Per al Lando i lEva, caçadors de monstres
Crèdits:
L'Horror de Rèquiem
Col·lecció Nüwa
Primera edició: setembre de 2020
© Marc Pastor, 2020. Drets negociats per aquesta edició
c/o The Ella Sher Literary Agency
© del pròleg: Biel Perelló, 2020
© de la il·lustració de coberta: Guillem H. Pongiluppi, 2020
© de lApocalipsi segons Sant Joan: Cerint, 95dc
© de ledició: Mai Més, 2020
www.maimes.cat
info@maimes.cat
Maquetació i disseny: Mai Més
Correcció: Maria Camps
Segona correcció: Abel Carretero
Galerades: Antonio Torrubia
Tots els drets reservats.
Queda prohibida la reproducció total o parcial daquest llibre per qualsevol mitjà o procediment, incloses la reprografia i el tractament informàtic, la fotocòpia o la gravació, la difusió a través dinternet i la distribució dexemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense el permís escrit dels titulars del copyright ni daquell que no pot ser anomenat, és a dir, Hàstur.
Un exceso en la dosis de truculencias, de monstruos o de tensión dramática provoca indefectiblemente la sonrisa, la risa y hasta la burla. El terror y el humor van del brazo muy a menudo.
Chicho Ibáñez Serrador, Historias para no dormir
Pròleg a la vint-i-setena edició
per Biel Perelló
Lautor i la seva època
Què es pot dir de Víctor Negro que no shagi dit ja?
Poca cosa, francament.
Víctor Negro no dona entrevistes, no es deixa veure en públic, no assisteix a vernissatges de pica-pica. Res.
Una cosa és indiscutible, però: Víctor Negro és lautor dalgunes de les pàgines més brillants de la literatura contemporània des que va publicar Lany de la plaga íntegrament en paper dalumini.
I també és un fet que sempre que ens acostem a la figura de Víctor Negro, tard o dhora acaba apareixent un altre nom misteriós: Marc Pastor. Qui és aquest altre personatge? Un sòsia? Un alter ego?
Rotundament, no en tenim ni idea.
És probable que li revisi els textos i que li passi el corrector ortogràfic del Word.
Durant un temps es va dir que Negro escrivia i Marc Pastor li feia les gestions editorials, ja que el seu tarannà més obert, lexperiència en el món literari, la placa dagent de lautoritat i una pistola sobre la taula de leditor agilitzaven notablement les negociacions. En qualsevol cas, no són més que rumors que no shan pogut demostrar i segurament són falsos.
Lobra com a aproximació
a les tesis econòmiques de lEscola de Chicago
Aquí piquem ferro fred. La manca de bibliografia sobre el tema és descoratjadora. Hom ha trobat a Lhorror de Rèquiem referències als diners, a la precarietat laboral, a les penúries pecuniàries. Però són subtils, molt allunyades de lefectisme keynesià dEls miserables i del dickeynesià dOliver Twist.
No obstant això, la novel·la funciona perfectament com a refutació sòlida de les imbecil·litats de Hayek.
Resulta estranya labsència dalgun estudi en profunditat sobre la macroeconomia a la literatura victornegresca, car els economistes solen ser persones aventureres i amb una gran imaginació.
Provem de fer una altra aproximació
A Lhorror de Rèquiem la paraula «dents» apareix onze vegades; «genives», quatre; «dentadura», tres, però «endodòncia», zero. Laproximació odontològica és força limitada, doncs.
Una aproximació a les aproximacions
Lestudi interdisciplinari daquesta novel·la comença a donar fruits, sobretot en el terreny de la literatura comparada. Recentment, una prestigiosa universitat va publicar un article on comparava el llibre de Víctor Negro amb maquinària agrícola. És una notícia excel·lent, però hem de ser cauts: una anàlisi superficial demostrà que lorigen de larticle era el blog outlet-for-pagesos.wordpress.com, i que el seu autor, locigalot2004, efectivament estava vinculat a una universitat: concretament, a la Universitat Rio Bravo de Lleida, que, en realitat, no era una universitat, sinó una tapadora de negocis de compravenda de material agrícola defectuós.
Paral·lelament, lAteneu Barcelonès va provar de fer un curs sobre ètica i estètica a Lhorror de Rèquiem i el van encarregar a un senyor de Badalona, insistint que podia aprofitar la seva experiència com a venedor al Bauhaus i que, de ben segur, alguna cosa podria dir de Kandinski, Mies Van der Rohe o Leroy Merlin.
Però aturem-nos un moment.
On són els erudits sobre el gènere noir, fantàstic, sci-fi, terror o gore-tex, gèneres que, personalment, també em semblen fantàstics.
És que no hi ha ni un sol estudi de lobra que saguanti mínimament?
Doncs sí que nhi ha. Un, exactament1. Però sembla que shagi escrit amb displicència, amb por.
Mirem-ho amb perspectiva, doncs. En aquest moment, respecte a Lhorror de Rèquiem, hi ha dos corrents de pensament oposats:
a) Els estudiosos2 que, a lobra, hi veuen un conjunt harmònic entre lethos i el pathos.
b) Jo, que més aviat no.
A parer meu, lestudi acadèmic anteriorment citat3 requereix urgentment una peer review. Lautor confon ethos amb un futbolista camerunès i, el que és més alarmant, tan sols fa referència al pathos quan parla de la neteja de lavabos, i sempre fent servir lexpressió pathos WC.
Aquesta aproximació divaga i no va al moll de los. Li falta allò que Pla anomenava «vergonya torera».
Fa la impressió que ningú es vol acostar a aquest llibre. És un prejudici sobre el gènere? No i mil vegades no. Aquesta és una obra que entronca amb la tradició del gènere fantàstic daquest país: Manuel de Pedrolo, Joan Perucho o Borja de Riquer, sense oblidar els columnistes dopinió dels diaris digitals.
Per què, aleshores, hi ha tan pocs estudis solvents al voltant daquesta obra, i més tenint en compte lelevat nombre despecialistes en literatura de gènere i lentusiasme que genera entre els lletraferits?
Lobra com a aproximació
a una mort prematura i violenta
Potser lexplicació més prosaica és que capbussar-se en les pàgines de Lhorror de Rèquiem és un esport de risc, gens recomanable per als fràgils desperit, i és que sembla com si alguna mena de malastrugança caigués sobre qui sacosta a lobra de Negro.
La gent que ha provat deditar o destudiar les seves novel·les té tendència a patir alguns contratemps.
Al prologuista de ledició andorrana el van trobar amb un tret al cap dins un Cadillac rosa; a leditor italià, mort i abandonat en un contenidor descombraries; el porto-riqueny, penjat dun ganxo en un camió frigorífic, i a lislandès li van tancar una setmana el compte de Twitter.
És per això que els especialistes que saproximen a lobra negresca (o afroamericana, com sestima més denominar-la lescola postmodernista4) ho fan amb una certa cautela paranoide, que és part fonamental de qualsevol estudi literari rigorós.
I és aquesta contrarietat la que ha deixat fora del terreny de joc aquells erudits més acomodats, més porucs, amb una família per protegir, i ha obert pas a un ventall demprenedors amb rerefons més diversos, sovint amb pocs escrúpols, que veuen en el negoci editorial una oportunitat denriquir-se ràpidament, la qual cosa atreu oportunistes de disciplines heterodoxes i, sovint, allunyades de la literatura, amb resultats desiguals, com ha quedat demostrat amb lenganyifa de la maquinària agrícola i la puta merda de xerrada a lAteneu.
Però la voluntat hi és, i això és important. Només cal rigor i no imaginar conspiracions delirants allà on només hi ha hagut una sèrie dassassinats horribles que sembla que tenen una relació macabra amb aquest llibre.
Jo també soc un nouvingut al món afronegresc. Va ser una barreja de curiositat i de desesperació absoluta, el que em va apropar a la novel·la.
Aproximem-nos-hi duna vegada,
sense por ni esperança
Què es pot dir de Lhorror de Rèquiem que no shagi dit ja?
La primera paraula que a hom li ve al cap en acabar la novel·la és, sens dubte, merkwürdigliebestraum, que podríem traduir com «Fuà, nen, quin passote».
És aquesta una novel·la dautoficció? No. És aquesta una novel·la dalgú jove que sen va de Barcelona per retrobar les arrels i la parla local del poble dels seus avis? Amb prou feines.
És una novel·la de terror? Sí. Fa riure? Per descomptat.
Segons el difunt catedràtic peruà Leopoldo Torresaguado, de la Universidad Católica del Cristo en Bambas, el final de la novel·la deixa el lector amb «un somriure i mal rotllet». I no puc més que donar-li la raó.
En canvi, de la publicació en alemany del malaguanyat professor Frugenbach, de la Facultat de Lingüística de la Universitat de Potsdam simplement en discrepo, tot i que potser només de la traducció que en fa Google Translate.
En qualsevol cas: de què tracta Lhorror de Rèquiem?
De moltes coses, com tots els clàssics. Els clàssics resisteixen bé el pas del temps, i Lhorror de Rèquiem no nés lexcepció. És cert que, de tant en tant, caldrà actualitzar els models dels telèfons que fan servir els personatges però, a banda daixò, té allò que distingeix els clàssics de la resta dobres: que la peripècia del protagonista provoca en el lector un efecte emocional purificador (Κάθαρσις), que ens acosta a la serenitat i a la impertorbabilitat (ταραξία) i una portada guapa.
Per no aixafar la guitarra al lector neòfit direm que a la novel·la hi ha un personatge que podríem definir com a protagonista. I que li passen coses. Grosso modo.
Lesquema és clàssic i molt clar. La vida monòtona del personatge protagonista fa un gir de 365 graus a babord en trobar un objecte amb molt mala pinta, que és el detonant de la història (en altres paraules: una περιπτεια comme il faut).
Aleshores lautor agafa el lector per les solapes i el convida a un viatge iconoclasta, a la follie à trois duna Santíssima Trinitat de fracassats que sospita que no té res per perdre; gran error, perquè en el pitjor moment veurà que sí que queda alguna cosa per perdre i la defensarà peti qui peti.
És el prototípic descobriment crucial del protagonista (una
ναγνώρισις de tres parells de collons).
Els lectors de Lovecraft hi trobaran reminiscències cthuloïdianes, fins i tot cthulesques, o, si més no, el regust de Gozer el Gozerià.
A partir daquí, tot seguint el cànon aristotèlic, hi haurà μελοποιΐα i pluja daurada. Hi haurà tensió sexual no resolta amb un tentacle monstruós, números musicals, viatges organitzats, funcionaris desmotivats («Lhorror! Lhorror!») i un encarregat del museu de cera hipermotivat, lloros, personatges metaliteraris, incendis a tout-i-plein i un munt de notes a peu de pàgina, com si lautor hagués pres seriosament les paraules de Noël Coward5 i, sense complexos, fes de la novel·la un viatge constant escales amunt i avall, de la rialla a la por.
Un plantejament pràcticament noucentista, vaja.
En mans dun escriptor més mandrós, com Dostoievski, el relat podria haver acabat amb un Deus ex machina o un Donec perficiam i aquí pax et gloria a posteriori. Però no. Lautor fa un autèntic tour de France i acaba atorgant al lector la darrera paraula, i deixa que sigui ell el responsable del destí del món; li passa, en definitiva, allò que en termes filosòfics sen diu un marronassu del quinze.
I ara sí, és moment de seure a la butaca, amb una copa de conyac de mig litre al costat, dencendre un bon cigar i de començar a llegir Lhorror de Rèquiem. Anar llegint fins que set tanquin els ulls i comencis a somiar malsons que no et pertanyen, mentre el cigar et llisca dels dits i cau al costat daquella cortina que fa tota la pinta de ser molt inflamable.
Sobre aquesta edició
Del manuscrit original sencer, si és que tal cosa va existir, només ens nhan arribat fragments inservibles. Negro el va cremar per preparar-se una infusió deucaliptus.
El gruix daquesta edició es basa en lúnica versió presumptament íntegra que sen conserva: una còpia en rus duna traducció al francès. Com a fonts secundàries hem fet servir lesborrany que Negro va penjar a Geocities.com cap a lany 2001 i dues cintes de casset TDK de 90 minuts on lautor interpreta els diàlegs de la novel·la fent veu desquirol capat.
La font (perduda ja) de Geocities lanomenarem versió ; a la versió TDK lanomenarem µ; per coherència i per simplificar, la versió del manuscrit en rus serà anomenada Љ.
Pel camí ens hem trobat alguns esculls: hem hagut de correlacionar µ amb Љ guiant-nos per i eliminar tot Љ que no µ o que contradigués , sempre que -1 > µ o, en cas de dubte, Љmc=E.
I també hem hagut daprendre rus.
Esperem que els erudits en treguin profit, de lesforç.
Val a dir que lafortunada troballa recent de la còpia íntegra en rus en una sabateria de Sant Petersburg ha estat el detonant daquesta edició, que podríem qualificar de canònica-def-OK 6.