Tot ha de canviar!
CICLOGÈNESI 21 | RAIG VERD
Tot ha de canviar!
El món després de la Covid-19
Editat per Renata Ávila i Srećko Horvat
Primera edició, 1200 exemplars: març 2021
Títol original: Everything Must Change! The World After Covid-19
Publicada als Estats Units per OR Books LLC, Nova York.
© 2020 Renata Ávila i Srećko Horvat
© de cada assaig, el seu col·laborador
Ledició catalana publicada per Raig Verd Editorial sha acordat a través dOh! Books Literary Agency
© daquesta edició, Raig Verd Editorial, 2021
© de la traducció de langlès, Elena Ordeig Vila
Disseny de la coberta: Tono Cristòfol
Maquetació: Noemí Giner
Correcció: Abel Espinosa i Xantal Aubareda
Producció editorial: Xantal Aubareda i Sandra Balagué
Composició ePub: Pablo Barrio
Publicat per Raig Verd Editorial
Gran Via de les Corts Catalanes 514, 1r 7a, Barcelona 08015
www.raigverdeditorial.cat
@Raig_Verd RaigVerd
THEMA: JB, JBF, JBFF, GTQ
Raig Verd editorial forma part de lAssociació deditorials independents
Un cop llegit el llibre, si no el vols conservar, el pots deixar a labast daltres, passar-lo a un company de feina o un amic a qui pugui interessar. En el cas de voler llençar-lo (cosa impensable), fes-ho al contenidor blau de reciclatge de paper.
Leditorial expressa el dret del lector a la reproducció total o parcial daquesta obra per a ús personal.
Introducció
Si volem que res no quedi com és, tot ha de canviar!
Per Srećko Horvat
«Des que els exèrcits entre els quals sinterposen milers de llegües es poden arribar els uns als altres, els amics han de demostrar que per a ells la distància no constitueix un obstacle més gran que per als enemics. Per tant, continuem llançant-nos els nostres projectils damistat de llarga distància per demostrar als que només fan servir lenginy per destruir que nosaltres també som capaços danul·lar lespai.»
De Günther Anders a Claude Eatherly, 1959
En la famosa novel·la de mitjan segle XX El Gattopardo, Giuseppe Tomasi di Lampedusa retrata la lluita de laristocràcia siciliana per sobreviure a la guerra civil i a la revolució que coneixem amb el nom de Risorgimento. Una de les frases més conegudes del llibre posteriorment declamada per Alain Delon a ladaptació cinematogràfica del llibre, dirigida per Luchino Visconti diu: «Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï».1 Duna manera similar, i obligada per la crisi provocada per la Covid-19, la nostra classe dirigent contemporània és molt conscient que està tenint lloc una transformació profunda, i que lúnica manera que tot quedi tal com és ara, és que sorgeixi un nou ordre social i polític que els pugui mantenir en el poder. ¿Quines altres proves necessitem de les greus tensions que assolen el capitalisme a part del vertiginós augment de tretze mil milions de dòlars en un sol dia de la fortuna de Jeff Bezos,2 mentre la crisi de la Covid-19 prioritza el moviment lliure de béns per sobre del moviment lliure de persones, i, mentrestant, els treballadors dAmazon van morint de Covid-19 i protestant per les condicions inhumanes en què han de treballar? ¿I quines altres proves que Elon Musk, lencarnació del somni expansionista capitalista, que, en ser interrogat per lafirmació que el cop destat dels Estats Units contra Evo Morales shavia perpetrat per permetre-li obtenir el liti de Bolívia, simplement va contestar: «Donarem un cop destat a qui vulguem! Accepteu-ho»?3 No és la primera vegada que la classe dirigent ha proclamat obertament que hi ha una guerra de classes. Recordeu, si no, la coneguda frase del també multimilionari Warren Buffett: «Esclar que encara hi ha lluita de classes, però és la meva classe, la dels rics, la que lestà fent, i lestem guanyant». Abans de la crisi de la Covid-19, que està accentuant les desigualtats i optimitzant lacumulació de guanys justament dels que estan conduint el planeta cap a lextinció en massa, no havia estat mai tan tangible el fet que hi hagués en curs una despietada guerra de classes. I, un cop més, estan intentant guanyar.
«Si volem que tot quedi com és, cal que tot canviï», proclama una altra vegada la classe dominant, amb lesperança que aconseguiran romandre en el poder i continuar amb el cercle viciós de lexplotació, lextracció i lexpansió: les tres e del sistema mundial anomenat capitalisme. En lloc dinvertir en hospitals i escoles que ja feia dècades que eren víctimes de lausteritat i de linfrafinançament, tornen a rescatar les empreses responsables de la crisi climàtica i de la injustícia global. En lloc de protegir els drets dels treballadors i de fer servir la tecnologia per abolir lexplotació, amb la crisi de la Covid-19 el patiment dels treballadors als quals anomenem essencials (o a primera línia) no ha fet altra cosa que augmentar, mentre es continua explotant la situació en pro de lexpansió i lacceleració del «capitalisme de vigilància». En lloc de protegir el clima, extreure encara més recursos naturals i destruir hàbitats està derivant en una era de pandèmies, amb virus encara més mortífers que el de la Covid-19 a tocar. En lloc de retirar el suport econòmic a la policia, aquesta ha donat resposta a la crisi de la Covid-19 com si fos una guerra gairebé a tot arreu, actuant pràcticament com si es tractés dun exèrcit. Tal com un anunci del Front Nacional dels Estats Units afirmava recentment: «A vegades tenim la primera línia a casa nostra». Sembla que la famosa petició de Weather Underground «Bring the war home!» (porteu la guerra a casa!) de sobte sha fet realitat, amb la diferència que la causa no és un moviment social ni un partit revolucionari clandestí, sinó un virus. De Minneapolis a Portland, de Budapest a Istanbul, i de Santiago a Belgrad, la guerra capitalista sha convertit clarament en una guerra civil. «No puc respirar», frase repetida una i altra vegada per Eric Garner, George Floyd i tantes altres víctimes del racisme estructural, ha esdevingut la sensació predominant dels que han patit i han mort dasfíxia a mans de la brutalitat policial, la contaminació de laire, els virus, la depressió, lansietat, la por i la infinitat daltres símptomes de lexpansió del capital en la natura, els animals, els pulmons, les ments i les ànimes.
Mentre els virus del capitalisme i del racisme arrasen el món, aquest llibre és fruit dun altre tipus de virus. Aquesta publicació no només no hauria vist la llum sense la Covid-19, sinó que és producte dels «virus» de la cooperació i linternacionalisme que persegueixen precisament el virus dun sistema mundial que ens condueix cap a lextinció. Labundància de veus crítiques que han sorgit de l«autoaïllament» és una prova adeu, Maggie Thatcher! que la societat sí que existeix, tot i que sovint ens veiem obligats a comportar-nos i a morir com a éssers individuals. El projecte de documentar algunes daquestes veus, primer en converses en vídeo i després en aquest llibre, va néixer en una habitació de Viena en què vaig estar confinat i aïllat a mitjan març del 2020, mentre Europa es convertia en lepicentre de la pandèmia de la Covid-19 i abans que fes estralls als Estats Units, Mèxic i tants altres llocs. En aquells primers dies, estats darreu dEuropa van declarar un «estat dexcepció», amb restriccions sense precedents en relació amb la mobilitat, cosa que va fer que no pogués tornar al meu país, Croàcia, durant dos mesos més. Lúnica manera que vaig trobar de no tornar-me boig i no caure en una absoluta desesperança va ser sortir a través de la informàtica del meu «autoaïllament» creant el que vam anomenar DiEM25 TV: The World After Coronavirus. Per als que formem part del Moviment Democràcia a Europa 2025, acostumats a viatjar sense descans per tot el món, conèixer gent i organitzar-nos sobre el terreny, laïllament va ser una situació nova, com va ser-ho per a qualsevol internacionalista de debò. De sobte, lúnic que ens quedava era el món digital. I fins i tot això va esdevenir aviat el que Naomi Klein va designar Screen New Deal (New Deal de les pantalles): la penetració del capitalisme de vigilància en els cervells i les ànimes, una explotació més intensa dels treballadors cognitius i lextracció dels nostres afectes i fins i tot del nostre inconscient.4
I malgrat tot, durant el breu període des de mitjans de març fins a juliol del 2020, del qual ja sembla que hagin passat segles, vam aconseguir aprofitar una esquerda del Screen New Deal per llançar un canal de «televisió» en línia des de les nostres sales destar i espais dautoaïllament. Molt més enllà que no pas només televisió, va suposar la creació dun espai comú, lliure per a tothom i construït per centenars dactivistes i intel·lectuals de tot el món. Poques vegades tanta gent ha estat connectada a través dun sol esdeveniment com amb la pandèmia de la Covid-19, amb milers de milions de persones darreu del món sotmeses a una forma o altra de quarantena. Poques vegades les persones daquest planeta shan involucrat tant en la comunicació, i això malgrat el «distanciament social» generalitzat; i és que, tot i que sí que hi havia un distanciament físic, la part social va renéixer com no ho havia fet mai. Hem vist el pitjor dels temps i el millor dels temps: duna banda, una situació de crisi sanitària sense precedents i, de laltra, la necessitat de connectar i construir un món més enllà de la noció destructiva de «progrés» que domina la modernitat capitalista. Si leslògan del Fòrum Social Mundial va ser «Un altre món és possible», el nostre és el que apareix en un grafit de Minneapolis després del brutal assassinat de George Floyd: «Una altra fi del món és possible». Al llarg del 2020, ha quedat clar fins i tot per als que abans ho negaven que la fi del món tal com el coneixem és pertot arreu. La gent sestà asfixiant no només a causa dun virus, sinó també per la brutalitat policial i per un sistema mundial basat en lextracció, lexpansió i lexplotació. La crisi climàtica, lamenaça nuclear, les pandèmies i el racisme: aquests són els quatre genets del capitalisme mundial i de la seva violència estructural contra la natura, els humans i el mateix futur. Si volem que això canviï, res no pot continuar igual.
Aquest llibre està pensat com un missatge col·lectiu que constata que la cooperació i la resistència transnacionals, precisament en època de confinaments globals i destats policials, no només continuen sent possibles, sinó que esdevenen necessàries. La llista de gent a qui donar les gràcies, incloses tant les persones les converses de les quals han estat publicades com les que no exclusivament per motius de calendari i de limitacions de publicació és llarga i incompleta. Si hi ha algú sense qui DiEM25 TV no hauria estat possible, aquest és Davide Castro: un brillant camarada portuguès que va portar el programa a la vida i al directe durant els primers mesos de quarantena. A continuació hi ha les ments extraordinàries de Yanis Varoufakis i Renata Ávila, que, amb la seva energia imparable i pensament crític, van liderar i organitzar moltes de les converses; Judith Meyer, una autèntica força motriu des de lombra; i els nostres germans i germanes de DiEM25: Ivana Nenadović, Erik Edman, Luis Martín, Mehran Khalili, Sissy Velissariou, Johannes Fehr, Simona Ferlini, Paweł Wargan, David Adler, Claudia Trapp, Jordi Ayala Roqueta. Vull enviar un agraïment enorme als nombrosos voluntaris de DiEM25: Andrea Chavez, Max Gede, Dilek Guncag, Esmé Flinders, Ioannis Theocharis, Jerome Bertrand, Julie Hamilton, Micah Jayne, Michael Giardino, Pim Schulte, Rodrigo Fiallega, Niels Wennekes, Matias Mulet, i tants daltres.
I, finalment, en un món en què leducació i el periodisme, ledició i el pensament crític han esdevingut no només un privilegi, sinó actes subversius en si mateixos, són els editors valents i els lectors! els qui, contra rellotge, intenten preservar un arxiu davant dun futur marcat per lextinció en massa com a únic horitzó per a la humanitat i divulgar les eines per a una lluita comuna per assolir un món més enllà de lexpansió incessant del capitalisme i del feixisme. Gràcies a latrevit editor Colin Robinson i a la nostra diligent editora Catherine Cumming, aquestes converses shan convertit realment en una mena de diari col·lectiu de les primeres setmanes i mesos de la Covid-19, un esforç comú que potser algun dia servirà per documentar que, per parafrasejar Bertolt Brecht, fins i tot en els temps foscos, també es cantarà. I les cançons no són només sobre els temps foscos, sinó també sobre amistat i amor, solidaritat i igualitarisme, ajuda mútua i resistència al món vell que es mor i ens segresta el futur. Si volem que res no quedi com és, tot ha de canviar.
No ha de quedar res de lantic sistema, i sha de valorar la bellesa, la humilitat i la determinació de la lluita comuna tan heterogènia i ambigua com pugui semblar com una de les coses que lantic sistema no serà mai capaç dentendre. Cal entendre-la com un dels ingredients bàsics que enderrocarà el sistema. Alguns dels altres ingredients, com esperem que demostri aquest llibre, inclouen molta organització i introspecció simultànies; menys treball, més amor; menys monòleg, més diàleg; menys ego, més compassió; i, encara, una vegada i una altra: molta organització! Per parafrasejar Günther Anders, si ells tenen projectils que poden destruir països sencers a milers de llegües de distància, no deixem mai de llançar-nos els nostres projectils damistat de llarga distància els uns als altres per demostrar als que només fan servir lenginy per destruir que nosaltres no volem anul·lar lespai com fan ells, sinó que, per contra, som capaços de crear-ne de nous, despais, i de reinventar un futur en el qual valgui la pena viure.
El cost de la Covid-19 no ha de portar el poble a la bancarrota
Vijay Prashad i Srećko Horvat
Srećko: A partir davui, lÍndia i el Regne Unit entren en confinament. Els Jocs Olímpics que havien de tenir lloc a Tòquio shan ajornat a lany que ve. Hem vist com metges cubans anaven a Itàlia i com metges xinesos anaven a Sèrbia a lluitar contra la Covid-19. A banda de ser gestos bonics de solidaritat, aquests fets també plantegen preguntes sobre el futur de la geopolítica, algunes de les quals magradaria tractar en aquesta conversa, Vijay.
Vijay: Tal com dèieu, el govern de lÍndia ha demanat a mil quatre-cents milions de persones que sautoaïllin, i és probable que gairebé mil milions no ho puguin fer. Aquest és un dels aspectes estranys daquesta època. Els que no viuen en barris marginals poden sentir la claustrofòbia dentrar a casa seva i tancar la porta, però gran part del planeta està format per jornalers, per gent que depèn dun sou diari i, llevat que canviem el sistema, no només serà el virus, el que eliminarà aquesta gent, sinó la gran quantitat de virus diferents que els asfixien.
Srećko: Quan miro Twitter, veig que hi ha moltíssimes persones a Europa que es queixen perquè estan reclosos a casa seva, però des de la perspectiva de molta població de lÍndia, de lÀsia i de lAmèrica Llatina, això és més aviat un luxe i un privilegi. Quan les autoritats ordenen a la gent que s«autoaïlli», no diuen res sobre habitatge o sobre mesures que shaurien dimplantar perquè autoaïllar-se fos possible per a certes persones.
Vijay: Sí, però no exagerem els privilegis dels europeus o dels nord-americans. Lany passat, la Reserva Federal dels Estats Units va fer una enquesta que demostrava que un quaranta per cent de les llars nord-americanes no podrien assumir una emergència que els costés quatre-cents dòlars o més.5 LEurostat va dur a terme una enquesta similar que va evidenciar que un de cada tres europeus no podia assumir una despesa demergència.6 Aquest confinament és, sens dubte, una despesa demergència. La gent no té diners per pagar els lloguers i les hipoteques, les proves del virus o el menjar de més per a uns quants dies o setmanes, segons el nombre de persones que convisquin a la llar. Estem enmig duna crisi produïda pel capitalisme; i la conjuntura daquesta crisi és la Covid-19. En certa manera, el virus ha tombat un sistema que fa molt de temps que està malalt. I crec que això ha desconcertat molta gent. Una gran part de la població ha quedat sorpresa davant la incapacitat dels governs de tenir cura de les persones en un moment de crisi i han començat a qüestionar les promeses que els feien els polítics, els mitjans de comunicació privats i les institucions educatives. Ara aquestes promeses ens semblen tan buides