Que els fills es barallin implica que els pares han de gestionar conflictes a casa. I això no sempre és fàcil ni agradable perquè hi ha crits, discussions i sempre hi haurà algú que se sentirà frustrat i que trobarà que la situació és injusta. Però com a adults sabem que la vida comporta conflictes o situacions desagradables que hem dafrontar, i com ho fem dependrà de quins són els nostres mecanismes apresos. Sabem que davant les dificultats podem optar per dues possibilitats: evitar el conflicte o fer-hi front. Si tendim a levitació, serem persones que viurem malament el conflicte, i el nostre objectiu serà evitar-lo, sigui adoptant una posició complaent vers els altres per no generar tensions (fer el que els altres desitgin sense tenir en compte les pròpies necessitats), o bé fugint quan la situació exploti. Ambdues opcions comporten que les nostres necessitats no siguin escoltades i això va en detriment de la nostra autoestima i dels nostres interessos personals. Si volem fills sans, necessitem treballar per ser pares sans i fer una bona gestió de les pròpies emocions i dels conflictes que, inevitablement, ens porta la vida.
El conflicte entre germans és, per als nens i nenes que en tenen, la primera oportunitat dassaig social en el maneig de dificultats interpersonals. Quan un germà es baralla amb laltre, comença a experimentar i a posar en pràctica el fet de defensar-se, de dir la seva, de lluitar pel que vol, de fer-se valer, de posar límits, de dir el que no li agrada, de frustrar-se quan laltre el confronta i dexpressar les seves frustracions, sigui plorant o cridant.
Molts cops hem vist a la consulta com un germà tendeix a no queixar-se davant dun altre germà més dominant que imposa la seva veu, com accedeix sempre a jugar al que laltre vol i a callar quan el germà li parla malament. Fins que sen cansa i també comença a queixar-se, a cridar-li i a dir-li que no li dona la gana fer el que li diu. Pot ser que els pares ho visquin malament perquè abans tenien uns fills que els semblava que savenien, i ara tenen dos fills que criden. Probablement hauran de fer feina sobre com parlar-se respectuosament. Però la realitat que hem de veure és que tenim una persona que abans era complaent, submisa i que no escoltava les seves necessitats, i que el fet de conviure amb un germà més dominant lha fet espavilar-se fins que ha pogut dir-hi la seva. Això, sens dubte, és feina feta que lajudarà més endavant en relacions damistat a lescola i a linstitut, en relacions de parella i en làmbit laboral.
Tendim a viure el conflicte des de la incomoditat del moment (són les vuit i encara no hem sopat i no paren de barallar-se) o des de les nostres pors (vull que els meus fills es portin bé, que facin pinya i sestimin i es passen el dia barallant-se). És totalment lícit pensar i sentir tot això, però no hem doblidar que el conflicte entre germans és una font daprenentatge on la família representa la primera microsocietat on el fill ha de conviure i on comença a experimentar amb les relacions que més endavant conformaran la seva vida (primer els amics i més endavant els companys doci o de feina). Per tant, és un primer escenari dentrenament en la frustració i lafrontament de dificultats on els podem acompanyar perquè a poc a poc els vagin gestionant millor.
En definitiva, hem de ser conscients que si el conflicte no hi fos perdrien una oportunitat dentrenament que sens dubte els ajudarà moltíssim més endavant.
4
MHAN COMPRAT UN REGLE!
En Miquel va entendre perfectament que al supermercat només shi podia anar un cop a la setmana.
OLGA, mare den Miquel, 5 anys
De la tolerància a la frustració,
o daprendre a regular les emocions
LOlga és mare dun nen de 5 anys. Ella valora que és un nen «fàcil», però ni més ni menys que altres nens i nenes de la seva edat. També se lha de rectificar, guiar i educar, com a tots, i així ho han fet amb el seu pare, tot i que ell entre setmana és fora de casa per motius laborals. LOlga explica que ella, amb una reducció de jornada, sha pogut dedicar a la criança del seu fill mentre no ha anat a lescola bressol i, per la seva professió, moltes vegades també ha pogut prendre la decisió demportar-sel a treballar. Això ja de ben petit, amb el cotxet i essent un lactant. Explica que mai no ha tingut problemes per aquest fet, i ningú no hi ha posat traves. Quan ho ha hagut de fer o ho ha volgut fer per no perdres oportunitats de creixement professional, ha rebut elogis i ajuts per part dels que lhi han vist fer, sense cap impediment. De petit, en Miquel solia quedar-se adormit al cotxet. Quan ha sigut més gran, ella, que no és amant de recórrer a les tauletes i les noves tecnologies com a forma de distracció per al seu fill, les ha utilitzat en moments puntuals. Li posava un joc adient per a la seva edat, i en Miquel sentretenia sense problemes lestona que ella havia de fer aquell treball o gestió. Sha de dir que era una estona curta. També senduia una llibreta i colors, i una bossa amb els dinosaures i altres animals de goma preferits den Miquel: el tigre, el lleó, lelefant i el goril·la. LOlga, a més, ha teletreballat moltes vegades des de casa amb el fill al costat, amb una gran catifa amb joguines escampades a sobre, perquè el seu fill hi anés jugant. Això, però, era quan en Miquel era un nadó i encara no havia començat a anar a lescola bressol.
LOlga ara, amb la nova situació, sha trobat tornant a estar les vint-i-quatre hores junts amb el seu fill, però ara és més gran. Per a ella, haver de tornar a complir amb totes les obligacions però amb el fill a casa ha suposat un estrès important i molt cansament físic, ja que, com la majoria de pares i mares, ha hagut de fer tots els papers de lauca: de cuinera, de netejadora, de mestra, de mare, damiga, de professional, de veïna, de filla
I tot això amb el patiment afegit per si en Miquel, ara que ja té 5 anys, podia perdres en els aprenentatges pel fet de no poder anar a lescola durant un període tan llarg, i per haver-se destar tancat a casa tant de temps. Patia també per les repercussions en làmbit emocional, físic, social; en definitiva, per si no aprendria el que havia daprendre, per si es quedaria enrere. Fins i tot, quan els mitjans de comunicació van alertar dun augment dansietat en nens i joves en va voler fer un article, ella que és periodista. La sorpresa va ser que els experts li responien que els nens, si els pares tenien un bon maneig de la situació i bons recursos personals, no nhavien de patir cap repercussió a llarg termini. LOlga es va sorprendre que els especialistes li parlessin de la gran capacitat adaptativa de les persones, i que aquesta era una de les grans capacitats del cervell humà, i més encara dels nens i nenes, que tenen una gran plasticitat neuronal.
I amb el seu propi fill, no tan sols no va poder percebre canvis en negatiu, sinó que en valora de molt positius que la sorprenen. Ha après altres coses, diu. Ella descriu que en Miquel ha madurat molt en laspecte personal, en gestió emocional, en empatia, i també ha vist com el seu fill ha après a valorar les coses duna altra manera, en té molta més cura i és més responsable. I ho explica amb detalls que ha pogut anar copsant en el seu fill. Si bé sempre sentretenia jugant, també és cert que sempre demanava coses, cosetes, joguinetes. Eren a labast, i ell les demanava. I la contenció era difícil, en un món consumista on tot és barat a la botiga de productes de lest, i tots hem incorporat la cultura del consum dun sol ús. Sabem que aquest funcionament no solament no és ladequat, sinó que ja a curt termini ens portarà molts problemes mediambientals. Però vivim lara i laquí en una societat consumista. I sense voler ho transmetem als nostres fills. Qui diu que no a comprar la joguina de torn si «només» val 1 euro i «toooots» els nens de la classe la tenen?
I amb el seu propi fill, no tan sols no va poder percebre canvis en negatiu, sinó que en valora de molt positius que la sorprenen. Ha après altres coses, diu. Ella descriu que en Miquel ha madurat molt en laspecte personal, en gestió emocional, en empatia, i també ha vist com el seu fill ha après a valorar les coses duna altra manera, en té molta més cura i és més responsable. I ho explica amb detalls que ha pogut anar copsant en el seu fill. Si bé sempre sentretenia jugant, també és cert que sempre demanava coses, cosetes, joguinetes. Eren a labast, i ell les demanava. I la contenció era difícil, en un món consumista on tot és barat a la botiga de productes de lest, i tots hem incorporat la cultura del consum dun sol ús. Sabem que aquest funcionament no solament no és ladequat, sinó que ja a curt termini ens portarà molts problemes mediambientals. Però vivim lara i laquí en una societat consumista. I sense voler ho transmetem als nostres fills. Qui diu que no a comprar la joguina de torn si «només» val 1 euro i «toooots» els nens de la classe la tenen?
En Miquel, ara que el temps de distreures i de jugar sol ha augmentat, i algunes estones sha avorrit i se nha queixat, ha començat a dibuixar i ha vist que li agradava molt. I ha millorat moltíssim els seus dibuixos, a còpia de fer-ne: ha començat a dibuixar les cases amb formes més geomètriques, i també els cotxes i fins i tot els troncs dels arbres. Tot ho vol fer amb ratlles molt rectes i perfectes. És per això que demana a la seva mare que necessita un regle. Un regle per dibuixar. «Miquel, però avui és dilluns i ja saps que els dilluns no anem al supermercat, que hi anem els divendres. Thauràs desperar fins divendres, dacord?» I en Miquel ho entén, ho accepta i no protesta. Ja fa molts dies que en Miquel no protesta per res, perquè ha vist la seva mare que plorava, després duna roda de premsa dura sobre la situació, i sap molt bé què està passant. Els seus pares han optat per no amagar-li les coses, per explicar-les-hi tal com són, i en Miquel ha entès perfectament què li transmetien, i ha captat també el to de calma dels seus pares, malgrat tot. El Miquel ha empatitzat moltíssim amb els sentiments i les preocupacions dels seus pares, i això lha fet madurar molt. LOlga diu que juga, es distreu, i quan els veu tristos, els consola. Sap veure perfectament quan els seus pares estan més apagats, i els fa costat. LOlga valora un canvi molt important en aquest sentit en el seu fill. I quan per fi arriba el divendres, i li poden comprar el regle desitjat i esperat, en Miquel es posa tan content com si li haguessin comprat el millor dels regals, i el posa ben posat sobre la taula, al costat del pot dels colors, com un tresor, tot ben ordenat i endreçat. Mai no havia valorat tant les coses com ara. I mai no havia entès tant les coses com ara.
Reflexionem-hi:
tenen massa coses els nens davui?
Majoritàriament, vivim en una societat on tot és immediat, amb famílies que intenten evitar el patiment dels fills satisfent ràpidament el que necessiten, de manera que no els manqui res. Sense haver-hi de reflexionar gaire, potser tots estarem dacord que sí, que als nostres fills, de joguines, els en sobren. Però si ho tenim tan clar, i sabem que hem danar cap a una societat menys consumista, on les joguines de plàstic també haurien de ser substituïdes per unes joguines més sostenibles encara que siguin més cares, fabricades més a prop i amb més rigor ètic, i que els nens haurien daprendre que no poden tenir tantes coses i que han de cuidar les que tenen perquè els han de durar molt temps, ¿com és que continuem comprant desenes de coses i cosetes que després queden arraconades i abandonades o són llençades en menys duna setmana, i a les quals els nostres nens i nenes no els donen cap valor; coses amb les quals molt sovint ni tan sols hi juguen més de dues vegades? Perquè el que ens costa és dir: «no».
I per què ens costa tant dir que no als nostres fills? Per què ens costa tant ensenyar-los que tot no es pot tenir, i que el que es té sha de valorar i cuidar? Potser perquè és més fàcil gastar-se un euro que aguantar trenta minuts de plors i dinsistència mentre es camina cap a fer la compra de la fruita i la verdura per sopar, i la gent que passeja pel carrer ens mira amb cara de preguntar-se què deu estar passant. Això passa sobretot amb aquells nens als qui els costa més acceptar aquest no, i shi rebel·len. Però és precisament a aquests nens als qui més els convé entendre i acceptar la frustració que els genera el fet de no veure satisfeta la seva demanda, aprendre a gestionar lenuig que això els suposa i la ràbia per la no satisfacció immediata del seu desig. El primer dia, la marraneria pot durar una bona estona; però si no ens hi posem nerviosos, entenem que és la seva manera de canalitzar la frustració i ho veiem com una cosa normal dins el seu desenvolupament emocional, fent-li veure a poc a poc i amb calma que no es pot comprar tot, la marraneria anirà cedint, de la tempesta passarem a la calma, i el proper dia segur que la tempesta durarà menys.
Hem de tenir clar que, a la vida, de frustracions, de disgustos, de coses que no ens aniran bé o no sortiran com desitjàvem, nhi haurà moltes més de les que ens pensaríem. Aprendre això, i aprendre a gestionar-ho, serà indispensable per als nois i noies. Seran forts i sans psicològicament i emocionalment si quan el batxillerat els costa, la selectivitat els fa por, la noia o el noi que els agrada no els fa ni cas, el primer amor els deixa o els pares se separen, ells han après durant la seva infància que moltes vegades les coses no surten com volem, i que no passa res. Després vindrà una altra cosa que potser ni ens imaginàvem que encara ens agradarà més. I seran forts davant la malaltia, les dificultats econòmiques, els patiments emocionals, laborals, o quan hagin desforçar-se molt per aconseguir un objectiu. Els prepararem per al valor de lesforç, de la perseverança, de no defallir i continuar endavant, perquè al final arriba la recompensa.
Aprendran que la recompensa no sempre és immediata, però que com més ha costat assolir-la, més es valora i més es gaudeix.