Émilie Brouze va néixer lany 1988, a lAlta Savoia, molt a prop de les muntanyes que ha recorregut durant les passejades dominicals. Amb un màster en Periodisme Científic a la Universitat de Grenoble, lany 2011 es va incorporar a la redacció parisenca de Rue89 i després a Le Nouvel Observateur. En aquesta darrera publicació, actualment segueix les qüestions de societat vinculades a la intimitat (la família, el gènere, la vida privada...).
Bérénice Rocfort-Giovanni va néixer lany 1984, al camp, a Enghien-les-Bains (Val-dOise). Periodista a Le Nouvel Observateur des de 2006, és titular dun màster en Periodisme Bilingüe (París III) i sha diplomat al Centre de Formació i de Perfeccionament dels Periodistes (CFPJ), a París. Treballa a la secció de societat del diari, on sha especialitzat en temes de salut.
Lespectacular operació de rescat dÉlisabeth Revol al Nanga Parbat (8.125 m), el mes de gener de 2018, va posar al descobert una disciplina poc coneguda: lhimalaisme hivernal. Qui són els muntanyencs que es dediquen a aquesta especialitat? Què els motiva a afrontar aquelles condicions inhumanes? Quina és la història daquesta pràctica extrema de muntanya?
Especialitzades en fets de societat, Émilie Brouze i Bérénice Rocfort-Giovanni han investigat aquest univers sense sentit. El seu llibre va adreçat a tots aquells a qui subjuga i interpel·la el compromís daquests conqueridors de linútil.
Shan entrevistat amb Krzysztof Wielicki i Leszek Cichy, els primers conqueridors dun vuitmil durant lhivern, lEverest, lany 1980, formant part duna expedició nacional polonesa. Els polonesos shan convertit en els herois de lhivern himalaià fins a la caiguda del mur de Berlín. Després dells, pocs escaladors sarrisquen a anar a lHimàlaia durant lestació hostil. En canvi, els drames han estat nombrosos. Entre altres, Anatoli Boukreev, Jean-Christophe Lafaille i Tomasz Mackiewicz, tres personalitats turmentades, no nhan tornat mai.
El testimoni de litalià Simone Moro, una de les figures actuals de la gesta hivernal, és eloqüent, tant com apassionants són els intercanvis de les autores amb Élisabeth Revol i els seus rescatadors, Denis Urubko i Adam Bielecki, incansables guerrers del glaç.
Títol original:
Lhiver en Himalaya: lultime défi
Edició original en llengua francesa: © Éditions Glénat, 2020
Primera edició en català: febrer de 2021
© del text: Émilie Brouze i Bérénice Rocfort-Giovanni
© de ledició:
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C. de la Violeta, 6 43800 Valls
Tel. 977602591
cossetania@cossetania.com
www.cossetania.com
Traducció: Francesc Roma i Casanovas
Disseny i composició: 3 x Tres
Producció de lePub: booqlab
ÍNDEX
INTRODUCCIÓ
CAPÍTOL 1: Sobreviure al Nanga Parbat
CAPÍTOL 2: La invenció de lhivern
CAPÍTOL 3: El lleopard de les neus
CAPÍTOL 4: Un italià enmig del fred
CAPÍTOL 5: Desaparegut al Makalu
CAPÍTOL 6: Linabastable K2
CONCLUSIÓ
AGRAÏMENTS
FONTS DOCUMENTALS
INTRODUCCIÓ
Nosaltres no som alpinistes. Som periodistes i treballem en una ciutat que té el seu punt culminant a 357,50 metres (com el cim de la torre Eiffel). Luna ha crescut a la terra plana, a la regió parisenca; laltra, nascuda prop de les muntanyes, mai ha sobrepassat els 3.200 metres daltitud (i sha passat totes les excursions dominicals de la seva infantesa protestant: per què hem de pujar si de tota manera hem de tornar a baixar?).
El mes de gener de 2018, vam saber que un increïble rescat estava en marxa, gràcies a les xarxes socials que ens ninformaven minut a minut. Una francesa, desconeguda del gran públic, shavia perdut a lHimàlaia: Élisabeth Revol. El seu company de cordada, Tomasz Mackiewicz, es trobava en gran perill a més de 7.000 metres daltitud. No sobreviuria a aquesta expedició. Enmig de lenrenou mediàtic emergeix un altre nom, que ens absorbeix: el Nanga Parbat, o la muntanya assassina.
Després arriben les primeres imatges de lalpinista que retorna a França, a lhabitació de lhospital de Sallanches, a lAlta Savoia. Amb una mirada dal·lucinada, té una aparença de zombi. I la seva afirmació ens sorprèn: «Tornaré a escalar muntanyes.»
Élisabeth Revol sha convertit en la segona dona del món capaç dassolir a lhivern un dels catorze cims de més de 8.000 metres. Sense el drama, la informació del seu ascens hauria restat, sense cap mena de dubte, limitada a la premsa especialitzada. Però, qui és aquesta esportista fràgil que entre tant dolor acaba dacomplir una fita tan remarcable? I, sobretot, qui són aquests bojos que arrisquen la seva vida per escalar un gegant de pedra i de gel quan se sap que les probabilitats dun rescat en cas dun accident són gairebé zero?
La història dÉlisabeth Revol ens ha abduït. Durant mesos, hem remogut cel i terra per trobar-la. Mai els nostres redactors en cap ens havien vist tan determinades a aconseguir una entrevista. Lalpinista, ferotge i encara traumatitzada, no ha parat de buscar excuses abans dacceptar, fins al punt que ja consideràvem impossible que mai ens poguéssim trobar en un cafè de París, on ella tenia una entrevista professional amb el seu patrocinador. Immediatament després agafaria el tren amb destinació a la seva Droma natal.
Valia la pena esperar. Durant un parell dhores, la dona ens va parlar amb fervor de lHimàlaia, de lhivern, de la catàstrofe del Nanga Parbat, de la pèrdua del seu amic Tomek, de la mort. En vam sortir tocades, atrapades, amb ganes de saber-ho tot daquesta faceta tan particular de lalpinisme que només practiquen un grapat dhomes i dones. Élisabeth Revol ens ha endinsat en un món gairebé confidencial, desemmarcat de tot, tant de la federació com de la competició. Els èxits, com els fracassos, només tenen sentit entre persones semblants.
Era difícil fer-ho més extrem que enfilar-se fins a laltura dels avions comercials, amb un vent de 150 km/h i temperatures que baixaven fins als 60 ºC, allà on loxigen és tan rar que lorganisme es destrueix internament. «En lhimalaisme hivernal, sarriba als límits de la condició humana»,1 explica un dels rescatadors dÉlisabeth Revol, lalpinista russopolonès Denis Urubko. Les hivernals ens posen davant duna qüestió tan antiga com la història de lalpinisme: «Per què escalen?», un enigma que ens ha apassionat mentre aquesta recerca ha durat.
A dos quarts de deu del matí, a la màquina de cafè, els nostres dubtes donaven lloc a converses animades. Per què a lhivern? Per satisfer el propi ego? Per masoquisme? Què hi van a buscar, allà dalt? Escalar en aquesta estació no és un artefacte?, tal com el descriu el psiquiatre Xavier Fargeas, que ha abandonat lhimalaisme un cop sha convertit en pare. Els pocs minuts passats al cim, dels quals sovint es diu que deixen ben poc record, justifiquen la presa de tants riscos? Hem intentat comprendre allò que els mateixos escaladors tenen problemes per justificar.
Hem sondejat una història que oficialment té les seves arrels en un país desproveït dalta muntanya, Polònia, però que, de fet, sha iniciat des dels albors de lalpinisme, quan els homes han començat a provar els seus límits a la muntanya. De Chamonix a París, passant per Lausana i Varsòvia, hem retrobat els aventurers del gran fred, formidables narradors de les seves aventures, però també les persones que els rodegen. Adam Bielecki, laltre rescatador dÉlisabeth Revol, ens ha posat en guàrdia contra la temptació de simplificar aquests esportistes: «Els alpinistes no existeixen, com tampoc els periodistes no formen una única entitat.»
A mesura que la nostra recerca anava avançant, ens vam adonar que el món de lhimalaisme hivernal era molt restringit. En lespai de quaranta anys, només vuitanta-sis persones han trepitjat el cim dun vuitmil durant lhivern moltes menys que el total dastronautes que es van enviar a lespai. LEverest, per exemple, des de la seva conquesta lany 1953, compta tan sols amb trenta intents hivernals,2 mentre que 2.030 expedicions hi han tingut lloc en altres èpoques de lany!
Són tan pocs els homes i les dones que accepten aquest repte que finalment acaben per trobar-se, en un moment o altre, al peu de les mateixes muntanyes o a la capital nepalesa. En diferents graus, de generació en generació, tots estan vinculats, fins al punt que ens recorden una mateixa família, amb les seves discrepàncies i els seus egos. Per força han de tenir molt més en comú del que Adam Bielecki vol admetre. «Una obstinació, una perseverança quasi patològica, que no es pot explicar», segons les paraules del doctor Xavier Fargeas. Sobretot, una confrontació amb la mort gairebé permanent, que es troba en molt poques activitats esportives. Amb humor, Tom Patey, escriptor britànic desaparegut en alçada, deia: «Novençà: persona que, si encara no és morta, hauria de mantenir-se lluny de la muntanya. Escalador experimentat: la seva mort és inevitable.»3
Tomek Mackiewicz va perdre la vida al Nanga Parbat al mes de gener de 2018. Un any més tard, Tom Ballard4 i Daniele Nardi,5 dos joves escaladors, també shi van matar. En la repetició dels accidents hi ha alguna cosa insensata i patètica, com si la mateixa cadència es desenvolupés sense fi, sobre un espai glaçat, fora del temps.
En un primer moment, lalpinisme ha consistit a descobrir les línies de feblesa de la muntanya per progressar a través delles i guanyar altura. Un cop que els cims van ser conquerits, lhome no ha deixat de buscar la manera de fer créixer les dificultats, sobretot obrint noves vies menys evidents. Als Alps, els cims van ser conquerits per primer cop durant lanomenada estació normal, molt abans de ser intentats enmig de les glaçades de lhivern. Daquesta manera, noranta anys després de la seva primera ascensió durant lestiu pel caçador disards Jacques Balmat, en companyia del doctor Michel Paccard, el Mont Blanc va ser conquerit el 31 de gener de 1876 per una rica i jove anglesa, Isabella Straton, guiada per Jean Charlet, amb qui es casarà més endavant. La conquesta de lHimàlaia segueix aquesta mateixa lògica.
Durant el darrer segle, fins i tot als Alps, aventurar-se en ple desembre per assaltar un pic era considerat una aventura altament perillosa. Després de la primera de Miss Straton, dos estudiants, el parisenc Jean Vincedon i el brussel·lès François Henry, parteixen, a finals de 1956, en direcció al Mont Blanc. Somien lHimàlaia i es diuen que una gesta com la que es plantegen els permetrà iniciar la conquesta dels vuitmils. Però els dos joves acaben atrapats en plena tempesta, es veuen obligats a fer un bivac enmig de la muntanya i agonitzen durant deu dies, a la intempèrie del Grand Plateau. El seu calvari ha posat de relleu, duna manera cruel, labsència de serveis de socors en grans altituds: després del seu drama es crea lEscamot de Gendarmeria dAlta Muntanya (PGHM, sigles que corresponen al nom original en francès). Lionel Terray, heroi de lAnnapurna i guia de Chamonix, es demanava si, sortint a lhivern, aquests «conqueridors de linútil» no havien trobat «un mitjà una mica artificial de satisfer la seva passió de batalla i de conquesta».6
Molt pocs francesos formen part del petit club dels himalaistes hivernals. Només Marc Batard, Louis Audoubert, Jean-Christophe Lafaille i Élisabeth Revol han emprès més duna vegada expedicions als grans cims en aquesta estació. Fins i tot, Yannick Graziani, himalaista veterà, autor de primeres ascensions exposades, refusa formar-ne part: «El repte ja és prou difícil en la bona estació», ens diu. «Hi ha una mica de stajanovisme en aquesta pràctica.» El gran Reinhold Messner, el primer conqueridor de lEverest sense oxigen i el primer a completar lascensió dels catorze cims més alts del món, sha negat a tornar a lHimàlaia a lhivern, després de dues temptatives fracassades al Cho Oyu i al Makalu.7
Per entendre la psicologia daquests homes i dones, hem triat explicar sis expedicions que encarnen, cadascuna a la seva manera, una faceta daquesta època. Segons Adam Bielecki, lhimalaisme hivernal «va més enllà de lalpinisme. Sassembla més a una exploració. Som com Magallanes, Robert Falcon o Neil Armstrong». No menys. Les profunditats de lànima i de lesperit: aquesta és la mena de terra incògnita que ens sembla que buscaven aquests pioners.
________
1. «Denis Urubko, à 8.000 à lheure», Montagnes Magazine, agost de 2019.
2. Segons el recompte de lHimalayan Database, la base de dades creada per Elizabeth Hawley, i el lloc web 8000ers.com, realitzat per lalemany Eberhard Jurgalski.
3. Tom Patey, La montagne dun homme, Guérin, Chamonix, 2000.
4. Nascut lany 1988 a Anglaterra, Tom Ballard era el fill dels alpinistes Jim Ballard i Alison Hargreaves, que estava embarassada quan va aconseguir la cara nord de lEiger. Fou la segona dona a assolir el cim de lEverest sense oxigen, lany 1995, i va desaparèixer setmanes més tard fent el descens del K2.