Sebastià Bennasar Llobera
(Palma, 1976). És llicenciat en Humanitats (UPF, 2009) i Màster en Història del Món. Escriptor, periodista, traductor i agitador cultural. Ha publicat una trentena de llibres de tots els gèneres excepte teatre. Pareix idees que de vegades es transformen en llibres, reportatges, festivals literaris o col·leccions de novel·la negra. Li hauria agradat ser estrella de rock.
Martí Cots Saleta, més conegut com Rambo, ha portat de corcoll durant gairebé tres dècades les diverses policies de la Cerdanya, a una i altra banda de la frontera. És ben cert que gairebé la meitat dels anys els ha passat entrant i sortint de presons catalanes, on pagava pels seus petits delictes. Però estant en llibertat sha guanyat la fama de ser un fugitiu impossible de capturar: invisible als ulls de la policia, era capaç de viure a la intempèrie, superant les duríssimes nits hivernals als Pirineus, amagat en muntanyes inhòspites, mentre feia robatoris de poca volada... Perquè la Cerdanya era el seu regne.
«I malgrat que tidentifiquen ràpidament, passaran alguns mesos fins que aconsegueixin detenir-te i imputar-te també aquest delicte, quan tu davant del jutge diràs que només defensaves la Cerdanya dels invasors externs, com correspon a un rei.»
EL REI DE LA CERDANYA
Capital Books
20
© 2020 Sebastià Bennasar
© Sharpner,
per la imatge de portada
© 9 Grup Editorial SL, per ledició
Capital Books
c. Mallorca, 314, 1r 2a B 08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
info@capitalbooks.cat
www.capitalbooks.cat
Disseny gràfic: J. Mauricio Restrepo
Primera edició: novembre de 2020
Producció de lePub: booqlab
Tots els drets reservats.
EL REI DE LA CERDANYA
SEBASTIÀ BENNASAR
Per a lAnna, per les noves aventures.
De tant en tant, no gaire sovint, penso en la persona que era als vint-i-tants anys.
MAGGIE OFARRELL
El matarem de franc
(2017)
Vaig prometre que mentre la seva mare fos viva no li faria res per respecte a ella, que la pobra sempre shavia portat molt bé amb els de casa. Però ara ja no hi ha cap mena de fidelitat a guardar. Si em torna a fotre un sol animal el pelo. Ei, i us ho faig de franc. Shan acabat les collonades.
Lhome tira avall dos dits de ratafia i sescura la gola. És la una del migdia i sacomiada dels altres no sense deixar cinc euros damunt de la barra. Fa sol a Bellver de Cerdanya, puja dalt del tractor i sen va de cap al tros per feinejar una estona ara que la terra no està tan gelada.
El veuen marxar amb una gorra de propaganda duna benzinera de lany de la picor, una braga militar al coll i un caliquenyo fent un fum més fosc que no pas el de la màquina. I potser sí que hi pot haver dubtes raonables sobre si en el moment precís seria capaç o no de disparar. Aquesta és la gràcia, ves si no on quedarien els dubtes raonables.
I a aquest què li passa?
No res, li passa, no ha fet res més que dir el que molts pensem, que en Rambo ja fa anys que hauria de ser dos pams sota terra. I que no manquen candidats per fotre-li un tret al cap i acabar amb el puta problema. Perquè, collons, quants anys fa que dura la puta broma aquesta?
A dins del bar es fa un silenci una mica dens, daquells de quan sacaben de dir paraules gruixudes. Algú agafa La Vanguardia i la fulleja nerviós. És lúnic diari que hi ha lliure. El Segre va rodant per les taules de fora, amb les fàries i el tabac dAndorra, que uns anys abans haurien creat una atmosfera de concentració densa, no apta per a asmàtics, només dentrar a la sala gran. Els esportius, a aquesta hora, ja samaren de loli dels seitons envinagrats o dels alls de les costelles de xai dels esmorzars de forquilla.
Si és que en el fons té tota la raó del món, en Pere. Una escopetada i adeu al problema. Ha fet més mal en Rambo en trenta anys a la Cerdanya que tots els ossos i llops que han tornat a fotre aquí dalt. Això sí que és una fera salvatge, collons.
No diguis bajanades, si no nhas vist mai cap, dos, ni putes ganes. I de llops diuen que nhi ha però jo tampoc no nhe vist mai cap, i en canvi en Rambo sí que el tenim aquí, el molt fill de puta. I el tenim aquí perquè cada dos per tres el deixen anar o sels escapa, que es veu que són beneits, aquests Mossos. Ara, a lhora de fotret la multa no fallen, no, els malparits.
Els dos que parlen haurien de ser a lhort, també, però sestimen més continuar destrossant-se el fetge, la seva principal ocupació des de fa quatre anys, quan els varen fotre fora de la fàbrica de la Seu dUrgell. Una deslocalització, en varen dir, daixò. Els varen donar una bona indemnització i els varen arreglar força bé latur i ells varen agafar-ho i varen tornar de cap a casa, amb la satisfacció de no haver de tornar a posar un despertador en tota la vida i amb tots els matins del món per pescar, caçar o cavar cavallons de tomaqueres si els venia de gust. És clar que no sabien que la vida daturat de llarga durada o està molt planificada o és una màquina de tudar dinars i destrossar cossos, ara un fàries, ara una ratafia, partida de dòmino, copeta de conyac i la pensió i els diners que fan ric el bar i pobre el que hi va.
En Joan, lamo, acaba de beures el cafè i la copeta de ratafia i continua atenent els clients, que aquest matí mostren la seva preocupació perquè en Rambo ja torna a ser lliure i això no pot ser bo. És qüestió de temps que pugi cap al poble, a casa sa mare, que deu ser lúnic refugi legal que li queda i tots ho saben i això els fa més por que una pedregada. Fa anys que és un perill públic, i ara que ni tan sols té la mare que el freni ves a saber què pot passar.
Hauríem de fer una juguesca, aviam quant temps passa abans que el tornin a fotre a la garjola.
Sí, com si fos la porra del Barça-Madrid, que per cert, ja hauríem de començar a posar-la en marxa, que això ja és a la cantonada. I hauríem de mirar si els de la penya de la Seu hi van i tenen entrades i posen autocar com lany passat, que això sí que és anar com els senyors.
Al poble tot es pot reduir a una juguesca. Déu sap la de cases i finques que han passat dunes mans a unes altres per una mala partida de cartes o per una mala ratxa continuada. I tot i això, es continuen posant messions per tot i per a tot.
Tot dependrà de quant triguin a caçar-lo els ineptes daquí fora, perquè en menys dun dia ja us dic jo que nhaurà feta alguna. Qui parla ara és la Maria, la mestressa del bar, que ha tret el cap de la cuina on està fent mandonguilles per al menú de migdia, que aquí hi ha tres primers i tres segons a triar, postres, pa i beguda per deu euros, menjar casolà de tota la vida, racions abundants i poques filigranes. Diu en veu alta el que tothom intueix, potser perquè és una de les persones que millor coneix en Rambo, que el coneix dençà que sa mare va parir-lo. I després de parlar torna a les mandonguilles, que tenen una fama molt més que merescuda i que atreuen gent de tota la contrada. Cada dia fa un platillo, els dijous paella per no faltar a la tradició, però les mandonguilles, la truita de riu amb pernil i lescalivada amb formatge de cabra fet a casa són els plats estrella. Sempre hi ha potiners que demanen lescalopa arrebossada o lamanida verda i ella els mira amb aquella cara de pena amb què es mira un nen ximple, però calla i no diu res perquè el seu lloc és als fogons i no a fora fent pedagogia culinària.
Els ineptes dallí fora són la patrulla dels Mossos dEsquadra, que ho han sentit tot però que de moment fan veure que no. Ells també estan preocupats per la sortida de la presó den Rambo. Saben que allò només pot voler dir problemes i ells estan acostumats a intentar viure sense trobar-ne gaires, si és possible. Tot i que hi ha una cosa que mai no expliquen a lacadèmia, que és que lautèntic terror són els pobles on a cada casa hi ha una escopeta i un motiu per fer-la servir i els reforços més propers són a mitja hora en cotxe si hi ha sort. És clar que si això no ho diuen a Parets del Vallès el dia de la graduació és perquè ves a saber si molts daquells xavals sen farien, de mossos, si sabessin aquesta puta realitat.
Ni fareu la juguesca ni li fotreu un tir al cap. En Manel, el més jove de la patrulla, entra empenyent amb força la porta del bar i amb el pit inflat sota la camisa blava de luniforme. Fa vuit anys que viu a Bellver i està quadrat a base de mantenir lhort dels sogres en les hores en què no patrulla, que aquí a la Cerdanya no en calen pas de gimnasos, quatre sacs ben traginats i una bona estona daixada i vinga que no ha estat res. Va venir de Barcelona, es va enamorar duna pubilla en un ball de festa major i ara ja tenen dues criatures. Nosaltres ens encarregarem de vigilar-lo. Ara per ara és un home lliure que ja ha pagat pels seus pecats. Hauríeu de tenir un millor concepte de la presó, de vegades redimeix els homes.
Per favor, caporal, si tots sabem qui és aquest home i què va fer a la presó, on el varen ensinistrar per convertir-lo en un mangui de primera. El noi es va fer delinqüent a la Cerdanya, però el convertiren en professional a la garjola.
En Rambo necessita la llibertat com laire que respirem.
I vosaltres esteu disposats a concedir-li el benefici del dubte i a fer-ho de forma magnànima, tal com es pot veure.
Home, Manel, no fotis tu ara, que ja som grandets tots plegats i saps tan bé com nosaltres que és una puta salvatgina i que no passarà ni un dia sense que nhagi feta una o altra. Que ja tens els collons peluts, que ets mosso desquadra, no idiota. I no em posis més de mala llet que encara sem cremarà el dinar i això sí que serà una desgràcia de les grosses.
Laltre mosso no diu res. Demana ratafia i li és igual si està de servei o no. Això que els agents de policia no beuen quan duen luniforme és una cosa que queda molt bé a les pel·lícules, però ell es fot el rebentat del matí, la ratafia si entra al bar, un didalet de whisky en havent dinat, dues copes o tres de vi negre mentre menja... combustible del bo per anar aguantant amb el cos en marxa en aquesta terra estranya per on fa trenta anys que patrulla, primer com a guàrdia civil i ara amb els catalans. No és que li fes ni puta gràcia passar-se als Mossos, tot i que era això o tornar al poble a Segòvia i, collons, triar per triar, millor el sou de mosso i la vida escollida que no pas la vida imposada.
En Manel no diu res perquè ell ja li hauria pogut endegar un tret al cap, a en Rambo, fa molt de temps, i no ho va fer. Tenia un company ferit a terra amb les cames destrossades per les bales daquell fill de puta i va preferir fer el que li manava el reglament, encanonar-lo fins que va abaixar larma i detenir-lo i guanyar-se una medalla, una medalla que no servia de res al seu company ferit, que mai més va poder tornar a caminar bé. Sap que si fos ara li dispararia sense pensar-ho, defensa pròpia i sha acabat, una salvatgina més fora del bosc, però en el seu moment va poder més la voluntat de servei que no pas el sentiment de ràbia que ara limpregna i que no fa res per reprimir. Llavors era jove i tenia ideals i no tenia filles ni hipoteques i es creia luniforme i la bandera quadribarrada que lacompanyava.
Que no, collons, que no podem deixar que això sompli de John Waynes amb lescopeta carregada al Land Rover. Passi el que passi, aquest home que ni tan sols sabem si és per la contrada és un ciutadà que ha saldat els seus deutes amb la justícia. Ja ha pagat per tots els seus delictes fins ara. I no serà ningú de vosaltres qui anirà a la cangrí per matar un tros de merda com aquest. Entesos? Vosaltres valeu molt més que això i no vull que les vostres dones i els vostres fills hagin de baixar un cop a la setmana a Lleida a parlar-vos a través dun vidre perquè se us nha anat lolla i li heu fotut un tret a en Rambo, que vulgueu o no també és veí nostre.
El que tu diguis, Manel, el que tu diguis.
Només ens faltaria tenir ara el poble ple de cartells amb el cap den Rambo i oferint una recompensa, sortiríem a tots els informatius, com cada vegada que hi ha una puta nevada i els periodistes no saben com collons explicar que a lhivern fa fred i neva i és el que toca. Això no és el puta salvatge Oest i ningú li fotrà un tret al cap a ningú, queda clar?
Que no has entès res, Manel, que nosaltres el mataríem de franc.
Això és el que més macollona.
El mosso demana un entrepà, paga lesmorzar i el beure del seu company i surt de cap al cotxe. Han de continuar la ronda.
Creus que ho deien de veritat?
El què?
Això de carregar-se en Rambo.
No tenen collons. Però jo sí. I també ho faria de franc.
Manel
(BELLVER DE CERDANYA)
En Manel sabia que tenien un problema seriós. En qualsevol moment en Martí Cots apareixeria per la seva casa de Pi. Ell era perfectament conscient que la presó no redimia ningú i que lhistorial de lanomenat Rambo de la Cerdanya era més llarg que un dia sense pa, amb més de vint anys tancat a diferents centres penitenciaris. Però havia de calmar els veïns del poble i havia de garantir que ningú no es prengués la justícia per la pròpia mà.
Quina una en portes de cap?
Cap, per què ho dius?
Perquè no has menjat res, i quan no et menges això és que el teu magí no és on toca ser.
Això era un plat de botifarra negra amb trompetes de la mort i patates fregides que la seva dona cuinava excepcionalment bé i que normalment no haurien tocat voreres però que avui feia estona que voltaven per dins el plat. Al menjador de casa hi havia el diploma i la foto penjada del dia que li havien donat la medalla al mèrit policial. Va ser el Dia de les Esquadres, bastant de temps enrere, tot just quan encara estava festejant amb la Rosita, quan ja feia tres anys que estava destinat a la contrada, en un dels pitjors llocs que et podien tocar al sorteig però que ara no canviaria per res del món.
En Manel recorda perfectament la situació. El seu company ferit però encara amb esma per fer anar el fusell i cobrir-lo mentre ell sacostava al sospitós, li posava la pistola a la templa, li llevava lescopeta de canons retallats i el detenia i emmanillava. Lhauria pogut matar, de fet el cos li demanava això, però ara seria incapaç de mirar a la cara la seva dona i les seves filles. Sap que va fer el correcte i això lomple dorgull, sobretot quan de tant en tant es torna a veure amb en David, el company que en Rambo va ferir.
En David va agafar els diners que va aconseguir amb la indemnització i les assegurances, va arreglar una petita finca que el seu pare li havia deixat a Artasona, a Osca, i es dedica a produir raïm per a les bodegues Enate, de la denominació dorigen de Somontano. També fa cada any tres mil ampolles pròpies de vi que són com una petita passió, de les quals mitja dotzena arriben cada any per Nadal ben puntuals a casa den Manel. Quan en Manel necessita un petit descans, agafa el cotxe i condueix fins a la vinya del seu amic, hi passa dos o tres dies i després torna tot renovat i en forma per entomar el que calgui, la rutina del dia a dia, el fet de ser el marit duna de les pubilles més cobejades i que al poble encara el vegin com un foraster si és que mai deixarà de ser-ho, o la responsabilitat de luniforme en una terra on lautoritat quasi sempre desplau als ciutadans.