Ultra això, i aprofundint-hi una mica més, si Carles, com sens diu, venia de Madrid, i a València no hi havia de clausurar re, puix no hi havia ni convocat ni obert corts, ¿per què no va anar directe de Madrid a Montsó, que tan sols són 450 km, i, en canvi, va preferir fer una volta tan incomprensible sobretot perquè sabem que el Cèsar llavors ja tenia una gran pressa i va passar per la ciutat de València, fent una ruta de 725 km? Per què va passar 22 dies a València amb jocs, festes i divertiments? Llevat que fos una exigència protocol·lària insalvable marcada per la clausura dunes corts, el fet no té cap ni peus i sembla una actitud més suïcida que fruit dun gran estratega en temps de guerra. Les presses i les cuites, especialment quan els francesos estaven envaint els seus estats itàlics, que ell havia de defensar a grans camades, esdevenien una prioritat de vida o mort, i no són gaire o gens amigues de les giragonses inútils i de les pèrdues incomprensibles de temps.
Una altra traça colpidora de la desubicació territorial i nacional de lEmperador i de lEmperadriu, la tenim en un fet tan insignificant com revelador: el nomenament de cavaller de laragonès Joan Garcia. De fet, és materialment impossible que, si el rei era a Toledo, Madrid o Valladolid celebrant-hi corts a lany 1527, com sens diu abusivament des dels llibres retocats, En Joan Garcia, natural de Saragossa, membre del Consell Reial i secretari del Cèsar, fos «armat cavaller a Brussel·les per lEmperador Carles V el 12 de desembre del 1527».145 En Latassa, a qui devem aquesta dada, ens confirma que treu la informació del que «diu el mestre Zapater Anal. llib. 4, cap. 18, pàg. 66, col. 2 i pàg. 77».146 I, efectivament: a la Segona Part dels Annals de la Corona dAragó, publicada per En Miquel Ramon Zapater, al llibre 4, capítol XVIII, pàgina 66, lAndrés de Uztárroz narra latorgament del títol de cavaller al saragossà Joan Garcia el dia 11 de desembre del 1527, per compte de lEmperador, però no pas a «Brussel·les», sinó a «Burgos»!147 És ostensiblement palès, de nou, que tant Brussel·les com Burgos tornen a tapar el nom de la ciutat real on es trobava el monarca en el pla físic, puix sabem que el rei en aquelles dates era a Espanya, com certifiquen la totalitat de documents, estudis i biògrafs, entre els quals En Martyn Rady, que innova que «entre 1522 i 1529 Carles V residí a Espanya»148 de forma ininterrompuda,149 i com, així mateix, ho objectiva lAlfred Kohler: «A partir de lestiu del 1522, Carles es troba novament als seus regnes espanyols; aquesta segona estada a la península Ibèrica es perllongaria fins al 1529».150 Queda evidenciat, doncs, irrevocablement, el retoc.
I, encara, com a colofó, voldria comentar que, mercès a un escrit de lambaixador polonès Joan Dantisc sobre una ambaixada russa que acabava darribar a la cort imperial, datat el 17 dagost del 1527, sabem que aquesta shavia de trobar o bé en una ciutat costanera o molt a prop de mar, perquè En Dantisc relata que «a la mateixa sala on menja i escolta missa, rebé lEmperador els ambaixadors del duc de Moscòvia. Vingueren des de Brabant per mar i arribaren el 20 de juny, i visqueren dels seus propis recursos fins al 29, en què sels donà audiència i reberen provisió abundosa».151 Per més com és costum que la carta sigui datada a «Valladolid»,152 el fet que el text objectivi nítidament que els ambaixadors moscovites «arribaren per mar», allà on es trobava la cort, demostra que som davant duna còpia de la carta original desnaturalitzada i deslocalitzada, perquè Valladolid no té mar i, per tant, no shi pot arribar «per mar». Amb tot, es podria adduir que lambaixada arribaria per mar a algun lloc de la costa hispànica que arribaria per mar a Espanya i que, després, es desplaçaria fins a la cort, a Castella. Però el text no només no diu res de tot això, sinó que és ben nítid a especificar que un cop arribats per mar, on fos que arribessin, els moscovites van romandre aturats en aquest mateix lloc durant nou dies, «vivint dels seus propis recursos», esperant la llicència corresponent per ser rebuts per la cort i, un cop obtingut el permís desitjat, sels va donar audiència. Amb això, el text i només el text dona a entendre que la cort i el punt darribada dels ambaixadors havien de ser tots dos en una ciutat molt propera a la costa o potser, fins i tot, en una ciutat portuària de la costa. Per això mateix, en tancar el relat, En Dantisc rubrica que els ambaixadors, «pel seu gust, haurien tornat per França, però sels obligà a anar per mar a llur costa i sense ningú daquesta cort que els acompanyés, com es fa amb daltres. Els anteriors a aquests anaren per França fins a Àustria a costa de lEmperador».153 Amb la qual cosa tornem a ser conscients que la cort no tan sols era a prop del mar, sinó prop duna ciutat important, segurament, amb un port de mar prou folgat, i almenys amb un nombre mínim de veïns que podia oscil·lar entre els 200 (com a Catalunya) i els 400 (de lAragó),154 perquè quan hom convocava corts les ciutats catalanes i aragoneses acostumaven a tenir, respectivament, un mínim de 200 i 400 habitants. O, potser encara, afinant-ho millor, un mínim de 200 focs i «shavia de celebrar en una vila reial».155 Llavors, si els fets passen, com ja he apuntat, en una ciutat costanera amb port de mar, al sud de Xàtiva, segurament amb el títol de «vila reial», don romanços venia lEmperador amb la cort?
71RICARDO GARCIA CARCEL, Cortes del reinado de Carlos I; Monografías y Fuentes-5, Universidad de Valencia. Departamento de Historia Moderna, València, 1972, p. VIII.
72MARTIN DE VICIANA, Tercera Parte de la Crónica de Valencia; Sociedad Valenciana de Bibliófilos, València, 1882,p. 226-227.
73Libre de Memories de Diversos Sucesos e Fets Memorables e de Coses Senyalades de la Ciutat e Regne de Valencia (1308-1644); edició a cura de Salvador Carreres Zacarés, Acción Bibliográfica Valenciana, València, 1935, vol. II, p. 810.
74Ídem, p. 226.
75R. GARCÍA CÁRCEL, ob. cit., p. VIII.
76Cf. MARTÍ DE VICIANA, Libro Tercero de la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reino; edició a cura de Joan Iborra, Fonts Històriques Valencianes-9, Universitat de València, València, 2002, p. 263, nota 539.
3
LA PRESÓ DEL REI DE FRANÇA: DE BARCELONA A VALÈNCIA
Un altre tema que ens ajuda a descobrir la presència de la cort imperial i com aquesta i el protagonisme militar i polític catalans han estat esborrats de la Història és tot el que afecta la captura del rei de França Francesc I a la batalla de Pavia i el seu futur captiveri, de presó en presó, fins a arribar davant de lEmperador i de la cort. Com veurem tot seguit, en força casos les cròniques ens diuen que el rei va venir pres de Gènova a Barcelona i daquí ja el van traslladar a Madrid; en daltres ocasions, el rei va de Barcelona a València i de València ja el condueixen directament a Madrid. Però, també hi ha casos, com al llibre dEn Juan Ochoa La Carolea, on sens narra només que, un cop lEmperador va ordenar que li trametessin el monarca francès, «sembarcà a Gènova amb En Carles de Lanoy. Un cop vingut, fou posat en bona guarda a la Fortalesa de Madrid».156 El mateix fa En Julián de Pinedo, per qui el rei Francesc «es lliurà a En Carles de Lannoy, que el conduí a Madrid, on sestigué fins al tractat de primer de gener del 1526».157 Al Sumari del pare Mariana també sens diu que, després de la batalla, «lenviaren pres a Espanya», i «sestava a Espanya pres al castell de Madrid».158 Com conformement fa leditor de les Memòries de Carles V en asseverar que «fou portat el rei a Espanya, a Madrid»159. I, fins i tot, En Pere Gil ens relata a la seva Història Moral de Cathalunya, que, un cop capturat, «fou aportat lo rey Francisco ab galeres per Lanoy a Espanya lany mateyx 1525»;160 i, sense dir en quin port va sorgir, al moment remarca que, després de múltiples festes, «entrà lo rey Francisco en Madrid».161 I llestos. Amb la qual cosa sesborrava qualsevol traça de la seva presència a Catalunya i creava un llast de confusió infinita que ha perdurat fins als nostres dies. Com ho ha observat al 1893 En Fernández Duro, en parlar de la presó del rei de França, «malgrat ser tants els qui han escrit i comentat els esdeveniments de lèpoca de Carles V, cap dels crítics no ha explicat minuciosament aquest episodi curiós».162 I en glossar lobra dEn Champollion-Figeac, que va intentar precisament resseguir documentalment el viatge de Francesc I ja captiu, apuntava: «Lobra especial dedicada a reunir els documents relatius al captiveri de Francesc I, no desfà els errors que respecte a dates i llocs contenen les obres anteriors; no interpreta bé, segons sembla, alguns dels mateixos documents que hi insereix; no diu, en fi, com feu el rei el seu viatge».163 Sí. Un rastre perdut, secularment esborrat, que arriba fins a les portes del segle XX. Especialment, litinerari per Catalunya. Però, tanmateix, quin va ser el rastre del seu pas pels regnes catalans? Vegem-ho detingudament.
La nova de la victòria de les tropes imperials a Pavia va arribar a Barcelona el 5 de març del 1525, «i el dia 6 se solemnitzà amb un Te-Deum i una processó general, com la del dia de Corpus, on tots els homes i dones que hi assistiren portaren un ram de llorers».164 Mentrestant, el rei pres havia estat embarcat a larmada imperial, amb «vint-i-quatre galeres i alguns bergantins»,165 i era dut a Cotlliure,166 i daquí a Cadaqués.167 Segons En Santacreu, «lendemà anaren a Palamós, on estigueren descansant tres dies per causa del rei, que venia de la mar una mica cansat i marejat».168 És des daquí que, el 17 de juny, En Lanoy escriurà a lEmperador,169 manifestant-li que té ganes de veurel ben aviat.170 I de Palamós van anar a Barcelona.171
En Víctor Balaguer ens fa saber que, immediatament, «el 9 de juny, el governador de Catalunya mossèn Pere Cardona publicà un pregó, pel qual, després de manifestar que era pròxim a entrar en aquesta ciutat el rei de França, presoner, encarregava que ningú no satrevís a dir ni a fer afronts, ni paraules injurioses a cap dels qui fos de la terra de dit rei de França, sota pena duna multa i de vint-i-cinc dies de presó».172
Deu dies després, desembarcava a Barcelona. Amb tots els pèls i senyals ho recull el Dietari de la Generalitat, que en dona puntual notícia el dilluns 19 de juny: «En aquest dia, entre les sis e set ores aprés migjorn, arribaren en la plaja de la present ciutat de Barchinona lo molt il·lustre senyor don Charles de la Noy, visrey de Nàpols e capità general del victoriós exèrcit del emperador y rey nostre senyor, y en sa companyia lo molt magnífich e valerós capità Alarcón, ab XXI galeres, de les quals XV eren de sa magestat, molt armades y ornades, e les sis eren del rey de França ab los palaments, banderes e tendals negres en senyal de dol y tristícia, per quan los dits senyors capitans portaven presa la persona del rey de França en la galera capitana, que fon pres en la batalla de Lombardia per lo imperial exèrcit del emperador nostre senyor».173 Llavors, las naus van prendre terra «e moltes delles posaren scales en terra. E principalment la dita capitana, en què eren los dits capitans e la persona del dit rey presoner, posà la popa al cap del pont de fusta que los magnífichs consellers de la dita ciutat havien fet fer perquè desembarcàs per aquell lo dit rey de França. E essent desembarcats los dits rey de França, virey de Nàpols e lo capità Alarcón, en companyia de ells lo senyor don Pedro de Cardona, governador de Cathalunya, e molts altres cavallers e gentils hòmens, passaren, tots junts, a cavall per la font del Àngel, carrer Ample e per lo Dormidor de Framenors, e isqueren al portal que ix al sol de la Rambla, davant la Atarassana, e per la Rambla amunt sen anaren al ort del reverendíssimo senyor arcabisbe de Tarragona, en lo qual aposentaren los dits virey de Nàpols, capità Alarcón e rey de França, presoner».174
El Dietari encara especifica que, lendemà, dimarts, mentre el rei sestava tancat a casa de larquebisbe de Tarragona, «los senyors deputats e oÿdors de comptes, acompanyats dels officials y altres ministres del General y de la Deputació, ab los porters ab les masses altes, anaren a visitar los dits virey de Nàpols, capità Alarcón e rey de França, presoner».175 En Balaguer precisa que, a la nit daquest mateix jorn, «amb un gran acompanyament de moltes torxes, anaren en lluïda cavalcada fins al seu allotjament les principals dames de la ciutat, al capdavant de les quals hi havia la comtessa de Palamós i la muller del governador».176 I rubrica que «lendemà, dia 21, anà el rei de França a sentir missa a la catedral».177