MERCÈ RODOREDA
*
Cartes a lAnna Murià (1939-1956)
*
Edició de Blanca Llum Vidal
i Maria Bohigas * Amb una
conversa dIsabel Segura i Mari
Chordà amb Anna Murià i
un epíleg de Margarida Puig
Cartes a lAnna Murià
1a edició: 1985, La Sal Edicions
1a edició en aquesta col·lecció: febrer de 2021
© 2021, Institut dEstudis Catalans,
per les cartes de Mercè Rodoreda
© 2021, Eli i Roger Bartra, per les cartes dAnna Murià
© 2021, Isabel Segura i Mari Chordà,
per la Conversa amb lAnna Murià
© 2021, Margarida Puig, per lepíleg Lúltima paraula
© 2021, Club Editor 1959, S.L.U., per aquesta edició
Carrer Coves den Cimany, 2 08032 Barcelona
© Archives Bordeaux Métropole,
Bordeaux 21 Fi 56, per la foto de coberta
Disseny: Aina Bonet
Correcció: Maria Cabrera, Maria Bohigas
Producció de lebook: booqlab
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
TAULA
PRÒLEG
per Blanca Llum Vidal i Maria Bohigas
CARTES A LANNA MURIÀ
I, sense data
II, Roissy-en-Brie, 5 dabril de 1940
III, Roissy-en-Brie, 3 de maig de 1940
IV, dAnna a Mercè, Ciudad Trujillo, 30 de maig de 1940
V, Llemotges, 29 dagost de 1940
VI, sense data
VII, Bordeus, 29 de febrer de 1945
VIII, Bordeus, 19 de desembre de 1945
IX, Bordeus, 1 de febrer de 1946
X, Bordeus, 13 de març de 1946
XI, Bordeus, 5 de juny de 1946
XII, Bordeus, juliol de 1946
XIII, París, 2 de desembre de 1946
XIV, París, 8 de febrer de 1947
XV, 17 de març de 1947
XVI, París, 8 de juliol de 1947
XVII, París, 21 de juliol de 1948
XVIII, 17 dagost de 1948
XIX, París, 3 de setembre de 1948
XX, dAnna a Mercè, Newton, 1 de juliol de 1949
XXI, Ginebra, 10 de setembre de 1956
XXII, Ginebra, 29 doctubre de 1956
XXIII, dAnna a Mercè, Mèxic, 3 de desembre de 1956
CONVERSA AMB LANNA MURIÀ
per Isabel Segura i Mari Chordà
LÚLTIMA PARAULA
Epíleg de Margarida Puig
BREU BIBLIOGRAFIA COMPLEMENTÀRIA
PRÒLEG
El 1985, dos anys després de la mort de Mercè Rodoreda, La Sal Edicions publicava les cartes que havia escrit a Anna Murià durant la guerra i lexili. Amb el convenciment que ultrapassaven el laberint de la vida privada i que afegien complexitat al misteri duna de les grans narratives catalanes del segle XX, Murià va oferir-ne els manuscrits a Isabel Segura i a Mari Chordà, curadores daquella primera edició. No existia llavors cap biografia de Rodoreda i el poc que sen sabia havia estat explicat per ella mateixa.
Aquell volumet de cent pàgines va causar sensació: de cop i volta lexili dels nostres intel·lectuals prenia proporcions de melodrama i les tempestes de la Guerra Mundial feien revolts de faldilles com al Tirant. Lescàndol va ser gros. Sis anys més tard, el pròleg dAnna Murià a la segona edició hi replicava explicant la vida amorosa de Mercè Rodoreda amb unes frases precises com un tall:
Decebuda dun matrimoni prematur, mare sense haver-ho desitjat. Un amor dadolescent imaginativa i sensual per loncle arribat dAmèrica, regió una mica llegendària encara en aquells temps, derivà en relació sexual, em va dir ella. [...] Als pares, segons Mercè, no els agradà que la filla sels casés amb el germà de la mare, però hagueren dacceptar-ho. I es va casar de blanc, és clar: amb la il·lusió que sempre li van fer els vestits! Quant a la maternitat no volguda una causa més damargor, suposo, també vaig saber de boca della que laparició del fill no havia estat motiu de cap emoció tendra, sinó de contrarietat, de disgust, de rebuig: fins em digué que havia arribat a pensar: Tant de bo es morís.
També narrava en detall les peripècies dels escriptors vinculats a la Institució de les Lletres Catalanes durant els mesos que van passar junts a França, des del pas de la ratlla al Portús fins al château de Roissy-en-Brie, amb el propòsit de documentar què va ser realment aquell exili. Les biografies de Mercè Ibarz i Montserrat Casals acabaven de sortir; les cartes de Rodoreda que ella mateixa no havia destruït nhavia fet una gran purga en morir Armand Obiols ja eren accessibles a la Fundació responsable del seu llegat. Rellegides avui, aquestes biografies pioneres conserven la vivor de les exploracions que es fan amb voluntat de comprendre una vida i una època sense santificar-les. Dençà daleshores, els estudis biogràfics i literaris dedicats a Rodoreda shan succeït i podem afirmar que no hi ha obra a Catalunya que susciti interès més fervent ni que desperti tan agudament el sentit del tabú. Si el 1985 lescàndol venia dinsinuar que els exiliats catalans feien i desfeien amors lendemà de la derrota, avui lhagiografia vol que Rodoreda fos casada per força. La veritat costa; ella ho sabia més bé que ningú.
Oferir al públic les Cartes a lAnna Murià trenta-cinc anys després és tornar al principi. Per fer-ho, hem revisat de bell nou els manuscrits conservats a lArxiu Històric de Terrassa i introduïm en aquest epistolari dues cartes inèdites dAnna Murià, de l1 de juliol de 1949 i del 3 de desembre de 1956. Juntament amb la del 30 de maig de 1940, són tot el que ha quedat daquesta part de la correspondència; subratllem que shan salvat perquè no van arribar mai a Mercè Rodoreda. Per completar-les, reproduïm la conversa que Isabel Segura i Mari Chordà van tenir amb Anna Murià lany 1985: és el primer testimoni directe duna vida que Rodoreda shavia preocupat de convertir en llegenda i creiem important de repensar-ne el to, ara que les circumstàncies històriques de lexili català shan investigat profusament. Incloem, finalment, un text inèdit de Margarida Puig, la nora de Mercè Rodoreda, que fa un eco molt peculiar i molt ric a les cartes escrites lluny del seu fill un fill a qui deia, en una carta de setembre de 1956: Adéu. ¿I si acabés dient la teva mare que testima?
Llegim en aquestes cartes que Rodoreda sobretot vol escriure, que ho necessita, que després de plorar fins a les llàgrimes més velles i fins a tornar-se tota ella un infern, és escrivint, escrivint que sequilibra una mica. Però per a Rodoreda la literatura és una cosa seriosa i no li basta esquinçar-se de gelosia i damor, dintel·ligència i de guerra. És quan la Història que viu fa una mica de treva, quan els alemanys són fora i per fi pot sentir una sensació de seguretat al voltant, que li ve la febre descriure. Així és com sembla que saproxima a lart, convençuda que labsurditat no és un caprici estètic ni una fugida fantàstica, sinó el crim i el dolor que els homes sinfligeixen entre ells. Per aquestes cartes sabem que a Rodoreda no li interessa escriure en el buit, que li cal un senyal de vida concret. Encara que siguin els ulls dun cavall menjats de mosques i voltats dun bassal de sang o la vella morta que, lagost de 1940, es troba asseguda en una cadira, tota vestida de negre i amb les mans blanques i encarcarades sobre la falda. El que li cal per voler escriure un conte sobre una parella que fa lamor en un reservat de restaurant, ella disfressada de Pompadour i ell de cavaller Casanova, és un senyal de vida concret. Alguna cosa que no serà necessàriament la mateixa que acabarà escrivint, que potser serà contrària i tot, alguna cosa que la literatura sabrà capgirar i subvertir, però alguna cosa, això sí, que serà real, que serà històrica, que serà singular.
També llegim en aquestes cartes que ni a Rodoreda ni a Obiols no els agraden els negres. Per això, quan Anna Murià i Agustí Bartra són informats que ja no hi ha més expedicions cap a Mèxic i el 1940 sembarquen cap a la República Dominicana, Rodoreda i Obiols no sen van amb els amics de Roissy ni sen tornen a lEspanya de Franco, on luna té el fill amb làvia i laltre la filla amb la dona. És a França que decideixen intentar sobreviure i estimbar-se en el fenomenal suplici amorós de què parlen aquestes cartes. Pocs mesos després, un cop han travessat a peu els ponts destruïts per les bombes alemanyes, a Rodoreda li sap greu de no haver marxat cap a Amèrica amb la confident de Roissy amb lamiga que no lha jutjada i que, en lloc de renyar-la pel que va repetint sobre els negres, li explica que exiliar-se a un país on hi ha gent de tots colors és la millor cosa que ha fet a la vida i que li té preparat un matalàs dels dos que ha aconseguit escrivint algun article i fent de massatgista.
Entre 1939 i 1956, quan Madame Prats i Obiols sinstal·len a Ginebra, Rodoreda escriu una sèrie de cartes a Murià en què, amb traços i tons diferents (des de la intimitat més profunda fins a la més estricta professionalitat), li explica com arriba a enyorar la revifalla duna joventut sense joventut que van viure juntes a Roissy i com pateix per les privacions que passa la seva mare a Barcelona, li demana cafè i teles per fer-se vestits, li pregunta pels fills, li parla de la misèria que viu amb el seu amant i enemic i li va deixant clar que es venjarà dels anys inútils viscuts a lexili i que no hi haurà qui laturi.
Llegir el Senyor de La mort i la primavera (que amenaça i protegeix el poble des del capdamunt de la muntanya partida), la Cecília Ce dEl carrer de les Camèlies (a qui de petita vestien de flama per fer-li passar vergonya) o lAdrià Guinart de Quanta, quanta guerra... (que arriba al front adormit) des daquí, des daquesta set de venjança i des daquesta trencadissa del cor, potser ajuda a situar una escriptora de qui no deixa de saber-se ben poc de què va fer des que el 1939 va haver de marxar de Catalunya.
Blanca Llum Vidal i Maria Bohigas