Anna Jolonch i Anglada
EXCLUSIÓ SOCIAL
Dels marges al cor de la societat
Editorial Barcino SA
Barcelona
Col·lecció Observatori dels Valors
Coordinació Càtedra LideratgeS i Governança Democràtica
(ESADE)
Titular de la Càtedra Jordi Pujol
Directors de la col·lecció
Natàlia Cantó
Àngel Castiñeira
Equip dinvestigadors dels núm. 5-8
Anna Jolonch
Carlos Obeso
Ferran Sáez
Lluís Sáez
1a edició: maig de 2008
© ESADE
© Fundació Lluís Carulla
© Daquesta edició: Editorial Barcino SA Acàcies 15, 08027 Barcelona
Fundació Lluís Carulla
Carrer Aribau 185
08021 Barcelona
www.fundaciolluiscarulla.cat
info@fundaciolluiscarulla.cat
Amb la col·laboració de Joaquim Roglan
Producció editorial Jordi Quer
Correcció lingüística Esmena Correccions
Disseny Jordi Casas
Maquetació Vània Rosell
Impressió Grup 3
Dipòsit legal: B.
Advertiment legal: són rigorosament prohibides, sense lautorització dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic.
Introducció
lexclusió no és un valor. Amb aquesta afirmació la Natàlia Cantó i lÀngel Castiñeira em proposaven de fer aquest treball, amb el convenciment que lexclusió és un tema cabdal que no pot deixar de ser abordat des de lObservatori dels Valors. El més difícil ha estat trobar la manera daproximar-se a la realitat de lexclusió social a Catalunya sense deixar daproximar-se als valors dels catalans. La tensió és permanent: com es poden unir dos reptes tan dispars? La mirada ha estat el desllorigador, el pont dunió, la frontera que uneix valors i exclusió.
Observar quina és la nostra mirada, preguntar-nos quines són les ulleres amb les quals mirem el món: quin és el prisma de la pobresa? Quin és el prisma de lexclusió? Mirar i deixar-se mirar amb lobjectiu de deixar-se interpel·lar: què ens revela lexclusió del nostre món? Quins valors entren en joc? Quina comprensió tenim del fet de viure junts? Mirar i comprendre per transformar una realitat que reclama els valors del compromís i la solidaritat.
El primer capítol és una introducció per fixar, des del primer moment, la mirada en el cor de la problemàtica de lexclusió. Apareixen les mirades segrestades de persones que viuen en loblit i labandó, relegades als marges. Aquest cop, les mirades dels pobres són al davant, en les primeres pàgines, i ocupen el primer lloc. Aquestes mirades són el far, el punt de mira, lòptica des de la qual parteix aquest treball. Les seves vides són el sentit que lliga i relliga les pàgines daquest llibre.
En el segon capítol, observem la realitat catalana des del prisma de la pobresa. Es tracta duna realitat que demana tenir els ulls oberts, deixar-se interpel·lar i deixar-se perseguir per les preguntes. Saborden algunes de les més freqüents: qui són els pobres? Quants pobres hi ha a Catalunya? Són preguntes que es ressegueixen i es transformen al llarg del capítol. Nemergeixen de noves, més pertinents a lhora de desemmascarar, des duna perspectiva comprensiva, algunes de les contradiccions i les ambigüitats inherents a la noció de pobresa. A partir de les dades i els informes oficials es revelen els negatius de les fotografies de la pobresa a Catalunya: què hi ha de desenfocat? Qui queda als marges de la foto? Per acabar el capítol, passarem de la lluita contra les desigualtats al repte de la igualtat doportunitats. Valors com la llibertat, lautonomia, la dignitat de la persona i la interdependència dels uns respecte dels altres són al cor de la qüestió.
En el tercer capítol, ens preguntem pels valors subjacents a aquest prisma i per laproximació que es fa des de la noció dexclusió. Les pinzellades i les referències a un temps passat als anys setanta i vuitanta, els de la marginació i la nova pobresa serveixen per comprendre que hi ha lògiques del passat que segueixen vives. Malgrat la novetat i les transformacions del context precarietat, manca dafiliació, vulnerabilitat, inseguretat social, fragilitat dels vincles, som hereus duna determinada comprensió i una determinada visió de les coses, més lenta i difícil de transformar. Quina mirada preval des del prisma de lexclusió? La inclusió apareix com laltra cara de lexclusió. Per què els observatoris de pobresa ara són observatoris dinclusió? En què respon el canvi de terminologia al canvi de context? Lobjectiu daquest capítol és també posar de manifest que hi ha una interacció entre la visió que tenim i les respostes que sestan donant.
En el quart capítol, hi ha un desplaçament, un canvi de lloc, un gir en la mirada que va dels marges al cor de la societat. Les preguntes també canvien: què és allò que es fa invisible en lexclusió? Quina relació estableix la societat amb els exclosos? Com interroga lexclusió els qui representen el centre? Pobresa, exclusió, segregació, integració, inserció, inclusió, lligam social, fractura, cohesió són, totes elles, paraules clau de lanàlisi i el discurs polític i mediàtic actuals. Són nocions que configuren un univers on hi ha els qui són dins i els qui són fora de la mateixa societat, la perifèria i el centre. Es dibuixa, amb la pèrdua dunitat de la vida social, un nou escenari per als valors del treball, el compromís, la família i la vida col·lectiva. La pèrdua dunitat fa que en lanàlisi del que està passant hi hagi també un esclat de noves necessitats i nous problemes que cal resoldre. Estem deixant de ser una societat de subjectes interdependents per passar a ser una societat dindividus aïllats? Només el lligam social assegura la continuïtat de les generacions, la transmissió, lafiliació i la solidaritat. Quin sentit té el lligam social en una societat que predica els valors de la competitivitat, lesforç, el mèrit i lèxit individuals?
Els dos darrers capítols són a tall de proposta. Les conclusions apunten al repte de viure tots junts: el repte de la solidaritat. El gran potencial del compromís amb la realitat és el compromís amb lànim, la lluita per la vida, la grandesa destar amatent a la novetat i lhumanisme de pedra picada que això comporta. El repte del futur és en la mirada que projectem envers les persones i la societat mateixa. Més enllà de seguir insistint en el dubte permanent sobre el moment històric que vivim, el que cal és reinventar el sentit de viure junts, repensar la solidaritat per refer els lligams des de lànima, és a dir, des de les entranyes de la societat.
I. El valor de la mirada
Quines són les primeres imatges que ens vénen al cap quan parlem de pobresa? Si ho preguntem a un català o una catalana del carrer, probablement el primer que li vindrà al cap són imatges de països del sud, imatges brutals i crues que sens han fet quotidianes. Imatges que són vides i històries reals de pobles sencers relegats als marges. Parlem de pobresa per referir-nos a la realitat dun Tercer Món i a les catàstrofes i les emergències que ens arriben a través dels mitjans de comunicació. La globalització ha creat noves oportunitats sense precedents per a alguns, però daltres shan quedat enrere, o al costat, és a dir, al marge. En tot cas, en un espai altre. Hi ha una vulnerabilitat que moltes vegades sidentifica o sexpressa amb el fet de ser arraconats, expulsats per una força major de caràcter estructural. Alguns parlaran dels nàufrags de la història, de les víctimes del progrés econòmic. Però la complexa i moderna maquinària que genera tanta pobresa no té un rostre. No hi ha noms concrets a qui es puguin exigir responsabilitats. Sempre és impersonal, difícilment imputable a una voluntat o a una decisió presa en un moment concret i per algú clarament identificable, tot i que les seves conseqüències sí que tenen rostre humà.
A Barcelona, és la cara duna dona que dorm al carrer i no sap què menjarà demà. Caminarà tot el dia sense rumb, sentint que és molt lluny de casa, fins a esgotar les seves forces. Els peus li acabaran sagnant i, amb el temps, mentre es guareixen les seves ferides, savindrà a explicar el seu testimoniatge. Quan ja fa estona que estem parlant, la Júlia,[1] una romanesa que va haver de deixar enrere terra, amics i família per cercar un futur millor, em llança un repte: Si se fija en mi cara, verá que yo he sufrido demasiado. Sólo en la cara ve cómo estoy, yo he sufrido demasiado y sólo tengo 47 años; no es fácil.
Certament, jo hauria dit que tenia molts més anys. En confessar-me ledat que té, probablement sadona de la meva sorpresa. La Júlia demana una mirada que es pugui fixar en ella, una mirada que miri cadascuna de les arrugues i el rastre que han deixat en el seu rostre la vida al carrer i el sofriment. Em demana que, en mirar-la, la vegi; que, en mirar-la, pugui acollir els patiments, el dolor i les esperances de la seva persona.
Ara fa tres anys que vaig conèixer la Júlia. Les seves paraules macompanyen, com també macompanyen les de la Reyes, el Manolo, el Josep, el Francisco, lAlberto, la Fathia, la Mercè, el Rachid, la Susana... El que els mou a parlar és el desig de ser escoltats, de poder dir-se. Volen dir-se en el relat per donar a conèixer als altres una realitat que és la seva, amb la consciència que la seva història singular parla de moltes altres vides singulars. Són vides que en algun moment shan sentit sobreres, i que ara savenen a dir el que hi ha de buidor, de pobresa, dabsurditat, de desamor, dinjustícia, de desarrelament i també desperances en la seva història, una història que sentrelliga amb moltes altres i que ens revela alguna cosa del que hi ha en el món. La seva ha estat en algun moment una de tantes mirades segrestades, una de tantes veus ignorades.
Duna manera especial, aquell dia la Júlia tenia la força del testimoni. La seva paraula em va interpel·lar i em va revelar a la impensada el secret que em ressona i em retorna a lhora de començar a escriure aquestes pàgines: Nadie te pregunta. Puedes morirte en la calle y nadie te pregunta ¿quién eres?, y tampoco entiendes y nadie te dice ni hola. Estoy enfrente de la catedral cada noche hasta las cuatro o las cinco de la mañana. Allí hay gente, y la policía. Te sientes más protegida, pero nadie pregunta: ¿por qué estás aquí? O ¿qué ocurre contigo? No, nada, nada, y te sientes como transparente.
Només cal mantenir els ulls una mica oberts: tots sabem que en una ciutat gran com Barcelona no hi ha un perfil, un prototipus de la persona que dorm al carrer. Fa uns quants anys potser sí que podíem respondre i dir quin era el perfil del sense llar. Ara no. Perquè hi ha homes joves, vells, dones grans i de mitjana edat, nascuts aquí, vinguts daltres terres, nhi ha que tenen fills i nhi ha que no han tingut mai família, hi ha vídues, separats, abandonats. Són els qui sempre han fet tota mena de feinetes i les continuen fent, els qui un dia van tenir un negoci propi que es va ensorrar, els qui han treballat sense tenir cap contracte, els qui segueixen buscant feina. Perquè el carrer és lúltim esglaó dun recorregut vital fet de ruptures i fracassos. Dormir al carrer és no tenir un lloc, una casa, un espai propi, teu, que et dóna el caliu i el repòs necessaris. Viure al carrer és emmalaltir, fer-se vell aviat. Perquè tots necessitem una casa on puguem sentir-nos acollits i recollits. Els sense llar són els sense lloc, tant com els sense agenda. No poden recórrer a ningú. La Júlia mexplicava el sentiment de caminar perduda, de no tenir ningú amb qui poder parlar, ni cap mirada on poder reposar la fatiga.
[1] Lentrevista va ser publicada en linforme Un futur per a tothom. La dignitat en el treball. Barcelona: Càritas Diocesana de Barcelona, 2004 (www.caritasbcn.org).
mirades segrestades
No hi ha un sol perfil, com no hi ha un únic procés o un únic itinerari per dibuixar la diversitat dels mecanismes, dels processos que porten a no tenir un lloc. La vida al carrer és a lextrem duna espiral feta de ruptures i pèrdues. Shan trencat els lligams que els unien a una família, una gent, uns amics, una feina, un barri, una llar... Les causes daixò poden ser molt diverses. No té gaire sentit buscar explicacions de fora estant, que uniformitzen experiències singulars. La Júlia i potser mai no ho hauríem dit sense escoltar-la va haver de marxar fugint del seu marit. En la seva història personal, la pobresa econòmica, la soledat, laïllament i el carrer formen part dun llarg procés dalliberament i de la lluita duna dona per recuperar la seva dignitat. Ara pot parlar i dir per on ha passat. Perquè se sent molt més forta; ja no experimenta aquell dolor punyent dels moments més difícils. Pensa el present com una nova vida: Es como si hubiera vuelto a nacer. Pot mirar i pensar el futur. I, com ella, entenem bé què volen dir la Susana o el Josep quan utilitzen la imatge dhaver sortit del pou negre: trobar la sortida, sortir-ne. Sortir-sen vol dir refer relacions, establir nous lligams, que porten noves il·lusions. Són vides trencades (Jolonch, 2007) que es refan des del moment en què es pot tenir un lloc, un espai propi on sentir-se acollit, on poder ser acceptat i reconegut per algú. Perquè el rebuig, el menyspreu i el maltractament és el que han viscut els qui dormen o han dormit al carrer. Es tracta dun sentiment profund de rebuig, dexpulsió, de ser fora perquè no els volen, perquè no hi ha ningú a qui puguin recórrer; un sentiment de desengany que els fa més fràgils i vulnerables, que els va tancant en ells mateixos. Perquè laltre fa néixer la desconfiança, el perill, lamenaça.
Els sense llar són la cara més dolorosa i extrema del que avui sanomena lexclusió social per representar el que hi ha de pobresa, de vulnerabilitat i de manca dafiliació en el nostre món. Lexclusió és abans que res la vivència daquells que se senten relegats a viure als marges: no ser, no comptar, no existir com a subjecte social. Ja ho he dit: ser un sense agenda. És una expressió que mha suggerit el comentari duna religiosa voluntària que treballa al Raval amb dones que exerceixen la prostitució: Només que puguin tenir el teu número de telèfon, algú a qui trucar, ja és un pas enorme, els dóna la seguretat de comptar per a algú. És una experiència revelada també per la Carmen,[2] mare jove boliviana que no té ningú i es troba sola, malalta, amb el seu nadó a lhospital, i em diu que la trucada o la visita del voluntari de Càritas ho eren tot per a mi. Moltes vegades el primer pas fora del pou és tenir un número de telèfon, algú a qui hom pugui trucar per sentir-se vinculat, per començar de nou a ser algú per a algú. Aquesta és una de les finalitats de lacció social: recrear un espai de trobada, dacollida i dacompanyament on es fa possible lintercanvi i la reciprocitat entre persones reals i en temps real: La persona concreta que està al carrer necessita, amb urgència i de forma simultània: proximitat, en forma de paraula i de relació, que humanitza; i solidaritat, expressada en el suport econòmic, que dignifica. Com veiem, els factors que intervenen en la situació dels sense llar ens remeten a la proximitat i a la solidaritat (Busquets, 2007).
Els sense llar són els qui no compten, els qui no es veuen, els transparents, els invisibles. És així com ho ha expressat la Júlia: ningú no et pregunta, ningú no et diu res. Estàs sol, envoltat de molta gent, sentint que no vals res per a ningú. Et sents ignorat, invalidat, prescindible, innecessari. Donar-los la paraula és una forma de retornar-los allò que els ha estat pres. En el seu relat, la Júlia es reapropia de la paraula, que és una manera de reapropiar-se de lexistència, de lésser, de la seva història. Ella és la protagonista principal del seu relat.