Francesc Torralba
RELIGIONS, ESPIRITUALITAT I VALORS
EDITORIAL BARCINO, S.A.
Barcelona
La col·lecció Observatori dels Valors és una iniciativa de la Fundació Lluís Carulla i la Càtedra LideratgeS i Governança Democràtica dESADE
1a edició digital: octubre de 2013
© Del text: Francesc Torralba
© Daquesta edició:
Editorial Barcino SA
Acàcies núm.15
08027 Barcelona
www.editorialbarcino.cat
Coordinació editorial
Jordi Quer
Correcció doriginals
Laia Noguera
Correcció de proves
Maria Carbó
Conversió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.
Roger de Llúria, 24
08812 Sant Pere de Ribes
Advertiment legal: són rigorosament prohibides, sense lautorització dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic.
Pròleg
Lobjectiu daquest llibre és explorar la relació entre els valors i lunivers de les religions i de lespiritualitat. Partim de la tesi que les tradicions espirituals i religioses de la humanitat han estat i segueixen sent fonts de valors, però volem explorar quin tipus de valors sen desprenen i com sengalzen en les societats postmodernes i secularitzades.
Seria un error considerar que lúnica font generadora de valors en la nostra societat són les tradicions religioses, però també seria inadequat oblidar que durant una gran part de la història de la humanitat les religions han configurat, per bé o per mal, el sistema de valors del ciutadà, la piràmide axiològica que regeix la societat.
La seva influència ha estat decisiva en la configuració de criteris, de judicis i de valors i en la confecció de convencions i de pautes socials. Linflux determinant de les tradicions religioses es pot resseguir no tan sols en les manifestacions culturals, artístiques i filosòfiques, sinó també en lordre pràctic de la vida, en els costums, en els hàbits socials i en les formes de vida més íntimes.
En les anomenades societats premodernes, la concepció de la persona i de la història, la visió del sentit i de què és valuós depenia essencialment de la font religiosa i al seu voltant es construïa la imatge del món.
Els valors individuals depenien en gran manera dels religiosos. Les tradicions religioses no només tenien un influx en lordre pràctic, sinó també en el de les concepcions del món. Nemanava una visió del món que era transmesa de manera tàcita i oral, de generació en generació. El món tenia un ordre, un origen i un final, una meta i un camí per arribar-hi. La història individual formava part de la gran història de la humanitat i no sen podia deslligar.
En aquell univers moral shi podien identificar un conjunt de virtuts que, si es conreaven, enlairaven lhome cap a Déu; però, a la vegada, shi podien identificar un reguitzell de vicis o de pecats capitals que, quan shi incorria, conduïen a la perdició. Els deures se sostenien en un ordre del món, en una escatologia en la qual es distingien itineraris diferents, segons si sacomplien o es transgredien les normes.
Cada acció tenia el seu correlat; cada conquesta moral, la seva recompensa; també cada vici o cada pecat tenia la seva punició. El ciutadà sabia a què atenir-se, coneixia el lloc que ocupava en el cosmos (per dir-ho amb paraules de Max Scheler) i també la tasca que havia de realitzar en el decurs de la seva vida. El món tenia un ordre sagrat i la història tenia una seqüència lògica. En aquell univers premodern, el ciutadà participava en una concepció del món que transcendia la seva vida mortal, que incloïa un judici de Déu i, per tant, un examen final dels seus comportaments, de les seves accions i omissions i dels seus pensaments. Havia de retre comptes del seu itinerari vital.
Amb ladveniment de la modernitat, lemancipació de la racionalitat respecte de la fe, lemergència duna imatge del món de caràcter científic i mecanicista i el reconeixement de drets de la ciutadania, les tradicions religioses experimenten una gran tensió a lhora de fer-se presents en aquest món i també una gran crisi dadaptació, però els seus valors i criteris segueixen sent presents en la vida dels pobles i de les comunitats, inspirant pràctiques i conductes.
Fins i tot a les societats més secularitzades dEuropa, aquesta presència segueix sent efectiva, encara que la seva influència és més invisible. Subsisteix en latmosfera espiritual del nostre temps, per emprar una bella expressió de Karl Jaspers, en una sèrie de valors i de criteris que ens ha donat la tradició. Fins i tot els ciutadans que no sadhereixen formalment a cap tradició religiosa en concret ni es consideren creients en el sentit genuí del terme, es reconeixen hereus culturals duns valors dorigen religiós que formen part de la cultura pròpia, de la identitat axiològica col·lectiva.
La relació entre valors i tradicions religioses presenta una gran complexitat. La qüestió religiosa suscita tota mena de debats intel·lectuals i, a voltes, fins i tot confrontacions dordre intel·lectual i emocional de molt difícil conciliació. La nostra intenció, en aquest text, no rau a precisar la naturalesa de la religió ni a articular una filosofia de la religió; tampoc no pretenem explorar si el referent de les religions és real o fictici, ni explorar la necessitat antropològica de religió (Duch, 1997). Tot aquest ordre de qüestions no forma part de la temàtica daquest llibre.
Ens proposem explorar els valors que deriven de les tradicions religioses, entenent que les religions, com a realitats històriques que són, són entitats plenes dambigüitat, de tal manera que en el seu si ha crescut allò més excels, però també més bàrbar.
Més enllà de la diversitat inherent a les tradicions religioses, més enllà de la seva pluralitat de rituals, de cultes, de dogmàtiques i de vicissituds històriques, ens proposem copsar aquells valors nuclears i genuïnament humans que proposen els textos fonamentals de les citades tradicions. Amb tot, sempre és necessari distingir els textos fundacionals de les dinàmiques històriques de les institucions, o dit duna altra manera: els valors proposats en els relats originaris i els valors practicats pels seguidors de les religions al llarg de la història.
En aquesta temàtica, sempre és bo distingir entre els valors proposats i els valors assumits. En aquest llibre ens interessa reflexionar sobre els valors proposats per les grans tradicions religioses, admetent que entre la proposta i lassumpció històrica dels valors pot haver-hi un abisme. A nosaltres no ens correspon identificar la magnitud daquesta distància, sinó els valors que proposen les fonts religioses.
Un dels termes que va elaborar Raimon Panikkar al llarg de la seva dilatada i fecunda obra filosòfica és el disomorfisme cultural o religiós. Segons aquest autor, en les grans tradicions religioses hi subsisteixen intuïcions comunes, conceptes que revelen la mateixa idea, encara que expressats amb una terminologia i una simbologia distintes, pròpies de cada cultura, de cada territori i de cada moment històric.
Aquestes intuïcions transversals, aquests valors comuns, aquestes nocions germanes són les que el filòsof de Tavertet anomena conceptes isomòrfics o homeomorfs. No volem ni podem ser exhaustius en aquest punt, però desitgem, com a mínim, identificar a grans trets aquests valors compartits i explorar a posteriori les condicions de possibilitat per a una aculturació daquests valors en les societats postmodernes.
Aquest segon aspecte també és particularment problemàtic. Segons molts especialistes, les tradicions religioses són portadores duns valors que difícilment poden ser permeables a lestructura i a la fisiologia de les societats postmodernes.
Aquests autors creuen que són valors residuals, gairebé marginals, que representen un món definitivament superat. Per emprar una imatge clara: és com intentar mesclar loli i laigua. A la fi, després de provar-ho reiteradament, loli sempre puja cap amunt, perquè és menys dens que laigua. Segons aquests autors, els valors religiosos entren en col·lisió frontal amb lethos de les societats postmodernes, secularitzades i accelerades.
Daltres, en canvi, consideren que aquests valors són especialment necessaris per a les societats postmodernes, que tenen la seva viabilitat i que, de fet, la mateixa societat els reclama de múltiples maneres, però que cal traduir-los a un llenguatge secular perquè siguin objecte de recepció per part de ciutadans que no sadhereixen a les tradicions religioses. El debat està servit.
No podem deixar de banda un gruix de pensadors, tant del segle xix com del xx i xxi, que consideren que les tradicions religioses són fonts de contravalors o dantivalors i que la seva presència en el món contribueix a la inhumanitat i a la barbàrie. Des del pensament ateu vuitcentista caracteritzat pels tres grans mestres de la sospita, Karl Marx, Friedrich Nietzsche i Sigmund Freud (Torralba, 2007), fins al nou ateisme de signe cientista que emergeix en lactual món anglosaxó i americà, hi ha un seguit dautors per als quals les tradicions religioses contribueixen a la barbàrie i a la deshumanització.
El títol que encapçala aquest llibre, daltra banda, inclou un altre mot en litigi: espiritualitat. No volem centrar lanàlisi únicament en la relació entre les tradicions religioses i els valors; també pretenem endinsar-nos en el complex món de lespiritualitat, que és més ampli i més vast que el de les tradicions religioses, però que no necessàriament les exclou.
En els dos últims decennis sha escrit abundantment sobre espiritualitat, no tan sols en la bibliografia darrel llatina, sinó també en el món anglosaxó i germànic. Segons els estudiosos, en el món contemporani hi ha una set despiritualitat, un desig despiritualitat que es tradueix de múltiples maneres i que reivindica una identitat pròpia al marge de les confessions religioses tradicionals.
Aquesta espiritualitat emergeix com un antídot al materialisme, al consumisme, a lindividualisme, a la tecnolatria, a la dispersió mental i emocional i a la radical crisi de sentit que hi ha en les nostres societats (allò que Viktor Frankl anomena buidor existencial).
El ciutadà reclama de moltes maneres diferents un nou mode de vida, una orientació diferent en lexistència, més saludable, més integrada a la naturalesa, fonamentada en la cultura de lésser. Lemergència dels anomenats valors postmaterialistes també és un símptoma daquesta espiritualitat emergent, ja que expressa un esgotament del model de vida centrat en la cultura del tenir, per expressar-ho amb la noció dErich Fromm (1988).
Actualment és difícil prendre posició enfront daquesta espiritualitat. No sabem si és purament reactiva o si té entitat per si mateixa. No sabem si és una forma residual de religió que cueja en el món postmodern fora dels paràmetres i dels setges institucionals o si ja indica una nova època de la humanitat. Significa la fi del procés de secularització? Representa un retorn disfressat a la imatge religiosa del món?
Fins i tot en el sector de lempresa i del governament de les organitzacions, tradicionalment aliè a lespiritualitat i a les religions, ha crescut linterès per lespiritualitat, entesa com una dimensió humana fonamental que tot ésser humà pot conrear dins o fora de les institucions religioses socialment i jurídicament reconegudes. El vincle entre la direcció de les organitzacions i el món de lespiritualitat és remarcable en el món bibliogràfic anglosaxó i nord-americà, la qual cosa prova linterès creixent sobre aquesta qüestió (Biberman & Tischler, 2008; Carrette & King, 2005; Epstein, 2002; Fernando, 2007; Lynn et al., 2009; Nandram & Borden, 2010; Schwartz, 2006; Wilber, 2001; Williamms, 2003; Zsolnai, 2011). Segons aquesta bibliografia, el conreu de lespiritualitat és essencial per governar correctament les organitzacions, per identificar-ne la visió i per comprendre les possibilitats i les limitacions dels recursos humans de què disposa.
Ens preguntem si aquesta espiritualitat emergent és un fenomen realment nou o si és una forma de religiositat que perviu al marge de les institucions religioses tradicionals. Ens preguntem si aquesta espiritualitat és portadora de valors o un exercici narcisista que té com a finalitat el benestar personal de tipus emocional i mental.
Segons alguns experts, aquesta espiritualitat emergent inclou una sèrie de valors que són especialment rellevants en lhora present: valors com ara la compassió, la benvolença universal, lecosensibilitat, la sobrietat o la donació lliure. Segons daltres, en canvi, és un substitut o lenitiu de les religions tradicionals, un mode despiritualitat que sallibera del setge institucional i de la gàbia dogmàtica, però que substantivament cerca els mateixos fins.
Els estudiosos daquest fenomen afirmen que hi ha una sèrie de valors que neixen del conreu daquesta espiritualitat, valors que tenen un aire de família amb les tradicions religioses, però que es deslliguen de lantiga cosmovisió i de la vella idea de Déu.
Indiquem, a continuació, la seqüència dels capítols i la lògica que estructura el llibre que el lector té a les mans.
Comencem amb unes precisions terminològiques (capítol 1), absolutament necessàries en un llibre daquesta naturalesa, perquè el lector identifiqui, des del principi, quin significat atorguem a certs mots. Posteriorment, explorem els valors i les pràctiques espirituals (capítol 2), tot posant de manifest que els valors, quan van acompanyats de determinades pràctiques espirituals, esdevenen més plenament conscients en la persona i això fa que tinguin més consistència i més fonament.
En el següent capítol, tractem de mostrar com les tradicions religioses són generadores de valors (capítol 3), entenent, però, que no es poden reduir senzillament a entitats morals, atès que també comporten una metafísica, una estètica i una litúrgia.
En el capítol quart ens interroguem pels valors comuns inherents a les grans tradicions religioses, seguint els estudis del teòleg catòlic Hans Küng, que en els darrers trenta anys sha dedicat a explorar els valors transversals en les grans tradicions religioses de la humanitat i ha proposat una ètica mundial (Weltethik) a partir daquest suposat ethos comú.
Sense ànim de polemitzar amb el conegut teòleg suís, volem fer esment dels seus estudis i de la seva contribució en la recerca dels valors comuns de les tradicions religioses, element clau per a la pacificació del món.