Quanta, quanta guerra...

Quanta, quanta guerra...

1a edició: desembre de 1980

1a edició en aquesta col·lecció: setembre de 2019

Edició digital: març de 2021

Coves den Cimany, 2 - 08032 Barcelona

www.clubeditor.cat

El retrat de la primera guarda ens ha estat

amablement cedit per la Fundació Mercè Rodoreda.

Disseny dÁngel Uzkiano

Correcció de Xavier Valls

Producció de lebook: booqlab

Quaselvol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.

Mercè Rodoreda

Amb un postfaci

de Jaume Coll Mariné

CLUB EDITOR

BARCELONA

PRÒLEG

Quanta, quanta guerra... va néixer una tarda al vestíbul de lantic Publi Cinema on havia entrat a mirar les fotos de la pel·lícula que estaven passant: El manuscrit tr0bat a Saragossa del director polonès Has. Cada fotografia, cada paisatge, cada expressió en el rostre dels actors eren una pura meravella. Una de les pel·lícules més originals, més poètiques, més extraordinàriament fora del món que mai havia vist. Passeig de Gràcia amunt pensava si jo no podria fer una novel·la que arribés al grau de poesia i de misteri dEl manuscrit trobat a Saragossa. Havia de crear un personatge i llançar-lo a córrer món. ¿Un vagabund? No. Els vagabunds ja estan acostumats a anar pel món i el món no els sorprèn gaire. ¿Potser un soldat? Hauria de ser un noi encara amb la llet als llavis, que, com als poetes, tot el que veiés el deixés sorprès. Agafar-lo en ple desordre de la guerra perquè pogués fer el que volgués i anar on tingués ganes danar. Procurar-li aventures amb gent estranya. ¿Per què no una novel·la diguem-ne de guerra amb poca guerra? Shan escrit tantes novel·les sobre la guerra que una més no hauria afegit res a la col·lecció. I potser no hauria sabut fer-la. Repeteixo: ¿per què no una novel·la amb poca guerra però amb un fons continuat de guerra? Antonin Artaud comença el seu Heliogàbal així: Hi ha, al voltant del cadàver dHeliogàbal, el Déu solar, sacerdot del Sol vestit de porpra, vingut del Sol a lImperi Romà, mort sense tomba, degollat per la seva policia a les latrines del seu palau, una intensa circulació de sang i dexcrements. Al voltant de la gent de la meva època hi ha una intensa circulació de sang i de morts. Per culpa daquesta gran circulació de tragèdia, en les meves novel·les, potser alguna vegada involuntàriament, poc o molt, la guerra hi surt.

Al cap de dos o tres anys daquella tarda al Publi Cinema, tot llegint la cartellera despectacles, vaig veure que al cinema Ars feien El manuscrit trobat a Saragossa. Necessitava tornar-lo a veure. Me nhi vaig anar lendemà a primera hora de la tarda amb el cor palpitant. La taquilla encara estava tancada. A lentrada hi havia un senyor, no sé si lamo o el gerent de lArs. Vaig donar un cop dull a les fotos i vaig veure anunciada una pel·lícula francesa, insubstancial, que ja havia vist feia temps a París. Vaig sortir al carrer a mirar el gran cartell de damunt del portal. Res. Ni rastre del Manuscrit. Em vaig atrevir a preguntar al senyor de lentrada: ¿que no fan El manuscrit trobat a Saragossa? Avui hem canviat el programa. Ara, que no ha perdut gran cosa. ¿Oi que la pel·lícula es diu El manuscrit trobat a Saragossa? Doncs Saragossa no hi surt.

Vaig començar a escriure Quanta, quanta guerra... al cap dun any dhaver sortit al carrer Mirall trencat. Shavia de dir El soldat i les roses. Fa pocs mesos, endreçant papers, vaig trobar un petit esquema que no recordava. El protagonista es dirà Manuel. Descriure minuciosament la seva cara, totes les expressions de la seva cara. Cada gest. La manera de caminar, la manera de moure els braços, la manera dassenyalar amb un dit les petites coses que el corprenen. La manera de dormir, la manera de riure. Tot ell exacte com la seva mare i tot, en ell, exacte com la seva mare. A lacabament fer-li descriure la cara de totes les dones que haurà anat trobant pel camí i que lhauran atret. Les cares que només haurà vist un moment, les cares que lhauran fascinat, les cares que lhauran enamorat i que seran la de la seva mare. La dell. Un malson. Tindrà lobsessió de les roses. Al mig de cada rosa la cara de lúltima dona. I a la darrera pàgina, en el moment de morir perquè el matava dun esquitx de metralla, li donaré el benestar absolut per haver pogut veure tantes muntanyes, tants i tants camins, tantes i tantes argelagues i tantes romegueres. I, naturalment, Manuel havia de ser un soldat voltat de tanta guerra com es vulgui.

Quanta, quanta guerra... lhe escrita tres vegades de dalt a baix. Això sol ja fa unes quatre-centes pàgines. Si comptem que abans de passar-la en net cada pàgina ha estat escrita, almenys, tres o quatre vegades, ens trobem amb un nombre bastant considerable de pàgines; per això passo tants anys per acabar una novel·la. Com que des de sempre he tingut el cervell bastant ennuvolat, les idees no se macuden de pressa; vénen, generalment, tot fent camí. I el camí mai no és dret, fa tortes i tortes i està ple de brolla; per fer-lo transitable i ben desbrossat no paro descriure i danar llençant paper i més paper a la santa paperera. És lluny aquell temps en què em pensava que, per escriure una novel·la, bastava saber català i saber escriure a màquina.

També mhauria agradat fer una novel·la descrivint ben detalladament màquines de guerra com va fer Kafka amb la màquina infernal del seu conte La colònia penitenciària. Però mhauria estat tan difícil que no lhauria vista acabada ningú. Encallada per sempre.

Explicaré les fonts duns quants capítols. El somni que pertorba la vida del senyor de la casa vora el mar, ve de lluny. A finals de lhivern de lany 1971, vaig haver danar a Viena a fer companyia a un malalt molt greu. A mitjanit del primer dia dhaver arribat, sortia de lAllgemeine Krankenhaus der Stadt Wien-Universitäts Kliniken. No es veia ànima vivent. Anava pel carrer Garnison i no sé com va anar que tot duna vaig trobar-me davant de la Votivkirche que encara no sabia com es deia. Vaig tornar enrera cap al carrer Garnison i caminant caminant em vaig trobar a la plaça Roosevelt. Després va venir el carrer Lazaret. Sabia que havia danar avall i no parava danar amunt. La casa dels amics on mestatjava era a laltra banda de Viena, a la vora del Belvedere. Shavia aixecat el vent. Desorientada, em vaig trobar a dintre dun gran parc entre edificis molt grans. Palaus separats els uns dels altres que un excés de vegetació i les grans arbredes centenàries a penes em deixaven veure. El vent cada vegada era més fort. Les branques gemegaven. Un moment vaig tenir la sensació que no sortiria mai més dallà dintre, que no hi havia camí que menés en alguna banda. Estava al mig duna ciutat morta. No passava un cotxe, no passava un tramvia ni una persona, no es veia ni una mica de cel. I quan langoixa mofegava em vaig adonar que tot allò ja ho coneixia. Venia dun somni que havia tingut feia anys. Un somni que venia de qui sap quines profunditats de la meva consciència. En el somni hi havia una ciutat poc coneguda, un parc sense sortida, palaus desconeguts, i, dintre meu, les mateixes ganes de xisclar. El somni lhavia tingut a París, podia recordar-ho, la nit de la primera tarda que havia anat a passejar pel jardí del Luxemburg. Aquells palaus de Viena, la Rathaus, la Universitat, el Parlament i els Museus, no meren estranys. És coneguda aquesta sensació de trobar-te en alguna banda on ja havies estat anteriorment. Em vaig asseure en un graó del Museu dHistòria Natural, morta de fred i de cansament, fins que es va fer de dia. El somni del senyor de la casa vora el mar té les arrels en aquella meva nit de Viena.

Potser he escrit el capítol de lermità perquè sempre mha interessat la psicologia dels sants, tot i que no mhe dedicat gaire a aprofundir-la. El sant, en el seu renunciament, tant com dirigir la seva passió, tota la força de la seva ànima, cap a Déu, busca desesperadament sense saber-ho la seva unitat, el seu equilibri total, les seves constel·lacions interiors. El reialme de Déu que de sempre porta a dintre.

La defensa de Caín pel pescador en el capítol Després ve del poema de Baudelaire Caïn et Abel. I daltres lectures que ara no recordo. I de la meva curiositat pel personatge.

El meu avi, Pere Gurguí i Fontanills, mexplicava vides de sants que treia de la Llegenda Daurada. També mexplicava contes: el del pastor amb ales. En un país de la fi del món, en una vall desconeguda, hi havia un pastor que pasturava el seu ramat. A la nit, mentre dormia, a ell i a totes les seves ovelles els sortien ales. Ales petites. I ell i ovelles es posaven a volar per damunt de la vall fins a la matinada. El meu avi anava a missa cada diumenge. Fins que va començar a endur-sem a mi. De vegades anàvem a la Bonanova, de vegades als Josepets. A la Bonanova hi anàvem pel carrer de Sant Gervasi. Als Josepets pel carrer de Pàdua o pel carrer de Septimània. De tornada comprava els dolços a la pastisseria que hi havia a la plaça dels Josepets. Jo, a missa, mhi avorria sobiranament. Aixecat. Agenollat. Senyat. Abaixa els ulls. Un dia em vaig atrevir a estirar el meu avi per la màniga, es va decantar cap a mi i vaig dir-li baixet: mavorreixo. El mavorreixo es va convertir en una mena de cançó. Fins que un dia en arribar a casa sem va asseure a la falda i va sortir làngel de la missa. Era molt alt, amb el cap tocava el sostre, les puntes de les ales tocaven les parets. No sel podia veure gaire bé perquè era tot just una ombra amb una mica de llum al voltant. De la cara només se li veien els ulls: daurats. És un misteri com pinta el terra de lesglésia de color blau i de color carmesí. Com si els daus amb què la va enrajolant es fessin sols per la gràcia de Déu. Després dhaver-me fet creure en làngel de la missa, quan hi anavèm, ja no mavorria tant. De petita vivia meravellada.

Durant molts anys, sempre que de Ginebra baixava a Barcelona, no deixava mai danar a saludar els amics Carles Riba i Clementina Arderiu. En una daquestes visites en Riba em va preguntar si em seria gaire difícil de procurar-li les obres completes de Teilhard de Chardin. La meva pròxima anada a Barcelona va ser per portar a Riba el que mhavia demanat. I jo també vaig regalar-me Teilhard de Chardin així que vaig tornar a Ginebra. A lacabament daquest llibre hi ha la influència de la missa damunt del món de Teilhard de Chardin. Dun fragment: El sol acaba dil·luminar, allà baix, la franja extrema de lorient. Una vegada més, sota lestesa movent de la fosca, la superfície de la terra es desvetlla, tremola i recomença la seva paorosa tasca. Jo posaré damunt de la meva patena, ¡o Déu meu!, la collita esperada del meu esforç. Abocaré dintre del meu calze la saba de tots els fruits que avui seran esgrunats. El meu calze i la meva patena són les pregoneses duna ànima llargament oberta a totes les forces que dintre dun instant selevaran de tots els punts del món devers lEsperit. Aquesta multitud, la immensitat de la qual esgarrifa, aquest oceà humà del qual les lentes i monòtones oscil·lacions porten la torbació al cor dels creients... Jo començo una frase al final de Quanta, quanta guerra... així: Des de dalt daquesta muntanya amb cresta de núvols i amb fonaments de boira... etc.

Adrià Guinart, el protagonista de Quanta, quanta guerra..., és lantiheroi. Mha sortit així. Potser perquè no crec gaire en els herois; és a dir, encara que sempre en un lloc o altre hi hagi algun acte dheroisme, penso que lheroi, o bé és un home pres de pànic que reacciona per salvar-se dun perill, o bé és un pobre home que necessita realitzar-se, compensar la seva mediocritat. Els herois antics havien estat criatures no volgudes i abandonades per evitar que sacomplissin els desastres que els déus els havien predit. Homes amb un destí tràgic empaitats i devorats pels remordiments; les fúries, amb les cabelleres entremesclades amb serps, amb una torxa en una mà i un punyal en laltra. Sartre convertí els remordiments en mosques. Lhome davui no és heroic. Li basta sentir-se poderós perquè ignora que depèn en el seu conscient de la cooperació de linconscient, el qual pot arrabassar-li súbitament la frase que es disposava a pronunciar (C. G. Jung).

Al meu Adrià limpulsa a anar-sen de casa la seva aspiració de llibertat. Daquesta llibertat tan cantada la sola paraula memociona que només mena a un canvi de presó. Potser el desig de llibertat en lhome és, més aviat, una necessitat de justícia.

Hauria de parlar del sol però he denllestir aquest pròleg de pressa i no sé escriure amb presses. Hauria de parlar de la importància del sol de debò i del sol de la meva novel·la. Hauria de fullejar vells llibres que mexpliquessin alguna cosa sobre els pobles adoradors del sol. El Sol Déu, ja que tot lUnivers és Déu. Les custòdies daten del segle XV. A partir del segle XVI sels donà el nom de Sols. Són un cercle dor o de plata voltat de raigs amb el Sant Sagrament al mig de la rodona. Sense el sol no existiríem. El sol serveix per alguna cosa més que per daurar les platges i els balcons.

Bé, he fet aquest pròleg per tal de situar una mica el lector. He posat algunes cartes enlaire. No totes. En El manuscrit trobat a Saragossa, Saragossa no hi sortia. En Quanta, quanta guerra..., de batalla, allò que sen diu una batalla, no nhi ha cap.

Encara que no vingui a tomb voldria retre homenatge a tres grans figures que mhan ajudat en la meva feina. Són Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra i Josep Carner. Homes de gran categoria, de molta classe, que van picar pedra a la pedrera de lidioma i van descobrir-hi vetes dor. Per aquesta herència els vull significar tot el meu respecte i tot el meu agraïment.

El sueño de la razón engendra monstruos.

GOYA

What makes me take this trip to Africa? There is no explanation.

SAUL BELLOW

A great ravel of flights from nothing to nothing.

D. H. LAWRENCE

PRIMERA PART

I
A mitjanit

Vaig néixer a mitjanit, a la tardor, amb una taca al front no pas més grossa que una llentia. Quan feia enfadar la meva mare, deia, mig girada desquena, sembles un Caín. En Josep tenia una cicatriu a la cuixa esquerra, a la part de dintre, en forma de peix, que feia riure. En Rossend, el fill del drapaire que ens deixava lase i el carretó per anar a dur clavells al mercat, tenia la punta del nas vermella i feia riure. En Ramon, el fill del carnisser, tenia les orelles punxegudes i feia riure. Jo, no feia riure gens. Si alguna vegada feien pinya contra mi i matacaven perquè no volia seguir-los en els seus jocs, els obligava a recular cridant que el dimoni era el meu oncle, que per poder-me conèixer de seguida, encara que estigués barrejat amb altres nois, mhavia marcat el front abans de néixer. Era ros com un fil dor. A tres anys, com que la meva mare no mhavia fet tallar mai els cabells que em queien atirabuixonats a banda i banda del coll, tothom em prenia per una nena. El dia que la meva mare em va dur a veure el pare Sebastià per fer-me entrar al col·legi, el pare Sebastià, tot mirant-me amb pena, va dir: aquí no prenem nenes. La meva mare es va desfer en explicacions, que li dolia de tallar-me els cabells, tan preciosos, que encara era massa petit i que pelat tindria fred i mentre ella sexplicava, jo, que ja sabia escriure el meu nom, em vaig acostar a la pissarra, vaig agafar el guix i amb blanc damunt de negre vaig escriure en lletres grosses i tortes: Adrià Guinart. El pare Sebastià sen va adonar de seguida i amb les mans juntes va dir ¡quin arcàngel!

Quanta, quanta guerra... - Merce Rodoreda