Portadeta
Ramon Llull
Llibre damic i amat
Versió de
Sebastià Alzamora
Tast de Clàssics
Crèdits
TAST DE CLÀSSICS, 12
Primera edició: novembre 2016
© de ladaptació i de la introducció,
Sebastià Alzamora, 2016
Reservats tots els drets daquesta edició:
EDITORIAL BARCINO, S.A.
Acàcies, 15. 08027 Barcelona
www.editorialbarcino.cat
Edició núm. 845
Digitalitzat: FOTOLETRA, S.A.
Passeig de Sant Joan, 198. 08032 Barcelona
INTRODUCCIÓ
ALGUNES DADES SOBRE LAUTOR
Però poques, perquè afortunadament la biografia de Ramon Llull està àmpliament documentada i llargament explicada, tret dalgunes dates que sempre ballen una mica, començant per les del naixement i la mort de qui va ser el primer i un dels més importants dels escriptors i pensadors en llengua catalana, i també de lEuropa de lEdat Mitjana, qualificatius que podem adjudicar-li sense por dincórrer en cap ditirambe. Com també podem afirmar, sense exagerar ni impostar gens la veu, que la influència de lobra lul·liana ha perdurat al llarg dels segles, amb més o menys fortuna segons les èpoques històriques, fins al dia davui, en què es troba de bell nou plenament vigent i en el primer pla de lactualitat. Ho demostra la intensa activitat institucional, acadèmica, artística, literària i eclesiàstica que sha desplegat entorn de la celebració de lanomenat Any Llull, en el qual ens trobem encara immersos en el moment de publicar aquest llibre.
Les dates més probables de la naixença i la defunció de Ramon Llull són els anys 1232 i 1316, respectivament, tot i que, com dèiem, sempre queden alguns dubtes de precisió cronològica, perfectament comprensibles, daltra banda, quan parlem duna època tan reculada. Tant se val. El fet és que Llull va gaudir duna vida inusualment longeva per la seva època i també inusualment fecunda, sempre donada a un cert sentit de lexcés que no fa més que contribuir a fer créixer encara més la seva figura colossal, en la qual la realitat històrica i la llegenda, la rumorologia, les falsedats i fins i tot els textos apòcrifs hi tenen cabuda.
Sigui com vulgui, aquesta trajectòria vital tan perllongada es divideix clarament en dues etapes que clarament es confronten i alhora es complementen: la de la vida mundana que va portar fins a lentorn dels trenta anys, i la de la vida intensament abocada a una activitat espiritual i intel·lectual sovint frenètica, que ja no havia dabandonar durant la resta dels seus dies. Fill duna rica família cortesana instal·lada a Mallorca després de la conquesta de lilla per part de Jaume I, lany 1229, Ramon Llull va néixer i va créixer a Palma envoltat de tota mena doripells i riqueses, i ben aviat va ocupar càrrecs duna certa rellevància a la cort del mateix rei Jaume I, i després també, més breument, a la del seu fill Jaume II. Es va casar amb la senyora Blanca Picany, amb la qual va tenir dos fills, tot i que la ja esmentada naturalesa excessiva del personatge duia el jove Llull a lliurar-se amb fruïció als plaers terrenals que després tant havia de blasmar en les seves obres sense anar més lluny, al mateix Llibre damic i amat. Les dones, el menjar i la beguda, i també la cacera, eren les seves grans aficions, que, pel que sembla, no dubtava a practicar amb desmesura i amb una completa absència de res que sassemblés a la culpa o la contrició.
Tot plegat girà de sobte en un dels episodis de la vida de Llull que més especulacions ha generat i que més desdibuixa, en la seva biografia, la ratlla que separa el mite o la llegenda dels rigorosos fets històrics: el de la revelació. Es tracta duna visió produïda no se sap en quines circumstàncies, o dun encontre eròtic extremadament desagradable amb una de les dones que literalment perseguia, com també sha dit. El fet és que, en un determinat moment, Llull restà convençut dhaver rebut laparició de Jesucrist, que li havia encomanat la missió de dedicar la seva vida a escampar la bona nova del seu diví reialme i dadoctrinar els infidels que vivien de manera equivocada, ço és, els jueus i els musulmans (o sarraïns, com sels acostumava a denominar).
Dit i fet, Ramon Llull va abandonar esposa, fills, béns i possessions, que quedaren a càrrec dun administrador, i es va recloure en una casa que la seva família tenia al Puig de Randa, per dedicar-se al llarg duns deu anys a lestudi de les llengües, loració, la penitència i el dejuni, a la contemplació de Déu i, sobretot, a la preparació del que acabaria essent la seva vastíssima obra. Tot plegat, amb un fervor més gran que el que havia dedicat fins aleshores a la luxúria i la dissipació. La resta, mai més ben dit, ja és història: transcorreguts aquests anys de retir i desforç, Llull es va trobar en condicions de tornar al món per començar a oferir els primers fruits de la seva escriptura. I també per lliurar-se a una febril activitat viatgera, que el duria sovint a terres musulmanes, per escamparhi el missatge de la fe vertadera sens dubte dominava la llengua àrab, i a recórrer una multitud de ciutats europees, on procurava entrevistar-se amb prínceps, prelats, nobles i altres poderosos del seu temps, a la recerca de suports per a la seva particular missió proselitista, i també amb filòsofs, teòlegs i pensadors de les principals universitats, amb els quals discutia i polemitzava sobre la seva gran obsessió: com acordar raó i follia, o com copsar dins els paràmetres de la racionalitat i lenteniment humans la grandesa infinita del Déu del catolicisme i els seus valors. Aquesta és també, com no podia ser cap excepció, la temàtica entorn de la qual gira, de dalt a baix, el Llibre damic i amat.
ALGUNS APUNTS SOBRE LA RECEPCIÓ I LA INFLUÈNCIA DE LOBRA LUL·LIANA
Necessàriament sumaris, novament, però suficients per donar una idea de lenvergadura i la potència duna ment pensadora que, en els nostres dies, només podem qualificar de genial, en el sentit que van conferir els romàntics europeus a lexpressió home de geni.
Tal com hem mencionat abans, la recepció de lobra lul·liana no sempre va ser còmoda, i segurament la resistència més rocosa i bel·ligerant contra lingent llegat intel·lectual, espiritual i literari del nostre autor la va personificar Nicolau Eimeric, inquisidor general dAragó, que, ja a mitjan segle XIV, poc més de cent anys després de la mort de Ramon Llull, va iniciar i sostenir en el temps una persecució dels textos lul·lians que va arribar a extrems de veritable obsessió. Eimeric es va posar en guàrdia contra el lul·lisme en tenir notícia duns deixebles valencians del pensament lul·lià que va considerar duna ortodòxia diguem-ne problemàtica per a la severa interpretació de la doctrina catòlica que ell professava. A partir daquí, Eimeric va acusar Llull dhaver difós idees herètiques, i, per demostrar-ho i aconseguir el seu objectiu, que no era altre que incloure el corpus lul·lià dins líndex de llibres prohibits per lEsglésia catòlica, no va dubtar a tergiversar els escrits de Ramon Llull, ni a atribuir-nhi daltres que eren directament falsos, fins al punt que no resulta exagerat afirmar que, si una cosa va aconseguir Eimeric, en el seu zel inquisidor, va ser inventar-se un anti-Llull que poc o res tenia a veure amb lautèntic, però que, tot amb tot, i per venir de qui venia, va arribar a gaudir dun predicament prou considerable. Les maniobres dEimeric varen causar una forta indignació al rei Pere el Cerimoniós, que va sol·licitar sense èxit a lEsglésia que el gironí fos expulsat del càrrec dinquisidor general, i tant era lenuig del monarca que sembla que en algun moment va arribar a sospesar seriosament la possibilitat de fer-lo escanyar. Tanmateix, Eimeric va gaudir del suport de Joan I, fill i successor del rei Pere, que li va donar la seva protecció, tot i que el mal que Eimeric podia fer a la correcta lectura del Doctor Il·luminat, com també es coneixia ja a Llull, ja estava fet.
Allò que més molestava Eimeric de Ramon Llull era segurament la confiança i la defensa constant que va fer sempre de la llibertat i la capacitat individual de raonar sobre la veritat. Efectivament, en els seus escrits Llull no pretenia dogmatitzar, com tampoc no pretenia, en vida, imposar la seva autoritat als oïdors de les seves predicacions ni als interlocutors que acceptaven de debatre o polemitzar amb ell. I és que Llull estava tan convençut dhaver rebut un missatge i una missió directes de Jesucrist, i estava, doncs, tan segur de la veritat que defensava, que el que volia era proporcionar les eines necessàries perquè cadascú arribés lliurement a les conclusions correctes, que consistien bàsicament en la contemplació i la reverència degudes al Déu etern i infinit que ell descrivia a les seves obres. Aquestes eines es troben contingudes en el conjunt de la seva inesgotable Art Magna, i també en la voluntat didàctica que impregna tots i cadascun dels seus llibres, incloent-hi el Llibre damic i amat. «Si no ens entenem per llenguatge, entenguem-nos per amor», diu lamic a locell quan el sent cantar dins el jardí que tots dos habiten, «perquè en el teu cant es representa als meus ulls lamat.» Recordem que, entre les diverses iniciatives promogudes per Llull, destaca lescola de traductors de Miramar, creada sota els auspicis de Jaume II per formar joves en el coneixement didiomes, a fi que la diversitat lingüística no fos impediment a lhora de divulgar la veritat de la fe catòlica. Aquesta voluntat de concordar llenguatges, idiomes i cultures, aquesta obertura a laltre, aquesta disposició a lentesa i al diàleg tot i que, com diu el lul·lista Anthony Bonner, no deixés de ser un diàleg amb una certa trampa, atès que Llull estava, com hem dit, plenament convençut de la veritat que defensava i, per tant, de lerror en què, no per mala voluntat, sinó per simple ignorància, incorrien els altres, són fonamentals en aquesta actitud profundament didàctica amb què Llull encara la seva labor, i causaven lògicament repugnància en personatges tan severs i inflexibles com Eimeric. No endebades, i fent una translació també una mica tramposa als debats que ocupen el nostre món actual (en cada època, és freqüent que els lectors intentin aproximar els grans autors, per pretèrits que siguin, a la seva pròpia òptica), Llull sovint és assenyalat com un precursor del que avui coneixem com a diàleg entre civilitzacions.
Per fortuna, lodi dEimeric contra Llull fou contrarestat, en gran mesura, per lestima i latenció que dedicaren a lautor mallorquí una llarga i insigne llista de grans pensadors europeus, que varen trobar, en la lectura de Ramon Llull, estímul i il·luminació per a les seves pròpies obres. En època del Renaixement són abundants els lectors de Llull, i duna qualitat intel·lectual extraordinària, començant per Giordano Bruno, i continuant per altres noms de lenvergadura de Bernat de Lavinheta, Cornelius Agrippa, Pierre Grégoire o Nicolau de Cusa, que exemplifica una paradoxa que durant molts de segles va afectar el lul·lisme i que, sens dubte, tenia la seva arrel en la croada inquisidora de Nicolau Eimeric, duna gran repercussió i durabilitat. Aquesta paradoxa: lector acèrrim de Llull, com la seva biblioteca demostra que era, Nicolau de Cusa el cita directament només dues vegades al llarg de la seva extensa obra. Això ens dóna la idea que citar Llull va resultar comprometedor durant molt de temps, i que alguns dels seus lectors més valuosos no shi referien a plena veu, sinó de maneres més aviat subreptícies.
És a final del segle XVI que surt impresa, a Estrasburg, la magna antologia lul·liana confegida per leditor Lazarus Zetzner, que seria decisiva per tal que Llull pogués tenir difusió entre pensadors i científics com Descartes, Newton o Leibniz, que descobreix amb entusiasme en lArt combinatòria lul·liana un instrument vàlid per mecanitzar els fonaments del coneixement (i és en aquest sentit, tornant una altra vegada a la perspectiva dels nostres dies, que sha apuntat amb freqüència a Llull i a Leibniz com a precursors, en aquest cas, del llenguatge informàtic). Mecanitzar els fonaments del coneixement, dèiem, amb la finalitat de distingir de manera neta entre la veritat i la falsedat. Val a dir que lantologia de Zetzner era un projecte editorial sens dubte ambiciós i arriscat, però no gaire polit ni ordenat, en el sentit que, al costat dels textos de Llull, incloïa també comentaris daltres autors, i encara obres apòcrifes atribuïdes al nostre autor, gairebé sempre de temàtica alquímica. En efecte, una altra vegada la llegenda irromp en la realitat del món lul·lià, i el mite dun Llull alquimista va ser acceptat durant molt de temps, amb la lògica confusió que això podia comportar entre els seus lectors. La figura del que avui es coneix com a Pseudo-Llull o pseudolul·lisme no fou definitivament extirpada del corpus lul·lià fins al segle XIX. És en aquest moment que linterès en lobra de Llull adquireix una nova embranzida gràcies al moviment de la Renaixença, de tal manera que la seva recepció samplifica de manera sostinguda i ininterrompuda durant els segles XX i XXI, amb una autèntica comunitat internacional de lul·listes que han dut a bon port innombrables estudis acadèmics que permeten aprofundir en la inesgotable diversitat daspectes del pensament de qui no tenia cap recel a presentar-se a ell mateix com un foll, foll per amor a Déu i a la veritat. La influència directa o la inspiració que una gran quantitat descriptors, artistes, músics i creadors han trobat en Llull és també substantiva, i abasta noms que van des de Jacint Verdaguer fins als nostres dies, passant per J. V. Foix, Salvador Dalí o fins i tot una figura de la contracultura nord-americana com Allen Ginsberg, per esmentar només alguns noms.
EL LLIBRE DAMIC I AMAT O LA CONTEMPLACIÓ EXALTADA
Ramon Llull no tan sols va excel·lir en les severes disciplines de la teologia i la filosofia, sinó que també va ser, per dir-ho ras i curt, un gran escriptor en el sentit més directament artístic del terme. Dotat duna forta consciència destil i duna potència creativa inusual, en el seu afany per adreçar-se al major nombre possible de lectors no dubtava dallunyar-se de làmbit de lespeculació, la investigació i el pensament, i entrar en el de la literatura de ficció, ja fos a través de novel·les com el Romanç dEvast i Blaquerna, esmentat habitualment com a Blaquerna, o bé a través de la poesia, en obres majors de gran contingut autoreferencial, com el Cant de Ramon o el Desconhort de Ramon. O com el Llibre damic i amat, que, malgrat no estar escrit estrictament en vers tot i que, de cadascun dels textos que el componen, Llull en diu verses, i nosaltres, «versicles», podem llegir sens dubte com una obra poètica de primera magnitud, que ha estat capaç de fascinar multitud de lectors dençà de la seva publicació, al segle XIII, fins avui mateix. Sens dubte, la innegable bellesa i delicadesa que en caracteritzen lescriptura, així com la densa concentració conceptual que sen desprèn, han fet possible que sigui així. Escrit segurament entre 1276 i 1278, Llull no el dóna a conèixer fins al 1283, integrat dins la cinquena i última part del Blaquerna. Tanmateix, la singularitat artística del Llibre damic i amat el fa aviat mereixedor duna multitud dedicions independents de la novel·la, com una peça completa, acabada i rodona en ella mateixa. És el mateix que també succeirà amb la faula del Llibre de les bèsties, part integrant de la que podem considerar laltra gran novel·la lul·liana, el Fèlix o Llibre de meravelles.
Ara bé, no ens confonguem de termes. Existeix en els nostres dies una certa tendència a llegir el Llibre damic i amat, o si més no alguns dels seus versicles més celebrats, com a peces de lírica amatòria, o fins i tot eròtica, i no és el cas. Ja hem parlat de la voluntat didàctica que presideix de cap a cap lobra lul·liana, i el Llibre damic i amat no sescapa daquest plantejament fonamental. Dins la ficció del Blaquerna, representa que és el protagonista de la novel·la qui lescriu, per encàrrec dun ermità. I el resultat és un llibre de meditació i de contemplació en Déu, adreçat als ermitans i, per descomptat, a tothom que vulgui aproximar-se als valors i les virtuts de lésser infinit i etern que ha creat tots els éssers vivents daquest món, començant per lhome i seguint pels animals, els arbres i les plantes, en coherència amb la idea lul·liana que sestablien correspondències entre tots els éssers existents, des de la més humil de les pedres fins al misteri inefable de la Trinitat configurada per Déu, Jesucrist i lEsperit Sant, que són tres persones però constitueixen una unitat indivisible i, com hem dit, infinita i eterna.