No es pot concebre lespiritualitat com una substància separada, com una entitat aïllada del cos i de les seves necessitats, sinó en íntima relació amb totes les dimensions fonamentals de la persona: la corporal, la psíquica (mental i emocional, conscient i inconscient) i la social. Les quatre dimensions de lestructura humana estan implicades mútuament, de tal manera que la vida espiritual experimenta una evolució en el decurs dels anys i una alteració a causa de la influència de les altres tres dimensions.
Entesa en un sentit ampli, hi ha una íntima relació entre espiritualitat i qualitat humana. Tal com la concebem, lespiritualitat degudament conreada permet desenvolupar una existència humana de més qualitat, més profunda i autèntica, atès que potencia el coneixement i la consciència dun mateix; la relació fluida amb els altres, propis i estranys, i el sentit de pertinença al tot i de compassió envers tots els éssers. És normal, doncs, que la formació de lespiritualitat interessi les autoritats educatives dels països més desenvolupats del món (Torralba, 2012a).
Segons J. Collet i M. Fernández (2007, 29), «la qualitat humana és una expressió que fa referència a una manera de ser humans, és a dir, a una matriu conductual impregnada per un determinat conjunt de valors que es consideren humanitzadors, i aquests poden canviar substancialment al llarg de la història, ja que depenen dels contextos en els quals sinscriuen».
Segons aquests autors (Collet & Fernández, 2007, 46), «una persona amb qualitat humana és aquella que la seva manera destar al món és tractant els altres com a fins i no com a mitjans, amb capacitat dempatia i de solidaritat envers terceres persones i amb un gran respecte tant per ella mateixa, com pels altres, com per lentorn en el qual viu, entenent aquest tant en la seva vessant més física (territori, paisatge urbà i medi ambient), com en la seva part més social i cultural i en la part més transcendental, és a dir, universos simbòlics, religió».
La qualitat humana depèn, doncs, de la correlació creativa de tres factors: el respecte, la integritat i la coherència. Entesa així, hi ha una correlació íntima entre espiritualitat i qualitat. Lespiritualitat és, al capdavall, una manera destar en el món, una modalitat dexistència (per dir-ho amb paraules de Søren Kierkegaard), un mode dexercir lofici de ser persona que és beneficiós no només per a un mateix, sinó també per al conjunt social.
El respecte a tots els éssers, la solidaritat total, la compassió universal i la capacitat de meravellar-se són valors que brollen del conreu de lespiritualitat i que introdueixen qualitat a la vida humana.
1.2 La religiositat
Massa sovint sidentifica directament lespiritualitat amb la religiositat, tot i que evoquen idees distintes.
Farra (1998), per exemple, fa una distinció entre els dos conceptes. Segons ell, lespiritualitat és una dimensió de lésser, una qualitat inherent a tot ésser humà, mentre que la religiositat té a veure amb lobrar, amb lacció.
Aquest investigador entén la qüestió a partir de cercles concèntrics. El primer cercle, comú a tot ésser humà, és el de lespiritualitat; el segon és el de la religiositat, que inclou pràctiques com ara loració, els rituals i la celebració, i, finalment, hi ha el tercer, que és el sentit de pertinença a una determinada confessió, allò que podem denominar confessionalitat.
Segons aquesta distinció, lespiritualitat és el més comú i més nuclear de tot ésser humà, mentre que la religiositat depèn totalment dels entorns, dels contextos, de les tradicions rebudes i de les mediacions heretades. El conreu daquesta religiositat no comporta necessàriament un creixement de la consciència personal ni del sentit de pertinença al tot, i tampoc en deriva un increment del sentit de solidaritat ni de la compassió universal.
La religiositat és plural, com plurals són les cultures i les tradicions humanes. Hi ha espiritualitat sense religiositat i també pot haver-hi una religiositat sense un desenvolupament espiritual.
Segons aquest autor, la recerca de sentit, que és lactivitat més pròpia de la vida espiritual, pot desenvolupar-se en el marc de les institucions religioses tradicionals, però també al marge.
Així doncs, sense negar el valor inherent de la religiositat i de les seves múltiples expressions, aquest terme no es pot confondre amb lespiritualitat. Tota religiositat té una referència concreta i particular, sempre està vinculada a un entorn i a un món local. Es materialitza en un culte i en un determinat moment de lany. En canvi, lespiritualitat és, per definició, una dimensió dobertura, duniversalitat, de sentit de pertinença al tot i de compassió global que transcendeix qualsevol forma local.
La devoció popular, la vinculació emocional i religiosa a un determinat lloc, a un santuari o a una ermita, són formes de religiositat que contribueixen a larrelament simbòlic i espiritual de la persona, mentre que el conreu de lespiritualitat desenvolupa la consciència universal i cosmopolita. Són, doncs, dues dinàmiques distintes, però complementàries.
Hi ha una segona manera dentendre la paraula religiositat que té més gruix filosòfic. Segons aquesta segona accepció, la religiositat transcendeix el culte i els rituals i es refereix a la idea de relació amb un ésser distint, amb una realitat que lhome reconeix en el fons de la consciència i amb la qual estableix algun tipus de relació (religio), de comunicació.
Aquesta realitat, sigui Déu o una diversitat de déus, és, en qualsevol cas, una realitat diferent, distinta del jo, però que entra en relació amb el jo en una dinàmica comunicativa, de tal manera que hi ha reconeixement, escolta, interrelació; en definitiva, vida interpersonal. És una realitat que té una dimensió personal, a la qual se li poden revelar pensaments i sentiments i adreçar súpliques, però també se li poden agrair els dons rebuts.
Aquesta segona idea de religiositat evoca la noció de fluïdesa entre el jo i la realitat fonamental. Una expressió bàsica daquesta interacció és, per exemple, la pregària o loració, sigui de petició o dagraïment. En lespiritualitat no es reconeix una alteritat, mentre que en la religiositat el jo es confronta a una realitat que no és física ni material, que ningú no ha vist mai, però que reconeix a partir de diverses mediacions. En la religiositat hi ha la percepció interior dun vincle, dun relligament, duna religación, en paraules del filòsof basc Xavier Zubiri.
La persona que conrea la religiositat tracta de viure amb transparència respecte daquesta realitat, intenta viure conforme a allò que vertaderament és, sent tant receptiva com pot a la voluntat de la realitat. En definitiva, en la religiositat hi ha dualitat, mentre que en lespiritualitat hi ha un jo que pren consciència que és en el món, que està vinculat a tot el que hi ha, un jo que es formula la qüestió del sentit i que se sent cridat a practicar la compassió vers tots els éssers.
La religiositat, a diferència de lespiritualitat, pressuposa un acte de fe, el reconeixement duna realitat que no pot ser vista ni oïda, ladhesió a un ésser que no pot contrastar-se empíricament ni verificar-se científicament.
Hi ha, encara, una tercera manera de comprendre la religiositat. Segons Bortolin (2008), la religiositat és, essencialment, obertura al misteri. Aquest és precisament el significat que li dóna el pare de la teoria de la relativitat, Albert Einstein (2010). La relaciona directament amb el misteri que lhome percep a lhora de contemplar lunivers. Aquesta idea de religiositat és, al nostre entendre, idèntica a la despiritualitat, perquè obertura al misteri encara no significa reconeixement duna realitat distinta amb la qual interaccionar.
Hi ha, encara, una tercera manera de comprendre la religiositat. Segons Bortolin (2008), la religiositat és, essencialment, obertura al misteri. Aquest és precisament el significat que li dóna el pare de la teoria de la relativitat, Albert Einstein (2010). La relaciona directament amb el misteri que lhome percep a lhora de contemplar lunivers. Aquesta idea de religiositat és, al nostre entendre, idèntica a la despiritualitat, perquè obertura al misteri encara no significa reconeixement duna realitat distinta amb la qual interaccionar.
1.3 La confessionalitat
Hi ha un tercer cercle concèntric, el de la confessionalitat, que indica ladhesió a una comunitat religiosa, evoca la idea de sentit de pertinença, de tal manera que expressa una vinculació activa amb una determinada comunitat religiosa i el seu sistema de creences, de cultes, de festes i de celebracions. Hi participen les persones que subiquen dins duna comunitat religiosa, sigui des de la vocació laïcal o des de la vocació de vida consagrada; que viuen en conformitat amb els seus preceptes o, com a mínim, ho intenten, i que celebren les seves creences i practiquen habitualment els rituals i la litúrgia que hi té lloc.
La religiositat no necessàriament es tradueix en confessionalitat. Hi ha persones que reconeixen lexistència duna realitat transcendent o immanent i que hi estableixen una relació de comunicació, però, no obstant això, per diverses raons no subiquen en el marc duna comunitat o institució constituïda formalment. En aquests casos, hi ha un conreu de la religiositat, però no una adscripció confessional ni un sentit de pertinença a una església. És una religiositat que es desenvolupa en els marges, sense un arrelament a la comunitat de fe.
Formar part duna comunitat religiosa, en el sentit propi del terme, comporta una profunda transformació en la persona i, de retruc, un canvi en el seu sistema de valors, de preferències i de conviccions. Les comunitats religioses no són neutres des dun punt de vista axiològic, moralment parlant no són sistemes buits.
Dels textos fundacionals dimana un ordre de valors, una piràmide axiològica, una proposta de vida bona de la qual sapropien els membres de la comunitat, segons la seva naturalesa i les seves capacitats. El Pentateuc, lEvangeli, els Vedes o el Tao-teking són textos religiosos que, a la vegada, contenen una saviesa pràctica, una proposta moral sobre com viure la vida en aquest món. No només atenen la pregunta kantiana sobre què puc esperar, la pregunta escatològica, sinó també sobre com he de viure, la pregunta ètica. Inclouen, per tant, una metafísica i una ètica, tot i que no depurades racionalment: una filosofia primera i una filosofia pràctica.
Les tradicions religioses es poden definir com a sistemes de creences i de pràctiques. El fet de ser membre duna determinada comunitat religiosa comporta assumir certes creences respecte del món, de la vida eterna, de la condició humana, del més enllà de la vida temporal, de la mort i de Déu, però també comporta lexercici de certes pràctiques. Les comunitats religioses difereixen entre si pel tipus de creences que professen els seus fidels i pel tipus de pràctiques que realitzen, però en totes hi ha creences i pràctiques.
En les societats avançades, molts ciutadans no participen en les creences ni en les pràctiques religioses de les comunitats establertes en el seu si, però reconeixen la qualitat dels valors que transmeten i la seva importància per a la cohesió social en les societats secularitzades. En aquest sentit, es produeix una assumpció selectiva de lunivers religiós que, si bé exclou el ritual i la dogmàtica, integra certs valors i pràctiques. Sobserva una crisi de les creences i de les pràctiques, però no necessàriament dels valors que emanen dels universos religiosos.
És pròpia de les tradicions religioses la distinció entre allò sagrat i allò profà. Seguint les conegudes aproximacions de Mircea Eliade (2011), es pot dir que el sagrat és aquella realitat que evoca alguna cosa que la transcendeix, que apunta cap a una realitat que és més enllà de la percepció immediata della mateixa; dit ras i curt, que és una mediació que posa en contacte lésser humà amb el món dels déus, o bé el nivell ontològic finit i temporal amb el nivell ontològic infinit i etern.
Aquesta distinció no és irrellevant des del punt de vista dels valors. Quan una realitat, una activitat, un lloc o un temps esdevenen sagrats, adquireixen, per definició, un valor i un significat importants per a la comunitat, de tal manera que esdevenen un objecte de respecte i datenció per part de tots els seus membres. La sacralització de certes formes de vida, despais i de temps té les seves conseqüències en el cos social i, fins i tot, roman en contextos de secularització. En canvi, allò que es considera profà adquireix un valor instrumental o funcional, mancat de valor en si mateix, la qual cosa té efectes en la vida social.
En les societats postmodernes secularitzades, la distinció entre sagrat i profà subsisteix, però desvinculada del seu origen genuïnament religiós. El valor sagrat de la persona humana, per exemple, és reivindicat per sectors que no subiquen en el redós de les tradicions religioses, però que, en canvi, atorguen un valor absolut a la persona, encara que no la defineixen com a imatge i semblança de Déu. Subsisteixen en limaginari col·lectiu, doncs, vestigis de lorganització axiològica del món que prové de lunivers religiós. El valor de la persona perviu com un llegat, com una humitat que no acaba de desaparèixer tot i pintar i repintar, una vegada i una altra, la paret.
Hi ha diverses maneres de pertànyer a un credo religiós i dadherir-shi. Els creients es distingeixen entre si per allò que creuen i per com creuen. Les creences són significatives des del punt de vista dels valors. Hi ha creences que alliberen i potencien lemancipació de les persones i dels pobles, però nhi ha que mantenen subjugades les persones i alienats els pobles.
Abans de qualificar moralment una creença, cal identificar lobjecte formal de la creença (allò que es creu) i conèixer com influencia en el desenvolupament de la societat i en la cohesió entre les persones. Per exemple, la creença provinent dalgunes religions segons la qual alguns éssers humans són impurs, mentre que daltres són purs, té efectes directes en la fractura social, en la separació i en la legitimació de la marginació. Això no obstant, la creença derivada daltres creences segons la qual tots els éssers humans són iguals en dignitat davant de Déu vincula estretament uns i altres i deslegitima qualsevol forma delitisme o sectarisme.
No es pot fer un judici de la creença in abstracto. Cal veure, en cada cas, quin és el seu objecte, quin estatut racional té i quines en són les conseqüències per a la societat. El mateix es pot dir de les pràctiques. Hi ha pràctiques dorigen religiós, com la pregària o la caritat, que tenen poderosos beneficis en la societat; però hi ha pràctiques de tipus discriminatori o vexatori que, sens dubte, mereixen una valoració negativa i un refús total.
També és pertinent reconèixer que, així com la raó produeix els seus monstres, també del si de la religió neixen greus deformacions que tenen efectes molt perniciosos en el cos social. Fenòmens com el fanatisme, el sectarisme o el fonamentalisme són deformacions que emanen de lunivers religiós i que legitimen pràctiques violentes i destructives. Sembla pertinent distingir nítidament les tradicions religioses de les formes bàrbares i deformades que es generen en el seu redós i que són fonts de violència i de conflicte.