Els desperfectes
IRENE PUJADAS
ELS DESPERFECTES
Premi Documenta 2020
Aquesta obra ha estat guardonada
amb el Premi Documenta 2020.
© Irene Pujadas, 2020
Primera edició: març del 2021
© daquesta edició: LAltra Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a
08007 Barcelona
www.laltraeditorial.cat
Maquetació: EdicTal
Producció de lePub: booqlab
dipòsit legal: b. 2.289-2021
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra requereix lautorització prèvia i per escrit de LAltra.
Tots els drets reservats.
TAULA
Els desperfectes
Lúltim sopar
Els mercenaris
Recordo la Fanny
La malparida
Els homenets verds
La purga
Entrevista al diari local sobre un reportatge en un diari nacional
Les formes de Déu
El solar dels Gratacós
Intimitat
Cada casa té les seves raons
No va passar: una recopilació
Les hores baixes
Adeu definitiu a en Poupolos
Els consells
El cos calent
Lèpoca dels perquès
Els vàndals
Una història sobre llengües
Retrospectiva
Agraïments
If your eyeballs move, this means that youre thinking, or about to start thinking.
If you dont want to be thinking at this particular moment, try to keep your eyeballs still.
«Getting to Know Your Body»,
lydia davis
I em vaig descobrir caminant per un sender dalta muntanya, precedit de dos homes que, vaig entendre, havien traspassat tot just uns segons abans. Un dells duia un vestit funerari dels més ordinaris i, cosa ben curiosa, taral·lejava una cançó, fet que manifestava una certa felicitat vàcua, una ignorància obstinada. Era mort, però era com si la seva actitud fos: Ha ha, però llavors, què és tot això?
Lincoln al bardo, george saunders
(traducció de Yannick Garcia)
ELS DESPERFECTES
Em van explicar, per ajudar-me, dues històries sobre nadons que havien acabat com passats per la trituradora. La primera començava a la porta dun pis. Dins el perímetre de la casa, una dona; fora el perímetre de la casa, un home. Ell volia endur-se la criatura. La vull i punt, cridava. És mig meva. Això mho va explicar un veí daquesta gent; sels mirava per lespiera i el molt covard no hi va fer res. Me lhe guanyat, deia lhome, cada nit maixeco per adormir-la, o cada matí maixeco per donar-li un biberó, o cada tarda lentretinc una estona. I tu què has fotut?, preguntava lhome. I ella responia: No et fot, a mi va esqueixar-me el cony, a mi em va alterar tot el cos, etcètera. I la conversa sobre els greuges causats per la criatura avançava sense tenir en compte la integritat física de la criatura, un tros de carn rosada i tendra, tota ella suau i copiosa, que es balancejava duna banda a laltra del límit perimetral del pis, ara dins, ara fora, fins que finalment va trencar-se i la dona i lhome van dir alhora: mira què has fet; cosa que provava que, com a mínim, tenien algun tret en comú.
La segona història tenia a veure amb una festa, un lloc curull dintel·lectuals amb opinions extravagants. Una de les dones, la Marie (em van dir que es deia Marie), no havia agafat mai un nadó. Lexistència duna forma de vida tan preuada i tan vulnerable la desassossegava. Tenia pensaments pertorbadors. Qualsevol criatura podia ennuegar-se amb una oliva, podia deformar-se-li el cap, podia donar-se un copet i quedar tetraplègica per sempre. Un descuit i a la caixa. Tot això va explicar-mho un amic que era a la festa i que va presenciar-ho tot. Segons la Marie, el ventall de desgràcies possibles era tan extrem que amb prou feines compensava les alegries que podia donar-te, bàsicament veure florir una vida, amanyagar-li els sacsons, ensenyar-li paraules, veure com descobreix les olors o com senfonsa a laigua per primera vegada. A la Marie li havien caigut coses, fins llavors: li havia caigut un gerro japonès, regal duna mare morta (no la seva); li havien caigut o havia tirat set copes; li havia caigut un rectangle de vidre balcó avall, i de poc no decapita lhome que venia a col·locar la finestra. La mare del nadó daquella nit portava una clenxa al mig: la cabellera li queia, disciplinada, al costat de les galtes. La mare del nadó era aprensiva, però massa diplomàtica per no fer lofrena habitual: vols agafar-lo? El nadó va escapolir-se sota les mans de la Marie. Era com un bloc de mantega rodanxó i rialler, com una ensaïmada. Va estavellar-se a terra i va partir-se en mil bocins, i de lensurt, de la necessitat daixecar els braços i obrir els palmells i fotre un crit, dos dels comensals van tirar el vi a terra. Així que és de justícia dir que, aquella nit, a la Marie no només li va caure el primer nadó sinó també la vuitena i la novena copa, que no és poc.
Aquestes històries van explicar-me-les un parell de mesos després que a mi també em caigués un nadó, amb lescampada de rigor de braços, orelletes i cames. Encara ten podria explicar alguna altra, em van dir. Tots coneixem el poder curatiu duna bona història de fracassos. Al cap i a la fi això ja havia passat abans i també li passaria a algú altre. Jo no havia volgut mai fills precisament per això. Sabia que els tustaves una part del cap i els quedava tustada per sempre. Tenien tretze anys i ho veies: fa dotze anys vaig tustar-te aquí i thi ha quedat la marca. Els estiraves massa el peuet i et quedaves amb el peuet a la mà, i la criatura arrencava la ploradissa. La Maia em va dir: només seran deu minuts. Jo li vaig dir que en deu minuts podia passar qualsevol desgràcia. Ella em va dir: fes el favor de madurar. En aquella època jo ja havia adquirit un coneixement profund de mi mateixa, però no volia decebre la meva amiga. Aquest va ser el meu error: no voler decebre la meva amiga. El pròxim cop ja lesmenaré, i ara com ara ens hem de menjar els desperfectes.
LÚLTIM SOPAR
Quan arriba lúltim, són deu i el moribund: el pare, dos nets, els fills, son germà, dos cosins, la dona i un amic, lúnic que a aquestes altures shi considerava. Estrenyen mans, tusten clatells i esquenes i van desplegant cadires al voltant del quasi mort, que jeu estirat al mig de la rotllana. Han traslladat la llitera al menjador. La llum blava es filtra per les finestres tosques de la casa i tinta la família duna qualitat aquosa, divina. Entre el cos del moribund i nosaltres, tamborets amb el tiberi: dàtils amb formatge, daus de carabassa, seitons amb allada, una gerra de vi, cuixes de faisà amb raïm, coca danxoves i bols de brou, per acompanyar la vetlla.
Mentre el mort mor definitivament, es va creant latmosfera. Si en fa, que no ens trobàvem. Hi ha dits que roben dàtils, hi ha ulls curiosos i celles aixecades, hi ha bromes fora de lloc, lambient sescalfa: les rebeques i els abrics descansen sobre els respatllers i es destapen clavícules, colzes i espatlles.
En Mateu era un xarlatà engega un dels cosins. Abril del 1978, jo vaig dir-li: he parlat amb una noia, es diu Maria Gavà, podria agradar-me. Va dir-me que ho sabia tot, de la Maria Gavà, i en resum: que era una fresca. Ho era? No ho era! Ni la coneixia. Era un xarlatà. Tenia una cosa rància dintre. Mai vaig parlar amb la Maria Gavà i mai vaig perdonar-lhi.
Marcià, quina petitesa respon la filla del moribund. Però en Marcià ha carregat aquella petitesa durant mitja vida, com una pedreta a la butxaca.
Anem per ordre, si us sembla demana el fill. Comença tu mateix i si voleu anem avançant per la dreta.
Els presents assenteixen, mànigues arromangades i cossos distesos. Algunes mans van al tronc o a les cuixes del moribund, o acaricien les seves galtes. Altres mans van al menjar. Altres mans van als genolls o als costats dels ulls o, encreuades, a les costelles. Conversen sobre el moribund sense tenir en compte que no nestà, de mort, i que potser els sent però no pot tornar-shi. Per una vegada, que calli i escolti, diu en Marcià. Hi ha quòrum: el moribund opinava sobre el color de laigua.
Doncs la setmana passada mel vaig trobar pregant explica la filla, els llavis daurats doli. Vaig dir-li: papa, què fots? Estava agenollat a sota la finestra. Va aixecar-se de cop i va dir que estava pensant en llimar el travesser. I una merda.
Déu, el Mateu? Res sentencia lamic, i escup un filet de carabassa.
Poc que li haurà servit, al malparit. El cosí riu. Té les galtes vermelles i sua, del vi i de la calda. Això era tot el que havia de dir, jo. Que marxi en pau. Adeu i tusta el peu del moribund, li agafa el dit gros i el remena.
Em toca a mi diu el pare del moribund, aixeca una copa de vi negre i sincorpora. Cada any, al juny: ens trobàvem a les sis en punt, caminada de tot un matí i dinar de fonda, sempre el mateix: costelles de xai, patates al forn, un iogurt natural, cigaló i caliquenyo. El pare sacaba la copa de cop. Vam fer-ho cada any, sense excepcions. Potser era una mica beneit, el Mateu, però aquí no va fallar mai.
Estiu del 1990 diu la cosina del moribund. Havíem de posar-nos dacord amb la casa dels meus pares, com la repartíem. Volia el terreny dels ametllers per a ell, però no volia esquitxar-se les butxaques. Aquestes coses se salden amb diners, sí o no? Que després ens emboliquem, eh, la família. Ell deia que es cuidaria dels arbres. Deia que ens ho pagaria amb ametlles! Vinga, nano la cosina riu, sinclina a la tauleta i agafa tres seitons amb els dits.
Hauríem dabolir-la, la mort sentencia una de les criatures, i alguns grans se la miren amb sorpresa i diuen: ni parlar-ne.
Al centre de la rotllana, embolcat el cos amb una tela de lli blanca, el pit marcit den Mateu panteixa discret. El costellam li creix com un pa de pessic al forn, i després se li desinfla. Llavors els músculs de les cames se li tensen i se sacsegen de cop. Els presents callen i aprofiten el parèntesi per renovar la menja: el fill sescapa a la cuina i torna amb una plata daletes de pollastre, bols de cigrons amb capipota i platets dous estrellats amb foie, i tres Raimats.
Amb tu va ser sempre un estirat diu la filla al fill del moribund. A vegades tadorava i a vegades semblava que et detestés. Recordo moltes coses. Maig del 2013: tu havies acabat la remodelació de ledifici del consorci. Havies fet construir una filigrana i ell no et va fer ni un comentari.
Potser perquè també era arquitecte i tenia
En recordo una altra hi torna la filla. Estiu del 2014: ens vam trobar els Bor
Ens vam trobar els Bordeus de vacances continua el fill. Amb en Mateu eren bons amics i en Bordeus tenia un bufet, buscaven gent. I va i li diu que no valc un ral. I què? Tampoc mha anat tan malament.
I el que està mort és ell diu el cosí.
No encara diu la dona. El pit den Mateu panteixa amb una determinació de ferro. Al fill, el capipota li crema a la llengua.
A vegades era un home insuportable admet la filla. Assenteix tothom menys les criatures, que juguen a construir cases amb els escuradents de la tapa de dàtils.
La dona ha encès un llum que ressalta el blanc del llenç del moribund, i que escampa llums i ombres sobre el seu cos prim, que es desgasta, sobre els plecs de les altres robes acolorides, sobre els pollastres morts i la vedella esquarterada. Un dels marrecs sha acostat al padrí amb les mans brutes i ha fet un escampall doli sobre el llenç, però ha sigut fruit de lamor. Ens falten les flors, pensa la dona: ens hem descuidat les flors per quan el moribund sigui mort.
Què us diré jo diu lamic, gener del 1971: el millor Cap dAny de la nostra història. Trompes, pets, pitofs com cubes, pugem a la teulada de la Seli i cantem a cor obert, potser Raimon, fins que algú devia trucar als grisos i llavors corre cap a casa. Allà va començar tot i fins ara. Descansa en pau, company i fot un cop a lespatlla del difunt que quasi el reviu. Que el bon mam sigui gratis allà on vagis.
La resta de la família calla, miren com els nens juguen a construir caminets amb els ossos de pollastre. La filla diu: Hi ha gana? I el cosí sescapa a la cuina i en torna amb una safata curulla de llagostins al cava, una olla de musclos al vapor, cinc cassoletes de gambes i ostres amb ceba i mostassa. Els comensals es recol·loquen els tovallons de roba a les cuixes i es passen els plats amb molt civisme. Es xarrupen caps, sesbudellen cossos i sarrenquen potes amb els dits, que després es llepen.
Març del 2009, va i diu: us prepararé un arròs a tots. La dona mossega un faisà i guaita la resta. Potser va bullir-lo durant quaranta minuts. No el podíem desenganxar del cullerot. El pitjor arròs que he menjat mai.
I ens el va fer acabar recorda el pare.
Una pasta darròs diu el germà.
Un cuiner terrible.
Indecent.
Una de les criatures sacosta al moribund i li examina el peu: és enorme, els dits estellats i les ungles trencades, com un tros de parmesà llest per ratllar. La criatura toqueja el dit gros del peu fins que la dona li diu: Para, que li faràs pessigolles. La criatura es fabrica unes ulleres de sol amb dues closques de musclo.
Una altra, una altra sanima lamic. Gener del 1981: lúltima farra abans que naixessis tu assenyala la filla. Sortim de casa a les cinc de la matinada, agafem el cotxe, conduïm cap a la costa, clapem a la platja. Qüestió, que quan ens llevem trobem un pescador que torna de passar la nit i hi parlem, i què passa: que li caiem en gràcia. Ens convida a casa i ens cuina un suquet de peix.