Em va costar una mica de trobar a casa. Així que vaig arribar-hi vaig córrer a mirar-me els cabells. A la sala, damunt duna tauleta ran de la finestra, hi havia un mirall en forma de cor. El marc era de flors de vidre rosa amb fulles de vidre verd. Vaig alçar una punta de la cortina i la vaig posar damunt del respatller duna butaca perquè entrés més claror. Tenia els cabells lluents de color de castanya. Vaig fer un salt perquè manessin amunt però la cara em va fugir del mirall i no els vaig poder veure. Els vaig sentir caure contra el meu coll, estirats i tristos. Tristos com jo. Perquè jo tenia tristeses. Vaig posar la cortina bé, em vaig asseure a la butaca i mhi vaig estar molta estona mirant-me les mans.
Cap al tard, vaig pujar a la torratxa. No hi havia pujat mai i recordo que aquell dia va ser el primer perquè encara em durava la por que lestanquera hagués dit que mhavia vist fugir de casa. Mhi va acompanyar el senyor Jaume. Vam començar a pujar lescala danar al terrat i abans darribar a dalt de tot em va dir que me li agafés als pantalons per no caure. Lacabament de lescala era fosc i em va explicar que feia anys que hi volia fer posar una bombeta. Va treure una barra de ferro, va aixecar una balda, va baixar un graó per poder obrir la porta, que sobria cap endins, i vam sortir al terrat.
A la torratxa shi pujava per una escala de fusta sense barana, que estava a dintre del quarto dels mals endreços i arrencava gairebé de la meitat. La torratxa tenia finestres a tots quatre costats. A la que donava al carrer de les Camèlies hi havia un pal per la bandera. En els pocs trossos de paret que quedaven entre tant de vidre, hi havia làmines penjades: una senyora amb faixa de seda blava que volava, un home amb barba voltat de serps, una mà oberta molt grossa i amb tot de ratlles, i lhome escorxat vist de cara i desquena. El senyor Jaume me les va fer mirar duna a una i després em va dir que jo no aniria al col·legi, que ell mensenyaria tot el que una nena ha de saber, i més. Es va asseure en una butaca groga que havia arrossegat fins davant mateix de la mà tallada i amb una canya americana que abans de pujar havia arrencat dun tou que nhi havia en el jardí del darrera, va assenyalar la muntanya de dintre de la mà i em va preguntar si sabia com sen deia. Mho va preguntar tres vegades i a la tercera mho va dir, i mho va repetir també tres vegades perquè daquella manera, em va explicar, els noms que havia daprendre sem quedarien gravats en el cervell. Em va dir que a les tardes, assegut a la butaca, mentre elles enraonaven a baix, ell mirava el cel. I que anava girant la butaca i li feia donar tota la volta per poder-lo mirar una estona per cada finestra. La de ponent la darrera.
IV
Com la bufanda blava que el senyor Jaume es posava al coll al primer fred i no es treia fins que venia la calor, jo duia una bufanda de febre, ampla i flonja, que mofegava. El metge em posava un mànec de cullera damunt de la llengua i em feia ensenyar la campaneta. Els remeis em marejaven i em cremaven, i quan mendormiscava entrava la senyora Magdalena i em feia til·la perquè sués. Tot era calent i tot tenia mal gust i les veus dells venien cansades dhaver travessat cortines i cortines de roba mullada. Els veia les cares esborrades com la del meu pare aquell dia que la vaig veure entre les estrelles. De vegades només els veia els ulls, de vegades només la boca. Quan es feia fosc la febre pujava i tota jo era un foc i la bufanda mescanyava i me la volia treure i feia moure les mans i no trobava res: com si em barallés amb fum. Així que em vaig llevar va ser com si mhaguessin canviat les cames: no em duien per caminar i córrer i fer soroll: semblaven de filferro amanyogat i sestiraven i arronsaven amb tota jo gronxada i marejada al capdamunt.
Tot per culpa dhaver-me escapat de casa per anar al Liceu. La senyora Magdalena mhavia posat una butaca ran de finestra i un coixí a lesquena amb una coixinera de puntes i llaços. Asseguda hores i hores veia lacabament del cactus tot de color de cendra, apunyalat de punxes grogues de dins cap enfora. La senyora Magdalena em posava el dinar damunt duna tauleta i, sense mirar-me, i de vegades mirant-me com si sem volgués aprendre de memòria, em deia que havia tingut sort de caure en tan bones mans, que segons on hagués anat a parar mhaurien fet pagar lhaver-me escapat de casa amb blaus per tot el cos, de tanta pallissa. Però als veïns no els parlava del Liceu, els deia que estava malalta perquè el seu marit em feia estudiar massa, amb estudis difícils per la meva edat, però que pitjor seria si em fessin anar a les monges perquè les nenes de seguida sadonarien que qui sap don venia. I farien amb mi com els gossos que tenen gossets i no volen criar un gat encara que els el posin a sota del ventre de sorpresa, i hauria hagut de deixar danar al col·legi de tants martiris que mhaurien fet.
I jo estava malalta perquè lhaver-me escapat mhavia fet patir molt. Morta de por de fer una cosa que no havia de fer, però boja per fer-la; i langúnia, a lhora de tornar, de no saber trobar a casa. Dençà de la tarda que havia sortit a buscar el meu pare, i mai no vaig saber si se nhavien adonat, tancaven el reixat amb clau. Deien que corrien lladres pel barri, que shavia de viure tancat i barrat. Jo mirava aquells ferros que no em deixaven sortir, i un dia vaig pensar que saltaria la paret i fugiria carrer avall. Passava estones arrencant les punxes de la buganvília i dels rosers que cobrien tot un costat de la reixa perquè quan menfilés per saltar no mesgarrinxés massa. La reixa acabava amb unes pues molt primes però jo em vaig enfilar només a la paret baixa, damunt del fris de rotllanes. Quan vaig haver respirat una mica em vaig agafar a la branca de lolivera dels veïns i fent molta força em vaig tirar amunt i em vaig asseure a la paret del costat, que era bastant gruixuda. A poc a poc, agafant-me bé, em vaig posar de ventre en el cantell i em vaig deixar relliscar amb les mans ben agafades. Quan vaig ser de peus a terra tenia els genolls pelats i els braços em tremolaven. Patia molt. Ja lluny de casa vaig preguntar a una vella que seia al carrer fent mitja com sanava al Liceu, i la vella em va dir que tirés sempre avall. Vaig arribar a un passeig ample amb arbres a banda i banda. Em va semblar que mhavia perdut i em vaig aturar. De seguida vaig sentir una olor que baixava de les branques. Fresca. I quan hi pensava aquella olor fresca sem barrejava amb lolor calenta de les meves tasses de malalta. Shavia fet fosc i tot era ple de llums i de soroll. Vaig tornar a caminar molta estona. Els dies que havia tingut més febre, amb una mena dulls que se mhavien fet per dintre veia el pit blau i les plomes grises dels que guardaven lentrada, i el bec dels ocells dor que feien de llum, i el vermell dels velluts, i aquell home geperut i vell entre senyors mudats i amb mitges, que cantava i cantava sense parar. I els ocells dor, les plomes, les pitreres blaves i els velluts vermells es barrejaven amb la febre i es desfeien com les coses que veiem una mica abans dadormir-nos, fins que, a poc a poc, entre boires que saprimaven, sanava acostant, com si fos de foc i daigua, una creu de brillants.
Jo només havia volgut anar a veure els músics com entraven perquè volia saber com eren, però la gent se mhavia endut: senyores amb tuls i amb vestits de seda, senyors amb una flor blanca al trau i una cinta lluent a cada costat dels pantalons. Un noi que obria cotxes, després de mirar-me una estona, mhavia preguntat què feia. Era un noi espellingat, amb un ble de cabells untats damunt del front. Li vaig explicar que volia veure els músics, i ell em va dir que no els veuria, que ja havien entrat per una altra porta. I reia com si tingués molta alegria, i quan la febre sem menjava veia aquell ble de cabells i les dues tires de dents blanques. La gent ens va separar i em va anar empenyent cap a dins. Mentre mescaldava la llengua amb les tasses de til·la veia sabates de brillants i pells amb el pèl molt llarg com si les bèsties més boniques haguessin anat a sentir cantar, i aquell vestit estret amb serrells de granets rosa de dalt a baix que feien sorollet; havia estirat el braç per tocar-los i mhavien fugit dels dits. I tot el que havia vist em feia mal. Deien que estava molt malalta i que si em costava de respirar era perquè el fred se mhavia ficat a dins. Devia haver estat quan em vaig aturar a sota de la vela de color de taronja daquell cafè tan gran. Mhi vaig quedar a mirar la gent perquè no sabia per on tirar. Mhavien tret del Liceu agafada pel clatell com un gat, i no mhaurien vist si mhagués quedat asseguda, però em vaig aixecar i vaig anar passadís avall per veure els músics que tocaven enfonsats. I mentre em treien, un dels que anaven amb la pitrera blava i les plomes al cap es va posar a riure com si li fes molta gràcia.
Jo només havia volgut anar a veure els músics com entraven perquè volia saber com eren, però la gent se mhavia endut: senyores amb tuls i amb vestits de seda, senyors amb una flor blanca al trau i una cinta lluent a cada costat dels pantalons. Un noi que obria cotxes, després de mirar-me una estona, mhavia preguntat què feia. Era un noi espellingat, amb un ble de cabells untats damunt del front. Li vaig explicar que volia veure els músics, i ell em va dir que no els veuria, que ja havien entrat per una altra porta. I reia com si tingués molta alegria, i quan la febre sem menjava veia aquell ble de cabells i les dues tires de dents blanques. La gent ens va separar i em va anar empenyent cap a dins. Mentre mescaldava la llengua amb les tasses de til·la veia sabates de brillants i pells amb el pèl molt llarg com si les bèsties més boniques haguessin anat a sentir cantar, i aquell vestit estret amb serrells de granets rosa de dalt a baix que feien sorollet; havia estirat el braç per tocar-los i mhavien fugit dels dits. I tot el que havia vist em feia mal. Deien que estava molt malalta i que si em costava de respirar era perquè el fred se mhavia ficat a dins. Devia haver estat quan em vaig aturar a sota de la vela de color de taronja daquell cafè tan gran. Mhi vaig quedar a mirar la gent perquè no sabia per on tirar. Mhavien tret del Liceu agafada pel clatell com un gat, i no mhaurien vist si mhagués quedat asseguda, però em vaig aixecar i vaig anar passadís avall per veure els músics que tocaven enfonsats. I mentre em treien, un dels que anaven amb la pitrera blava i les plomes al cap es va posar a riure com si li fes molta gràcia.
A la terrassa daquell cafè hi havia senyores que sassemblaven a la Maria-Cinta: de negre, escotades, amb una cama damunt de laltra i amb aquella punta de tul blanca i arrissada que els sortia per la vora de la faldilla. Algunes, allà on sels feia la canaleta entre pit i pit, duien penjada amb una cadena curta una creueta o una pedra bonica. Va ser la Maria-Cinta la que es va adonar de mi i després sempre deia que quan mhavia vist havia pensat que els ulls li feien pampallugues. Es va aixecar com si lhaguessin punxada i va venir cap a mi i quan em va preguntar què feia no li vaig poder contestar perquè mirava aquella creu de brillants que no li havia vist mai. I la Maria-Cinta i el seu amic, que era alt i tenia cabells grisos en els polsos, em van dur a casa amb aquell cotxe que feia badar els veïns, quan ja em pensava que aniria cap al mar i cauria a dins perquè un home mhavia dit que si tirava massa avall cauria al mar. Que el mar vol nenes. I el senyor de la Maria-Cinta feia olor de fum de fumar i olor dolor, i em va fer asseure a la falda, i mentre el cotxe corria i la llum dels fanals entrava i passava li vaig ficar una mà entre lamericana i larmilla, ben amunt per sota del braç, i lhi vaig deixar allà dintre. I la mà i jo estàvem bé.
V
La primera tarda que vaig tornar a pujar a la torratxa vaig veure una estrella molt grossa cap a la banda de les muntanyes. El senyor Jaume es va acostar, va mirar cap on jo mirava i em va dir que era lestrella brilladora, la meva. I me la va fer saludar amb la mà. Aquells dies, a lhora de la calor, llegíem al jardí i, a lhora de la fresca, regàvem. Tenia les cames gairebé tan fortes com abans i podia saltar i córrer. Havia après moltes coses. Ja sabia els noms de tots els ossets de les mans i dels peus, i moltes nits, abans dadormir-me, els deia i magradava enrecordar-men. Sabia de sumar i de restar i de multiplicar, però no sabia de dividir. Sabia els noms dels rius i dels mars. El nom de molts arbres. Però mai no em podia enrecordar de què era fet laire. Ni laigua. Regàvem quan el sol es ponia perquè no fes bullir la terra i matés les plantes. Semblava que shagués de quedar per sempre, mig encantat, a la punta de les fulles més altes de la xeringuilla que només el veien quan ja se nanava. Jo regava les voreres, les plantes petites. Ell regava les plantes més grosses i les camèlies, tan delicades, perquè només ell sabia com shavia de tirar laigua perquè no sesbarriés la terra. Les camèlies vivien a una banda del reixat; a laltra banda hi havia la buganvília. Les tenia dintre de bótes plenes de terra de castanyer i les bótes estaven enterrades i cobertes duna capa de terra molt prima. Camèlies vermelles i camèlies blanques, camèlies tigrades rosa i blanc, clavades sense coll a la branca, com mortes. Lúltima cosa que regàvem eren els lliris de paperina, tots a la panera del mig.
Un dia que estava asseguda de nas al llibre vaig sentir que algú em mirava des del reixat. Només veia una ombra que anava i venia, però vaig estar quieta com si no me nadonés. A la nit vaig pensar que hauria hagut de mirar qui era. Al cap duns quants dies em va tornar a passar el mateix, però abans vaig sentir un xiulet. Vaig alçar els ulls i vaig veure un noi. El sol em venia de cara i no mel deixava veure prou bé. Era un noi espellingat, amb un ble de cabells damunt del front. Ens vam mirar una estona sense dir res i a lúltim, quan el vaig conèixer, em vaig acostar a la reixa i li vaig preguntar com havia sabut on vivia. Ell em va dir que aquella nit del Liceu mhavia seguit quan mhavien tret perquè mhavia vist tan petita que shavia posat a patir per mi; que quan aquell senyor i aquella senyora se mhavien endut amb el cotxe ell shavia enfilat al darrera. Em va explicar que havia vingut moltes vegades perquè li agradava mirar jardins petits, jardins amb casa, que ell vivia amb el seu germà gran en una barraca. Tot duna em van cridar des de dintre i ell va fugir com si lempaitessin.
Encara recordo que aquella tarda, quan el sol es ponia, en comptes de regar, el senyor Jaume em va fer posar un vestit net i vam anar a comprar plantes a casa del jardiner. Ens vam quedar aturats a mirar laparador: hi havia roses amb una banda de fulla de color de carbassa i amb laltra banda dun groc de ginesta. Roses amb el dintre fosc i el fora clar. Nhi havia de nanes, totes poncelles per obrir, i roses de molsa dun color de rosa entre rosa i lila. Nhi havia una de vermella, sola i de les més vermelles, amb quatre gotes daigua per les fulles, com si plorés. Quan vam entrar no hi havia ningú i el jardiner va trigar a sortir. Tenia les mans brutes de terra, grosses i amb els dits mig encarcarats, però quan va agafar una flor la va agafar com si tingués por despatllar-la, com si lhagués feta ell sense saber de quina manera però segur que, si lagafava barroer, se li desfaria, i per això la va agafar fluix després dhaver-se eixugat les mans en els costats dels pantalons. La va esbullar bufant-la i la va aguantar oberta amb les puntes dels dits perquè veiéssim el color que les fulles tenien al naixement. El senyor Jaume li va dir que mai no havia pogut fer créixer vares de Jessè en el seu jardí, que potser laire no hi venia de la manera que les flors haurien volgut per estar contentes. Aleshores el jardiner va posar en el gerro, amb les altres, aquella flor que tenia el dintre duna mena de color i va dir, vingui. Vam travessar la botigueta i un pati petit, vam pujar quatre graons i vam sortir al camp de les flors. Hi havia planters, plantes menudes a punt de créixer, arrenglerades fent ratlles rectes tirades amb cordill, i vam anar fins a la meitat del camp, separada de laltra meitat per una paret espessa de boles de neu, i abans de passar aquella paret verda ja ens va arribar lolor de la gran florida de les vares de Jessè. El senyor Jaume es va treure el barret, va deixar caure el braç contra una cuixa com si el braç i el barret se li haguessin tornat de plom, i molt baixet va dir, Déu meu...