Mercè Rodoreda
Jardí vora el mar
Jardí vora el mar
Jardí vora el mar 1a edició en aquesta col·lecció: setembre de 2007 6a reimpressió: novembre de 2020 Edició digital: març de 2021
© Institut dEstudis Catalans, 1967, 2007, per la novel·la
© Roser Porta, 2007, pel postfaci
© Club Editor 1959, S.L.U., 1967, 2007, per ledició
C. Coves den Cimany, 2 08032 Barcelona
www.clubeditor.cat info@clubeditor.cat
Composició: AGP Disseny
Disseny de la coberta: Ángel Uzkiano
Producció de lebook: booqlab
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
Dieu est au fond du jardin.
ROBERT KANTERS
I
A mi sempre mha agradat molt saber les coses que els passen a la gent, i no perquè sigui un batxiller... És perquè estimo les persones, i els amos daquesta casa mels estimava. Però de tot això fa tant de temps que de moltes coses ja no men recordo, sóc massa vell i de vegades membolico sense voler... No calia pas anar a veure pel·lícules a lExcelsior les temporades destiu quan venien amb els seus amics. Nhi havia un que pintava el mar. Feliu Roca es deia. Havia fet exposicions a París i em penso que a Barcelona és conegut i que ha guanyat molts diners amb aquesta estesa de blau. Lhavia pintat de totes les maneres: tranquil, boig, amb les onades altes, amb les onades baixes. Verd, de color de por. I gris, de color de núvol. Marines. Deia que feia marines i els seus amics li deien que havia de fer taques que és el que agrada als americans. I se nenreien i li deien que el mar ja hi havia hagut massa pintors que lhavien pintat; i el noi... un galant xicot amb el cabell tirant a ros i uns ulls blaus una mica adormits, com ensonyats. De vegades quequejava. Quan no li sortien els colors com ell volia: vull dir això de la barreja. I em deia: és més difícil de pintar aquesta bèstia blava que cuidar-se de les flors. I jo li contestava: ja té raó, ja. Les flors es fan soles. Potser per això té tan poc mèrit fer de jardiner... Li ho deia per fer-lo content i aleshores mexplicava que quan hauria pintat el mar de totes les maneres que el mar es pot posar em pintaria a mi, assegut al sol. No mel creia, no... Cada estiu, quan venia, jo estava content de tornar-lo a veure i em penso que ell també estava content de veurem a mi. Sis estius... Tot plegat, sis estius, amb un hivern dolent... Una de les amigues eren dues, i venien sempre es deia Eulàlia. Laltra es deia Maragda. Feia de modista i havia estat mestressa de la senyoreta Rosamaria, que de jove havia treballat amb ella, i daixò els venia lamistat. Quan tornaven del bany, al dematí, jo procurava trafeguejar per les paneres daquí a la vora. Per aquesta, coberta de baldirons; per sentir-les enraonar. I tanta alegria, i tanta joventut, i tants diners... i tant de tot... dues desgràcies. Una vegada vaig veure un ocell que es va deixar morir. Es veu que era un ocell desesperat, com lEugeni.
La primera vegada que els senyorets van venir va ser a començaments de la primavera, poc després dhaver-se casat. A ell ja el coneixia. Lhavia vist dues vegades: quan va venir a mirar la finca per comprar-la, i una altra vegada quan va venir a veure com anaven les reformes que feia fer. Aquesta segona vegada em va dir que sem quedava, que ja li anava bé com a jardiner. Havien fet el viatge de nuvis per lestranger i van fer una passada curta per aquí. Moltes passejades i estones al mirador guaitant lanar i el venir de les onades i el cel amb tot el que shi belluga i ben al costat lun de laltre i de vegades abraçats. Si era de dia, quan macostava, tossia per avisar-los, i encara que no és cap pecat que dos casats sabracin pensava que els molestaria que els veiés. La Quima, la cuinera, ja va venir aquells dies. Després van agafar el costum de llogar-la per la temporada, perquè la cuinera que tenien a Barcelona a lestiu anava a veure la família. La Quima em feia explicar tot el que feien pel jardí i jo li feia explicar tot el que feien per la casa perquè ella sabia moltes coses per la Miranda, una de les cambreres, que era del Brasil. Aquesta Miranda duia un vestit negre, tan estret per tot el cos, que el tenia prim com una serp, que més li hauria valgut anar sense. I un davantal, de punta, petit com la mà. I es feia dir sí senyor. Ara que no em podia explicar molt perquè passava poc. De vegades, el senyoret Francesc posava una oliva a la boca de la senyoreta Rosamaria i ella lagafava amb les dentetes... Ell, es veu que nestava com boig. La Quima em va dir que quan la Miranda li ho explicava, ella, la Miranda, que més aviat era de color de pegadolça, es tornava blanca. Denveja, deia la Quima. Es veu que aquestes del Brasil són així. Un dia que ells havien sortit a passejar amb el cotxe, la Quima em va fer pujar a dalt, i jo tenia molta por que tornessin i ens atrapessin, i em va dir: «¡Veurà quines joies!... El senyoret Francesc és un dels homes més rics de Barcelona». I em va ensenyar moltes coses i totes va dir que eren de brillants; i un collaret, també, amb una pera verda que penjava al mig. Gent rica de debò. I confiada. Per entre les escletxes de la persiana vam mirar al jardí. La torre i les terres daquí al costat aleshores eren un camp dherba i sargantanes.
Sen van anar i van dir que pel juny vindrien amb uns amics. Em van donar les claus i em van deixar amo de la casa que, de tant en tant, havia dairejar. Quan vaig rebre la carta que deia que tornaven, vaig estar content. Tal com mencarregaven vaig llogar la Quima per lestiu, i estava vermella dalegria perquè el senyoret Francesc, a la carta, deia que li agradava molt la manera com feia els llenguados al forn. La Miranda va venir dos o tres dies abans amb maletes grosses i sense badar boca. Jo, cap a les plantes, a fora. I ella, a la pols, a dintre. Van venir per mar. Al cap de tres dies vam sentir la sirena del barquet i de seguida el vaig veure que sanava acostant i quan va ser prou a la vora van baixar la llanxa motora i ja es van quedar a la platja perquè anaven de bany i van començar a nedar i una de les amigues es va posar a patinar per damunt de laigua com una figureta. Van dur un professor que els ensenyava allò dels patins i la senyoreta Rosamaria, per riure, em va preguntar si magradaria aprendren i li vaig dir que jo ja havia fet salat. Em va preguntar si tenia cap flor malalta i li vaig dir que, gràcies a Déu, totes estaven bé de salut. Van agafar la Mariona de cambrera: una noia del poble que jo coneixia de vista, molt joveneta, petita i polida com un palet.
A les nits, des del passeig dels til·lers i les moreres, mirava sovint lhabitació dells. Sempre mha agradat passejar pel jardí a la nit, per sentir-lo respirar. I quan em cansava me nanava xino-xano cap a la meva caseta i sentia el viure tranquil de tot el que és verd i de colors a lhora de la llum. Vaig començar a adonar-me que algú passejava pel jardí a altes hores de la nit. Em vaig posar a laguait i vaig veure que era la Miranda. Em va molestar molt perquè es passejava amb una branca a la mà i manava clavant patacades a les plantes. Una nit em vaig fer veure i la vaig escridassar de mala manera.
¿La Miranda? em va dir un dia la Quima. No magrada. No es fiï de la gent que està desperta a lhora de dormir. El que voldria la Miranda... però em sembla que el senyoret només té ulls per una cosa... Pot estar ben descansada la senyoreta Rosamaria.
Hi ha homes que els agraden les persones que vénen de lluny, i poder pensar en arbres i en plomes de colors; els ve més de gust... li vaig dir. I la Quima em va dir que era boig de tancar i que em retiraria la paraula. No tan boig. La Miranda, fent el distret, posava paranys.
Vaig trigar molt a saber coses de la senyoreta Eulàlia, la que ja sabia de patinar pel mar. Era blanca de pell i negra de cabell i tenia un aire recollit. No era com la senyoreta, que escampava una mena de cosa com si fos el bon temps. Una temporada vaig pensar que en Feliu, el pintor, estava mig enamorat de la senyoreta Eulàlia, però tenia altres maldecaps amb la pintura i un dia que li vaig fer broma em va dir que les senyores amb miraments no li deien res; que a les senyores valia més que les divertís un altre i que en comptes dun ram de roses sestimava més un ram de... I va senyalar unes flors. «Didaleres», vaig dir, «flor senzilla». I ell va dir: «Segons quines senyores, si no vigilava, sem menjarien de viu en viu i shauria acabat el pintor abans de començar».
No sé si tenia raó i ell tampoc no ho devia saber, però rèiem. La Quima, de tant en tant, em preguntava què feia la Miranda a les nits.
No res. Volta... Mentre no em faci malbé les plantes, que faci el que vulgui.
Una nit de molta lluna es va banyar. Sense la lluna no lhauria coneguda. Es va ficar a laigua corrent, com si es fiqués en un mar de tinta. I quan va sortir de laigua brillava com una oliva. Es va estirar a la sorra i shi va estar tanta estona que em vaig pensar que shavia adormit. I laigua apa, apa, apa, ara vinc, ara men vaig... Vaig escarnir el cant de la granota, i la Miranda, res. Quieta com morta. A lúltim em vaig cansar de cantar. Men vaig anar a dormir i quan començava a agafar el son: rau... rau... rau... Al peu de la meva finestra. Lhauria matada. Però vaig fer ladormit i sempre més li vaig tenir mania.
Un dia la senyoreta va venir a veure el jardí i li vaig ensenyar els planters. «¿Veu tot això tan menut?», li vaig dir. «Seran flors, i quan vostès se naniran ja hauran florit i no quedarà res: només granets.» La vaig deixar una mica parada perquè es veu que mai ningú no li havia explicat tan clar el que passava amb les petites plantes que es fan duna llavor. Me la vaig mirar bé, i era maca. Tenia una cosa que jo, com que sóc jardiner, no sé si sabré explicar; no sé explicar, sobretot, coses de delicadesa... I encara que un jardiner sigui una persona una mica diferent de les altres, i això ens ve de tractar amb flors, també tractem amb la terra. Una cosa es pot dir que fa la balança amb laltra. Però amb ella, vull dir amb la senyoreta, era com si només tractessis amb les flors. Em faig embolics, em sembla. Però la senyoreta magradava molt... per mirar-la, només. A vegades li hauria dit: «Segui, que la miraré». No vaig gosar mai, és clar. Però li ho hauria dit si no mhagués pensat que, a més a més de creure que havia perdut lenteniment, potser mhauria despatxat.
¿Fa temps que viu aquí, vostè? em va preguntar en Feliu un dia que jo el mirava com pintava.
¿Al poble?
No. A la casa.
De després de fer el soldat. En aquest jardí hi ha arbres que els he plantat jo; i no pas els més joves. He conegut dos propietaris: la senyora Pepa, que era una senyora amb un geni com un dimoni i vella com lanar a peu, i el senyor Rovira, que era un tros de pa i que mai no es ficava en res. Però els propietaris dara em deixen millorar el jardí, sobretot amb flors de temporada, perquè des del primer dia em van dir que no estalviés.
¿Li agrada el que pinto?
Què vol que li digui... Per més que facin, a mi, el mar, magrada al natural.
I un dia em va dir que massegués, que preparava color i que volia que li digués què em semblava, perquè a ell els ulls li feien pampallugues, i em va fer fregir perquè no acabava mai amb el pinzellet. Va estar molt content quan li vaig dir que el color sassemblava molt al color de laigua, sense que fos tan lleuger... I quan li vaig dir que tenia feina, em va dir que no me nanés encara i per fer-li el compliment mhi vaig quedar una estoneta.
La Miranda feia moltes manyagueries per conquistar-lo. Li deia que lhavia de pintar davant dels rododendrons. Ell mhavia dit que em pintaria a mi sense demanar-li-ho. I la Miranda se li posava al davant i li feia cares i posats i li preguntava com li agradava més, fins que un dia ell va dir que no tenia temps de pintar-la, però que li faria el dibuix. La va tenir més duna hora plantada dreta i a cada moment la renyava perquè li deia que shavia bellugat. La noia semblava de fusta, i amb prou feines si gosava respirar. Quan li va ensenyar el dibuix acabat, va fugir rabiosa perquè en Feliu havia dibuixat un gripau.
La senyoreta Maragda deia que, si ella fos de la senyoreta, despatxaria la Miranda punta en blanc. Que era maca i era un perill i que, per més que volgués, no li feia cap gràcia. Es veu que una vegada la senyoreta Rosamaria li va contestar que el perill li agradava i que ni faria res ni tenia por de res. El senyoret Francesc quan tenia la seva dona a la vora no veia altra cosa. «Sí», va dir un dia en Feliu, «ja se li veu que nestà, potser més del que jo em pensava al començar, quan allò de lEugeni». Aquell any van venir també uns amics francesos que tenien una nena. Vivien a la fonda den Bergadans, però tot el dia corrien per aquí. La nena patinava per laigua i la senyora de vegades es ficava a la cuina a fer algun plat especial. A mi em divertien tants anants i vinents, però mestropellaven una mica el jardí i un dia vaig haver de dir a la senyoreta que els digués, amb bones maneres, que si volien flors em demanessin que les collís, perquè les arrencaven i em feien malbé les plantes. La nena francesa es va enamorar den Feliu. Vaja, enamorar... vull dir que se li va enganxar com el vesc. Tot el dia li anava al davant i al darrera i va dir que volia aprendre de pintar i el senyor francès va demanar a en Feliu si volia ser professor de la seva filla durant lestiu i en Feliu va haver de dir que sí per no quedar malament amb els senyorets, però en el fons maleïa els ossos a la nena i al pare i a tota la cort celestial. I ja tenim la nena carregada amb cavallet i amb capsa, i el més bo de tot és que el pare shi ficava i donava consells al pobre Feliu que treia foc pels queixals. Em deia: De primer hauria daprendre a dibuixar, aquest àngel de Déu... Però el que volien, tant els pares com la nena, era veure colors. El dia que li ho vaig explicar, la Quima a penes si mescoltava; va ser el dia que em va fer adonar que la senyoreta només anava amb les seves amigues. Al dematí es banyaven i, després, anaven a pobles de per aquí a la vora i shi quedaven a dinar. Els senyors anaven, com si diguéssim, per una banda, i les senyores per laltra. I la Miranda va tornar a la càrrega, però amb el senyoret Francesc.
A lacabament de lestiu sem va presentar el senyoret i em va dir que donarien una gran festa abans de marxar i que tragués la panera que hi havia entre les dues magnolieres. Em vaig pensar que no lhavia entès. ¿Que què diu? vaig preguntar-li. Mho va tornar a dir i em va costar molt fer-me passar la sorpresa.
¿Ara que la tenim florida de lliris del Perú i de pensaments dHolanda?... ¿Que es pensa que una panera florida és com una cadira, ara cap aquí, ara cap allà?