Els millors textos eclesials de la Litúrgia de les Hores
Selecció i comentaris de Bernabé Dalmau
Dossiers CPL, 154
Centre de Pastoral Litúrgica Barcelona
Director de la col·lecció Dossiers CPL: Joan Torra
Imatge de la coberta: Pixels - Pixabay
© Edita: CENTRE DE PASTORAL LITÚRGICA
Nàpols 346, 1 08025 Barcelona
Tel. (+34) 933 022 235 wa (+34) 619 741 047
cpl@cpl.es www.cpl.es
Edició digital: novembre de 2020
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només pot ser realitzada amb lautorització dels seus titulars, llevat dexcepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si us cal fotocopiar o escanejar algun fragment daquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).
Presentació
Mateu, levangelista, ha agrupat en un capítol del seu evangeli unes quantes de les paràboles que Jesús ha predicat i que tenen per fil conductor el Regne del cel. Ens explica que Jesús quan arriba al final daquest discurs diguem-nhi parabòlic pregunta als deixebles oïdors:
«¿Ho heu comprès, tot això?. Li responen: Sí. Ell els diu: Doncs bé, tot mestre de la Llei que sha fet deixeble del Regne del cel és semblant a un cap de casa que treu del seu tresor coses noves i coses velles». (Mt 13,51-52)
Ja sabem que quan està dient això vol parlar de la relació que hi ha entre lAntic Testament i lEvangeli per deixar ben clar que allò que havia estat anunciat a lantigor és el que ara es realitzava plenament. Per això lAntic Testament té validesa i serveix per a comprendre amb molta més profunditat el que Jesús està predicant. No hi ha pas contradicció, això és el que vol deixar ben clar. El seguidor de Jesús manté totes les riqueses de laliança antiga i hi afegeix la joiosa novetat del Regne. El seu tresor és fet de coses velles i noves. És el que succeïa quan un mestre de la llei es feia cristià, cosa que es va esdevenir als inicis, en les primeres comunitats cristianes eclesials; però és també una invitació a mirar de fer que cada cristià sigui com aquest mestre de la llei convertit. Allò aparentment antic lenriquirà per a viure millor la novetat de Regne. El seu tresor estarà fet de «coses noves i velles» que sinterpretaran mútuament fent més viva la claror del Regne.
Els autors cristians, i duna manera molt especial els dels inicis, posaren a la llum les perles bíbliques antigues i noves, delerosos de fer veure com formaven totes plegades lúnic tresor del Regne que Déu ha posat a disposició de la humanitat i que precisament per això no sesgota mai. Els comentaris bíblics que fan, les homilies que prediquen en aquests temps inicials que coneixem com lèpoca dels Pares de lEsglésia, constitueixen les perles del tresor confiat per Jesús i les brinden com un meravellós regal. Són eternament noves, plenes de saviesa i de coneixement de Déu i, per això mateix, són sempre actuals, encara que ens pugui semblar que són velles pel pas del temps. Com passa amb les joies, la seva antiguitat en fa més evident la vàlua.
Després de la privilegiada època inicial aquesta tasca continua en lEsglésia per mitjà dels doctors inspirats que posen a la llum per a cada moment històric la riquesa eterna de lEvangeli. I lEsglésia ho ofereix com a lectura espiritual per a fer-nos sentir més viva la joia del tresor del qual Déu ens ha fet dipositaris. Són perles noves, cisellades pel pas de la història, que ens fan arribar de nou lEvangeli de sempre.
Així, després de lúnic i immens tresor bíblic, tenim un veritable tresor de textos teològics de gran profunditat espiritual i sovint duna bellesa incomparable.
Amb aquest llibre que ara teniu a les mans ha passat quelcom de semblant al que la paràbola deia del preuat cofre tancat. Un «cap de casa», el P. Bernabé Dalmau, ha tret per a nosaltres daquest tresor de textos que lEsglésia ofereix per a la pregària de lOfici de lectura de la Litúrgia de les Hores unes veritables perles. Les ha seleccionades amb el seu criteri ben provat al llarg danys i anys de lectura espiritual i ens les ofereix.
Són joies del tresor eclesial que venen després de la lectura bíblica, sobretot de lAntic Testament però també de lEvangeli i dels altres textos del Nou. I des daquí ens acompanyen a la vida de cada dia, plens duna frescor sempre nova.
Joan Torra
Director de la col·lecció Dossiers CPL
Introducció
Sempre les Vigílies de la Litúrgia de les Hores shan caracteritzat per extenses lectures extretes de la Bíblia i dautors eclesiàstics. Entre aquests darrers han sobresortit els Pares de lEsglésia. Ja al segle VI, per posar només un exemple, la Regla benedictina descriu que «a les Vigílies es llegiran els volums dinspiració divina, tant de lAntic Testament com del Nou, i també els comentaris que nhan fet els Pares catòlics reconeguts i de doctrina segura» (9.8).
Seguint aquesta tradició ininterrompuda, lactual Litúrgia de les Hores proposa «textos escollits dels escrits dels sants Pares, dels doctors i daltres Escriptors eclesiàstics, tant de lEsglésia dOrient com dOccident, de tal manera, però, que el primer lloc és concedit als sants Pares que, a lEsglésia, frueixen duna autoritat tota excepcional» (Ordenament general, núm. 160). El ventall del temps daquests autors és molt ample, perquè comunament els Pares de lEsglésia a Orient arriben fins a sant Joan Damascè (676-749) i a Occident fins a sant Bernat (1090-1153). La litúrgia actual de les hores eixampla al màxim aquest espai cronològic perquè no sols inclou autors medievals sinó també escriptors de lèpoca moderna, especialment quan es tracta dil·lustrar amb un text escaient la figura del sant que es venera aquell dia; és el que sanomena «lectura hagiogràfica». Si abans del Vaticà II era molt excepcional la presència dalgun text magisterial, ara són abundants els extrets daquell Concili del segle XX i dalguns papes daquella centúria actualment canonitzats.
Al costat dels textos bíblics, el perquè daquesta presència patrística i eclesiàstica és ben definida. «Amb la lectura assídua dels documents que ens ofereix la tradició universal de lEsglésia, els lectors són conduïts a una meditació més enriquida de la Sagrada Escriptura i a estimar-la amb un amor més viu i agradós. Els escrits dels sants Pares són un testimoni excepcional de la contemplació de la Paraula de Déu, continuada a través dels segles, amb la qual lEsposa del Verb fet home, lEsglésia, que té amb ella el pensament i lesperit del seu Déu i Espòs, sesforça a assolir un coneixement cada dia més aprofundit de les Sagrades Escriptures. La lectura dels Pares introdueix també els cristians en el sentit dels temps i de les festes litúrgiques. Els obre, encara, les inabastables riqueses espirituals que constitueixen lincomparable patrimoni de lEsglésia i són, alhora, el fonament de la vida espiritual i laliment riquíssim de la pietat. Els predicadors de la Paraula de Déu tenen així cada dia a mà exemples notables de la predicació sagrada» (ibíd., núm. 164-165).
Hi cabria la temptació que algú volgués substituir aquesta segona lectura de lOfici de lectura per un text dun autor més proper en el temps, escollit lliurement. LEsglésia, però, quan ofereix la litúrgia no pensa en temptacions més o menys raonables sinó que simplement presenta la pregària tal com és. Si els gustos particulars o les devocions sintrodueixen subreptíciament en la litúrgia, això ja és un altre problema que no fa al cas.
No cal silenciar que, semblantment als textos de la Sagrada Escriptura, també els dautors eclesiàstics poden oferir dificultats de comprensió o dacceptació. És natural, com sesdevé respecte a qualsevol autor, i especialment si respon a contextos culturals diferents del nostre. Però aquí també podem aplicar allò que ens mostra la història de la literatura: els clàssics sempre seran clàssics. I, encara que ens hi apropem amb un cert distanciament, el fet daproximar-nos-hi és una mostra que tenen quelcom útil per al nostre temps.
Al costat de textos que contenen una doctrina que ens apropa a la fe i al coneixement mateix de la Bíblia, de tant en tant la Litúrgia de les Hores ens nofereix alguns despecialment suggestius entre lextens patrimoni de la literatura eclesial. Aquesta excel·lència pot tenir orígens variats.
Al primer pla hi posaríem els que ens serveixen més directament per al coneixement del misteri de Déu. Després ja vindrien els que presenten un testimoniatge de la manera personal de viure la fe i dentendre la Sagrada Escriptura. I, no pas en darrer lloc, aquells que mostren lagudesa literària de lautor i, per això, unes possibilitats més fortes de persuasió. Molt sovint els daquesta darrera categoria entronquen amb els de la primera. És a dir, gràcies a la força literària daquell o daquella que escriu, hom obté lobjectiu mateix de lexistència de la lectura patrística o eclesiàstica, que és el que hem transcrit de lOrdenament General de la Litúrgia de les Hores.
Seleccionar els textos que poden semblar millors és una tasca discutible. Per exemple, en aquest dossier no shan inclòs els dels documents del Concili Vaticà II. Però la selecció feta pot ajudar els lectors en aquella elemental iniciació als textos de lesmentada Litúrgia de les Hores que permetrà, en darrer terme, entrar en lesperit de la litúrgia. Atès que és litúrgia de lEsglésia, i no creació subjectiva dallò que ens és més còmode per a la pregària personal, penetrar en els textos litúrgics afavorirà la indispensable base per a augmentar el nostre sentit de comunió eclesial.
Autors dels textos escollits
Agustí, Sant, bisbe i doctor. Convertit per lexemple de la seva mare i el mestratge de sant Ambròs, Agustí (354-430) menà una vida ascètica, que continuà un cop elegit bisbe dHipona. Pastor dànimes durant trenta-quatre anys, instruí els fidels amb els seus sermons i escrits nombrosíssims, que fan dell el més il·lustre dels pares de lEsglésia occidental.
Ambròs, Sant, bisbe i doctor. Prefecte de la Ligúria i lEmília, fou aclamat bisbe quan anava a posar pau a lesglésia de Milà commoguda pels aldarulls de lelecció. Batejat i instruït per sant Simplicià, esdevingué un gran mestre dels seus fidels i un veritable pare espiritual dels emperadors i del jove Agustí. Excel·lí pels seus dots descriptor i la seva gran talla pastoral. Reposà en la pau de Crist lany 397.
Anònim sobre el Dissabte Sant. Ha esdevinguda popular una homilia anònima que la litúrgia proposa com a meditació de lexpressió «Crist davallà als inferns» per tal de confessar que Jesús va morir realment i que, amb la seva mort, va vèncer la mort i el diable. Per il·lustrar aquesta dimensió del Símbol, també el Catecisme de lEsglésia Catòlica (núm. 635) en transcriu els paràgrafs més significatius.
Andreu de Creta, Sant, bisbe. Visqué a cavall dels segles VII i VIII i destacà com a predicador i autor dhimnes sagrats. Originari de Damasc i monjo a Sant Sabes de Jerusalem, estigué vinculat a lesglésia de Constantinoble i li fou confiada la seu metropolitana de la illa de Creta.
Anselm, Sant, bisbe i doctor. Anselm (1033-1109), monjo i abat de Bec, hagué de deixar el seu recer per esdevenir arquebisbe de Canterbury, on shagué doposar al rei dAnglaterra, cosa que li valgué dos exilis. El seu pensament teològic consisteix en una recerca ardent de Déu, a la llum de la intel·ligència i de la fe; representa un afany de racionalització sense perdre el caràcter contemplatiu.
Basili el Gran, Sant, bisbe i doctor. Basili (330-379), monjo auster, fou metropolità de Capadòcia, on desplegà una gran activitat caritativa. Defensà la fe de Nicea i contribuí a la formulació de la doctrina sobre lEsperit Sant. Els seus dots dorganitzador traduïren alhora una gran energia desperit i un sentit dequilibri. Escriví Regles morals i Regles monàstiques i predicà nombroses homilies.
Beda el Venerable, Sant, prevere i doctor. Des dels set anys passà la vida sigui al monestir de Jarrow, sigui al veí de Wearmouth. És el prototipus del savi eclesiàstic de lèpoca carolíngia. Home polifacètic, destaca primordialment com a exegeta i historiador dAnglaterra. Morí lany 735, a ledat de 62.
Bernat de Claravall, Sant, abat i doctor. Lhome de més importància religiosa i política al segle XII és considerat lúltim dels pares de lEsglésia i la síntesi de lideal monàstic i cavalleresc. El seu nom és conegut arreu per la seva influència sobre el Cister i les croades.
Bonifaci, Sant, bisbe i màrtir. Monjo com era, evangelitzà Alemanya a base danar creant monestirs. Mantingué contactes amb els papes i amb els francs i els anglosaxons. Fou bisbe de Magúncia i morí assassinat, lany 754, pels pagans que estava convertint.
Cebrià, Sant, bisbe i màrtir. Bisbe de Cartago, donà suport moral al papa Corneli, durant el seu pontificat romà de dos anys, quan era malvist pels rigoristes novacians. Posteriorment, no sentengué gaire amb Roma perquè ell era partidari de tornar a batejar els provinents de lheretgia. Lexili imposat per lemperador Gal·lus a Corneli i la decapitació de Cebrià cinc anys més tard, el 258, posà fi a llurs vides. Cebrià és un escriptor considerable.
Climent de Roma, Sant, papa i màrtir. Tercer successor de sant Pere a Roma, del seu temps és la carta que entre el 96 i el 98 escriví la comunitat romana a la de Corint.
Cutbert, monjo. Deixeble de sant Beda, en fou el biògraf i possiblement esdevingué abat de Jarrow on el sant doctor havia mort el 735.
Diognet. Destinatari dun breu tractat apologètic, el millor en el seu gènere, de finals del segle II, escrit en un to de serena doctrina espiritual.
Fructuós, bisbe, Auguri i Eulogi, diaques, Sants. Coneguts per les actes de llur martiri, primer testimoniatge del cristianisme en terres ibèriques, moriren cremats a Tarragona el 21 de gener de lany 259, durant limperi de Valerià i Gal·liè. Sant Agustí i Prudenci ja es fan ressò de la veneració que ben aviat adquiriren.
Fulgenci de Ruspe, Sant, bisbe. Abraçà la vida monàstica (segle VI) i fou escollit per a la seu episcopal de Ruspe (avui Alfac, Tunísia). Per la seva fe en la divinitat del Crist, lexiliaren a Sardenya, on fundà un monestir a Càller.
Gregori el Gran, Sant, papa i doctor. Prefecte de Roma, es retirà en un dels set monestirs fundats per ell, i, un cop ordenat diaca, fou legat papal a Constantinoble durant sis anys. Contemplatiu per naturalesa, es mostrà expert en els afers teològics i polítics al llarg dels tretze anys i mig de pontificat. Envià els primers missioners a Anglaterra i es mostrà sol·lícit envers els necessitats. Sorprèn la serenitat i la profunditat dels seus escrits, enmig duna època tan agitada i en un temperament malaltís com el dell. Morí lany 604.
Gregori Nissè, Sant, bisbe. Germà petit de sant Basili i bisbe de la ciutat amb què és designat, influí decisivament en la doctrina mística dOrient gràcies a la seva «Vida de Moisès» i al «Tractat de la virginitat».