Quan vam arribar a dalt de tot de lAvinguda ens vam aturar una estona a reposar. Em va dir que es deia Eusebi. Feia una mica daire i lombra de les fulles es movia per terra. A la banda de Montjuïc es va alçar un coet. Semblava que hagués sortit del mar i va caure desfet com si un dimoni hagués esmicolat una estrella.
VIII
Entre el braç i el seient de la butaca groga de la torratxa hi tenia amagades set bales de vidre i un passador. Una de les bales era clara amb entortolligaments dun blanc espès que no es veia ni on començaven ni on acabaven. I una altra, també clara, tenia els entortolligaments de color de pela de llimona. LEusebi les havia preses a un nen petit que les havia deixat a terra, dintre duna bosseta, mentre es barallava amb una nena més gran per una baldufa verda de les que tenen corda. El passador me lhavia regalat. Les bales les hi guardava. Mhavia preguntat què magradaria tenir que fos ben meu i jo li havia dit, un passador que brilli. Vam entrar en uns magatzems i per entremig dunes quantes senyores que sestaven mirant una noia que explicava com es feia per pintar-se la cara, ens vam acostar a un taulell. Quan vam sortir al carrer em va dir, para la mà, i mhi va posar un passador amb tres estrelles de brillants. Mai no vaig saber quan ni on lhavia robat. Me lhavia de posar damagat perquè la senyora Magdalena el dia que el va veure mel volia prendre.
Amb lEusebi érem molt amics dençà daquella nit dels coets. Lhavíem passada junts a sota dels pins. Em vaig despertar abans que ell i era com si tota la vida hagués dormit a la serena. Li vaig mirar la cara; la tenia a tocar. Li vaig passar unes quantes vegades lombra dun dit per davant de lescletxa dun ull i lescletxa, que li brillava, no es va fer ni més gran ni més petita. Li vaig estirar uns cabells que li voleiaven i després els hi vaig aplanar amb els altres. Jo duia un vestit blau molt vell i quan em vaig aixecar vaig estirar-me de puntetes amb les mans enlaire i vaig pensar que era com el blau duna flama. Després, amb els dos primers dits de cada mà, em vaig tocar alhora els clotets de les galtes perquè lEusebi mhavia dit que tenia les galtes foradades. El sol acabava de sortir i una mica de boira sarrossegava per lherba. Vaig estendre una mà i decantant-me una mica vaig dir: les coses són com són, perquè la Maria-Cinta sempre ho deia, i jo em volia assemblar a la Maria-Cinta. Em vaig agenollar davant de lEusebi i, per despertar-lo, li vaig ficar un dit a lorella i vaig pensar que macostava al martellet i a lenclusa. Perquè jo sabia més coses que no semblava. Va obrir i tancar els ulls unes quantes vegades, mig enlluernat, i ens vam tornar a mirar tal com ens havíem mirat a la nit, quan cansats de la gent i de veure voltar la roda havíem anat cap al bosc. I jo no ho volia, però va passar així. Em va fer vergonya haver-nos mirat daquella manera, encantats i aturats a la claror de la lluna, i per això li vaig dir que, de vegades, pensava en el que devien fer el sol i la lluna quan eren petits. Que el sol era una bola podrida que en anar-sen deixava esquitxada tota la nit. I que la lluna estava corcada, amb cucs a tots els forats, com els morts dins dels nínxols. Rosegada com un formatge i calenta de desesperació, que es moria sense adonar-sen com el nostre cervell. Matada per muntanyes de cucs de totes menes que no li deixarien un pam de blanc. I quan els cucs serien els amos tot cauria, i damunt de la terra shi aniria fent una crosta de persones i de criatures mortes aixafades. Espessa. I no em sabia treure les paraules de la boca perquè aleshores ens vam tornar a mirar daquella manera i només vaig poder dir que quan el sol i la lluna caurien la terra aniria voltant. Com si tot allò que lluïa en els ulls de lEusebi mhagués afluixat no sé què de tibant que tenia a dins.
Però de dia no em vaig deixar xuclar la mirada. Em vaig aixecar i em vaig posar a córrer muntanya avall. Ell em cridava, i em deia que lesperés, que aniríem al cementiri. Però jo corria cap a casa. Vaig trobar el reixat obert i pel carrer hi havia cendra escampada. La senyora Magdalena mesperava vestida i la ràbia no la deixava respirar. Em va donar una bufetada tan forta que em va sortir sang del nas tot el dematí. Des daquell dia em tenien moltes estones tancada, però jo mescapava sempre que volia per lolivera dels veïns.
IX
Del temps de la guerra a penes men recordo. Només sé que em feia alegria veure la gent gran espantada, que magradava passar pel mig del carrer quan tocaven les sirenes i que més que res magradava aquell plor que feien a lacabament. I aquesta mena dalegria anava barrejada amb la vergonya de la meva sang, dhaver tacat els llençols la primera nit. Amb els bombardeigs van tornar les tasses de til·la i la til·la feia olor darbre i de febre. A la cuina, mentre la senyora Magdalena mesurava el poc sucre que donaven, per fer-lo allargar, jo mirava i tocava aquell embolic de fulles i de flors perquè els dits em fessin olor de nit i de malaltia.
Ens havien vingut a dir que lesglésia de la Verge que duia el nostre vestit estava cremada, i una tarda ho vaig anar a veure. Era el pic de lestiu. Pel carrer venia un noi milicià espitregat i brut com una guilla. Jo, aleshores, tenia dotze anys, encara que tothom men fes quinze, i aquell noi en devia tenir disset, o potser no hi arribava. Vaig mirar cap a laltra banda fent el distret, però per la cua de lull el veia com sanava acostant. Quan va ser a tocar em va alçar tota una banda de cabells amb la mà estesa i sense parar de caminar els va deixar relliscar pels dits. El cor em va fer un salt però no em vaig espantar gens i quan vaig ser a la cantonada em vaig posar a córrer. Lesglésia tenia les parets encara dretes, el sostre shavia enfonsat i tot era ple de sol. Vaig regirar pedres amb els peus. A sota duns maons vaig trobar una flor de lliri de fusta pintada i una cara cremada que devia haver estat la cara duna santa. No tenia front ni celles, però se li veien bé els ulls i tenia la boca una mica oberta. Me la vaig quedar i quan vaig ser a casa la vaig ficar a dintre duna capsa de sabates i la vaig amagar a sota de lescala de la torratxa tapada amb un tros de cortina vella. A la nit vaig veu-re el cap molta estona, em va venir mareig i no em vaig poder adormir fins a la matinada.
El senyor Jaume passava els dematins i les tardes duna banda a laltra buscant menjar. Deia que els diners se li acabaven, que tot era car, que hauríem danar a demanar caritat, que lúnica cosa bona que havia fet la guerra havia estat treure-li els gats del jardí. El dia que van bombardejar la casa de la vila, la senyora Magdalena va estar mig malalta. I jo, mentre ells dos tremolaven, amb la mà oberta manava alçant tota la banda dreta dels cabells, els deixava relliscar, i veia la cara daquell noi que sen devia haver anat a la guerra i que tenia ulls de gos perdut. Lendemà vaig anar a seure en un banc al Passeig de Gràcia a mirar passar automòbils amb banderes. Alguna vegada pensava en lEusebi, que amb la guerra havia desaparegut. La Raquel havia pogut fugir a Londres amb les joies. La Maria-Cinta vivia sola en el pis i sempre tenia els balcons tancats. A lacabament del primer estiu la vam anar a veure amb el senyor Jaume. Quan ja érem al carrer la senyora Magdalena va sortir corrent i em va treure la medalla del coll, una medalla de Santa Cecília que mhavien regalat per la primera comunió. La Maria-Cinta em va fer sortir a la terrassa. Duia aquella bata dels ametllers florits i tots els cabells deixats anar com una onada negra. Les flors brillaven rosades del mig i blanques de les vores. Jo mirava les palmeres i ells dos parlaven en veu baixa. Tot duna vaig sentir que el senyor Jaume deia: ¿no tens fred? La pregunta em va semblar estranya perquè feia calor, i em vaig girar a mirar-los i ell li passava una mà pel braç, amunt i avall del puny al colze, a poc a poc. Per no veurels més vaig entrar corrent i vaig anar al bany. Em vaig plantar de cara al mirall però el bany era fosc i vaig encendre els llums. I aleshores, per primera vegada em vaig adonar que era tota diferent. Les cames se mhavien fet amb forma, i abans eren rectes; sota del vestit, els pits, encara de noia, empenyien una mica, però, perquè fessin canaleta, havia dajuntar els braços endavant ben ajuntats. Em vaig mirar els ulls i em va semblar que no estava sola. Gairebé sense adonar-men em vaig anar acostant a la meva cara i el mirall es va entelar i lentelament me la va esborrar de mig en avall. Vaig tancar els ulls a poc a poc i els vaig deixar oberts només una escletxa per veurem com si estigués morta. I aleshores no sé ben bé què em va passar. Menamorava de mi. Tenia la sang, i vaig escoltar la vida de la sang, de vegades adormida vermella avall per la seda de la cuixa. Em vaig posar les mans al clatell i vaig tirar tot el pes dels cabells enlaire. La meva pell era tendra i els colzes eren tendres i el que vaig sentir no es pot explicar amb paraules: que jo no era com els altres, que era diferent, perquè sola, voltada de tovalloles i dolor de sabons, a fora del mirall era el que enamora i a dintre del mirall era lenamorat.
X
La Paulina era prima com un vímet i tenia els cabells estirats, secs i durs. Els duia tallats curts i del matí al vespre anava amb un cap que semblava el cap dun boig. La Paulina era la minyona de la senyora Rius. La torre de la senyora Rius era més bonica que la nostra, en el jardí hi havia quatre palmeres paraigua. El reixat tenia els ferros més treballats i en els gerros del capdamunt dels dos pilars que laguantaven hi havia esparregueres i una atzavara al mig. A la senyora Rius el seu marit lhavia deixada amb tres fills que, quan van ser grans, la tractaven com si fos la seva promesa, li duien flors i li triaven la roba dels vestits que es feia. La Paulina tenia disset anys escanyolits i senrabiava de seguida, per qualsevol cosa es passava hores sense dir res i mai no es podia saber què lhavia feta enrabiar.
Quan ja feia temps que la guerra durava, la senyora Magdalena va preguntar a la Paulina si voldria venir a fregar els diumenges. Va dir que sí, però que sobretot no ho sabés la senyora Rius perquè la despatxaria si descobria que lenganyava. Es veu que la senyora Rius volia que la Paulina li llegís vides de sants els diumenges a la tarda, i era molt ensopit; per escapar-sen, algun diumenge deia que havia danar a veure la seva cosina; i no en tenia cap. El primer dia que va venir a fregar va sortir al carrer mudada, voltada dolor de clavell, amb les mans vermelles de penellons, i quan vam haver tancat la porta va dir que li toquéssim el cor que li anava com una campana. A mitja tarda va trucar la senyora Rius. Com que la vam veure per la persiana vam poder anar al jardí de darrera, ens vam ficar al cobert de les eines i ens vam asseure damunt duna pila de sacs. La Paulina va estar molta estona sense enraonar i a lúltim va dir que allò era la fi del món i que segurament la senyora Rius havia endevinat on era per culpa de lolor de clavell, perquè tenia nas de gos caçador. La senyora Rius no sen va anar de casa fins a lhora de parar la taula i vam tenir temps de parlar de moltes coses. Em va dir que estava enamorada daquell noi que abans de la guerra em venia a veure de tant en tant, i que si hagués estat per ella que hagués vingut shauria mort dalegria, que només el coneixia de veurel voltar pel nostre carrer amb aquell ble de cabells damunt dun ull i que, tot i que no lhavia pogut veure bé, estava segura que tenia els ulls bonics. Però, per ulls bonics, em va dir amb la veu molt baixa, no hi ha com els que es tenen a la vora. Abans, havia estat dos mesos seguits enamorada del fill gran de la senyora Rius i com que no podia dormir es passava les matinades enllustrant-li les sabates. Si estava tan enamorada del gran, que tenia una impremta, era perquè mai no li havia dit ni mitja paraula, que amb prou feines si la mirava quan li servia el menjar, mentre que els altres dos la mataven a pessics. A ella se li havia tallat la gana, però així i tot, amb el que es casaria de seguida seria amb el noi del xiulet; em va dir que feia molt de temps que no el veia, i si sabia on era. Li vaig dir que no i va dir, quina pena. El dia que li havia agradat més havia estat un dia que li va passar pel davant fent lliscar una fusteta per tots els barrots del reixat. Trobava estrany que un xiulet hagués pogut enamorar-la, perquè ella, de xiular, en sabia molt, en sabia amb dos dits a lentrada de la boca i li sortia un xiulet que arribava més enllà dels terrats. Però aquell xiulet no li agradava gens perquè era com un xiulet de quan es cala foc. Aquell noi, en canvi, xiulava com un ocell i tenia el ventre enfonsat. I ella només es casaria amb un noi que tingués el ventre enfonsat.
Cap al tard es va posar a ploure i vam estar una estona sense parlar escoltant la pluja a la teulada del cobert. Aviat van caure gotes a dintre i ella va dir que si aquella pluja i aquell sorollet duraven es quedaria adormida com un soc. Li vaig explicar que jo era una criatura trobada i, tot estirant-se damunt dels sacs, va dir, com Moisès. Quan ens van venir a avisar que la senyora Rius ja era fora ens havíem fet molt amigues.
Cada dia sortíem a escombrar el carrer. Abans lempastifàvem per poder-lo escombrar: hi tiràvem grapats de sorra. Escombràvem sempre a la mateixa hora perquè jo volia veure el fill petit de la senyora Rius quan tornava de fer lexercici. Un dia, amb lescombra a la mà, la Paulina es va posar a riure sola i quan es va haver cansat de riure va dir fent els ullets petits que la nit de nuvis la voldria passar amb música a lhabitació del costat. I que voldria un jardí per posar-hi una hamaca, com a la primera casa on havia servit. La senyora es deia Carolina i perquè sen deia tenia moltes carolines en el jardí. I nadales. Perquè havia nascut el dia de Nadal. Em va preguntar si jo pensava com voldria que fos el meu marit. Va dir que estava segura que totes les noies eren com ella, que es delia pels homes, però no per fer-hi broma: per dormir-hi. Es va treure una pota de gallina de la butxaca, embolicada amb paper destrassa, li va estirar els nervis i tots els dits es van bellugar; va dir que aquella pota li agradava perquè li feia por.
XI
Mai no hauria pensat que al cap de molts anys mhagués denrecordar tant de la tarda que amb els de casa vam anar a veure la senyora Rosalia. La senyora Rosalia shavia casat de molt joveneta amb un notari que ja havia estat casat i que tenia les parets cobertes de retrats de la seva primera dona, que també es deia Rosalia. Era una tarda doctubre i el carrer Verdi feia olor de fulles cremades. Sembla que el notari sempre parlava de la seva primera dona, sobretot a taula, i dels menjars que feia, tan bons. I la senyora Rosalia, que els primers temps de casada seguia la conversa i planyia el seu marit per la pena que el minava, un dia es va adonar de la veritat: que a ella la feia servir de bastó per anar tirant amb la vida. Diu que així que ell se nanava a treballar, arrencava a plorar i que els ais que aquelles parets havien sentit, haurien pogut trencar un cor de pedra. Però més que queixar-se dhaver hagut de plorar es queixava de no haver pogut plorar sola, sempre espiada per tots aquells retrats on la primera Rosalia reia. I diu que, per no veurels, havia après a viure sense mirar. Enraonava, escoltava o callava, amb els ulls perduts en un punt on no hi havia res. I aquest malestar de cada dia lhavia feta passar de jove a vella de pressa, i els costats de la boca li havien caigut avall, i tenia arrugues entre cella i cella. Tota lestona que vam ser a casa seva mirava el rellotge de tant en tant i ens va dir que era un vici que li venia del seu marit que no es podia estar deu minuts sense mirar-lo. Duia un medalló dor i, al mig, petit, el retrat del cap dun senyor amb els ulls grossos plens de negre i només amb una mica de blanc. Cada vegada que mirava el rellotge agafava el medalló i el girava desquena com si ho fes molt distreta. Al cap duna estona el tornava a girar de cara. No li deixava viure tranquil la seva vida de retrat.
Del notari li havia quedat una filla. Feia dos anys que lhavia casada amb un empleat de banc que shavia passat tota la guerra amagat a les golfes a casa duna parenta. Tenien un nen de vuit mesos i quan vam arribar la filla acabava de pujar al pis perquè el nen shavia despertat. La senyora Rosalia ens va dur a seure a la galeria i el jardí es veia molt estrany darrera de tot de vidres de colors. En els trossos de vidre blanc semblava fals. La senyora Rosalia ens va explicar que havia tingut peixos vermells en el sortidor, però que el gat sels havia menjats i que per això no ens els podia ensenyar. Un gat dolent com una mala bèstia que tot duna pescava un peix i se lanava a menjar a la cuina. Després va dir que la seva filla es mereixia haver tingut més sort, haver-se casat amb un home ric, però que havia hagut de prendre el que li donaven perquè sanava fent gran i els pretendents que li sortien no passaven de pretendents. Lempleat, això sí, era ben educat perquè per ser empleat de banc sha de ser recte i honrat, i així sacaba tenint per viure quan et treuen, no els del banc, els anys. Ens vam aixecar i vam pujar al pis.