de fa una setmana desitjava tornar a escoltar.
Em vaig acomiadar den Frederic i vaig anar a asseurem a la meva taula. Al costat della, hi havia una bossa de viatges enviada per una empresa de missatgeria.
I això què és? vaig preguntar-li estranyada a la Paqui.
No ho sé. Ho van enviar per a tu el dilluns.
Vaig obrir la bossa i vaig reconèixer objectes familiars: roba, fotos, alguna figura per decorar A dins també hi havia un sobre. El vaig obrir i vaig llegir la nota que contenia:
Tot això em sembla que és teu.
Avui aniré a apuntar-me a un centre de desintoxicació.
Testimo molt, Eva.
Perdonam pel que the fet.
Sempre teu si tu vols.
Miquel.
Què hi ha dins la bossa? em va preguntar curiosa la Paqui.
Res. Coses que em vaig deixar amb les presses a casa den Miquel, ja ho miraré més tard. Ara posem-nos a treballar, deu haver-hi molta feina endarrerida.
El matí va passar en un tres i no res a loficina. La Paqui i jo vam aprofitar per recuperar converses perdudes, li vaig explicar tot el que mhavia passat. Ella em va dir que, decidís el que decidís respecte a en Miquel, vigilés molt. La Paqui no volia que em tornessin a fer mal, i molt menys, perdrem.
Després de dinar a casa amb la Sandra vaig tornar a treballar.
Aquella tarda em vaig trobar malament. Vaig anar diverses vegades al lavabo amb nàusees i ganes de vomitar. Vaig pensar que podia tenir alguna passa de la panxa o que havia menjat quelcom en mal estat.
A la nit, una vegada arribada a casa, vaig sopar suau; però el malestar no acabava de remetre. Per molt que ho vaig pensar, no vaig poder recordar lúltim dia que havia tingut problemes estomacals.
15
El cap de setmana va passar volant.
A la Sandra li va tocar treballar i ens vam veure poc. Acostumava a laborar almenys dos caps de setmana al mes perquè lhi pagaven molt bé. Sentia una mica de llàstima per ella, perquè veia que treballava massa. Jo li donava diners per estar a casa seva i compartíem despeses. Tot anava molt bé entre nosaltres dues; érem quasi com germanes de sang, les dues grans amigues del carrer Aragó de Barcelona.
El malestar general que havia tingut el dijous no va remetre aquells dies i el dilluns em vaig llevar encara una mica malament. Tot i aquest malestar, vaig decidir anar a treballar a loficina. La Paqui i jo ens vam posar al corrent del que ens havia passat el cap de setmana. Quan li vaig dir que encara tenia molèsties, la Paqui em va sorprendre amb una pregunta inesperada.
Eva, et puc fer una pregunta estúpida? La regla et ve amb normalitat, veritat?
Després de la sorpresa inicial, vaig començar a recordar i a fer càlculs menstruals.
Fa una setmana que mhauria dhaver vingut. És una mica estrany perquè tinc la regla molt regular, però sem deu està retardant pels maltractaments i les situacions de tensió que he tingut aquests dies.
Prenies precaucions amb en Miquel?
Fins fa poc sempre ho havíem fet amb preservatiu. Les últimes tres setmanes però, havíem decidit de mutu acord començar a prescindir-ne. Potser ho hem fet un parell de vegades sense protecció, no més vaig mirar amb els ulls sincers a la Paqui. Havíem decidit que volíem tenir un fill. Jo nestava morta de ganes. Ja tinc trenta-dos anys i estic a punt de fer-ne trenta-tres
Segur que la Paqui em va comprendre. Creia que el millor que li havia succeït a la vida havia sigut tenir els seus dos fills.
Per la meva banda, la possibilitat que pogués estar prenyada em creava sensacions contradictòries. Si es confirmava lembaràs, malegraria moltíssim perquè últimament el fet de tenir un fill shavia convertit en una obsessió per a mi; però no mhavia doblidar que el possible allunyament definitiu den Miquel faria que el nen no tingués pare. Ràpidament però, vaig aturar aquestes elucubracions dient-me a mi mateixa: No mhaig de fer il·lusions, si el més segur és que no estigui embarassada. I si ho hagués estat no hauria perdut el nen després de la pallissa que havia rebut?.
Vols que comprem un test dembaràs i ho mirem? em va preguntar la Paqui traient-me de les meves cabòries.
Potser valdria més la pena esperar uns quants dies; potser només és un retard i el que tinc és un simple mal de panxa.
Més val sortir de dubtes. A lhora desmorzar baixem un moment a la farmàcia i en comprem un.
La Paqui era com si fos la meva germana gran, aquella que havia de tenir cura dels més petits. Lestimava molt i ella a mi també.