I recordo quan em pregunten: Coneixes gent? Podries ajudar-nos? Hi ha una plaça lliure a la ràdio. Això és anys abans però mha vingut ara. El perfil és així i aixà, confiem en el teu criteri, etcètera, perquè ja fa temps que hi faig una mitja jornada mansa. Volen que la persona sigui sociable, organitzada, activa, que tingui bona conversa i una veu bonica. Hi penso però els dic que no se macut ningú, perquè la Fanny, ho sé, no sha fet mai el llit i muntaria escenes des del primer dia.
I ara també recordo el dia que la Fanny em desperta a les tres de la matinada. Plora desconsolada per en Poupolos. La història den Poupolos va allargar-se molt més del que tocava. Uns bons pectorals no haurien de generar tants problemes. La Fanny shavia presentat a casa seva, borratxa acabada, perquè ell li havia contestat un missatge. Ell va dir-li: Torna-ten cap a casa o Què hi fas aquí o alguna cosa per lestil. En Poupolos era un déu grec que encara vivia amb els seus pares. Ell li va tirar pel balcó tota la roba que ella havia anat deixant-se a posta: uns shorts, una samarreta de dormir, unes calces. Tenia lesperança de mudar-se dissimuladament a casa dels pares den Poupolos? La faig venir a casa meva i mengem uns espaguetis una mica passats i lendemà ens llevem tard, denses i enfadades entre nosaltres.
I ho recordo com si fos ahir: al cinema, poc després dhaver tornat de Londres. Encara no he dit gaire que torno a rondar per aquí. Algú es posa a xerrar a mitja pel·lícula i penso: la Fanny. No matreveixo a girar el cap. Sento el soroll que fa quan mastega crispetes. Sempre mha irritat que en mengi quan hi ha silenci. No costa gens esperar que algun personatge parli, que hi hagi una explosió, un diàleg acalorat o una estona de banda sonora. Quan sencenen els llums, em giro. Sembla que hagin passat dos dies. Li dic: Fanny, i ella em veu i diu animadament: Mira qui tenim aquí.
Això és tot el que recordo avui. No sé per què ho recordo, potser és pels anuncis de periquitos perduts. Es perden periquitos constantment. Làvia de la Fanny era la persona que la Fanny havia estimat més en aquesta terra, si la Fanny perdés el seu periquito li agafaria un cobriment de cor. Sovint penso en la pila danys que vaig creure que la Fanny es deia Ufanosa i en totes les vegades que, enfadada o divertida per les seves ocurrències, li deia: Ufanosa, vine cap aquí; o: Ufanosa, dispara; o: Ufanosa, sisplau, tho prego, prou.