I a què et dediques?
A fer que aquesta vida sigui més bonica!
No vaig entendre a què es referia exactament, però em va semblar que era important que existís algú que es dediqués a fer que la vida fos més bonica. Potser per això, pel seu desig de fer-ho tot més bonic, el meu tiet Nino era com era. Que com era? Mireu, em costa descriurel perquè era moltes coses a la vegada. Comencem pel cos: ni molt alt ni molt baix. Just per semblar un adult que de nen hagués menjat tot el que cal per créixer. La seva pell era molt blanca, tan blanca que de vegades li podies veure les venes dels braços i el coll. Portava les ungles perfectament tallades, sempre polides i impecables, molt més que les meves o les de la meva mare. Quan li vaig demanar com aconseguia tenir aquelles ungles tan perfectes, em va respondre:
Genètica.
Vaig tenir clar que, davant daquella paraula tan potent, que aleshores em sonava estranya i immensa, lúnica cosa que podia fer era sentir admiració per aquelles ungles perfectes i genètiques, que aconseguien hipnotitzar-me quan el tiet movia les mans davant meu per explicar-me alguna cosa.
És a dir, no saps si vols ser arqueòloga, fornera o astronauta va resumir després de la meva llarga explicació. Molt bé. Aquest dilema lhaurem de resoldre plegats.
Em va apropar una de les seves mans dungles perfectes als cabells i em va acaronar el cap una vegada i una altra, tras tras tras. Vaig sentir lolor de la colònia que ell mateix preparava i que aquell dia barrejava essència de fusta dun bosc humit amb taronja acabada desprémer i un bocí de xocolata amb ametlles. Em vaig imaginar que, abans de la meva arribada, durant les llargues nits en què no hi havia ningú a lhabitació dels convidats, el tiet Nino es dedicava a practicar aquelles carícies que tan bé li sortien, per si mai tenia una filla. Ja sé que penseu que una neboda no és ben bé com una filla, però, si més no, ara el tiet tenia un cap de veritat que podia acaronar.
No tamoïnis, Eva, jo tajudaré a triar què vols fer quan siguis gran va dir mentre somreia amb entusiasme per primera vegada.
I jo, per primera vegada en molts dies, vaig somriure amb ell.
Semblava un bon començament, oi?