Sebastià Bennasar Llobera
(Palma, 1976). És llicenciat en Humanitats (UPF, 2009) i Màster en Història del Món. Escriptor, periodista, traductor i agitador cultural. Ha publicat una trentena de llibres de tots els gèneres excepte teatre. Pareix idees que de vegades es transformen en llibres, reportatges, festivals literaris o col·leccions de novel·la negra. Li hauria agradat ser estrella de rock.
Martí Cots Saleta, més conegut com Rambo, ha portat de corcoll durant gairebé tres dècades les diverses policies de la Cerdanya, a una i altra banda de la frontera. És ben cert que gairebé la meitat dels anys els ha passat entrant i sortint de presons catalanes, on pagava pels seus petits delictes. Però estant en llibertat sha guanyat la fama de ser un fugitiu impossible de capturar: invisible als ulls de la policia, era capaç de viure a la intempèrie, superant les duríssimes nits hivernals als Pirineus, amagat en muntanyes inhòspites, mentre feia robatoris de poca volada... Perquè la Cerdanya era el seu regne.
«I malgrat que tidentifiquen ràpidament, passaran alguns mesos fins que aconsegueixin detenir-te i imputar-te també aquest delicte, quan tu davant del jutge diràs que només defensaves la Cerdanya dels invasors externs, com correspon a un rei.»
EL REI DE LA CERDANYA
Capital Books
20
© 2020 Sebastià Bennasar
© Sharpner,
per la imatge de portada
© 9 Grup Editorial SL, per ledició
Capital Books
c. Mallorca, 314, 1r 2a B 08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
info@capitalbooks.cat
www.capitalbooks.cat
Disseny gràfic: J. Mauricio Restrepo
Primera edició: novembre de 2020
Producció de lePub: booqlab
Tots els drets reservats.
EL REI DE LA CERDANYA
SEBASTIÀ BENNASAR
Per a lAnna, per les noves aventures.
De tant en tant, no gaire sovint, penso en la persona que era als vint-i-tants anys.
MAGGIE OFARRELL
El matarem de franc
(2017)
Vaig prometre que mentre la seva mare fos viva no li faria res per respecte a ella, que la pobra sempre shavia portat molt bé amb els de casa. Però ara ja no hi ha cap mena de fidelitat a guardar. Si em torna a fotre un sol animal el pelo. Ei, i us ho faig de franc. Shan acabat les collonades.
Lhome tira avall dos dits de ratafia i sescura la gola. És la una del migdia i sacomiada dels altres no sense deixar cinc euros damunt de la barra. Fa sol a Bellver de Cerdanya, puja dalt del tractor i sen va de cap al tros per feinejar una estona ara que la terra no està tan gelada.
El veuen marxar amb una gorra de propaganda duna benzinera de lany de la picor, una braga militar al coll i un caliquenyo fent un fum més fosc que no pas el de la màquina. I potser sí que hi pot haver dubtes raonables sobre si en el moment precís seria capaç o no de disparar. Aquesta és la gràcia, ves si no on quedarien els dubtes raonables.
I a aquest què li passa?
No res, li passa, no ha fet res més que dir el que molts pensem, que en Rambo ja fa anys que hauria de ser dos pams sota terra. I que no manquen candidats per fotre-li un tret al cap i acabar amb el puta problema. Perquè, collons, quants anys fa que dura la puta broma aquesta?
A dins del bar es fa un silenci una mica dens, daquells de quan sacaben de dir paraules gruixudes. Algú agafa La Vanguardia i la fulleja nerviós. És lúnic diari que hi ha lliure. El Segre va rodant per les taules de fora, amb les fàries i el tabac dAndorra, que uns anys abans haurien creat una atmosfera de concentració densa, no apta per a asmàtics, només dentrar a la sala gran. Els esportius, a aquesta hora, ja samaren de loli dels seitons envinagrats o dels alls de les costelles de xai dels esmorzars de forquilla.
Si és que en el fons té tota la raó del món, en Pere. Una escopetada i adeu al problema. Ha fet més mal en Rambo en trenta anys a la Cerdanya que tots els ossos i llops que han tornat a fotre aquí dalt. Això sí que és una fera salvatge, collons.
No diguis bajanades, si no nhas vist mai cap, dos, ni putes ganes. I de llops diuen que nhi ha però jo tampoc no nhe vist mai cap, i en canvi en Rambo sí que el tenim aquí, el molt fill de puta. I el tenim aquí perquè cada dos per tres el deixen anar o sels escapa, que es veu que són beneits, aquests Mossos. Ara, a lhora de fotret la multa no fallen, no, els malparits.
Els dos que parlen haurien de ser a lhort, també, però sestimen més continuar destrossant-se el fetge, la seva principal ocupació des de fa quatre anys, quan els varen fotre fora de la fàbrica de la Seu dUrgell. Una deslocalització, en varen dir, daixò. Els varen donar una bona indemnització i els varen arreglar força bé latur i ells varen agafar-ho i varen tornar de cap a casa, amb la satisfacció de no haver de tornar a posar un despertador en tota la vida i amb tots els matins del món per pescar, caçar o cavar cavallons de tomaqueres si els venia de gust. És clar que no sabien que la vida daturat de llarga durada o està molt planificada o és una màquina de tudar dinars i destrossar cossos, ara un fàries, ara una ratafia, partida de dòmino, copeta de conyac i la pensió i els diners que fan ric el bar i pobre el que hi va.
En Joan, lamo, acaba de beures el cafè i la copeta de ratafia i continua atenent els clients, que aquest matí mostren la seva preocupació perquè en Rambo ja torna a ser lliure i això no pot ser bo. És qüestió de temps que pugi cap al poble, a casa sa mare, que deu ser lúnic refugi legal que li queda i tots ho saben i això els fa més por que una pedregada. Fa anys que és un perill públic, i ara que ni tan sols té la mare que el freni ves a saber què pot passar.
Hauríem de fer una juguesca, aviam quant temps passa abans que el tornin a fotre a la garjola.
Sí, com si fos la porra del Barça-Madrid, que per cert, ja hauríem de començar a posar-la en marxa, que això ja és a la cantonada. I hauríem de mirar si els de la penya de la Seu hi van i tenen entrades i posen autocar com lany passat, que això sí que és anar com els senyors.
Al poble tot es pot reduir a una juguesca. Déu sap la de cases i finques que han passat dunes mans a unes altres per una mala partida de cartes o per una mala ratxa continuada. I tot i això, es continuen posant messions per tot i per a tot.
Tot dependrà de quant triguin a caçar-lo els ineptes daquí fora, perquè en menys dun dia ja us dic jo que nhaurà feta alguna. Qui parla ara és la Maria, la mestressa del bar, que ha tret el cap de la cuina on està fent mandonguilles per al menú de migdia, que aquí hi ha tres primers i tres segons a triar, postres, pa i beguda per deu euros, menjar casolà de tota la vida, racions abundants i poques filigranes. Diu en veu alta el que tothom intueix, potser perquè és una de les persones que millor coneix en Rambo, que el coneix dençà que sa mare va parir-lo. I després de parlar torna a les mandonguilles, que tenen una fama molt més que merescuda i que atreuen gent de tota la contrada. Cada dia fa un platillo, els dijous paella per no faltar a la tradició, però les mandonguilles, la truita de riu amb pernil i lescalivada amb formatge de cabra fet a casa són els plats estrella. Sempre hi ha potiners que demanen lescalopa arrebossada o lamanida verda i ella els mira amb aquella cara de pena amb què es mira un nen ximple, però calla i no diu res perquè el seu lloc és als fogons i no a fora fent pedagogia culinària.