Jamaica Kincaid
LUCY
Traducció de Carme Geronès
Títol original: Lucy
Autor: Jamaica Kincaid
Primera edició ebook: novembre 2020
Lucy
Copyright © 1990, Jamaica Kincaid
All rights reserved
© de la traducció: Carme Geronès
© de la correcció: Maite Puig i Manuel Gómez Poyato
© de ledició: Editorial Les Hores S.L. 2018
www.editorialleshores.com
hola@editorialleshores.com
Disseny de col·lecció i coberta: Natural www.designisnatural.com
© de les fotos de la coberta: IStockPhotos
Maquetació: Dan Monells
Les Hores forma part de lAssociació dEditorials Independents
Tots els drets reservats.
Queda prohibida la reproducció total o parcial daquest llibre mitjançant qualsevol mitjà o procediment, inclosos la reprografia i el tractament informàtic, i la distribució dexemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense lautorització escrita dels titulars del copyright.
LUCY
Pròleg de Jenn Díaz
Trencar amb la mare
Se nha parlat molt, de matar el pare, però encara hem desbrinar don ve aquesta tensió entre mares i filles, quan tot just despunta la personalitat de la filla, en plena adolescència, i tot esclata. La Lucy odia la seva mare, però també se lestima. Potser no ho sap prou, no se nadona. Potser no és res personal contra ella, sinó aquell sentiment incontrolable que tenim les filles; si més no, certes filles. Matar la mare vol dir fer allò precisament perquè la mare no ho aprovaria, o allò que la mare mai no faria, o allò que ens allunya sense remei de la figura materna, protectora, idealitzada durant segles i segles per la mirada dels homes sobre totes nosaltres. La relació perversa entre mares i filles és, avui dia, un tema que preocupa sobretot les escriptores, però que durant anys i panys la història de la literatura ha passat per alt. Potser perquè les dones, com a personatge, sempre han estat pensades i escrites des duna visió masculina. No vol dir pas que només els homes hagin escrit sobre dones completes, servicials i amb un comportament submís cap a la família; les dones, durant segles, ens hem vist així a nosaltres mateixes. Les mares no es podien permetre el luxe de la ràbia, ni la impotència. Només la resignació. De les noves mirades, les noves mares i filles imperfectes.
Per poder trencar amb la mare, a dinou anys, no pots fer pas gaire cosa. Marxar de casa, que és el que fa la protagonista de la novel·la, és el primer pas, i sha de fer amb fermesa. Fins que tadones que el passat pesa com una llosa, i larrossegues allà on vas, i no avances. Per poder construir la seva pròpia identitat, la seva pròpia vida, per poder triar lliurement el seu futur, la Lucy abans ha de destruir allò que la lliga a la seva família. Les mitjanies, doncs, no funcionen. Ha de trencar-hi amb rotunditat.
La seva identitat com a dona és confusa: ve duna illa colonitzada, conviu amb una família de classe més aviat alta, fa de mainadera, no sacostuma al clima. Conviu amb certa hostilitat amb el seu entorn, perquè comença a ser conscient de les grans injustícies del món. La seva realitat ha quedat desbordada. Ha de passar de la infantesa a ledat madura i ho ha de fer des dels marges, temptejant tot allò que lenvolta, allò desconegut que, des de lilla, li podia semblar la felicitat, un somni fet real. Però quan sallunya de la mare, del pare, dels seus germans, de la seva realitat, i comença a aspirar a un món més gran i més cru, se nadona: la felicitat, aquella paraula que ella havia paladejat tants cops, és molt més delicada i efímera del que havia sospitat.
La Lucy, fent de mainadera, cuida les nenes de la família, i això li permet i també al lector convertir-se en lespectadora privilegiada duna història damor amb final trist. Malgrat que ella no en vol formar part, que no vol mirar-sho des de ben a prop, és testimoni de com les relacions de la classe alta sapaguen lentament, sense massa violència, fins i tot amb certa ingenuïtat. La subtilitat del final duna història damor no ens passa desapercebuda, i aquesta història està explicada per una veu, la de lautora i narradora de la novel·la, que no passa per alt qualsevol petitesa. Mentrestant, mentre tot lunivers de la casa on ha anat a parar sesfondra lentament i sense remei, la Lucy busca el seu camí, i com no podia ser duna altra manera, tria el que millor li escau: el sexe. Les relacions fredes, del tot sexuals, sense compromís, acaben de formar aquesta nova identitat trencadora. Explora el sexe, el seu propi cos, els límits del que fins llavors eren el bé i el mal, i no sestà de res. Ja ho sap, que la seva nova vida no agradaria a la seva mare, i és aquesta certesa el que lempeny a continuar endavant. Tot allò que lenvolta les nenes, el matrimoni, la ciutat, la casa del llac, el nou clima, la seva roba, els artistes no li acaba de fer el pes. Des de lilla no sho hauria pogut creure, però és així: la seva idealització de la vida adulta, de la vida fora de lilla, no ha estat ben bé com sesperava, i com deia Jaime Gil de Biedma, és precisament perquè no és com lesperava que latrau.
Crítica amb tot allò que troba injust o nimi, la Lucy no sassembla a ningú que ella conegui, no té models, és un personatge marginal com ho són la majoria dels personatges de Carson
McCullers: éssers a mig camí entre la seva pròpia monstruositat i la lucidesa, freds i desencisats. Com Frankie Addams, decideix jugar amb el seu nom, que és el moment culminant dun pont que podria haver forjat, un pont de trobament amb la seva mare, però que finalment decideix enderrocar. El nom, que la lliga a un passat del qual vol fugir, és una decisió que pot prendre amb determinació. I com no podia ser duna altra manera, laixopluc de la cambra pròpia, tan desitjada en la joventut, li acaba darrodonir allò que tot just comença. El quadern on escriu la seva història, amb pedaços de les vides que lenvolten, és la gran i petita història de qualsevol de nosaltres. El seu plor últim, lúltim trencament, el que acaba de rompre la closca amb què venim al món. Benvinguda, Lucy.
LUCY
Per a George W. S. Trow
Pobra visita
Era el meu primer dia. Havia arribat la nit anterior, una nit dun gris negrenc, freda com era desperar en ple gener, encara que en aquella època jo no ho sabés, i en tot el camí des de laeroport no havia vist res ben perfilat, i això que hi havia llum arreu. Mentre anàvem tirant, de tant en tant algú massenyalava un edifici cèlebre, un carrer important, un parc, un pont que a lèpoca que lhavien construït shavia considerat espectacular. En les meves fantasies, tots aquells llocs eren indrets de felicitat; tots eren bots salvavides per a la meva ànima que sanava negant, ja que mhi imaginava entrant-hi i sortint-ne, i això sol entrar-hi i sortir-ne una vegada i una altra majudava a superar una mala sensació que no sabia ni anomenar. Lúnic que sabia era que sassemblava una mica a la tristesa, però més intensa. Veia aquells llocs a la fi i els trobava vulgars, bruts, desgastats de tanta gent que hi entrava i en sortia a la vida real, i em venia al cap que jo no podia ser lúnica persona al món que els tingués clavats a la imaginació. Aquella no havia estat la meva primera topada amb la realitat decebedora i tampoc no havia de ser lúltima. Estrenava roba interior, comprada expressament per al viatge, i allí asseguda al cotxe, mentre em girava cap aquí i cap allà per aconseguir la millor perspectiva del que tenia al davant, pensava justament en la incomoditat que et poden fer sentir les coses noves.
Vaig entrar en un ascensor, una cosa que encara no havia fet mai, i tot duna vaig ser en un pis, asseguda a taula, menjant tot de coses que havien sortit duna nevera. Al lloc don venia, sempre havia viscut en una casa, i era una casa sense nevera. Tot el que anava experimentant agafar un ascensor, entrar en un pis, fer un àpat amb menjar que no era del dia i que havia passat per una nevera em semblava una idea tan fantàstica que mimaginava que mhi acostumaria de seguida i magradaria molt, si bé al principi eren coses tan noves que em feien somriure amb les comissures dels llavis un pèl inclinades cap avall. Aquella nit vaig dormir com un soc, però no perquè fos feliç o perquè em sentís còmoda: més aviat al contrari; era perquè no tenia ganes dassimilar res més.
Aquell matí, el matí del meu primer dia, el matí després de la meva primera nit, va ser un matí assolellat. No era el sol groc i brillant que fa arrissar les vores de les coses, com dun ensurt, el sol a què jo estava acostumada, sinó un sol dun groc pàl·lid, que semblava que shagués anat afeblint de tant obstinar-se a lluir; però el dia era assolellat, cosa que magradava i feia que no menyorés tant de casa. Per això, en veure el sol, em vaig llevar i em vaig posar un vestit, un vestit alegre de madràs, el tipus de vestit que mhauria posat a casa abans de començar un dia que havia de passar al camp. Mhavia equivocat de mig a mig. El sol lluïa, però laire era fred. Al cap i a la fi, érem a mig gener. El que jo no sabia era que el sol podia brillar i laire, mantenir-se fred; mai ningú no mho havia dit. Quina impressió més estranya! Com la podria explicar? Una cosa que havia sabut de sempre igual com sabia que tenia la pell del to marró duna nou molt fregada amb un drap fi, o com sabia el meu nom, que tota la vida havia donat per fet, «el sol brilla, laire és càlid», no era així. Ja no era als tròpics, i la percepció aquella sem va ficar a la vida com un torrent daigua que dividís una terra seca i compacta, que creés dues ribes: luna, el meu passat tan familiar i previsible que fins el malestar que aleshores notava ara em feia sentir feliç només de pensar-hi; laltra, el meu futur, un gris esmorteït, un paisatge marí ennuvolat, plujós, sense cap vaixell a la vista. Ja no era als tròpics i tenia fred tant a dins com a fora, era la primera vegada que experimentava aquesta sensació.
En els llibres que havia llegit de tant en tant, quan largument ho exigia, hi sortia algú que senyorava. Una persona deixava una situació en què les coses no anaven gaire bé, se nanava a un altre lloc, un indret molt millor, i després frisava per tornar allí on les coses no anaven gaire bé. Com em neguitejava aquella persona, perquè a mi em semblava que jo vivia la mateixa situació, que no estava gaire bé i men volia anar a un altre lloc. Però ara, en aquells moments, també tenia ganes de tornar al meu lloc dorigen. Ho entenia i sabia on parava. Si hagués hagut de fer un dibuix del meu futur, hauria estat una gran taca grisa envoltada de negre molt negre, negríssim.
Quina sorpresa no va ser per a mi allò de desitjar tornar al lloc don venia, de desitjar dormir en un llit que mhavia quedat petit, de desitjar ser amb una gent el gest més insignificant i natural de la qual em podia provocar un rampell de ràbia que em podia fer desitjar de veure-la morta als meus peus. Ai, mhavia imaginat que amb aquell acte breu dabandonar la casa i arribar al nou lloc podia deixar enrere, com si fos un antic vestit que mai més no thas de posar, els pensaments tristos, els sentiments tristos i el ressentiment amb la vida en general de la manera que sem presentava. En el passat, la idea de trobar-me en la situació actual havia estat reconfortant, però en aquells moments no tenia ni allò per esperar, de manera que mestava ajaguda al llit i somiava que em menjava un plat de rogers i unes figues amb llet de coco, que mhavia preparat làvia, raó per la qual tenien aquell gust que magradava tant, perquè ella era la persona que estimava més del món i aquelles eren les coses que magradava més de menjar.
Mhavia ajagut en una petita habitació al costat de la cuina, la de la minyona. Estava acostumada a dormir en una habitació petita, però aquella era una habitació petita duna altra mena. El sostre era molt alt, i les parets arribaven fins a dalt de tot i tancaven la peça com si fos una caixa, una daquelles on es col·locava el material que es traslladava lluny. Jo, però, no era material. Només era una jove desgraciada que vivia en una habitació per a la minyona, i ni tan sols feia de minyona. Era la joveneta que es cuida de les criatures i va a classe al vespre. Que amables que eren tots amb mi! Això sí, em deien que els havia de considerar com de la meva família i que mhavia de sentir com a casa. Jo creia que eren sincers, perquè ja sabia que una cosa així no la podien dir a un veritable membre de la seva família. Després de tot, la família no és aquella rèmora que vas arrossegant? Lúltim dia que havia passat a casa, la meva cosina una noia que coneixia de tota la vida, desagradable fins i tot abans que els seus pares lobliguessin a fer-se adventista del setè dia em va donar com a regal de comiat la seva bíblia, i amb això, em va fer un petit discurs sobre Déu, la bondat i les benediccions. Tenia el llibre al davant, a sobre duna calaixera, i em va venir al cap que quan érem petites ens estàvem a sota de casa meva i ens atemoríem i ens turmentàvem mútuament llegint en veu alta passatges de lApocalipsi, i vaig pensar si passaria un sol dia a la meva vida sense que aparegués duna manera o altra tota aquella gent que havia deixat enrere.
Damunt de la calaixera també hi havia una ràdio, que tenia engegada. En aquell instant, com si volgués resumir els meus sentiments, en va sorgir una cançó amb frases com ara: «Posat al meu lloc, encara que sigui per un dia; comprova si ets capaç de suportar el terrible buit que tens a dins». Vaig anar cantant aquella estrofa una vegada i una altra, com si fos una cançó de bressol, i em vaig tornar a adormir. Vaig somiar que tenia a les mans una daquelles meves camises de dormir de franel·la dabans amb un estampat en què es veien criatures que jugaven amb les decoracions de larbre de Nadal. Aquelles imatges eren tan reals que quasi sentia les rialles de la mainada. Em vaig veure amb la necessitat de descobrir don sortia aquella camisa de dormir, i me la vaig anar remirant frenèticament, buscant-hi letiqueta. La vaig trobar on solen ser, al darrere, i hi deia: «Made in Australia». Em va despertar daquell somni lautèntica minyona, una dona que només de veurem mhavia dit que jo no li agradava, i ho havia argumentat dient que era per la manera com parlava, jo. Em va semblar que havia de ser per alguna altra cosa, però no sabia quina. En obrir els ulls, la paraula Australia es va plantar entre la seva cara i la meva i vaig recordar que Austràlia havia estat una presó per a la mala gent, per a aquella gent tan dolenta que no podien tancar a la presó al seu propi país.
Les hores que anaven passant un cop mhavia llevat aviat es van convertir en una rutina. Portava quatre nenes a lescola, i al migdia, quan en tornaven, els donava el dinar: sopa de llauna i uns sandvitxos. Els llegia contes i jugava amb elles. Quan no eren a casa, estudiava els meus llibres, i al vespre me nanava a classe. Em sentia desgraciada. Vaig mirar un mapa. Hi havia un oceà entre on era i el lloc don venia; ara que no sé si hi hauria hagut gaire diferència si en comptes dun oceà hagués estat una tassa daigua. No men podia tornar.