Perdona pel Nescafé, papa, però no en queda gens de laltre li he dit, i li he fet un petó amistós a la galta.
Papa? Des de quan em dius papa? No mho havies dit mai, abans.
No, Bill, i no ho faré mai més, estimat li he dit, i mhe sentit tranquil·la perquè, almenys, no em faria una escena pel cafè. I me nhe anat corrents a la cuina a veure què volia el Cara de Mico.
I tu, què voldràs per esmorzar, rei de la casa? li he preguntat amb els braços encreuats i amb ulls innocents. Esperava que demanaria, com sempre, ous batuts.
Em podries fer ous batuts, mareta, si et plau? No us ho deia!
No, és impossible he contestat gairebé sense deixar-lo parlar. No tinc temps per embrutar tants plats. Han de ser ous ferrats o res.
Però a mi no magraden els ous ferrats, mare ha dit.
Sempre he dit que la mare el mima massa, però que no esperi que jo faci el mateix!
Doncs menja cereals freds! li he dit, i li he plantat la capsa de Snapps davant els morros.
Però aquests són els de lAnnabel. Va comprar la capsa amb els seus diners, per menjar-ne quan mira la tele. Em matarà si em menjo els seus Snapps! ha dit, esporuguit. Quin capsigrany!
Escolta, Ben li he dit suaument. LAnnabel vol que tels mengis tu. Així que tels menges. Ara mateix!
El pobre noi ha fet un salt i ha començat a menjar.
Parlant de lAnnabel, recordeu que encara no mhe vist i que arribarà tard a escola si no va com un llamp. Jo, ella? La veritat és que començava a tenir el cap com una olla de grills. I, just davant la porta de la seva habitació, rumiava què i qui hi trobaria dins. ¿Hi trobaria el cos de lAnnabel amb el cervell de lAnnabel dins el cap, però sense poder saber què pensava aquell cervell? ¿O hi trobaria el cos de lAnnabel amb el cervell de la mare, cosa que seria una combinació perfecta?
Fos el que fos, estava ajaguda de bocaterrosa damunt del llit, amb les cames enlaire i amb un llibre dacudits a les mans. Realment, semblava lAnnabel. Lhabitació també semblava la seva habitació. Hi havia tota mena de roba que sortia dels calaixos i tirada per terra. Una sabatilla desport penjava de la làmpara.
Ei, bon dia he dit amb precaució.
Mmmm ha dit, com si tingués la boca plena.
Què et semblaria una tasseta de Nescafé? he suggerit.
Quan ha sentit això, la persona sha girat duna revolada, sha assegut i se mha quedat mirant amb la boca oberta. Encara no shavia empassat el que tenia a la boca: un preciós caramel de menta. Fins aquell moment, mai de la vida no havia vist ma mare menjant un caramel de menta i, per tant, he començat a sospitar que potser allò no era ma mare. Ha mastegat fort i sha empassat el caramel.
Una tasseta de Nescafé? ha repetit. Que no estàs bé del terrat, mare? Que no saps que jo no bec aquestes merdes?
És veritat: era lAnnabel. No hi havia dubte. A part que la mare no menja caramels de menta i jo sí, segur que si hagués estat realment la mare no mhauria preguntat si estava boja, perquè hauria sabut que jo era lAnnabel i que pensava que ella era la mare. Però, si ella era realment lAnnabel, no era estrany que pensés que jo estava sonada. Qualsevol mare que pregunti a la seva filla si vol una tasseta de Nescafé ha destar tocada del bolet per força.
Volia dir una tassa ben calenta de cereals, i tagrairia que no mengessis caramels abans desmorzar. Et treu la gana he dit amb veu orgullosa.
Quina gana? Ja saps que mai no tinc gana per menjar tota aquesta merda que em fas entaforar. A més, ja estic prou tipa amb els caramels i sha tocat la panxa amb satisfacció.
He decidit deixar-la estar. Era massa tard per discutir.
Molt bé, Annabel, oblida lesmorzar, però a veure si et vesteixes duna vegada.
Però si no em puc vestir sha queixat. No em puc vestir fins que no trobi les mitges blaves, i no sé on paren.
Jo tampoc no sabia on paraven les mitges blaves, però nhe vistes unes de vermelles entre el volum B i el volum S de lEnciclopèdia Juvenil. A la meva biblioteca, la lletra S ve després de la B, i després ve la L.
Per què no et poses aquestes vermelles? El vermell és molt bonic li he suggerit amb la veu més dolça de la mare. Mhauria dhaver conegut millor.
No! ha dit, indignada. Vull les blaves!
He mirat desesperada al meu voltant, intentant recordar on les vaig posar ahir. Les he vistes dins la paperera.
Sou una mareta preciosa mha dit, i mha enviat petons a dojo. No sé com us podria pagar aquest favor tan gran parlava com a classe de francès. Quina murga! Però almenys estava de bon humor, la noia. I és que lAnnabel canvia sovint i ràpidament dhumor. Just avui seria un dia de no saber per on li agafaria, ni quan. Em preguntava què devia passar pel seu cervellet en aquell moment. Potser pensava en els seus deures descola sense fer i en McGuirk el Corc. I si no hi pensava, ja hi hauria de pensar ben aviat!
Annabel, què li diràs a la senyoreta McGuirk?
Sobre què?
Sobre la redacció.
Vols dir la redacció que laltre dia estava preparant?
Exactament.
Oh, ja lhi vaig donar la setmana passada mha contestat mirant-me als ulls sense vacil·lar. I és que si vols que la gent et cregui, lhas de mirar als ulls sense vacil·lar. És un truc dels meus... i sempre funciona!
Bona noia! he dit, perquè això és el que la mare hauria dit. I, a més, tant se men donava, avui, del que passaria a lescola. Avui era problema seu, no meu.
El Cara de Mico era a la porta de lhabitació, amb la jaqueta posada, el passamuntanyes al cap i amb un somriure melós que li anava de banda a banda de la seva cara de ximple. Cada dia està llest abans dhora, just per fer-me quedar malament, el maleït!
Ja estic a punt, mareta. I he tret el Max a passejar deia amb la seva veueta de cretí. Ha fet una vegada espès i dues vegades clar. Però si lAnnabel no en fa via perdrem lautobús...
Si el perdem serà perquè tu em fas nosa, capsigrany li ha contestat lAnnabel, furiosa. Fot el camp daquí, Cara de Mico, i no em parlis!
No et parlava a tu.
Em parles ara. O sigui, que calla! ha dit lAnnabel mentre es posava la roba de qualsevol manera.
No et parlo! ha tornat a dir el nen.
Cara de Mico, menjat la llengua!
Si he de dir la veritat, aquell parell em feien sortir de polleguera. He intentat recordar què fa la mare amb nosaltres cada matí.
Ja està bé, ja nhi ha prou els he dit suaument, mentre els empenyia tots dos cap a la porta. Fins ara tot mhavia sortit bé. I tu, Annabel, quantes vegades tho hauré de dir: no li diguis Cara de Mico. Es diu Ben, el teu germà. Encara millor! Ho feia més bé que la meva pròpia mare.
Mentre sortien, els he dit:
Adeu, estimats. Que us vagi tot bé.
Però el Cara de Mico se mha quedat plantat davant meu. Què dimonis esperava per marxar? I llavors mha vingut un pensament grotesc: esperava que li fes un petó i lhi hauria de fer. Bé, lhi he fet... tan de pressa com he sabut. La veritat és que no ha estat tan malament com em pensava. Feia bona oloreta, el nen. Però espero que en tornar, al migdia, no nhi hauré de fer un altre, de petó. LAnnabel no ha esperat cap petó, quina una! I ha valgut més així, perquè mira que mhauria trobat petonejant-me a mi mateixa!
4
Quan els nens se nhan anat, el pis ha quedat tan tranquil que fins i tot podia sentir la meva respiració. Hi havia uns quants sorolls que també podia sentir: el camió de les escombraries que passava pel carrer; el Max, que bevia aigua dins la cuina i feia petar la llengua; el papa, que sescurava la gola i movia les pàgines del diari al menjador. Però no eren uns sorolls que molestessin. Era allò que la mare en diu una mica de tranquil·litat per pensar. Generalment, odio la pau i la tranquil·litat. És avorrit. Però avui...
Parlant de la mare, hi havia una cosa que no acabava dentendre. Però havia estat massa ocupada per preocupar-men abans. I no és que llavors estigués preocupada, no. Només estava encuriosida. La qüestió és aquesta: si la ment de lAnnabel era dins el cos de lAnnabel, cosa que mha semblat que era així, i la ment de lAnnabel també és dins el cos de la mare, cosa que és definitivament segura (jo soc jo, no importa que no ho sembli), llavors, ¿on dimonis ha anat a parar la ment de la mare? Al cos dalguna altra persona, suposo. Però, de qui? Si jo fos ma mare, qui magradaria ser? La reina Sofia? O Bo Derek? O la senyora Reagan? O potser Madame Curie? Però Madame Curie ja és morta fa temps...
Bé, fos qui fos, esperava que shi trobés de gust i que no desitgés tornar gaire aviat. Si més no, fins que la classe de gramàtica shagués acabat. No em podia imaginar res més terrible que tornar dins el meu cos just davant la McGuirk. «Espero que em deixarà tot el dia per a mi», he pensat. El dia i la nit, i així podré estar llevada fins tard.
He mirat lagenda de la mare per veure si tenia planejada alguna cosa interessant. Ha estat descoratjador. Al matí, deia, comprar una mica de whisky. A la tarda, deia: «2.30», i un cercle al voltant daquesta hora. Dos quarts de tres, on?, amb qui? Ella té totes les coses al cap, i justament se nhavia anat amb el seu, més ben dit, amb el que té a dins, entre altres coses el que havia de passar a dos quarts de tres. Quina mala sort, mho hauré de perdre.
Al vespre, lagenda en blanc. Daixò sen diu mala sort! La meva primera oportunitat de passar-mho bé de nit, i resulta que precisament avui no estava previst sortir a sopar a fora o anar a ballar. No, res de res! I allò de comprar una mica més? He mirat el moneder de la mare: hi tenia disset dòlars, ¿Era prou per comprar una mica més de whisky? El pare encara llegia el diari al menjador. Lhi hauria de preguntar.
Ei, reina, ja se nhan anat, els nanos?
Sí, sí... Escolta, estava pensant...
Mmmmm ha dit, sense deixar de llegir el diari.
Em sembla que ens queda poc whisky... Nhauré de comprar una mica més...
Bona idea. I ja que hi vas, compra també bourbon i dues ginebres... Sempre ens quedem sense ginebra.
No sé si tindré prou diners per a tot això he dit plena de dubtes. I el pare ha abaixat el diari i mha mirat fixament una bona estona sense dir res.
Llavors ha sospirat. No ha estat un sospir llarg, més aviat diria com si hagués tocat lase.
Ellen ha dit després. Ahir et vaig donar cinquanta dòlars. Què nhas fet?
Aquella conversa començava a no agradar-me. Com podia saber què nhavia fet, ella, dels diners!
No ho sé ben bé he dit, però només men queden disset.
Pensa-hi una miqueta i feia el mateix to de veu que fa quan jo-Annabel no sé fer un problema de matemàtiques: un to pacient-impacient.
Hi ha lhome dels ous i la mantega. Cobra els dijous... he dit, esperançada.
Dacord, solen ser uns set dòlars cada setmana. Què més?
Cinc dòlars més de les bosses per a laspirador...
Dacord, set dòlars dels ous i la mantega i cinc de les bosses, i disset que ten queden... i què hi ha dels altres vint-i-un?
Com sho feia per sumar i restar tan de pressa?
No estic gaire forta en matemàtiques he murmurat.
Després de quinze anys de casats, això no és cap cosa nova.
Potser no era cap cosa nova per a ell, però per a mi sí, que ho era, i tant! No és estrany que sigui tan toixa en matemàtiques. Els testos sassemblen a les olles, oi? I el pare ha continuat:
Pensa-hi, Ellen. Què nhas fet, dels altres vint-i-un dòlars? Segur que no els has gastats en coses teves. No ho fas mai, això. Has comprat alguna cosa per als nens?
Ah, sí! he recordat. He comprat un impermeable i unes botes per a lAnnabel.
I què ha passat amb limpermeable i les botes que tenia?
No ha passat res: ho ha perdut.
Ho ha perdut? ha dit el pare molt lentament i molt tranquil·lament. I llavors sha enfurismat contra totes dues.
Ha dit que lAnnabel era una deixada i una despistada i que jo laviciava massa. Ha dit que aquests eren el segon parell de botes i el segon impermeable que perdia enguany. (De fet, eren els tercers.) I que no podia ser, llençar els diners daquella manera, i que jo no sabia el que costava de guanyar-los. Bé, potser la mare ja sel sabia de cor, aquell sermó. Però jo no. Què en podia saber, jo? Ells no parlen mai daquestes coses davant meu.
Durant un minut ni ell ni jo no hem dit res, i això estava bé. Potser era el moment oportú per anar-men del menjador. Mhe aixecat.
I ara que hi som, Ellen, hi ha una altra cosa mhe tornat a asseure. El campament de lAnnabel ens costarà nou-cents dòlars. Sense comptar lequipament. Per què dimonis lAnnabel ha danar de campaments?
No hi ha danar per obligació, però es mor de ganes danar-hi he dit. I és ben cert. Les meves tres millors amigues hi van. Patia que el pare ara digués que no hi podia anar. Mho havien promès! Era absolutament necessari que mhi deixessin anar. Em moriria, si no!... Tranquil·la, tranquil·la, Annabel. Sagafen més mosques amb una gota de mel que amb una bota de vinagre.
Bill, el campament és la gran il·lusió de la nena. I ella està segura danar-hi perquè lhi vam prometre.
Això només és veritat a mitges, estimada. Pel que sembla, tu lhi vas prometre justament quan jo no era al davant!
Mira, és que feia tres setmanes que ens anava endavant i endarrere i que no parava de demanar-nos-ho. I un dia que jo estava parlant per telèfon va i em diu: «Mareta, només digues que sí». Jo vaig dir sí. I em va ben atrapar.
El pare mha mirat una estona sense dir res i després ha fet una cosa que sol fer amb mi, però que no havia vist mai que ho fes amb la mare: ha posat la mà damunt la taula del menjador, amb el palmell cap amunt, com esperant que jo posés la meva mà damunt la seva. Ho he fet. I ell ha dit:
Noia, la nena et va atrapar. Més ben dit, ens va atrapar a tots dos.
Què vols dir?
Mira. Ja sé que estimes molt la nena i que vols que sigui feliç. I tu saps que jo també lestimo i que vull que sigui feliç. Però, i si penséssim alguna vegada a ser feliços nosaltres dos?
No tenia ni idea de què volia dir.
Nosaltres dos ja en som, de feliços... oi que sí? he preguntat, molt desconcertada.
Potser no en són, i això seria terrible, però no veia quina relació tenia això amb la meva anada al campament.
Parlava de nosaltres com a família. Què se nha fet del nostre pla tan bonic de llogar una casa al camp, per al mes de juliol, i anar-hi tots quatre plegats?
Vols dir que si lAnnabel va de campaments, el pla sens en va en orris? És això el que vols dir?