Sasa Stanisic
Neix el 1978 a Višegrad, a Bòsnia i Hercegovina. Als catorze anys, per la guerra dels Balcans, fuig a Alemanya amb la seva família. La seva primera novel·la, Com el soldat repara el gramòfon (Ed. Proa), es va traduir a més de trenta idiomes. Stanišić ha estat distingit, entre altres, amb els premis Adelbert von Chamisso, Alfred Döblin i de Literatura de Rheingau.
Eva Garcia Pinos
Nascuda a Barcelona, es va doctorar en traducció a la Universitat Pompeu Fabra lany 2019. Es dedica professionalment a la traducció literària i ha traduït obres de langlès i lalemany dautors com Paul Preston o Hans Magnus Enzensberger.
«Doncs bé, els orígens, com sempre [...] Primer de tot ha de quedar clar a què es refereix. A la situació geogràfi ca del turó sobre el qual es trobava la sala de parts? A lestat de la frontera del país en el moment de les últimes contraccions? A don eren els pares? Als gens, els avantpassats, el dialecte? Per moltes voltes que hi donem, lorigen continua sent [...] una mena de vestit que hauràs de portar per sempre un cop te lhagin posat. És com una maledicció! O, si tens sort, un bé que no respon a cap talent però que taporta avantatges i privilegis. Així vaig parlar i parlar i en Gavrilo em va deixar acabar. Va partir el pa i em va donar el crostó. Després va dir: Daquí, tu ets daquí.»
Amb catorze anys Saša Stanišić va haver de fugir de Bòsnia per la guerra dels Balcans i construir una nova existència a Heidelberg (Alemanya), però ha tornat diverses vegades a Višegrad per retrobar els familiars que encara hi viuen. A Orígens reconstrueix la singular relació amb la seva àvia Kristina, que lentament està perdent la memòria dels fets i les coses. Stanišić recupera fragments del seu passat familiar muntanyes habitades per dracs, poblets de vida inalterada, el brot de lodi ètnic i religiós, escenes de la guerra i la fugida, la vida precària dels immigrants per dibuixar una geografi a alhora màgica i real dels seus orígens.
La mirada de Stanišić és sempre enjogassada, penetrant i emotiva, amb una capacitat extraordinària per narrar i enllaçar històries, com demostra limaginatiu fi nal obert del llibre, en què el lector pot triar diferents destins per als personatges.
Obra guanyadora del Premi al Millor Llibre Alemany de lany.
«Senzillament, un dels nostres millors narradors.» Die Welt
«Saša Stanišić és un poeta i un revolucionari que ha trobat en el llenguatge la seva autèntica llar.» Rolling Stone
«Stanišić fa el que se li dona més bé: inventar històries que són salvatges, precises i carregades dhumor.» Der Freitag
«Amb la seva fantàstica prosa, Stanišić ressuscita els morts amb un inventari contra loblit, amb el qual creua els límits del temps.» FAZ
«Saša Stanišić ha escrit una novel·la amb moltes capes sobre la fugida, el seu viatge a Alemanya i la màgia de la literatura.» Der Standard
«Si hi ha una gran generació de literatura alemanya contemporània amb un context demigració, Saša Stanišić nés el líder.» Die Zeit
«Orígens és un trencaformes narratiu. I això és el que és commovedor, increïble i meravellós daquest llibre.» Frankfurter Allgemeine Sonntagszeitung
«Lhabilitat de Stanišić és ressaltar moments il·luminant-los amb una aura de conte de fades mentre crea curiositats poètiques i girs lingüístics brillants.» Deutschlandfunk Kultur
Orígens
Narratives
123
La traducció daquesta obra ha comptat amb un ajut del Goethe-Institut.
Títol original: Herkunft
© 2019 Luchterhand Literaturverlag,
una divisió de Verlagsgruppe Random House GmbH,
Munic, Alemanya // www.randomhouse.de
Drets negociats a través dUte Körner Literary Agent
www.uklitag.com
© 2020 Eva Garcia Pinos, per la traducció
© Patrick Aventurier, per la foto de portada
© 9 Grup Editorial, per ledició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B / 08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com
Disseny de col·lecció: J. Mauricio Restrepo
Primera edició: novembre de 2020
Producció de lePub: booqlab
No és permesa la reproducció total o parcial daquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
Orígens
Saša Stanišić
Traducció dEva Garcia Pinos
Làvia i la nena
Làvia havia vist una nena al carrer. La va cridar des del balcó, no havia de tenir por, laniria a buscar. No et moguis!
Làvia baixa tres pisos només amb les mitges i triga i triga, el genoll, el pulmó, el maluc, i quan és a baix, on hi havia hagut la nena, ja no hi ha cap nena. La crida, crida la nena.
Els cotxes frenen, esquiven la meva àvia que només porta unes mitges negres primes, que és al carrer que una vegada portava el nom de Josip Broz «Tito» i que avui repeteix el nom de la nena desapareguda com si fos un eco, Kristina!, crida la meva àvia, crida el seu propi nom: Kristina!
És 7 de març de 2018 a Višegrad, Bòsnia i Hercegovina. Làvia té alhora vuitanta-set anys i onze anys.
A loficina destrangeria
Vaig néixer el 7 de març de 1978 a Višegrad, a la vora del Drina. Els dies anteriors al meu naixement havia plogut sense parar. El març a Višegrad és el mes més odiós, és tristoi i perillós. A la muntanya es fon la neu, els rius creixen i surten de la llera. El Drina també es posa nerviós. La meitat de la ciutat queda sota laigua.
El març de 1978 no va ser diferent. Quan la mare va començar a tenir contraccions, una tempesta violenta bramava sobre la ciutat. El vent va vinclar la finestra de la sala de parts, la qual cosa va provocar sentiments confusos, i enmig duna contracció va caure un llamp que tothom va pensar, guaita, sembla que ara arriba el dimoni al món. No em va anar tan malament, és una bona cosa que la gent et tingui una mica de por fins i tot abans de néixer.
Però tot això no va provocar a la meva mare cap pressentiment positiu sobre el transcurs del part, i com que la llevadora no estava contenta amb com havien anat les coses, «complicacions» era la paraula clau, va manar que anessin a buscar la metgessa de guàrdia. No volia, com jo tampoc no vull fer ara, allargar la història innecessàriament. Nhi ha prou de dir que les complicacions es van simplificar amb lajuda duna ventosa.
Trenta anys després, el març de 2008, vaig haver de presentar un currículum escrit a mà a loficina destrangeria per tal daconseguir la nacionalitat alemanya. Quin estrès tan descomunal! La primera vegada que ho havia intentat, lúnica dada que vaig posar al paper és que vaig néixer el 7 de març de 1978. Em semblava que després ja no hi havia hagut res, com si el Drina hagués esbandit la meva biografia.
Als alemanys els agraden les taules, i en vaig dibuixar una. Vaig posar-hi algunes dades escola primària de Višegrad, Filologia Eslava a Heidelberg però em feia lefecte que no tenia res a veure amb mi. Sabia que la informació era correcta però no la podia deixar per escrit. No confiava en una vida daquesta mena.
Vaig començar de nou. Vaig tornar a escriure la data en què vaig néixer i vaig descriure la pluja i que la meva àvia Kristina, la mare del meu pare, mhavia triat el nom. També em va cuidar molt durant els meus primers anys de vida, ja que els meus pares estaven ocupats estudiant (la mare) o treballant (el pare). Làvia era membre de la màfia, vaig escriure a loficina destrangeria, i quan pertanys a la màfia tens molt de temps per als nens. Jo vivia amb ella i lavi i, el cap de setmana, amb els pares.
A loficina destrangeria vaig escriure: El meu avi, Pero, era comunista de cor i de carnet, i em duia a passejar amb els seus camarades. Quan parlaven de política, la qual cosa feien pràcticament sempre, jo dormia com un angelet. Als quatre anys, ja podia conversar-hi.
Vaig esborrar allò de la màfia, no se sap mai. En comptes daixò, vaig escriure: La meva àvia tenia un corró, amb el qual mamenaçava contínuament que em clavaria un jec de bastonades. No ho havia fet mai, però encara avui tinc una relació distant amb els corrons, i de retruc també amb la pasta.
Vaig escriure: La meva àvia tenia una dent dor.
Vaig escriure: Jo també volia tenir una dent dor i per això em pintava un dels incisius amb retolador groc.
Vaig escriure a loficina destrangeria: Religió, cap. I que pràcticament havia crescut entre pagans. Lavi Pero deia que lEsglésia era el pecat original més gran de la humanitat, ja que era lEsglésia qui havia inventat el pecat.
Lavi era dun poble on es venerava Sant Jordi, o Jordi, el que mata dracs. O, com llavors em semblava, més des de la banda dels dracs. Els dracs van començar a visitar-me ben aviat. En forma de penjoll, es gronxaven al coll dels meus parents, els brodats amb motius de dracs eren un detallet que agradava molt, i el meu avi tenia un oncle que feia dracs de cera menuts que venia com a espelmes al mercat. Era molt bonic encendre el ble i que semblés que la bestiola escopia un fogueró.
Quan ja quasi era prou gran, lavi em va ensenyar un llibre il·lustrat. Els dracs de lOrient Llunyà em semblaven els millors. Feien pinta de cruels, però també tenien moltes coloraines i semblaven divertits. Els dracs eslaus només semblaven cruels, fins i tot aquells que se suposava que eren simpàtics i que no tenien cap interès a fer grans estralls o a segrestar donzelles. Tres caps i unes dents enormes, més o menys eren així.
Vaig escriure a loficina destrangeria: Lhospital on vaig néixer ja no existeix. Mare meva, quanta penicil·lina mhi havien punxat al cul!, escric, però ho trec. No cal incomodar cap funcionària massa primmirada amb aquesta mena de vocabulari. També vaig provar a canviar «cul» per «darrere». Però com que em va semblar fingit, vaig esborrar tota la frase.
El dia que vaig fer deu anys, el riu Rzav em va regalar la destrucció del pont del nostre barri, el Mahala. Des de la ribera vaig veure com lafluent del Drina colpejava el pont durant molt de temps amb la primavera a les muntanyes fins que el pont va dir dacord, emporta-tem amb tu.
Vaig escriure: No hi ha relat biogràfic sense activitat de lleure infantil. Vaig escriure en majúscules al bell mig del full:
ANAR AMB TRINEU
Litinerari dels campions començava sota el cim del Grad, on a ledat mitjana hi havia una torre que guaitava la vall i que, després dun revolt, acabava vora el precipici. Recordo en Huso. Arrossegava a poc a poc un trineu vell cap amunt del Grad, esbufegant, rient, i nosaltres, els nens, també ens rèiem dell perquè era com un secalló i tenia forats a les botes i li faltaven moltes dents. Llavors pensava que era un boig, ara crec que només vivia al marge de la convencionalitat. On dormies, com et vesties, si pronunciaves les paraules adequadament i com tenies les dents. Ell anava a la seva. De fet, en Huso no era res més que un borratxo sense feina que no va frenar abans del precipici. Potser mai lhavien advertit del revolt final. Potser la beguda li havia fet perdre reflexos. En Huso va fer un esgarip, ens hi vam acostar i llavors vam descobrir que era un bram dalegria i que en Huso estava assegut al trineu i el trineu penjava a mig pendent damunt dels matolls.
«Continua, Huso!», cridàvem. «No et rendeixis!». Animat pels nostres crits i sobretot tenint en compte que en la seva situació era més fàcil baixar que pujar, en Huso es va arrossegar per sortir de la malesa i va acabar de baixar el pendent que li quedava. Va ser increïble, vam quedar-nos embadalits, i el 1992 van disparar en Huso a la seva barraca de la ribera del Drina, la seva casa de capses de cartró i llistons de fusta, no gaire lluny de la torre de vigilància, on segons els càntics de les antigues epopeies depenent a qui li demanis, lheroi serbi, el fill del rei Marko, es va poder refugiar dels otomans, o el bosnià Alija Ðerzelez va creuar el Drina damunt la seva euga àrab alada. En Huso va sobreviure, es va fer fonedís i no va tornar mai més. Ningú no ha baixat mai per una pista de gel amb tanta destresa com ell.
Vaig escriure una història que començava així: «Si em pregunten què significa per a mi Heimat pàtria, en alemany, els parlo del Dr. Heimat, el pare del meu primer empastament dental».
Vaig escriure a loficina destrangeria: Soc iugoslau i tanmateix encara no he pispat res a Alemanya, excepte un parell de llibres a la Fira del Llibre de Frankfurt. I a Heidelberg una vegada vaig anar amb piragua per una piscina descoberta. Vaig esborrar les dues coses perquè potser són delictes que no han prescrit. Vaig escriure: «Vet aquí un seguit de coses que jo tenia».
El partit, jo i la guerra, 1991
Vet aquí un seguit de coses que jo tenia:
Mare i pare.
Làvia Kristina, la mare del meu pare, que sempre sabia què necessitava jo. Quan em feia jerseiets de punt és perquè jo tenia molt de fred. Però simplement no magradava admetre-ho. Quin nen vol que la seva àvia sempre tingui raó?
Nena Mejrema, la mare de la meva mare, em llegia el futur amb fesols. Llançava els fesols damunt de la catifa i els fesols mostraven imatges duna vida encara per viure. Un cop em va predir que una dona més gran senamoraria de mi o que em caurien totes les dents, els fesols eren poc clars.
Por dels fesols.
Tenia un avi ben afaitat, el pare de la meva mare, a qui li agradava anar a pescar i ser amable amb tothom.
Iugoslàvia. Però no per gaire temps. El socialisme estava fatigat, el nacionalisme, ben despert. Banderes, cadascú la seva, onejant al vent, i al cap, tothom hi tenia una pregunta: I tu, què ets?
Sentiments interessants envers la meva professora danglès.
Una vegada em va convidar a casa seva, encara avui no sé per què ho va fer. Hi vaig anar, emocionat com linici de la primavera. Vam menjar pastís casolà fet per la professora danglès i vam prendre te negre. Va ser el primer te negre de la meva vida, em sentia com un adult però fingint que feia anys que prenia te negre, també vaig sentenciar com un expert: «Magrada quan no és tan negre».