Xavier Torres i Lliteras (Barcelona, 1967). Fa més de trenta anys que mira de fer de periodista a TV3 i a diversos mitjans de comunicació catalans i internacionals. No hi ha vida sense pilota i no hi ha futbol sense política. Sobretot a can Barça.
Frederic Porta i Vila (Tarragona). És periodista i suma quatre dècades de dedicació professional en diversos àmbits, des de la premsa fins a la televisió, a més de la ràdio, gabinets de comunicació i columnes dopinió. Ha escrit sis llibres relacionats amb la història i els grans protagonistes del Futbol Club Barcelona.
El Barça és encara «més que un club»?
Per primera vegada, un equip donze polítics i líders cívics catalans de totes les ideologies debaten sobre la realitat del millor ambaixador que ha tingut mai Catalunya, el Futbol Club Barcelona, i reflexionen sobre si el mític lema encara és vigent després de 120 anys.
En la nostra alineació hi ha dos presidents, Carles Puigdemont i Quim Torra; polítics i líders dentitats represaliats i empresonats com Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Raül Romeva o Jordi Sànchez; i figures de pes en la política com Salvador Illa, Jéssica Albiach, Carlos Carrizosa, Xavier García Albiol o David Fernàndez, amb punts de vista ben diferents:
«El Barça ha defensat sempre els grans consensos i avui posar fi a la repressió espanyola, alliberar els presos polítics i fer retornar els exiliats és pur consens.»
«El que han de fer els independentistes és deixar en pau el Barça!»
«L1 doctubre em vaig sentir enganyat pel president del Barça.»
«Els partits polítics volem controlar el Barça. I qui digui el contrari és un hipòcrita.»
Aquestes són algunes de les opinions que es recullen en aquest llibre.
Col·lecció Fora de Joc - 21
Barça: més que un club?
Xavier Torres Frederic Porta
Primera edició: febrer del 2021
© del text: Xavier Torres i Frederic Porta
© daquesta edició:
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C/ de la Violeta, 6 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
cossetania@cossetania.com
www.cossetania.com
Disseny i composició: 3 x Tres
Producció de lePub: booqlab
Introducció
FC Barcelona: tot és política a la vida
Podem parlar encara de vigència en el contingut i sentit del més que un club arribats a lany de la pandèmia? És la pregunta retòrica que forja el títol daquest llibre, dividit en dues parts. La primera, dedicada a realitzar un profund repàs històric sobre la simbiosi entre el FC Barcelona i el catalanisme, salpebrada també amb altres fites protagonitzades pel club de caire clarament polític, ja sigui en anys de resistència contra les dictadures o en períodes democràtics. A la segona part mirarem de conèixer lopinió dels nostres representants polítics i líders cívics al respecte.
Resulta obvi assenyalar que, després de 120 llargs anys dhistòria, la incidència de la política en el Barça ha viscut tota mena dalts i baixos. Des del desig, encara en marxa, de despolitització de nuñistes i neonuñistes fins a lactivisme ferm, valent i sense complexos característic de les primeres dècades, a més dels temps de resistència i aixopluc davant del genocidi cultural contra la nació que pretenia perpetrar el franquisme. De ser encara, segons la feliç definició de Manuel Vázquez Montalbán, lexèrcit simbòlic de Catalunya a la progressiva pèrdua de lADN catalanista que va marcar a fons la identitat i els valors de lentitat en els primers temps de recorregut. Si hi ha una assignatura pendent entre els barcelonistes, daquí i darreu, és el desconeixement de la rica i única història del Futbol Club Barcelona. Per desgràcia, pocs entre els aficionats pendents del partit i la pilota saben don venen, quins són els orígens del sentiment que va començar local i que avui, gentilesa de la globalització, ha esdevingut planetari. La majoria dels seguidors, per molt aferrissats i lliurats a la causa que es considerin, va poc més enllà del que ha viscut en primera persona o de plantejar-se qüestions que sescapin de la simple superfície esportiva, del que diu el marcador de cada matx. Per llei de vida, queden pocs supervivents de Les Corts, gent que visqués el fenomen Kubala en tota la seva extensió. Els pares recordaran el Dream Team com les noves generacions situen el seu pensament sota els paràmetres triomfals de lera Messi, encetada el 2003 en circumstàncies delicades, però segurament no tan difícils com les actuals, quan les presidències de la darrera dècada han col·locat el club a punt de la fallida econòmica.
Nhi ha un bon tou, de culers sort en tenen, que només han conegut victòries i han cantat excel·lències, desempallegats daquell derrotisme, sovint envernissat de victimisme, propi daltres èpoques i que no es va capgirar com un mitjó fins a la consecució de la primera Copa dEuropa a Wembley, quan Cruyff va proclamar aquell sortiu i gaudiu-ne que era tota una revolucionària declaració dintencions. En aquest llarg recorregut que ultrapassa un segle, el futbol ha canviat tant com el mateix món, obvietat que convé subratllar abans de referir-nos a tot el que va ser el Barcelona i, segurament, ja no és. A partir daquí, repassarem, en format breu i dues-centes referències, tants i tants detalls que van formar la personalitat daquest ens peculiar, marcat a foc pel catalanisme i la política, així a lengròs. Dun club identificat amb les reivindicacions del país que mai no ha pretès realitzar política partidista. Amb voluntat de divulgació, repassarem a consciència el temps pretèrit per precisar un munt daspectes, corregir llegendes i situar en el seu lloc rigorós tot allò que creiem conèixer del més que un club.
Per començar, resulta gairebé obligat defensar que la història del Futbol Club Barcelona mereix ser reescrita de dalt a baix. Fins fa quatre dies, com aquell qui diu, la narració es limitava a les temporades, els partits, els títols o les decepcions, sense tenir gairebé en compte el rerefons, el context social, econòmic i polític. Per sort, en les darreres dècades, més que hagiògrafs o historiadors rendits a la causa perpetuant impressions heretades, han sorgit noves generacions dhistoriadors generalment provinents del periodisme que han sabut llegir més enllà i situar com calia cada moment del pretèrit, per tal de trencar etiquetes i prejudicis, corregir les escriptures anteriors i adequar-les més de prop a cada instant del recorregut. Per esmentar un parell dexemples a tall de llegenda, quan Narcís de Carreras va encunyar el lema més que un club en el seu discurs dinvestidura com a president del Barça, la idea rondava des de mig segle abans i lautoria hauria de ser adjudicada a Daniel Carbó, el periodista que signava com a Correcuita, primer historiador que mereix aquest nom i que se les va empescar per escriure quelcom molt similar en essència just quan el club es convertia en lúnic ens esportiu del país que demanava un Estatut dAutonomia per a Catalunya, a les acaballes de la segona dècada del segle passat. O, també, trencar duna vegada amb la vella teoria, a bastament divulgada, que László Kubala va empetitir amb el seu embruix Les Corts fins a requerir la construcció del Camp Nou. No és ben bé així: durant la postguerra, convertit en lúltim refugi de la resistència catalana, el vell coliseu blaugrana vessava dassistència i no podia ja allotjar una massa social que no deixava de créixer malgrat les dificultats de tota mena; per tant, Agustí Montal i Galobart va comprar els primers terrenys quan el mite hongarès encara no havia fet acte de formidable presència entre nosaltres.
La història ha passat de pares a fills amb una tradició gairebé oral, exagerada, plena de llegendes i amb una certa flaire de conte de fades, i, per tant, es fa imprescindible regirar de dalt a baix tota la trajectòria del millor ambaixador que ha tingut aquest país sense estat. Anirem desgranant el recorregut en petites píndoles del tot representatives, rescatarem de loblit un munt de situacions desades en els prestatges de la desmemòria, convençuts que cal conèixer don venim per marcar un ferm camí de futur. Diuen, i és també una frase feta, que la història es repeteix, que cal conèixer-la si volem evitar errades ja comeses. Passa a la vida i passa al futbol, encara amb accent més marcat en cas de referir-nos al Barça, un equip que va trigar anys i panys a trobar el model dèxit i que no necessita noves fórmules perquè ja les té escrites dabans. Només cal evolucionar, dacord amb el signe del temps.
I què en pensen daixò els líders cívics i polítics catalans del moment?
Els partits polítics i el Barça
Des de la secretaria tècnica de leditorial hem construït el nostre equip, com no pot ser duna altra manera, amb onze jugadors que al llarg de la seva trajectòria han exhibit un esperit guanyador. Onze valents que, desafiant la crítica visceral que es provoca en lésser humà durant la conversa futbolística, han decidit parlar del FC Barcelona sense prejudicis. Ells no són expresidents ni exdirectius del club i mai no han tingut cap relació amb lentitat, ni directiva ni executiva, però evidentment, duna manera o duna altra, lhan viscut ben de prop. Ells són onze de les persones més influents del nostre país.
Aquesta és la nostra alineació (per ordre alfabètic del cognom):
Jéssica Albiach, presidenta del grup parlamentari Catalunya en Comú-Podem.
Carlos Carrizosa, president del grup parlamentari de Ciutadans i cap de loposició del Parlament de Catalunya.
Jordi Cuixart, president de la Federació Llull i dÒmnium Cultural. En presó des del 16 doctubre del 2017.
David Fernàndez, exdiputat i referent de la Candidatura dUnitat Popular.
Xavier García Albiol, exdiputat, exsenador i actual alcalde de Badalona sota el paraigua del Partit Popular.
Salvador Illa, exministre de Sanitat del govern espanyol i secretari dorganització del Partit dels Socialistes de Catalunya.
Oriol Junqueras, president dEsquerra Republicana de Catalunya i vicepresident del govern de la Generalitat fins a laplicació de larticle 155, el 27 doctubre del 2017. En presó des del 2 de novembre del 2017.
Carles Puigdemont, 130è president de la Generalitat, exiliat a Bèlgica des del 30 doctubre del 2017. President de Junts per Catalunya i europarlamentari.
Raül Romeva, conseller del Govern de la Generalitat sota les sigles dERC fins a laplicació de larticle 155, el 27 doctubre del 2017. En presó des del 2 de novembre del 2017.
Jordi Sànchez, president de la Crida Nacional per la República i secretari general de Junts per Catalunya. Expresident de lANC. En presó des del 16 doctubre del 2017.
Quim Torra, 131è president de la Generalitat, inhabilitat per la justícia des del 20 de setembre del 2020. Exdiputat de Junts per Catalunya.
No ha estat fàcil arribar fins aquí. La Covid-19 fa travetes i juga brut. Tampoc hi ajuda la presó i lexili que ofega cinc dels nostres jugadors. En tot cas, serveixin aquestes línies com a agraïment sincer a totes les persones que han remat a favor del projecte i, molt especialment, als onze fitxatges que han trobat el temps per posar-se a disposició. I les ganes. Malgrat tot, intuïm que tots han passat una bona estona fora dels límits de la seva quotidianitat.
Hem de deixar constància, també, de la recança que produeix als autors del llibre no parlar del Barça amb el president de la Generalitat, sorgit del dictat de les urnes als comicis del 2021. Quan aquest volum entrava a impremta quedaven encara unes quantes setmanes per conèixer la identitat de la nova màxima autoritat del país. Deixem doncs obert el darrer capítol de la nostra feina: com veu i sent el Barça del segle XXI la persona que sigui nova presidenta de la Generalitat de Catalunya?
Arrels culers
Oriol Junqueras no és soci del Barça, però nés un declarat seguidor: Soc del Barça, mencanta el futbol i alguna vegada fins i tot mhan fet alguna entrevista a mitjans esportius per parlar-ne. Ha anat al camp des de petit, perquè mhi va portar el pare, i recordo limpacte de veure tanta gent patint i gaudint junta. Els darrers anys hi he anat poquet per feina i, ara, és clar, gens. Però quan tenia més temps acostumava a anar a la tercera graderia, amb els amics vicentins.
El darrer president de la Generalitat, Quim Torra, també és seguidor del Barcelona per tradició familiar. Tampoc no és soci, però sí que exerceixo daficionat social i defensor dels seus interessos a tot arreu. Com tants i tants aficionats, vaig anar al camp de molt jove, amb el meu pare, i em va impressionar aquella gentada, els crits de suport, lambient que shi respirava. I, també, com tantes i tantes generacions de barcelonistes, a casa seguíem tota la família les retransmissions den Joaquim Maria Puyal. Ho vivíem amb passió, per dissort dels veïns que havien descoltar els nostres crits a cada gol o a cada pifiada!.
Jordi Sànchez va ser soci del Barça durant més de 30 anys, però ara en fa quinze que ho va deixar de ser. Em vaig cansar de pagar i no anar mai al camp. Les coses que els passen als homes ocupats Curiosament, però, durant els dos o tres anys abans dentrar a la presó hi havia tornat a anar sovint. Els seus pares encara són socis i entre els seus fills nhi ha de futbolers.
Dos són els seus primers records en blaugrana: el primer, un clàssic: Aquella olor de cigar que tot ho envaïa els diumenges a la tarda a lestadi. I el segon, ben curiós si tenim en compte tot el que ha vingut després: Recordo especialment lacte de celebració del 75è aniversari [novembre del 1974]. Jo tenia 10 anys. Em va impressionar el que en aquell moment encara no entenia, la relació emocional entre el Barça i el catalanisme. Va ser probablement el meu primer gran acte catalanista. El meu i el de molta gent. Franco encara era viu. Pel que fa als records esportius, en fi, vitrines buides: Recordo com de grisos van ser els inicis dels anys setanta, en què guanyàvem ben poca cosa però lafició no defallia.
Raül Romeva ha abraçat lesport tota la seva vida, sobretot els que tenen a veure amb la piscina i tots els minoritaris perquè considero que són els meus. El Barcelona el segueix per dues raons: la primera, perquè és impossible no fer-ho. En gran manera, i per sort o per desgràcia, la societat es mou al voltant del Barça. Si les coses van bé al país, hi ha un sentiment col·lectiu dorgull i, si van malament, apareix això tan català que és el derrotisme exagerat. I la segona perquè soc seguidor per tradició familiar. El meu avi matern era un gran seguidor del futbol. Era soci del Barça, de lEspanyol i de lEuropa perquè així veia futbol cada cap de setmana, però bàsicament era culer. Quan va morir, el seu carnet va passar al meu pare, que ha anat al Camp Nou molts anys però malauradament, ara que em tocava a mi i per motius personals, sel va vendre i ara no en tenim cap a la família. A veure si en el futur ens podem fer socis de nou.