Agnès Brossa Marí és psicòloga especialitzada en infància i adolescència i en família. Amb més de trenta anys dexperiència, compagina latenció a infants i adolescents amb la psicologia jurídica en làmbit familiar. És autora dEm dic Joan i crec que soc dolent (2017).
Amalia Gordóvil Merino és Doctora en Psicologia Clínica per la Universitat de Barcelona. Actualment exerceix com a psicòloga familiar especialitzada en infància i adolescència i és professora col·laboradora de la Universitat Oberta de Catalunya.
Aquests darrers mesos que hem hagut de passar tantes hores en família ens han fet descobrir i valorar alguns dels millors trets del comportament dels infants i adolescents que tenim a casa. Han sigut ajuda i consol; han donat exemple de resiliència i de superació; han après a ser més creatius, més pacients, més empàtics.
Les psicòlogues Agnès Brossa i Amalia Gordóvil analitzen aquestes conductes i expliquen com podem incorporar-les en el nostre dia a dia. Perquè compartir més temps amb els fills i les filles ens ha fet créixer com a persones i com a societat; perquè compartir temps és compartir aprenentatges i emocions; i perquè compartir la vida és educar.
Compartir
la vida
educa
Compartir
la vida
educa
Agnès Brossa
Amalia Gordóvil
© 2020, Agnès Brossa i Amalia Gordóvil
© daquesta edició:
Eumo Editorial. C. Doctor Junyent, 1. 08500 Vic
www.eumoeditorial.com - eumoeditorial@eumoeditorial.com
Eumo és leditorial de la UVic-UCC
Primera edició: gener de 2021
Disseny de la coberta: Control Z - Comunicació
Imatge de la coberta: Freepik
Correcció: Mercè Rial i Gemma Medina
Maquetació: Grafime
Producció de lePub: booqlab
Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de leditor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment daquesta obra (www.conlicencia.com; 93 272 04 47). Tots els drets reservats.
ÍNDEX
Píndoles positives per a després dun confinament
El confinament ens ha fet créixer com a família
1. Tinc els papes per a mi
De la vinculació entre pares i fills per ajudar-los a ser forts i segurs
2. La meva filla de 4 anys sha fet gran de cop
De la sobreprotecció com a forma de debilitació
3. Les nostres filles es van posar el davantal
De les baralles entre germans com a font daprenentatge en la resolució de conflictes
4. Mhan comprat un regle!
De la tolerància a la frustració, o daprendre a regular les emocions
5. Sha confinat sobre la rentadora
De la necessitat de confiar en un mateix
6. Trobo a faltar el parxís de les 8
De si coneixem prou els nostres fills
7. Mhe fet amic del meu veí
De la necessitat de socialització dels nens i nenes
8. Teníem el Zoom engegat tot el dia
De la socialització a través de les xarxes socials
9. Em vaig arribar a cansar de la Play
De lús de les xarxes socials versus la creativitat
10. Les dues: hora de dinar
Dels àpats en família com a espai de comunicació
11. Maria, majudes?
Del permís psicològic per estimar, en famílies amb pares separats
12. Vaig al meu ritme
Dels diferents estils daprenentatge i les diferents necessitats
13. He flipat amb el confinament
Dels reptes del sistema educatiu al segle XXI
14. Ledat del polític
Del desenvolupament de lesperit crític
15. Respires?
Dels canvis familiars davant ladolescència dels fills
16. Em vaig adonar que no necessitava la marihuana
Del consum de substàncies en els joves
17. Vaig pensar que era millor no liar-la
De la convivència amb un adolescent
18. El confinament desperta nous sentiments
De la violència filioparental
19. Ara som avis darrere una pantalla
Del valor del paper dels avis en leducació dels fills
20. Vam quedar per veure sortir el sol
Del valor de les petites coses
21. Ai, mama, que bé que es vivia amb el confinament
De la recerca constant de la felicitat
La importància de la mirada que decidim adoptar
Bibliografia
«Al principi, quan va començar el confinament,
havia de fer miracles, però ens ha servit molt per ajudar-nos
a millorar la comunicació amb els nostres fills.»
«Han descobert la casa; que és un joc, descobrir la casa!,
aprendre que la cuina existeix, que hi ha tasques a fer,
que tens obligacions també a casa, i que les coses teves són teves
i te nhas de responsabilitzar tu.»
PÍNDOLES POSITIVES PER A
DESPRÉS DUN CONFINAMENT
EL CONFINAMENT ENS
HA FET CRÉIXER COM A FAMÍLIA
Gel hidroalcohòlic, mascaretes, distància de seguretat, nombre de contagis, aplanar la corba: amb aquesta enumeració a tots ens ve al cap una paraula: coronavirus. Pares que coneixen més els seus fills, adolescents que controlen la ràbia, madrastres que fan un pastís amb el fill de la seva parella per regalar-lo a la mare del nen, famílies que juguen al parxís abans de sopar: ara ja no ens ve cap paraula al cap i, en canvi, tot són situacions reals que han viscut famílies amb nens i adolescents en temps de confinament.
Tothom ha viscut de més a prop o de més lluny les conseqüències negatives de la COVID-19, sigui per la pèrdua de persones estimades o perquè ara les podem veure menys o no les podem abraçar tant com voldríem, o per la incertesa en làmbit laboral o les pèrdues econòmiques que tot això comporta (els mitjans de comunicació ens ho expliquen cada dia, com si no ho tinguéssim prou clar). Però malgrat trobar-nos davant daquest panorama, en què la tristesa i la por han estat molt presents, nosaltres dues hem rebut i seguim rebent nens i nenes que ens han afirmat ben convençuts que els ha agradat molt el confinament. I també pares i mares que ens deien: «El confinament ens ha anat molt bé com a família». I comentant-ho entre nosaltres, compartint anècdotes meravelloses que les famílies ens explicaven a la consulta, va sorgir la idea de posar-les per escrit i deixar constància duna altra cara del confinament, també viscuda i no menys real: les petites coses boniques que han passat i els aprenentatges que en podem obtenir (si volem fer-ho).
Així doncs, les famílies que ens visiten i nosaltres mateixes hem après dels nens i adolescents que, si tenen prou temps per relaxar-se, i fins i tot per avorrir-se, poden ser creatius; que parar-nos a jugar amb ells ens permet veure aspectes de la seva personalitat que desconeixíem, o que el sol surt cada matí i és bonic parar un instant per mirar-lo. Tot això ens ho han mostrat ells i elles i és a la nostra mà, en la dels adults que compartim la seva vida, veure-ho i fomentar-ho.
I fent la llista daquestes anècdotes que ens relataven les famílies va sorgir, gairebé tota sola, una llista paral·lela: la de qüestions importants que hem de tenir en compte en la criança dels nostres fills i filles i en la convivència amb ells. I així és com ens hem trobat escrivint sobre temes clau que tots els pares i les mares haurien de tenir presents per fer que els fills creixin forts i segurs, responsables i amb capacitat per adaptar-se a diferents situacions.
Agnès BROSSA
Amalia GORDÓVIL
1
TINC ELS PAPES PER A MI
Ara som sempre a casa i juguem a fer casetes amb un llençol i un mànec descombra sota la llitera.
GLÒRIA, 5 anys
De la vinculació entre pares
i fills per ajudar-los a ser forts i segurs
Els infants, en letapa dels 0 als 6 anys tenen una necessitat encara molt gran de la presència dels pares en el seu desenvolupament. De fet, lescola és una oportunitat per anar-se socialitzant, no dependre tant dels cuidadors primaris, que són els qui els han criat al llarg dels primers mesos i anys de la seva vida, i anar aprenent a poc a poc que hi ha altres persones que els poden protegir, anar agafant confiança en els altres i anar entenent que, encara que el pare o la mare o el seu principal cuidador no hi siguin, no vol dir que hagin desaparegut. Van interioritzant que els pares tornaran i que els altres adults que els atenen també els protegeixen i els cuiden molt bé. En aquestes edats, els agraden molt jocs del tipus: «Cu-cu on soc?», perquè els ensenyen que les coses encara que samaguin tornen a aparèixer. Aquests jocs els donen seguretat, i per a ells són un aprenentatge molt valuós. A la Glòria, per exemple, li encanta amagar-se sota la manta peluda del sofà del menjador, i cridar els seus pares tot fent veure que no hi és. O agafar els llençols del llit i el mànec duna escombra i muntar-se un petit refugi sota la llitera de la seva habitació per amagar-shi, fins que, cridant els seus pares, aquests la troben i fan una gran festa. A vegades, el pare o la mare també shi amaguen. És la seva manera daprendre que les coses, encara que no les vegem, segueixen existint. Per això als nens daquestes edats el que més els agrada, que també és el que més necessiten per créixer, és estar amb els seus pares i mares.
La nostra societat, no obstant això, dona poques oportunitats per passar dies junts, que moltes vegades es limiten als temps de vacances, als caps de setmana i poc més (la feina obliga). I quan disposem daquest temps de lleure i de convivència, sembla que la societat també ens obliga a emprar-lo per fer un munt dactivitats molt diverses que redueixen el nostre temps de convivència, i tot per la seva suposada qualitat, encara que no sempre siguin allò que els nens «petits» necessiten: que si activitats extraescolars, no fos cas que no aprenguessin anglès; que si practicar un esport, perquè com més petits comencin a jugar a hoquei millor; que si anar a comprar lúltim caprici que demana, i que tres amics de la classe ja tenen; que si planejar un viatge per a les vacances que tindrem; que si visitar un museu cada setmana, perquè si no sembla que no els estimulis prou i potser no tindran res per explicar el dilluns al matí al «bon dia» de lescola; o que si per les vacances hem danar almenys a tres llocs diferents, no fos cas que ens perdéssim res. A vegades, fins i tot es busquen estades temàtiques en hotels o cases especialitzades amb mil i una activitats, que estan molt bé, però que potser, si se nabusa, no deixen prou espai de tranquil·litat i de comunicació per a la família que potser, i tornem a dir potser, és el que seria més valuós.
Aquesta sobreactivitat frenètica que entre tots hem anat gestant i normalitzant pot deixar els més petits sense temps de qualitat real per fer allò que realment necessiten: estar-se a casa i estar amb els pares. Res més.