Conrad Vilanou
Guillem Turró
MÉS ENLLÀ DE LESPECTACLE MEDIÀTIC
Una reflexió sobre les potencialitats humanístiques de lesport
EDITORIAL BARCINO, S.A.
Barcelona
La col·lecció Observatori dels Valors és una iniciativa de la Fundació Lluís Carulla i la Càtedra LideratgeS i Governança Democràtica dESADE
© Del text: Guillem Turró i Ortega i Conrad Vilanou i Torrano.
© Daquesta edició:
Editorial Barcino SA
Acàcies núm.15
08027 Barcelona
www.editorialbarcino.cat
Coordinació editorial: Jordi Quer
Correcció doriginals: Teresa Bladé i Júlia Català
Correcció de proves: Maria Carbó
Primera edició digital: Febrer de 2013
Conversió Digital: O.B. Pressgraf, S.L.
Roger de Llúria, 24
08812 Sant Pere de Ribes
Advertiment legal: són rigorosament prohibides, sense lautorització dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial daquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informàtic.
1. Consideracions preliminars
Ningú no posa en dubte que lesport és un fenomen típic dels nostres temps, un reflex de la modernització que va viure la societat europea al llarg del vuit-cents. Durant el segle xix va néixer al Regne Unit lesport modern, una autèntica revolució que es va produir en un context marcat per unes profundes transformacions socials i econòmiques. Daquesta manera, lesport va aparèixer com un signe de la modernitat burgesa i liberal, com un gran esdeveniment social que complementava i equilibrava la revolució industrial, tecnològica i maquinista. És innegable que lesport és un dels fenòmens que millor retraten la nostra realitat actual, una de les diverses expressions de la nostra època contemporània. Fet social de primera magnitud, es tracta duna realitat tan permanent i constant que molt sovint ha passat desapercebuda com a problema teòric.
Convé subratllar que lesport sha convertit, en aquest començament del segle xxi, en una àrea ineludible de la vida social, ja que planteja uns desafiaments que haurem dafrontar si volem millorar la nostra qualitat de vida. És indubtable que les manifestacions esportives tenen una amplíssima repercussió social en les nostres societats i que lesport ocupa un lloc molt destacable en la vida de moltes persones. No només ha influït en la nostra manera de veure les coses, sinó que ha esdevingut un àmbit on es manifesten valors molt importants. Així, doncs, la seva transcendència social és incontestable; lesport sha convertit en un dels fenòmens que millor caracteritzen els nostres temps moderns i postmoderns. Aquesta importància es pot veure en la manera com lestil de vida esportiu sha anat imposant.
És palès que lesport és una realitat palpitant del nostre temps, un fenomen general amb una capacitat de convocatòria enorme, una realitat que ha penetrat en molts àmbits de la vida social, un fenomen social total. Lesport és un element sociològic típicament contemporani, un gran gegant que segueix creixent, una realitat amb una presència universalment pública. Lesport ha esdevingut una de les institucions paradigmàtiques del Zeitgeist contemporani. La nostra civilització ha concedit a lesport una gran importància; podem afirmar que el segle xx és també el segle de lesport, tal com van dir François Mauriac i André Malraux. De fet, és millor que en el futur es recordi el segle passat per lesport més que no pas per alguns dels seus esdeveniments tràgics: la barbàrie bèl·lica, les bombes atòmiques o els camps dextermini. Hi ha una coincidència notable a lhora dafirmar que vivim en una societat farcida de persones que mostren un interès viu per lesport. Hom parla duna societat cada cop més esportivitzada, on ser esportista o adoptar formes de vida esportives es percep positivament.
Daltra banda, malgrat haver ingressat en un panorama marcat per la globalització i la mercantilització un bon exemple seria la conversió de molts clubs en societats anònimes o, fins i tot, en maquinàries empresarials gegantines, lesport segueix tenint una gran capacitat de reconeixement sentimental. Més enllà dalegrar-nos o entristir-nos quan el nostre equip guanya o perd, sincrementa el nombre de persones que estableix vincles emocionals infrangibles amb una entitat o un esportista. Són molts els individus que obtenen una gran gratificació mitjançant lesport i que hi troben una font didentificació personal. La força datracció i participació afectiva provocada per lesport és difícilment negligible. Recordem el Youll never walkalone que canten els seguidors del Liverpool FC just abans diniciar-se els seus partits a Anfield.
Arreu del món, el futbol sha convertit en una manera de simpatitzar amb uns ideals determinats per part dunes masses socials cada cop més àmplies, creant fílies i fòbies, generant adscripcions simbòliques i efusions col·lectives. Hom pensa que el fervor futbolístic actual demostra, més que qualsevol altre fenomen, la nostra humanitat compartida. La seva capacitat per relligar sentiments entre sectors de la població mundial importants també la catalana és incontestable. El que ens hauria de preocupar, però, és que en aquests temps postmoderns lesport sigui un dels pocs àmbits que pot mobilitzar la participació de persones diferents.
En una època marcada per una profunda secularització, alguns han qualificat lesport dalt nivell i espectacular com una religió profana o laica. Els estadis shan convertit en els grans temples de la postmodernitat. Esports com el futbol poden arribar a catalitzar lligams de gran rellevància sociocultural i esdevenir un senyal didentitat per a molts col·lectius. Un cas insòlit, però molt representatiu, el trobem a lArgentina: ens referim a lEsglésia Maradoniana, una mostra més del mite forjat arran dels èxits futbolístics de Maradona amb la seva selecció en el Campionat del Món de Futbol de Mèxic (1986) amb la derrota a la guerra de les Malvines (1982) com a teló de fons.
Lesport té, doncs, un gran poder per establir llaços intersubjectius i per unir persones de generacions i situacions socioeconòmiques dispars. Pot fer-nos partícips duna realitat comuna i propiciar representacions que permeten fonamentar una identitat compartida. Així, per exemple, per a un gal·lès, un lituà o un montenegrí, el rugbi, el bàsquet o el waterpolo són alguna cosa més que un simple esport.
Així mateix, moltes vegades la rivalitat entre determinats equips ultrapassa làmbit estricte de lesport. Un exemple eloqüent seria lantagonisme extrem entre el dos grans equips de Glasgow: el Celtic FC, de catòlics amb arrels irlandeses i republicanes, i el Rangers FC, un equip danglicans i unionistes. Si ens desplacem a un altre context sociohistòric, podem fer esment dels incidents que es van produir el març del 1990 a la capital de Croàcia en la disputa del partit de futbol entre el Dinamo Zagreb i lEstrella Roja de Belgrad. En aquell partit, el jugador croat Zvonimir Boban va intervenir per plantar cara a la policia iugoslava, que, injustament, només arremetia contra els seus compatriotes. Això li va representar lexclusió de la selecció iugoslava, però alhora el va convertir en un autèntic heroi del nacionalisme croat. Aquest episodi va esdevenir preludi i símbol de lesclat de la guerra dels Balcans (1991-2001).
El valor de lesport va molt més enllà del que significa en si mateix: el calendari futbolístic condiciona una part important de la vida quotidiana, també a Catalunya. Moltes vegades lesport es converteix en un vector de socialitat, en una bona excusa per compartir bons moments amb els amics, companys o coneguts en un espai on es poden viure experiències que estimulin el nostre ecosistema emocional. És evident que lesport posseeix la força suficient per generar efervescències col·lectives protagonitzades per multituds incondicionalment devotes. És un fet que el fetitxisme esportiu pot causar una idolatria extàtica: determinats matxs poden arribar a paralitzar la vida de moltes persones.
Nombrosos afeccionats viuen els gols del seu equip com si es tractés dun clímax. En molts casos, les grans victòries poden convertir-se en el dia més important de la seva vida pensem en la final de Wembley del 1992, mentre que les derrotes poden comportar la pèrdua de sentit vital (almenys transitòriament). Fins i tot, alguns pensen que els elevats nivells de desafecció i absentisme polític poden quedar contrarestats per la passió futbolística. Vivim en un país on un partit entre el Barça i el Madrid pot arribar a jugar-se un dilluns per tal de no coincidir amb la celebració de les eleccions al nostre Parlament.
No obstant això, tot sovint, i de manera bastant incomprensible, assistim a un refús frontal de tot allò que estigui vinculat a lesport. En gran mesura, lesport ha quedat al marge del territori acadèmic, no se lha considerat com un fenomen seriós i mereixedor de latenció de filòsofs, científics socials o pedagogs. Són encara molts els qui veuen lesport com a subcultura, com a subproducte, com una activitat humana de rang inferior. Entre els rengles intel·lectuals, i de manera majoritària, trobem una insensibilitat considerable envers el fet esportiu. Hi abunden els detractors que sel miren amb desconfiança, que pensen que el seu renom és un senyal de declivi espiritual, una manifestació intranscendent de la part menys noble de lésser humà. En molts sentits, hem subestimat lesport: és una pena viure en un país on resulta tan difícil apreciar el valor cultural de lesport i on persisteix un divorci notable entre lesport i el pensament. Massa sovint succeeix que aquells que es dediquen a pensar no socupen de lesport, mentre que molts dels que fan i dirigeixen lesport no es distingeixen per la seva activitat intel·lectual.
Aquesta desconnexió entre pensament i esport pot acabar sent fatalment perniciosa i és del tot imprescindible sotmetre lesport a una anàlisi per tal dextreuren conclusions vàlides des dun punt de vista moral i educatiu. Criticar (del grec krino) consisteix a exercir la nostra capacitat de jutjar o discernir, interpretar, avaluar i copsar el valor de les coses a partir de determinats criteris. No podem deixar que lesport visqui al seu aire: si lesport és multiforme, no totes les seves facetes són igualment respectables.
Els pensadors antics ens van ensenyar que tota existència humana és bidimensional, ja que és alhora vita contemplativa i vita activa. Això significa que lautèntica acció és indissociable duna consciència reflexiva, que ha de ser una resposta a una mirada contemplativa, a aquella visió que ens permet veure el problema des duna perspectiva global. Des de fa molts segles sabem que lúnica manera de no equivocar-nos és pensar les coses, adoptar un distanciament que ens permeti una dilucidació efectuada en funció de principis antropològics i ètics. Només reeixirem en la nostra praxi si partim duna teoria correcta.
Aquest estudi és fruit dhaver convertit lesport en un problema teòric i vital, en un assumpte susceptible de ser valorat moralment. La nostra discussió sorgeix en prendre consciència dun reguitzell de dilemes que planteja lunivers esportiu. La nostra intenció és esbossar una possible resposta a tot un seguit de preguntes. Per què practiquem esport? Quin és el nostre tarannà esportiu? Per què lesport és una gran metàfora de la nostra vida postmoderna? Com es concreta a casa nostra la pluralitat esportiva? De quina manera lesport atempta contra la dignitat humana? Com es relaciona el fenomen esportiu amb els valors i els contravalors? Per què determinades formes esportives responen a raons censurables? De quina manera lesport pot mobilitzar els nostres millors recursos ètics i formatius? La temàtica general daquest assaig orbitarà al voltant daquests interrogants amb el benentès que lesport és una realitat complexa i dinàmica.
Aquest estudi presenta una estructura triàdica. En un primer bloc, que coincideix amb el segon capítol, ens aproparem a la situació actual de lesport a Catalunya. En primer lloc, donarem una ullada a levolució historicosocial de lesport català. En segon lloc, durem a terme un retrat general del panorama esportiu postmodern. En tercer lloc, elaborarem una radiografia amb un cert nivell de concreció de la situació socioesportiva actual. Vagi per endavant que moltes de les dades que hem fet servir shan extret de lEnquesta dhàbits esportius a Catalunya 2009-2010, una investigació promoguda pel Consell Català de lEsport i elaborada per lObservatori Català de lEsport. Finalment, i des duna perspectiva més general, però sense perdre de vista la realitat sociològica, repassarem lesport postmodern tot desglossant-lo en tres grans subsistemes: escolar, recreatiu i federat (elit i espectacular).
Al llarg del segon bloc, des duna perspectiva qualitativa i valorativa, detectarem i caracteritzarem aquelles actituds i conductes que posen en perill el que hauria de ser una bona experiència esportiva. Una de les intencions daquest treball és aturar-nos en alguns daquells casos en què lesport fa sortir el pitjor de nosaltres. No cal dir que desaprovem la relació poc constructiva que moltes persones mantenen amb lesport. Com succeeix en altres ordres de lexistència, no coincideix allò que es diu amb allò que es fa. De fet, si ens fixem en els motius de la nostra vida esportiva, constatarem que les maneres de relacionar-nos-hi són considerablement ambigües i tot sovint poc positives. Lesport també pot ser una manera de canalitzar disfuncions i patologies molt pròpies del nostre entrellat social. Realitats com la violència (expressada mitjançant el hooliganisme, el racisme i la xenofòbia) o contravalors com el narcisisme, lalienació o la discriminació sexista i homòfoba també saprofiten de lesport per manifestar-se i propagar-se.
Ja en un tercer i conclusiu bloc, vindicarem el potencial axiològic i educatiu de la praxi esportiva, la seva capacitat per activar i desplegar el millor de nosaltres. El nostre esquema conceptual es vertebra des duna perspectiva crítica, però gens arbitrària: és obvi que la realitat esportiva és clarament perfectible. Això vol dir creure en les potencialitats constructives de lesport, apostar per la seva capacitat denriquir-nos personalment i social. Així, per exemple, en la part final daquest llibre (capítol 7) emfatitzarem la relació que presenta lesport amb els valors morals i els ideals educatius, tots ells assumibles des duna perspectiva humanística.
El nostre gran propòsit és mostrar la dimensió ètica i formativa del fenomen esportiu, fer-ne una ponderació descriptiva i analítica, però també crítica, desiderativa i prescriptiva. Atès el caràcter transversal i polièdric de lesport, el nostre treball busca deliberadament la interdisciplinarietat. Volem bastir un discurs que basculi al voltant de qüestions que sentrellacen i fer-ho a partir de tres eixos principals: el sociològic, lètic i el pedagògic. El nostre mètode variarà en funció de la temàtica i els objectius plantejats. Des dun punt de vista etimològic, el concepte mètode es refereix al camí que ens ha dur més enllà. Si, duna banda, les anàlisis sociològiques ens permetran explicar lactual fesomia socioesportiva, de laltra, les idees filosòfiques i pedagògiques ens ajudaran a valorar, sigui positivament o negativament, la nostra vida esportiva.