Oí una lleugera remor vinguda del fons del soterrani. Sense saber per què, es posà dempeus, restà ert i expectant. Algú, no sabia qui, estava a punt darribar i li manaria alguna cosa difícil i pesada. Però en la foscor atapeïda del celler no es distingia cap forma humana, no es sentia cap trepig humà. Linsa tornà a seure i a mirar la lluerna. De paret ençà es trobava arran de sostre, de paret enllà, al nivell del camí. Els brins dherba del marge, dun verd tendre, retallaven finament lespai il·luminat. Ara i adés, quan el vent els movia, una fugissera taca de sol es projectava damunt les lloses. Llavors Linsa romania com encisat. I, mentre contemplava aquest joc de claror i dombra, el pensament li tornava a fugir retrospectivament devers una època que el malson de la guerra feia semblar més llunyana. Era dependent de comerç, treballava en una adrogueria. Lolor de les espècies lacompanyava sempre. En duia impregnada no solament la brusa de treball sinó la roba interior i àdhuc els cabells. En sortir, Mika lesperava i bo i repenjant-se-li al braç, li deia: «Linsa, fas flaire de nou moscada.» I daltres cops: «Avui empestes laire de safrà.» Però com més inconvenients trobava, com més penjaments li deia, més se li repenjava al braç, més se li acostava. Mika tenia uns ulls foscos i brillants i un riure dringadís Mika
Passà un núvol i esfumà la taca de claror amb les estries bellugadisses dombra. O potser eren les llàgrimes que li havien ennuvolat lesguard? En el moment danar-se-les a eixugar amb la màniga de luniforme, recordà un dels freqüents advertiments de la seva mare: «Linsa, no portes mocador?» Per respecte a aquella doneta viva i feinejadora, es furgà la butxaca de les calces, en tragué un parrac rebregat i brut, shi eixugà les galtes i els ulls. Feina inútil perquè, en evocar la mare i recordar com, mentre ell passava la porta, li cridava des del fons de la casa: «No toblidis de llevar-te lamericana, vés amb compte amb les genolleres», un sobrecreix de llàgrimes li amarà els ulls i el mocador parrac en fou tot xop. Tot duna, Linsa sentí un desig immens de tornar a Ludenz, de precipitar-se al seu carrer, de cercar la casa on vivia amb ella Potser no era veritat que tot el barri era un pilot de runes La imatge de la seva mare feinejant per la cuina era tan actual en ell, tan viva, tan palpitant, que no podia acceptar-la com a destruïda per sempre. Uns segons més tard, però, grans ones de pessimisme envaïren tot el seu ésser i el submergiren en mars de desesperança.
Embutxacà el mocador ja inútil i tornà a contemplar la lluerna. Lherba seguia bellugant-se i la color i el moviment de les tiges feien pensar a Linsa en uns gravats que il·lustraven la seva geografia escolar. Representaven un país del sud, una daquelles meravelloses contrades per les quals somien de viatjar, un dia o altre, tots els nois, i també els homes fets, dels països nòrdics: blatdemorar ibèric, sabana tropical tota sembrada de canya de sucre, selva verge daquàrium i rius tèrbols per on desfilen cocodrils
II
Anselm tornà a la Casa de la Vila. Sentia curiositat de conèixer més íntimament el presoner, esperava que li procurés hores desplai amb la seva conversa. Ell no era sinó un camperol, com ho havien estat els seus pares i tots els seus avantpassats, però admirava la cultura i la intel·ligència. Li plaïa dinstruir-se i de filosofar sobre les coses de la vida quan locasió es presentava. Havia llegit molt i amb passió i, encara que duna manera anàrquica, escrit una llei de diari de locupació on detallava i comentava el calvari i la tragèdia de Hugel.
Mentre caminava xano-xano devers la casa municipal assaboria anticipadament les xerradetes que faria amb Thorn al portal de casa seva, sota la flairosa glicina, a lhora foscant, i més tard, cap a la tardor, prop de la llar encesa. Anselm semblava oblidar que el presoner havia vingut a Hugel per tal de llaurar i de regar les feixes, segar el fenc, estellar i apilotar llenya, tenir cura del bestiar, adobar el graner i redreçar el paller.
Thorn lesperava assegut en un banc, llegint. En veure Saunier, tancà el llibre, marcà la pàgina i el ficà curosament dins el sarró.
Anem? féu Saunier amb un to cordial.
Franz Thorn salçà calmós, es col·locà la bandolera a lespatlla i començà a caminar.
Els dos homes anaven costat per costat, però no es miraven ni es parlaven. Saunier observava de cua dull el presoner i, un sol cop, llurs esguards es trobaren. Darrera el vidre de les ulleres, el de Thorn era inquisitiu i tenebrós. El camperol en fou afligit. Però no trigà a tranquil·litzar-se. La trista situació daquest home justificava la seva actitud; quan sadonaria de les seves excel·lents disposicions, el seu tarannà canviaria. Saturà un moment, girà el rostre devers lestranger i li digué amb un somriure:
El primer que farem és menjar.
En oir aquestes paraules, Thorn mogué el cap i li brillaren els vidres de les ulleres.
Fa set hores que estic llevat i no he pres més que un mos de pa i un glop de líquid tebi.
Aquí no us mancaran ni laliment ni el repòs féu Anselm.
Travessaren lentrada: una habitació voltada de pilots de sacs, de munts de teules, destris camperols i deines de llaurança. Arribaren a la cuina per on es passava al menjador, es sortia al jardí i es pujava als dormitoris.
Andreua i Simonne Saunier feinejaven prop de laigüera. Anselm les presentà al presoner.
La meva esposa, la meva filla.
Franz es llevà la gorra. Les dones no badaven boca ni esquissaven el més lleu gest durbanitat. Anselm assenyalava a Thorn la porta del menjador.
Entreu.
La taula estava parada. Damunt les tovalles de quadres blancs i blaus hi havia tres coberts complets, uns estalvis de noguera, un pa rodó i una garrafeta de sidra.
Anselm cridà:
Simonne!
Aquesta comparegué i saturà al pas de la porta. Vestia una simple bateta de dol i un davantal també negre. La poc afavoridora roba, ordinària i fúnebre, semblava triada expressament per fer ressortir la boniquesa de la camperola: galta rosada, colrada del sol, ulls i cabellera foscos i lluents.
Afegeix un cobert a taula.
Lesguard de la noia llampegà.
Per a qui?
Anselm assenyalà el presoner. La indignació va contreure les faccions de Simonne.
Aquí, a taula, amb nosaltres?
Anselm mirà severament la seva filla.
Afegeix un cobert a taula repetí.
No ho faré pas cridà Simonne amb una mena de sanglot. Aquest home no pot ocupar el lloc del nostre Martí.
Levocació de lhereu afusellat féu sortir Anselm de polleguera:
Calla, desgraciada!
La mossa havia abandonat el menjador i tot seguit leco dels seus sanglots arribà de la cuina. Andreua Saunier semblava discutir amb ella o potser malparlava també delmarit. Aquest mirava el seu hoste amb desolació. Es decidí tot duna i sortí darrera sa filla.
Thorn havia assistit a lescena amb perfecta impassibilitat. Girava lesquena als protagonistes i, per lesbatanada finestra, semblava contemplar els camps propers, els boscos llunyans i també la carena de muntanyes que saixecava com una immensa muralla entre els dos països. Però així que es sentí sol, deixà de mirar el paisatge, sapropà a la porta de comunicació i escoltà.
No, pare, és impossible deia la veu vibrant de Simonne.
Afegeix un cobert a taula.
Lesguard de la noia llampegà.
Per a qui?
Anselm assenyalà el presoner. La indignació va contreure les faccions de Simonne.
Aquí, a taula, amb nosaltres?
Anselm mirà severament la seva filla.
Afegeix un cobert a taula repetí.
No ho faré pas cridà Simonne amb una mena de sanglot. Aquest home no pot ocupar el lloc del nostre Martí.
Levocació de lhereu afusellat féu sortir Anselm de polleguera:
Calla, desgraciada!
La mossa havia abandonat el menjador i tot seguit leco dels seus sanglots arribà de la cuina. Andreua Saunier semblava discutir amb ella o potser malparlava també delmarit. Aquest mirava el seu hoste amb desolació. Es decidí tot duna i sortí darrera sa filla.
Thorn havia assistit a lescena amb perfecta impassibilitat. Girava lesquena als protagonistes i, per lesbatanada finestra, semblava contemplar els camps propers, els boscos llunyans i també la carena de muntanyes que saixecava com una immensa muralla entre els dos països. Però així que es sentí sol, deixà de mirar el paisatge, sapropà a la porta de comunicació i escoltà.
No, pare, és impossible deia la veu vibrant de Simonne.
Thas begut el seny, vaja! cridava Andreua.
És com insultar els afusellats.
I humiliar-nos a nosaltres.
Ací lúnic humiliat és ell zumzejava la veu mascla.
És el nostre enemic!
Ja sha acabat la guerra; no en tenim denemics!
Oh, pare, pare, que en sou, de babau. Enemics eren i enemics seran mentre en quedarà un de viu.
Vaja, prou braolà el vell, i es sentí un cop de puny a la taula. A casa no hi ha més que mossos i jornalers. Un presoner de guerra mereix respecte i consideracions; prou pena té, de ser-ne.
Si el presoner de guerra fóssiu vós, pare, i aquest home el vencedor, ja veuríeu com us tractava.
A coces féu la veu de la vella.
La família Saunier romangué finalment silenciosa. Una flaire excitant, de menjar, arribà al menjador. El presoner laspirà, crispà els punys i els vidres de les seves ulleres guspirejaren.
Bé deia el vell camperol, jo tinc gana. Voleu o no voleu menjar amb nosaltres?
Menjarem a la cuina decidí Andreua.