Espertínut!
Però ni ells ni jo no dèiem adiu per adeu, ni belleu per potser, ni parpallol per papallona. I no vaig practicar la desinència rossellonesa en i de la primera persona parli, parlavi, parlariï fins que, a l'adolescència, vaig posar-me a escoltar de debò el que deien els de més edat quan conversaven entre ells, o quan de tant en tant anava a recitals de cantants nord-catalans. I més tard, quan vaig començar a llegir en català, em vaig sorprendre de descobrir paraules que, literalment, no havia sentit mai, ni en rossellonès ni en gironí. I no m'explico, encara avui, com era possible. Però recordo amb nitidesa la sensació de descobrir una paraula nova, a vegades de sentit evident, i a vegades opac, en llegir paraules tan ordinàries com ara empènyer, compartir, esbandir, lampista, pissarra, amagatall, àpat, turmell, canell...
En alguns casos, el desconeixement s'explica pel dialecte, o per un barbarisme: a casa no dèiem turmell sinó clavillar i no dèiem canell sinó munyeca. Rossellonisme per una banda, castellanisme per l'altra. Però no m'explico l'absència tossuda d'empènyer. I avui ni jo ni ningú de la meva família no sembla capaç de recordar-se de quin verb utilitzàvem quan volíem, segons la definició del DIEC, «Moure o tractar de moure exercint una pressió». Tampoc no dèiem mai el nom de les malalties infantils en català. Això fa que, anys més tard, quan van afectar els meus fills, amb qui sempre he parlat català, vaig haver de consultar el diccionari per saber com es deien. Per mi, tot havia estat rougeole, oreillons, varicelle. «L'electricista poc ha volgut entrar quan li he dit que en Jean-Louis té els oreillons, vindrà la setmana entrant» havia explicat la meva mare, i així vaig descobrir que les galteres tenien el poder misteriós d'allunyar els homes adults de la meva presència.
És clar, quan, durant les vacances d'estiu, anàvem a Cassà de la Selva, l'aventura lingüística esdevenia més palpitant. Al gironí dels gironins s'hi afegien els castellanismes dels gironins. Vaig remarcar molt aviat que tant ells com nosaltres per dir got, podíem dir got, però que nosaltres, més sovint, dèiem veire i que els meus cosins, bastant sovint, deien vas. Vaig deduir-ne que got devia ser el mot genuí català a nou o deu anys, és clar, no coneixia la paraula genuí, que vas devia venir del vaso espanyol i que veire, tan proper a verre, devia venir del francès. Ho trobava, fet i fet, molt simètric. Confortablement simètric. En aquells anys no havia sentit a parlar mai de la llengua occitana i no podia saber, doncs, que veire és un occitanisme entre molts dels que han penetrat el català rossellonès. No podia saber que en el meu català barrejat hi palpitava una barreja anterior, del temps en què català septentrional i occità s'havien conegut i estimat. I em va sorprendre, molts anys més tard, topar amb veire en poemes de Joan Salvat-Papasseit, Josep Carner o Màrius Torres. Com m'hauria agradat que aquests poetes haguessin tingut prou influència per fer que brotés aquesta paraula en el català estàndard.
M'agradava sentir el català de Girona, al temps en què Franco encara tenia plantat el jou de la Falange a cada entrada de poble, i a cinc o sis anys em preguntava perquè nosaltres, als nostres pobles, de l'altre costat de la frontera, no teníem pals d'aquells també plantats. El català de Girona m'era un català molt proper, però puntuat de paraules exòtiques: cerilla, acera, peluqueria, vale, pues, i l'adios que semblava imperar a les botigues. Alguns castellanismes, però, m'eren familiars, perquè els meus pares els deien i perquè alguns formaven part del català rossellonès. Castellanismes potser arrelats abans del Tractat dels Pirineus: bueno, hasta, cantamanyanes són paraules que qualsevol catalanoparlant de Catalunya Nord sense cap relació amb el Principat considerava com a parts integrants del seu català.
I parlàvem, doncs. O callàvem. Més aviat callàvem perquè, com a totes les llars, passàvem estones cada vegada més llargues aclofats davant la televisió i bevent, doncs, el seu francès tan pulcre. Un francès que pel fet mateix de tenir el monopoli de la televisió, de la ràdio, del cinema, dels llibres i dels diaris ens feia pensar que era normal que el català fos tan poca cosa, tan esquifit, tan absent.