«La comparació entre les fronteres de Sèrbia i les fronteres de lamor és només una de les moltes reflexions que trobem dins de la pel·lícula Informativni Razgovor, un film que representa una conversa informativa ficcional entre Mireia Sallarès i un policia, en el qual aquest últim pregunta a lartista sobre les seves investigacions, com si escodrinyar els terrenys de les relacions amoroses fos quelcom que pogués alertar la seguretat nacional. Sallarès també ha publicat aquesta pel·lícula en forma dassaig en castellà, anglès i serbi, i molt recentment en català a Arcàdia.» CLÀUDIA RIUS, Núvol, març del 2019
«Fins a la lectura daquest llibre no mhavia plantejat que una idea com la precarietat, tan en voga avui dia, és a ulls de la Mireia Sallarès «un concepte fonamental», ja que Eros és fill de la pobresa (Pènia). Aquesta és una de les maneres com parla de lamor, aquest «concepte deixalla» que rescata per a aquest llibre. Com una mica daigua al palmell de la mà forma part duna trilogia on lautora socupa de cada un daquests conceptes: amor, treball i veritat.» JARA DE TOMÀS, blog de La Central, setembre del 2019
MIREIA SALLARÈS (Barcelona, 1973) és artista visual. Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, va estudiar cinema a la New School University i a la Film & Video Arts de Nova York.
Els seus projectes shan presentat al MACBA, a la Fundació Miró, a lArts Santa Mònica de Barcelona; al Círculo de Bellas Artes i a la Casa Encendida de Madrid; al Museo Carrillo Gil de Ciutat de Mèxic; a lAnthology Film Archives i a la New York University; a lOK Centrum de Linz; a la Galleri Image dArhus; al Center for Contemporary Art de Glasgow, a lOrganización Nelson Garrido de Caracas; a lSKC de Belgrad i al Museu dArt Modern de Moscou i al TEA de Tenerife, entre daltres institucions.
És autora dels llibres Le camión de Zahïa, conversations après le paradis perdu (2005), Las Siete Cabronas e Invisibles de Tepito (2008), To Have and To Lose (2008), Las Muertes Chiquitas (2009), Se escapó desnuda, un proyecto sobre la verdad (2011-2012) i Literatura de replà (2014).
COM UNA MICA DAIGUA AL PALMELL DE LA MÀ
Una investigació sobre lamor
Mireia Sallarès
Amb el suport de
Amb la col·laboració de lassociació
Edició digital: setembre del 2020
Primera edició: febrer del 2019
Aquest text ha estat traduït al castellà per Núria Martínez Vernis, a partir de la versió publicada al volum Kao malo vode na dlanu.
© 2019, Mireia Sallarès Casas, pel text i les fotografies
© 2019, Núria Martínez Vernis, per la traducció
© 2019, ATMARCADIA, SL, per aquesta edició
Muntaner, 3 1° 1ª
08011 - Barcelona
www.arcadia-editorial.com
Disseny de la coberta: Víctor García Tur
Composició: LolaBooks
No és permesa la reproducció total o parcial daquesta publicació a través de qualsevol mitjà, en qualsevol llengua, sense permís previ i per escrit dels titulars del copyright. CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) gestiona qualsevol ús secundari daquesta publicació: www.conlicencia.com
A la Margarita i al Valentí.
Continguts
Sobre l'autor
Títol
Crèdits
Dedicatòria
Com una mica daigua al palmell de la mà
El present informe recull la transcripció de la informativni razgovor, o conversa informativa, mantinguda amb Mireia Sallarès Casas, dona, estrangera, nascuda a la ciutat de Barcelona el gener del 1973, i artista de professió, sobre el cas «Kao malo vode na dlanu» [Com una mica daigua al palmell de la mà], corresponent al títol del projecte artístic que la declarant diu haver desenvolupat a Sèrbia durant les seves estades entre el 2014 i el 2018. Com a agent encarregat del cas, confirmo que, tal com ella declara, lesmentat projecte correspon al segon capítol duna investigació dabast temàtic i geogràfic més ampli, anomenada «Trilogia dels conceptes deixalla», sobre la veritat, lamor i el treball, i que va iniciar a Veneçuela lany 2011; a més, també he trobat lligams i una mateixa metodologia de treball a una obra anterior que lartista va realitzar a Mèxic sobre els orgasmes de les dones, titulada Las Muertes Chiquitas.
La interrogada afirma que el projecte sobre el qual aquí sinterroga es va realitzar a partir duna llarga investigació sobre la noció damor a Sèrbia que va posar en marxa amb lajuda de la ciutadana sèrbia Helena Braunštajn, que resideix a Mèxic des del 1996; així mateix, declara que ha comptat amb diversos suports econòmics per tirar-la endavant, tots dorigen estranger, i que no sembla que tinguin cap relació entre ells: la convocatòria BCN Producció La Capella de lAjuntament de Barcelona i el programa Mataró Art Contemporani, tots dos lany 2014; i el 2016 les Becas Leonardo para creadores e investigadores culturales de la Fundación BBVA, gràcies a les quals la interrogada diu que ha pogut produir les obres fruit de la seva recerca. Lartista ha declarat haver-los entregat documentació visual i escrita sobre les seves descobertes.
Així mateix, he verificat que Mireia Sallarès, efectivament, va realitzar diverses estades no solament en territori serbi sinó també en la majoria dels seus països fronterers, i que va establir relacions i va treballar estretament amb nombrosos col·laboradors, la majoria dels quals shan pogut identificar. Al següent informe també sincorporen imatges duna rara sèrie fotogràfica de retrats que lartista diu haver realitzat amb lajuda del ciutadà serbi Srđan Veljović (el qual, he confirmat, també disposa de còpies). A més a més daquesta sèrie, Sallarès declara haver realitzat una pel·lícula de ficció de dues hores de durada, en format dinterrogatori policial, i una publicació en tres idiomes i de més de quatre-centes pàgines que porta el títol Kao malo vode na dlanu, informe de una investigación sobre el amor en Serbia. Lartista afirma que és la primera vegada que ha escrit una ficció i que ho ha fet desesperada perquè lescriptura és un acte de desesperació.
Havent llegit diverses vegades el resultat de lentrevista, voldria destacar una coincidència estranya, però clara, amb la literatura de Danilo Kiš, pel que fa a la forma irregular i poc ortodoxa amb què lartista, al llarg de la conversa, cita diversos autors sense dir-ne directament el nom ni la font. Sospito que és una mena dhomenatge a lescriptor serbi, mort el 1989, que va ser acusat de plagi fa quatre dècades a causa dunes citacions irregulars que va realitzar en una de les seves novel·les. Una acusació que sembla que no tenia fonament.
La informativni razgovor va tenir lloc a les nostres oficines de Novi Sad, va durar el màxim permès en aquests casos, es va enregistrar en vídeo i pot ser consultada.
La interrogada va tenir una actitud positiva en tot moment i es va poder recopilar una quantitat notable dinformació, malgrat el fred, la boira i la remor de fons. Tot i així, com a responsable del cas, recomano no tancar la investigació perquè queda palès que els projectes de lartista tenen un lligam estret amb la vida, les persones, els imprevistos i la política; i sempre queden inacabats.
LAGENT ENCARREGAT DEL CAS
Belgrad, 14 de febrer de 2018
Bona tarda.
Bona tarda. Passi. Disculpi lespera. Segui aquí. Lhem citada per a una informativni razgovor. Entén de què es tracta?
Sí: que volen parlar amb mi, però no tinc clar per què.
Simplement li hem de fer unes preguntes sobre una sèrie dactivitats que vostè ha realitzat i alguns materials que ha publicat. No se lacusa de res; això és només una conversa informativa. Comencem?
Entesos.
En un informe ordinari de la comissaria de policia de lEstació Central de trens de Belgrad consta que, el passat dia 3 de març de 2017, vostè, en companyia duna dona, hi va entrar i va repartir còpies dun document en àrab a diversos agents. És correcte?
Sí, però no era àrab, era paixtu, una llengua afganesa que fa servir lalfabet àrab. Eren unes fotocòpies dun diccionari bàsic de paixtu, espanyol, anglès i serbi.
I qui era la dona que lacompanyava?
Vahida Ramujkić, una artista sèrbia amb qui vivia a Belgrad en aquell moment. De fet, la idea de repartir diccionaris a la policia va ser seva.
On vivien?
Al carrer Birčaninova, a Slavija. Ho pot corroborar en els seus arxius perquè em vaig registrar a la comissaria de la zona.
Per què repartien aquests «diccionaris» a la policia?
Vam pensar que els serien útils per comunicar-se amb els refugiats que hi havia als voltants de lestació. En vam donar als refugiats, també als cambrers dels bars on carregaven els mòbils i als dependents de la Western Union on rebien els diners que els enviaven els familiars.
Don van treure els «diccionaris», que diu vostè?
Els vam fer nosaltres.
I què signifiquen aquests logotips de Gente de las Barracas i No Name Kitchen amb la cara duna rata, un ganivet i una cullera?
Ni el logotip, ni els noms no pretenien ser res doficial. Es van inventar per referenciar els diccionaris per si algú volia saber on es van fer.
I on es van fer?
Allà mateix. Darrere lestació, a les naus de les antigues installacions del tren que havien estat ocupades per refugiats que no volien anar als camps oficials.
I sabien don venien aquests refugiats?
La majoria venien dAfganistan, Pakistan i Iraq. Però de tant en tant napareixien daltres.
Quins altres?
Gent inesperada.
A qui es refereix?
A un indigent bosnià que sempre anava borratxo; a tres tibetans que havien fugit dun terratrèmol i somreien tota lestona, i a un cubà mort de fred, que havia arribat de Rússia i intentava seduir totes les voluntàries.
Vostè sap per què no volien anar als camps?
Perquè són depriments, estan a la perifèria i mal comunicats. A més, no es volien quedar a Sèrbia perquè no fugien de conflictes considerats prioritaris com ara la guerra de Síria, i es pensaven que seria impossible aconseguir asil en un camp oficial dEuropa. Tenien por que només serviria perquè els fitxessin i els deportessin als seus països o, que per culpa dels acords de Dublín, els tornessin a Bulgària, el país de la Unió Europea pel qual havien entrat.
I per què no es van quedar a Bulgària?
Pels maltractaments.
Vostè ha estat en algun camp oficial?
Al de Krnjača, però només a la porta. És molt difícil aconseguir lautorització per entrar-hi.
Va anar a repartir-hi «diccionaris»?
No, hi vaig anar a conèixer un refugiat kurd.
Qui era?
Només em va dir que es deia Raman, que estava casat, que tenia un fill malalt que no estava ben atès al camp on vivien feia més dun any, i que no creia en els drets humans ni en la humanitat, que lhumanisme havia mort.1
Tornem als «diccionaris» de lestació de tren. Qui els va ajudar a fer-los?
Els mateixos refugiats van fer de mestres i dajudants.
Qui els va encarregar la feina?
Ningú. Els vam fer perquè volíem i els vam pagar de la nostra butxaca. Però la idea va sorgir quan vam començar a fer feina voluntària amb la No Name Kitchen.
Això mateix tornem-hi, doncs. Què és la No Name Kitchen?
Una iniciativa plural, autogestionada i autofinançada que va crear un grup de voluntaris dorigen espanyol que, per atzar, es van trobar a Belgrad en plena crisi de refugiats. La majoria venien de Grècia, quan es va disparar lalarma que a Sèrbia hi havia refugiats en molt males condicions en assentaments il·legals, en espais abandonats ruïnosos i dels quals el govern local es despreocupava.
I a què es dedicava la No Name Kitchen?
A diverses coses. La principal era muntar i desmuntar cada nit una cuina en els espais ocupats de lestació perquè els mateixos refugiats poguessin preparar menjar calent per a unes cinc-centes persones. Era una cosa fantàstica.
Tenien permís per fer-ho?
Crec que oficialment no, però hi havia una certa permissivitat perquè, al cap i a la fi, feien un servei gratuït al govern subministrant ajuda humanitària. A efectes legals, la No Name Kitchen només proveïa els refugiats destris, denergia i daliments perquè cuinessin o sorganitzessin la feina amb els diferents equips.
Quins equips?
El que anava a comprar i es passava tot el matí tallant els aliments; el que traslladava i muntava la cuina; el que cuinava; el que repartia el menjar i vigilava la cua; i el que desmuntava i ho netejava tot. Començaven a les vuit del matí i sacabava a les nou del vespre.
I en quin equip va treballar vostè?
En el que repartia el sopar i vigilava la fila, però sobretot, en el que netejava. Netejar magrada i hi tinc traça. Crec que fins i tot té a veure amb la meva pràctica artística.
Parlem, doncs, de la seva pràctica artística. Tenim constància que el 10 de juny de 2014 vostè va entrar per primera vegada en territori serbi per realitzar una activitat artística. Lacompanyava una altra persona. Qui era?
La Helena Braunštajn, un amiga sèrbia que viu a Mèxic des de mitjan anys noranta i que vaig conèixer el 2006.