El món, el nostre món

«El seu pensament queda concentrat al llibre El món, el nostre món, fruit de les lliçons que va impartir a la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona, publicat per Arcàdia i traduït per Joan Vergés, director de la càtedra. Heller creu que només podem viure plenament si som capaços de riure i plorar, la nostra manera dexpressar les dependències emocionals, és a dir, la tensió de ser al món, la tensió de crear-nos el nostre món a cavall entre el pragmatisme de la vida quotidiana i alguna mena despiritualitat (sigui religiosa, artística o filosòfica).» IGNASI ARAGAY, Ara, setembre del 2019.

«Són destil·lats duna vida sencera dedicada a fer pensar els altres i tenen to dúltima paraula. Hi són convocats tots els grans autors els grans amors i les grans idees de la seva vida, que hi apareixen com pinzellades dun sol traç, sense pedanteries ni reverències, per assenyalar alguna cosa important o conjurar un imaginari.» JORDI GRAUPERA, Núvol, agost del 2019.

ÁGNES HELLER va néixer el 1929, a Budapest, en una família jueva de classe mitjana. Durant la Segona Guerra Mundial, el seu pare va ser deportat al camp de concentració dAuschwitz, on va morir. Va ser alumna de György Lukács des del 1947, i després de llicenciar-se en Filosofia va començar una llarga carrera que la va portar a dedicar-se a les teories social i de la història, la filosofia ètica i moral, i filosofia política.

Durant els anys seixanta va formar part de lanomenada Escola de Budapest, un corrent intel·lectual que defensava un marxisme humanista i dissident respecte del règim comunista imperant al seu país. El seu progressiu enfrontament amb les doctrines oficials va fer que, el 1977, ella i el seu marit, el també filòsof Férenc Feher, emigressin a Austràlia per dedicar-se a la docència, en una mena dexili que, quinze anys després, els va dur a establir-se a Nova York, on Ágnes Heller va esdevenir una figura prominent de la New School for Social Research.

El 1989, després de la caiguda del mur de Berlín, va tornar a la seva Hongria natal, on passava la meitat de lany i la resta es dedicava a fer cursos i conferències arreu del món. La seva producció dels últims anys va centrar-se sobretot en qüestions destètica.

Va ser distingida amb nombrosos premis i reconeixements, i entre les seves obres principals trobem A Theory of Feelings (1979), Radical Philosophy (1984), An Ethics of Personality (1996) i The Time is Out of Joint: Shakespeare as Philosopher of History (2002).

Heller va ser tota la vida un esperit lliure, crític i sempre jove. La mort la va sorprendre mentre nedava una de les seves grans aficions a les aigües del llac Balaton, el 2019.

Ágnes Heller

Traducció de Joan Vergés Gifra i Maria Vicenta Lucas Català

Ledició daquest llibre és fruit duna col·laboració editorial entre la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani, Universitat de Girona

i Arcàdia

Edició digital: setembre del 2020

Primera edició: juny del 2020

Títol original: The World, Our World

Muntaner, 3 1º 1ª

08011 - Barcelona

www.arcadia-editorial.com

Realització de la coberta: Víctor García Tur

Disseny de la coberta: Astrid Stavro / Atlas

Composició: LolaBooks

eISBN: 978-84-122305-4-3

No és permesa la reproducció total o parcial daquesta publicació a través de qualsevol mitjà, en qualsevol llengua, sense permís previ i per escrit dels titulars del copyright. CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) gestiona qualsevol ús secundari daquesta publicació: www.conlicencia.com

ÍNDEX

PRESENTACIÓ

Joan Vergés

1.EL MÓN COM A VIDA I MORT

2.LA VIDA QUOTIDIANA, AHIR I AVUI

3.LENCARNACIÓ EN LA TRADICIÓ OCCIDENTAL

4.QUÈ ÉS LA POSTMODERNITAT, UN QUART DE SEGLE DESPRÉS

5.EL PAPER DE LES EMOCIONS EN LA RECEPCIÓ DE LES OBRES DART

6.EL CANVI ESTRUCTURAL DE LESFERA PÚBLICA I LEMERGÈNCIA DE LA CULTURA DE LACUDIT

7.BIOPOLÍTICA VERSUS LLIBERTAT. UN NOU CAPÍTOL EN LA HISTÒRIA DUNA VELLA CONTROVÈRSIA

8.ELS DOS PILARS DE LÈTICA MODERNA

9.ELS METARELATS EUROPEUS SOBRE LA LLIBERTAT

10.EL FALS OCELL BLAU DE LA FELICITAT

EPÍLEG

UN TESTIMONI

PRESENTACIÓ

En el relat autobiogràfic amb què es tanca aquest llibre, Ágnes Heller explica que en una batuda dels nazis hongaresos a Budapest durant la Segona Guerra Mundial, la joveneta jueva que ella era aleshores va estar a punt dintentar fugir saltant a les aigües gelades del Danubi. El 19 de juliol de 2019, amb noranta anys ja fets, Ágnes Heller es va endinsar al llac Balaton i va començar a nedar. Lluny, cada cop més lluny. No en va tornar mai més. El seu amic Jürgen Habermas, en lesquela que va publicar tres dies després al Frankfurter Allgemeine Zeitung, va escriure: «[ella] no nhauria fet cap lectura romàntica [del seu final]; però, si sem permet tenir un pensament de consolació, penso que hauria preferit morir justament daquesta manera, amb un cop sobtat de la mort». Heller era una persona amb un «caràcter fort i admirable, propi duna dona que té orgull però també coratge i prudència», afegia tot seguit el filòsof alemany.

En molts aspectes, la vida dÁgnes Heller és una reproducció a petita escala dels grans episodis que expliquen la història, tan ideologitzada, del segle XX europeu. Va néixer a Budapest el 1929, en el si duna família jueva que ben aviat quedaria traumàticament amputada per la follia antisemita. Acabada la Segona Guerra Mundial es va fer primer sionista i, tot seguit, comunista. Ben aviat, però, va quedar decebuda de les polítiques autoritàries i prosoviètiques que saplicaven a Hongria. Una decepció que no va ocultar i que va fer que fos expulsada, no una, sinó dues vegades del Partit Comunista. En la segona ocasió, el detonant va ser el seu suport a la Revolució del 1956 i les reformes que pretenia introduir Imre Nagy. El president Nagy shavia compromès a desmarcar-se del ferri control soviètic, institucionalitzar un sistema deleccions multipartidista, dissoldre la policia secreta i sortir del Pacte de Varsòvia. Davant daixò, Moscou va esclafar immediatament la revolució amb els tancs i Nagy i els seus partidaris van ser durament represaliats. El ministre de Cultura del govern de Nagy era el cèlebre filòsof György Lukács, a qui Heller sempre va reconèixer com a mestre i al voltant del qual shavia desenvolupat lanomenada Escola de Budapest. Lukács també va ser represaliat, però no va abandonar mai lesperança duna entesa amb el règim soviètic. Heller, en canvi, adoptà una posició força més crítica i va emprendre un camí propi que la distanciaria de les postures més ortodoxes del comunisme. Després del Judici als Filòsofs que va tenir lloc el 1971, amb Lukács ja mort un judici que pretenia qüestionar la fidelitat de la lectura de Marx que havia fet lEscola de Budapest se li va fer gairebé impossible continuar treballant a Hongria. Per tant, el 1977 va emigrar amb el seu segon marit, el també escriptor Ferenc Fehér, primer a Austràlia i, posteriorment, als Estats Units. A la New School for Social Research de Nova York, la mateixa universitat on, anys abans, havien trobat també refugi Hannah Arendt, Leo Strauss o Hans Jonas, Heller ensenyaria Filosofia durant més de vint anys. Durant lúltima etapa de la seva vida, un altre cop a Hongria, Heller es va tornar a significar políticament alçant la seva veu contra Viktor Orbán i la deriva ultranacionalista, «il·liberal», segons ella, del govern hongarès. El 2017, el batlle de Budapest, a instàncies dun partit dultradreta, va fer enretirar lestàtua dedicada a Lukács que hi havia en un parc de la ciutat, i poc després van tancar lArxiu Lukács. Heller shi va oposar fermament, no pas perquè estigués dacord amb les idees polítiques del seu mestre, o per lestima que encara li tingués, sinó perquè totes dues actuacions constituïen un atac frontal a la llibertat de pensament.

Com veiem, doncs, la vida dÁgnes Heller va ser veritablement una lluita constant. Això es nota en el seu pensament. Un pensament que gira, una vegada i una altra, al voltant de la idea de llibertat. Però no la llibertat futura, ideal, utòpica. Sinó la llibertat de lindividu, avui, en lèpoca moderna, en la seva vida concreta. Heller no va renegar mai del marxisme per lús que en va fer el leninisme com ella deia: «No crec que el model filosòfic de Marx porti necessàriament al gulag; com tampoc el pensament de Nietzsche porta a lHolocaust». Però sí que va prestar atenció al mode plural i sovint contradictori com viuen les persones avui. Dalguna manera, lexperiència del totalitarisme va acabar despertant en ella una certa desconfiança postmoderna pels metarelats, les grans utopies. I la va convèncer de la importància conceptual que té la nostra vida quotidiana, el nostre món. «El que la distingia com a filòsofa, i el que de fet compartia amb Hannah Arendt dirà Habermas, és la capacitat de combinar un sentit emfàtic de les idees més elevades amb intuïcions provinents dexperiències sorprenentment simples i de la saviesa quotidiana.»

El llibre que el lector té a les mans nés una bona mostra, daixò que acabem de dir. En sentit estricte, correspon a les Lliçons Ferrater Mora que Ágnes Heller va impartir a la Universitat de Girona durant la primera setmana de juny del 2005. En la primera publicació daquestes Lliçons vam afegir-hi el text de la conferència que va fer al Centre Cultural La Mercè de Girona sobre la felicitat el capítol «El fals ocell blau de la felicitat». En aquesta ocasió, com a epíleg, hi hem afegit el text autobiogràfic, breu però colpidor, que Heller va titular «Un testimoni», i que va llegir en lobertura de la Nexus Conference, el 12 de novembre de 2016, a Amsterdam, com a resposta a lenunciat «What Will Save the World?» [Què salvarà el món?] que presidia aquella sessió.

JOAN VERGÉS GIFRA

Director de la Càtedra Ferrater Mora

Girona, gener del 2019

1
EL MÓN COM A VIDA I MORT

Qui arriba al món alça una casa nova

Mor i la deixa a un segon

Que larregla i la canvia

Però ningú no lacaba de construir.

JOHANN WOLFGANG GOETHE

INTRODUCCIÓ

Món no és un concepte tradicional de la metafísica. Els grecs parlaven del cosmos, de les esferes celestes o de la natura viva. Agustí i Maimònides feien servir la paraula «món» només en relació amb Déu (Déu va crear el món o, segons G. W. Leibniz, el millor món possible). Una de les primeres reflexions metafísiques sobre el concepte món, la de Nicolau de Cusa, segueix el que sosté sobre Déu. Però la segona part de De Docta Ignorantia [Sobre la docta ignorància], sobre el món, no correspon ja essencialment a cap de les possibles comprensions del concepte món que menciona Martin Heidegger a §14 de Sein und Zeit [Ésser i temps]. El concepte de Nicolau de Cusa és òntic-ontològic, però no regional, i constitueix, al meu parer, lúnic intent filosòfic minuciós dentendre el món com una totalitat òntico-ontològica, essencialment, com la viva imatge de Déu. En el sistema de la crítica dImmanuel Kant, el món és una de les idees de la raó que no juga cap paper important. Tot i així en lantropologia kantiana es proposa, des dun punt de vista pragmàtic, la distinció entre tenir un món i conèixer el món. Els mons als quals farem referència aquí juguen el seu paper en la vida diària i pràctica. Per dir-ho amb Hegel en la seva Phänomenologie des Geistes [Fenomenologia de lesperit], el món, de la mateixa manera que la història del món, és una categoria de lesperit i de la raó, i no pas de lunivers o de la natura. Lesperit, com sabem, és «viu». Però ja tornaré al pensament de Hegel i especialment al de Kant més endavant.

La gran i tanmateix breu carrera filosòfica del concepte món comença amb Schopenhauer i continua amb Ludwig Wittgenstein, Heidegger i Hannah Arendt com un dels conceptes bàsics que jugarà un paper absolutament decisiu en la destrucció de la metafísica. Especialment en lidioma alemany. Wer in die Welt kommt [aquell que arriba al món] significa, en alemany col·loquial, aquell que neix, que viu. Vivim en el món. Qui abandona el món mor, fins i tot si la seva ànima en la concepció religiosa entra en un altre món, on cobra vida una altra vegada. Ser al món significa viure; abandonar el món significa morir. I aquí em refereixo al món en singular.

EL MÓN EN SINGULAR

Wittgenstein ens diu al Tractatus que tots els fets considerats conjuntament conformen el món. En un altre lloc i per segona vegada de manera encara més emfàtica en el Quadern blau sosté que el món de lhome feliç és completament distint del món de lhome infeliç. Es tracta de dos mons diferents. Com podem pensar alhora aquests dos conceptes?

Per dir-ho amb Kant, el primer concepte fa referència al món que coneixem o que volem conèixer; el segon, al món que tenim. Wittgenstein parla de dos punts de vista diferents: la visió de lobservador i la visió de lactor. Tanmateix, tant luna com laltra són visions de la vida. No hi ha ni fets, ni sort, ni infortuni fora de la vida humana. I malgrat que les dues visions són diferents, sinflueixen mútuament, encara que no de la mateixa manera, ni amb la mateixa força. En una de les fases més infelices de la seva vida, el senyor Bergeret, lheroi duna novel·la dAnatole France, es convenç que no hi ha vida fora de la nostra terra. Tot i això, després dun gir feliç del destí, aviat defensa entusiasmat tot el contrari. Però no passa sovint que un descobriment que no afecta en absolut la nostra vida personal transformi el nostre món infeliç en un de feliç.

En tots dos casos conèixer el món i tenir un món parlem dexperiència. Les experiències de coneixement del món que no depenen directament de la nostra vida no són mai traumàtiques. Invertim saber i creença en el coneixement del món, i de vegades també entusiasme, però mai sofriment o patiment. Ni tan sols quan es tracta de tragèdies. La lectura de tragèdies ens amplia el coneixement del món i també el dels homes, pot enriquir la nostra vida sentimental, però no és traumàtica en ella mateixa.

En linstant del naixement som estranys en el món. Aquest és el moment en què lexpressió «en el» encara té un sentit. Perquè el món «hi és» ja aleshores com una tasca de la qual no som conscients. El món és allí (da), com el món dels altres, que ja saben com es viu. El nounat estrany està programat per a la vida social, però no pas per a aquest o aquell altre món particular. Hi ha un abisme entre allò genètic a priori i allò social a priori. Aquest abisme sha de salvar. No sols el petit nounat, sinó també el món dels altres aspira a salvar labisme. Hem daprendre a ser en el món. Primer aprenem els usos elementals, la manipulació de les coses i la llengua col·loquial. Aquest aprenentatge elemental del món és la condició prèvia a tot un altre tipus daprenentatge i de formació. Si labisme entre els dos a priori no és salvat almenys fins a un cert grau i laprenentatge elemental sensorra, el nounat estrany no serà capaç per a la vida. No tindrà cap món.

El món, el nostre món - Agnes Heller