JAFUDÀ BONSENYOR
JAFUDÀ BONSENYOR
LLIBRE DE PARAULES I DITES DE SAVIS I FILÒSOFS
Versió de Manuel Forcano
Presentació de Victor Sorenssen
www.editorialbarcino.cat
Aquesta edició ha rebut un ajut de:
TAST DE CLÀSSICS, 17
Primera edició: juny de 2020
© de ladaptació i de la introducció,
Manuel Forcano, 2020
Reservats tots els drets daquesta edició:
EDITORIAL BARCINO, SA
Via Augusta, 252-260, 5è. 08017 Barcelona
www.editorialbarcino.cat
Edició núm. 863
Correcció dels originals: Francesc Tous
Correcció de proves: Natàlia Cerezo
Preimpressió: Tono Cristòfol
Disseny de coberta: Duró Studio
Il·lustració de coberta i interior: Antonio Terlizzi
Producció de lePub: booqlab
ÍNDEX
PRESENTACIÓ
INTRODUCCIÓ
LLIBRE DE PARAULES I DITES DE SAVIS I FILÒSOFS
Capítol I. Del temor a Déu
Capítol II. Dels reis i prínceps
Capítol III. Dels majordoms, jutges i daltres oficials
Capítol IV. Dels escribes i daltres oficials
Capítol V. De la bona educació
Capítol VI. Dels mestres, savis i deixebles
Capítol VII. Del seny
Capítol VIII. Dels metges
Capítol IX. De la vida terrenal
Capítol X. De fer el bé i no pas el mal
Capítol XI. De la humilitat, la misericòrdia i el perdó
Capítol XII. De lorgull i laltivesa
Capítol XIII. De la vergonya
Capítol XIV. De dir bé de veritat
Capítol XV. De dir mal de veritat
Capítol XVI. De parlar
Capítol XVII. De callar
Capítol XVIII. De guardar secret
Capítol XIX. Del consell
Capítol XX. Del mentider
Capítol XXI. De prometre
Capítol XXII. De demanar
Capítol XXIII. De la generositat
Capítol XXIV. De lavarícia
Capítol XXV. De lenveja
Capítol XXVI. De la malvolença
Capítol XXVII. Dels parents, fills i germans
Capítol XXVIII. De lamor
Capítol XXIX. De lenemic
Capítol XXX. De les dones
Capítol XXXI. De la bona sort
Capítol XXXII. De la mala sort
Capítol XXXIII. De lànsia i la ira
Capítol XXXIV. Del compliment i el desig
Capítol XXXV. De la riquesa i de guardar els diners
Capítol XXXVI. De dir mal de la riquesa
Capítol XXXVII. De lloar la pobresa
Capítol XXXVIII. De dir mal de la pobresa
Capítol XXXIX. De lloar i atorgar benefici i retre guardó
Capítol XL. Del sofriment
Capítol XLI. De la seguretat i el temor
Capítol XLII. Dels mercaders
Capítol XLIII. Dels lladres
Capítol XLIV. De la turpitud i la follia
Capítol XLV. De lloar la joventut
Capítol XLVI. De dir mal de la joventut
Capítol XLVII. Dels cabells blancs
Capítol XLVIII. De la salut i la malaltia
Capítol XLIX. De la vida
Capítol L. De la mort
Capítol LI. De lloar la mort
Capítol LII. De lànima
Capítol LIII. Dels servents i aprenents
Capítol LIV. Dels vestits
Capítol LV. De lús i labús
Capítol LVI. Dels danys i les ofenses
Capítol LVII. Dels presents i els favors
Capítol LVIII. De provar les coses
Capítol LIX. Dels mals homes i els vicis
Capítol LX. De la nit i la claror
Capítol LXI. De la nau
Capítol LXII. Del sol i la lluna, de la pluja i el cel
Capítol LXIII. Dels ocells i les mosques
Capítol LXIV. Del lleó i el llop, del ca i el mul
Capítol LXV. Dels arbres i les herbes
Capítol LXVI. Del cos humà
Capítol LXVII. De lloar i parlar bé dalgú
PRESENTACIÓ
El Llibre de paraules i dites de savis i filòsofs és un exemple magnífic de com el diàleg de sabers fertilitza la diversitat cultural i recrea el món. No és només una confluència de pensaments i coneixements. Aquest aplec de dites i sentències morals es converteix en una indagació, una exegesi, una generació de sinergies en la seva trobada amb laltre, la fertilització dels sentits a través de la paraula. Dir que el pensament jueu mira al poètic és no ja intentar delimitar-lo, cosa que seria inútil, sinó obrir-lo dins de si mateix. I per a això, ningú com Manuel Forcano, hebraista i poeta, per representar el seu valor estètic, moral i instrumental com a expressió de lexperiència col·lectiva humana.
El patrimoni jueu català floreix gràcies a publicacions com aquesta. I pel que fa al judaisme a Catalunya, els esforços de notables especialistes acadèmics i lobstinació duna comunitat que ha complert cent anys de la seva presència renovada en aquest país permeten que, a poc a poc, aquesta intersecció, aquesta relació complexa i fascinant, deixi de ser una consciència difusa, un agradable fòssil medieval o una llegenda oculta per esdevenir una realitat viva. Tot plegat ens permet assumir la nostra diversitat. Aquesta obra representa un enllaç, un pont entre cultures. Es presenta particularment reveladora a la llum dels esdeveniments davui dia. I per això, el meu més profund reconeixement al treball de Manuel Forcano i lEditorial Barcino en la salvaguarda del nostre patrimoni material i immaterial, en lestímul de la creativitat i en la cerca de nous horitzons culturals. Gràcies per aplanar el camí, gràcies per permetrens apropar-nos amb una nova mirada a aquest extraordinari jueu barceloní, Jafudà ben Astruc Bonsenyor, perquè ens continuï parlant a través de la seva obra, en el més íntim de nosaltres mateixos.
Victor Sorenssen
Director de lAEPJ (European Association for the Preservation and Promotion of Jewish Culture and Heritage) i president de la plataforma cultural jueva Mozaika
INTRODUCCIÓ
Els jueus catalans medievals, per bé que parlaven català, a lhora de posar per escrit els fruits de la seva pròpia especulació intel·lectual o religiosa, decidiren majoritàriament expressar-se en hebreu, tal com també sempre havien fet i feien la resta de jueus europeus, mediterranis i orientals de lèpoca. Escrivint en hebreu, la llengua bíblica i de les pregàries per a tots ells ben coneguda, els autors jueus catalans podien fer-se entendre i atènyer lectors de la resta de comunitats jueves disperses no ja només per Catalunya, sinó també fora de les seves fronteres. Amb lhebreu, els intel·lectuals jueus també marcaven una diferència clara amb el llatí, la llengua literària i de cultura per excel·lència de lEsglésia i de lelit intel·lectual cristiana que, aleshores, sovint els eren enemigues i els empaitaven. Així doncs, lhebreu va ser el gran vehicle dexpressió literària amb què els jueus catalans desenvoluparen la seva paral·lela història cultural a casa nostra i, per tant, no disposem pràcticament de cap obra escrita de la seva mà ni en llatí ni en llengua catalana. No obstant això, llevat dalguna cançó anònima o dalguns pocs poemes en català del gran poeta Mossé Natan de Tàrrega (1290-1360), cal destacar la que possiblement sigui, ara per ara, lúnica obra en català escrita per un autor jueu: el Llibre de paraules e dits de savis e filòsofs, un aplec de dites i sentències morals i pràctiques del jueu barceloní Jafudà ben Astruc Bonsenyor.
El Llibre de paraules i dites de savis i filòsofs és una obra de caràcter didàctic que recull màximes ètiques a lestil oriental, feta per encàrrec del rei Jaume II al seu secretari i traductor jueu Jafudà Bonsenyor. Nadiu de Barcelona, va viure en la segona meitat del segle XIII i les primeres dècades del XIV, i pertanyia a la distingida família de metges i alfaquims o intèrprets de làrab dels Bonsenyor. Jafudà era fill de lalfaquí de Jaume I i Pere II el Gran, Astruc Bonsenyor, esmentat diverses vegades a la crònica de Jaume I com a scrivà dalgaravia y torcimany en les campanyes del Conqueridor a Elx i a Múrcia. Jafudà, amb el seu germà Bondavid, eren igualment experts en llengua àrab i també serviren a la cort reial: Bondavid acompanyà Alfons II en la seva expedició contra Menorca el 1287 i fou un dels missatgers reials en lambaixada del rei català al sultà dAlexandria el 1289. Jafudà també gaudí duna protecció singular per part de lautoritat reial, i se li concediren fins privilegis personals per poder fer obres de millora a casa seva el 1287, així com la concessió el 1294 ja sota el regnat de Jaume II duna llicència en exclusiva per redactar documents aràbics a Barcelona i al seu terme, i segons la qual tots els contractes i documents signats per ell tenien la mateixa validesa que els emesos per un notari. Aquests privilegis sampliarien amb dos salconduits reials també concedits per Jaume II el 1305 per traficar amb mercaderies, així com amb la prerrogativa el 1310 de permetre sempre lentrada a Barcelona a Jafudà i als seus fills, encara que no haguessin satisfet els tributs deguts a laljama, i que, ni per aquesta morositat, ni els seus llibres ni daltres béns de la seva propietat no fossin mai empenyorats.
Els deutes que Jafudà Bonsenyor sembla que arrossegava amb les autoritats de laljama jueva barcelonina, potser van poder ser saldats amb lencàrrec reial el 1313 de traduir de làrab al català una part de lobra de cirurgia del metge andalusí Abú al-Kàssim al-Zahrawi avui perduda, segurament la que tractava de les sagnies, i per la qual va cobrar lelevada quantitat de mil sous barcelonins. Daltres documents testimonien que Jafudà vivia i treballava com a traductor i metge a la cort encara el 1318, i sembla que morí vers el 1331. El seu fill, Astruc Bonsenyor, continuaria lligat a la cort reial com a metge encara de Jaume II i ja dAlfons III, els quals li renovarien els privilegis conferits anteriorment al seu pare i al seu avi, ço és, permís per poder aixecar cases, obrir finestres i portes damunt la murada de casa seva, i mantenir la immunitat de poder entrar sempre al call sense haver satisfet al govern de laljama les talles exigides, ni que, per aquest motiu, se li ocasionés cap ofensa ni injúria.