Guàrdia - Nikos Kavadias

Βάρδια

1a edició: gener de 2021

© 2021, hereus de Nikos Kavadias

© 2021, Jaume Almirall i Sardà, per la traducció i el postfaci

© 2021, Club Editor 1959, S.L.U., per aquesta edició

Carrer Coves den Cimany, 2 08032 Barcelona

info@clubeditor.cat

www.clubeditor.cat

Dibuixos: Alejandro Dardik

Disseny: Ángel Uzkiano

Correcció: Mercè Estévez, Maria Bohigas

Producció de lebook: booqlab

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

A Panagís Iannulatos

PRIMERA PART

¿Qui hi ha?

Una mà va alçar des de fora el ganxo de la porta, va mig obrir i es va quedar quieta sense deixar-lo anar.

Sóc jo, capità Geràssimos, lagregat. Vull parlar amb tu. ¿Ja ets al llit?

¿Què cony vols? Quatre hores que hem estat a dalt, ¿i ten recordes ara? Passa i tanca la porta amb el ganxo.

El primer oficial del Piteas estava assegut en una poltrona giratòria, collada a terra. Només portava els calçotets. Una cama sobre laltra. Es fregava el turmell amb la palma de la mà. El cos li brillava de suor. Pels quaranta, morè, ulls grossos.

Digues. ¿Que passa res, a dalt?

Diamandís, loficial de pont en pràctiques, es va quedar quiet al seu davant, com un enze. Ben plantat. Ros. Seixugà el front amb el revés de la mà. No sabia com començar, quequejava.

Doncs... capità Geràssimos... no ho sé... però mha sortit una cosa.

¿On, inútil?

A baix... Com un gra... petit... no fa mal... però no sé...

Així et quedessis sense, malparit.

Va picar amb dos dits al caire de la taula. Es va quedar un moment sense dir res.

Au va, fes venir el ràdio. Si dorm, despertal.

I daixò: ¿què es pot fer?

Fes el que et dic, carronya.

Es va quedar sol. Amb un mocador caqui es va eixugar el coll. La cabina feia dos per tres. Els ulls de bou sobre la llitera. Escriptori, sofà, una lleixa amb uns quants llibres. A lenvà, collat a un escaire, penjava un llum de petroli daram. El ventilador girava, torrant el buit.

Es va aixecar i va apagar la bombeta, que parpellejava. Pels ulls de bou va entrar desmaiada la llum duna alba en una longitud oriental.

Va arrencar un full dun calendari de Brown1 vell i va bolcar-hi el cendrer amb les burilles. Va embolicar-les i va tirar-les per lull de bou. No va calcular bé, van picar a la planxa i es van escampar per terra.

La mare que em va parir va remugar.

Es va ajupir per arreplegar-les. No havia acabat, que el ganxo es va tornar a alçar.

Primer va entrar el ràdio. Baix, per sota de la mitjana, de cabells esclarissats. Portava uns calçotets caquis, que saguantava a la cintura només amb el botó de dalt. No nhi quedaven més. Una orella li penjava i era més grossa que laltra.

Bon dia. ¿Què passa?

Què havia de passar! Aquest pardal, que ha pescat alguna cosa. Mira-tho tu, que hi entens, daixò.

Diamandís estava dret davant dells, amb el cap cot que recordava un Donatello.

El ràdio es va asseure en un tamboret baix de lona.

Abaixa-tels.

¿Jo?

Semblava perdut.

Va, home, va. No ens està mirant cap mossa. Així, més a prop. Capità Geràssimos, endolla el portàtil i acostal per fer-li llum a les cames. Encén tots els llums. Això mateix. ¿Quan va ser lúltima vegada que vas anar amb una dona?

A Alger, quan vam fer combustible, ja fa un mes i...

¿Quan te nhas adonat?

Abans-dahir a la nit, tot just vam haver sortit de Sabang.2

¿Què thi has posat?

Iode.

Treu-te la samarreta, els pantalons i els calçotets.

¿Tot?

Com et va parir ta mare.

Sota la claror tremolosa del llum de pacotilla, el cos del noi va aparèixer blanc com la llet de cintura en avall.

¿Quants anys tens? li va preguntar mentre se li mirava les espatlles, el pit, la cintura, les cames.

Disset... ara els faré.

Per molts anys. Diguem, Diamandís, ¿era negra?

Sí.

¿Bonica?

Molt.

¿En una casa?

No. Jo pujava pels carrerons cap a lalcassaba. Allà al carrer del Mar Roig, anava a comprar un braçalet per a la meva germana. Esma... Taale, em va fer a crits. Vaig entrar. Ja està, vist i no vist... ni tan sols no ens vam gitar. ¿Et sembla que serà res?

Au va, ara a dormir. I res de toquejar-tho. Posa-thi només aigua amb sal amb un cotó, i te lhi deixes. A la nit, camamilla calenta. I rentat bé les mans. Geràssimos, ¿quan arribem a Shantou?3

Daquí a sis dies, pel cap baix.

I escolta: ¿et fa mal?

No, només una fiblada de tant en tant.

¿Mal de cap?

No. Sí, ahir al migdia, havent dinat. Com un pes a les temples. ¿Què pot ser?

Tu tira, a dormir. No pateixis. I creu-me: així que toquem port, de pet a cal metge. Aquestes coses són normals.

Diamandís sen va anar sense dir adéu. Es va sentir el soroll de les seves sandàlies sobre la planxa, fins que va desaparèixer. El primer oficial i el ràdio van quedar un moment en silenci. Tot seguit el primer va agafar el llum portàtil, el va posar sobre lescriptori i el va apagar.

Malparit, el fill de puta. ¿Ho has entès? Va anar a buscar un braçalet carrerons amunt... Com em va poder passar la mà per la cara, el fill de mala mare: no ho puc entendre. Havíem pencat com negres, aquell dia. Ves si lhavia de trobar a faltar, jo!

¿Tens esperit? va preguntar el ràdio.

Sí.

Tira-men a les mans. Gràcies.

Va anar fins a la porta.

No ten vagis. ¿Vols res de beure? ¿Un kirsch?

No, no bec.

¿Whisky? ¿Brandi?

Res.

¿Vol dir que ho has deixat del tot? Deu fer de mal portar.

Ja fa tres anys.

Els ulls del ràdio van topar amb una ampolla que hi havia en el vidre de sobre el rentamans. Va agafar un got i el va omplir fins a menys de la meitat.

Dónam el iode va dir tranquil·lament.

Laltre lhi va donar sense dir res.

Deu... vint gotes. Laigua va agafar color. Sho va beure dun glop. Va tossir una mica. Tot seguit va murmurar:

¿Ten recordes, Geràssimos...?

Sí.

Si te nhas oblidat, ten faré memòria. Divuit anys. Ni un de menys. En aquella illa del Golf. Li vam passar la mà per la cara, al capità, en ple migdia, exactament igual que en Diamandís, que acabes dinsultar. Portàvem una bona trompa. Vam trobar el poble de les negres. Atònit, vas llegir un rètol: Supplying of intoxicants to natives is strictly forbidden. Portàvem cadascú, amagades, dues ampolles de whisky barat. Ara jo vaig llegir laltre cartell: Beware of native women. All rotten here. Just en aquell moment ens van parar les dues angleses de lExèrcit de Salvació. La vella seca com un bacallà i de dents fetes malbé i la noieta dulls verds.

¿On aneu? va preguntar la vella, enfadada.

Amb les dones.

Us nhauríeu de donar vergonya. Torneu al vostre vaixell.

Podríem tornar-hi va dir un dels dos, no recordo qui. Podríem tornar-hi... si us aveníeu a acompanyar-nos-hi també vosaltres.

I vas fer un gest amb el dit del mig de la mà. Llavors la vella ens va escopir per entre les dents fetes malbé.

Hell damn you both, dirty dogs.

Em va semblar que la petita somreia.

I ens en vam anar amb les negres. Tots dos a la cabana de canya. Nues, amb uns pellincs de coloraines als cabells. Quina olor que feien! Les mans ens feien bots pels seus cossos. Uns pits menuts i guenyos, com de goma. A la segona tanda ens les vam canviar. Vaig agafar la teva. Vint dies més tard, al golf de Biscaia, el mal va esclatar. Després tu i jo ens vam separar.

El capità Geràssimos el va aturar amb un gest de la mà, va agafar un paquet de cigarrets anglesos i lhi va oferir.

Ell anava a encendre un misto, però es va aturar de cop. El primer oficial se li havia acostat.

Deixam la mà, la dreta. Obre-la.

Ell la va obrir, mirant sense entendre res.

Ah, vaja, ves què has anat a recordar. Criaturades.

Una fina línia blanca començava en el dit gros i arribava fins al canell.

Mestimaria més que no hagués passat.

Però quins acudits, a aquestes hores de la matinada. Ni men recordava.

Jo sí que men recordo. Mha torturat moltes vegades, de nit, estant de guàrdia. Va ser a Huelva... Aquella gitana infecta, que anava descalça i amb les cames plenes de pols, i que la suor li pudia a most. Et va preferir a tu. Encara no puc entendre per què vaig treure el ganivet que tu mateix mhavies esmolat, tres hores abans, a la pedra de la màquina, i per què tu vas engrapar la fulla. I aquest vespre et torno a trobar. Dençà que et vas embarcar a Port Saïd,4 ens devem haver saludat un parell de vegades. Quan the vist de sobte a lescala, mhe trasbalsat. Fa temps que volia parlar amb tu. ¿Encara me la tens guardada?

Au va, Geràssimos. Ara et tornes un nen petit. Escolta, ¿com és que se nha anat laltre telegrafista?

Havia perdut la xaveta, linfeliç: tenia por dels taurons, i no pensava en res més. No tireu les deixalles al mar, cridava als mariners. Els esteu fent venir, aquests cabrons; els reuniu al voltant nostre. Després es veu que va patir una rampa a la mà i no podia rutllar. No feia més que desmuntar el quadre de control i fregar els contactes. Justament el dia de Nadal, va treure tot lequip de ràdio sobre la bodega. Va fer baixar fins a laigua aquella baluerna dantena i es va dedicar a polir-la. Al final, perdeu la xaveta, tots vosaltres... Mhas interromput. Deixam acabar. Aquell mateix vespre que et vaig fer mal, vaig fúmer el camp i em vaig embarcar com a mariner en un vaixell espanyol. Em vas enviar el meu carnet amb la baixa en regla i no vas denunciar res. ¿I doncs?

El ràdio va somriure i va respondre:

No és que ho hagi oblidat, només: és que encara et dec un favor. En feies dos com jo, dalt. Un tros dhome. Si mhaguessis clavat un parell de mastegots, o thauria fet la pell a tu o mhauria matat jo tot sol.

Van quedar en silenci un moment, mirant el terra.

¿Dibuixes? va preguntar el primer oficial. Recordo que hi tenies una dèria. Feies apunts fins i tot a les parts blanques del vaixell, amb un tros de carbó, i el contramestre tempaitava.

No.

¿Per què?

Ves. He perdut dos colors, el verd i després...

Així el va interrompre Geràssimos, ¿què passarà?

¿Amb en Diamandís? Ves. A port, fondejar i cap a cal metge. Si surt positiu, li deixaran el cul com un colador amb el bismut i la penicil·lina. ¿Vas fer un bon tractament?

Sí. Quatre anys amb tots els medicaments, i enguany vuit milions dunitats del nou. ¿I tu?

Dos anys i de qualsevol manera. He pensat que és millor tornar-se boig per la malaltia que no pels medicaments. Una malaltia ben estranya. Mentre tens els granets, et sembla que estàs podrit, que fas pudor, que dun moment a laltre et caurà el nas. Després de la primera punxada, així que desapareixen, te noblides del tot. I des daquell dia la resta de la teva vida és una tortura. El mínim mal de cap, un barb, un mareig, i ja estàs espantat uns quants mesos. ¿No et passa, a tu, Geràssimos?

Sí, però faig per distreure-men. A més, crec que estic bé. Un tractament tan llarg, els medicaments nous.

Jo crec que no hi ha res que ho mati. Mira què em va dir una vegada un metge xinès, a Qingdao: ¿Saps per què els donem, quatre medicaments? Perquè el cuquet sacostuma al primer, i sel menja. També es menja el segon; amb el tercer agafa un empatx; amb el quart queda ensopit. Però no es mor. Dorm. Jo mho crec, i que diguin el que vulguin. El millor remei és la calor. Per això mestimo més els tròpics, tota la vida. ¿Has vist els negres de Jamaica, de Port Sudan, de Buixehr? Tenen les cames totes senyalades, però de senyals tancats, i cap nas ratat. Es moren de vells. És a dir, els tròpics, tota la vida. He passat angúnia, saps, amb el nano: sembla bon xicot. ¿Qui en respon?