Amb un xic de sort potser ets, tu també, un d'aquells esforçats manifestants que van assistir a les grans macrotrobades de somriures i clavells dels darrers deu anys. Unes concentracions en què només hi havia dues-centes quaranta mil persones poc o gens disposades a girar de llengua davant d'un parlant al·loglot, per un milió setcents seixanta mil supermegapatriotes que sí. Dades resultants duna simple extrapolació de les enquestes catalunyeses (la resta són encara pitjor), que indiquen que només un magre, i minvant, dotze per cent de la població, es manté ferm en l'ús de la llengua catalana quan l'interlocutor respon en una altra. Es pot afirmar, per tant, que molts dels somrients, imbuïts d'un fort ardor guerrer, haurien estat disposats, en segons quines circumstàncies (10 d'octubre? 27 d'octubre?), a morir per Catalunya, en una mostra de patrioterisme excels; però, en canvi, no a desaprendre els perversos mecanismes mentals que els fan renunciar a la seva identitat lingüística en un tancar i obrir d'ulls.
Són uns automatismes conseqüència de segles de repressió i d'un ferotge intent d'etnocidi, sí, però també, manllevant el títol kunderià, d'una insostenible lleugeresa de l'ésser catalanoparlant. Una lleugeresa que és, precisament, el drama i principal feblesa dun moviment que se sent redemptor, però en realitat sobrat d'estètica i mancat d'esperit pràctic. I és que la consciència lingüística, en comptes d'augmentar en paral·lel, com hauria estat esperable, a la presa de consciència política, ha lliscat vertiginosa en un sentit inversament proporcional. Heus aquí l'autèntic drama, perquè, com va augurar Pompeu Fabra, si la llengua falla, fallarà tot. És on sou, just enmig del mal d'Almansa, que a tots tard o d'hora alcança. Per corroborar-ho, només cal que transposis a la teva observació el principi extraoficial número u de la sociolingüística: no et fixis tant en què parla la gent en general, perquè aquesta és la fotografia esbiaixada del present; fixa't en quina llengua fa servir la canalla per jugar i tindràs la fotografia del futur. Avís per a desprevinguts: un cop hagis activat els sentits, podries ensopegar amb la commoció que, entre l'una i l'altra, hi hagués un decalatge d'ús cataclismàtic de fins a quaranta punts percentuals.
En un context de bilingüisme social, quan per inèrcia ambiental la identificació horitzontal amb la parella, els amics, els companys, els saludats i els desconeguts en la llengua forta guanya incessantment terreny a la identificació vertical amb els consanguinis en la llengua feble, no és agosarat afirmar que aquesta darrera ha entrat de ple al temps de descompte. Són faves comptades: davant la manca d'una consciència lingüística robusta, ni tan sols els llaços sentimentals i familiars són un aturador prou influent per evitar la suplantació.
També és cert que, com a parlant, pots escudarte en una bigarrada munió d'arguments i pretextos, perquè la realitat és que tot absolutament tot juga a favor d'aquesta metàstasi minoritzadora: una demografia de cartró pedra, tres segles eterns de colonització mental i d'humiliacions físiques, setze hiverns de Ciudadanos martellejant infàmies convenientment amplificades per mitjans de difamació sense escrúpols i, fins i tot, el que menys t'hauries esperat i més et dol: que massa opinadors i entitats que tenies per immunes a segons quines quimeres hagin defallit. I, no menys greu, que els partits amb els quals és possible que et sentissis representat en algun moment, s'hagin deixat posseir pel marc mental del dimoni taronja d'una manera tan pregona que ni amb quinze Expedients Warren no aconseguirien exorcitzar-se'n. Cadells, antigament tan radicals, inclosos, en un ensorrament discursiu generalitzat i sense gaires precedents. La distopia d'ahir, transfigurada en malson d'avui.
Sigui com sigui, de paternalisme i infantilització ja n'has patit prou, i ni tan sols tota la corrua d'adversitats no et pot exonerar de deixar perdre allò que ets: català, valencià o illenc, per obra i gràcia de la llengua que és llavor i sentit de tot.
Aquestes són, per tant, unes línies que s'adrecen a gent com tu, que pertanys a aquella immensa minoria poc seduïda abduïda? pel vessant més retòric del processisme nefelibata (nefelibata: dit de la persona somiadora, que vagareja pels núvols), o que ets un supervivent de la dreta espanyolista autòctona que, quan ha governat, ha volgut aprofitar un migrat autogovern per a esborrar qualsevol rastre identitari no folklòric que et diferenciés de la majoria nacional castellana; a tu, que tenerva pensar en aquesta dècada de bandejament a tots els nivells del principal tret idiosincràtic dels catalanoparlants; a tu, que t'aterreix el fet de constatar que la teva llengua i cultura, després de mil vicissituds, persecucions, renaixences, menyspreus, il·lusions, prohibicions, normalitzacions incompletes, minoritzacions i estigmatitzacions, poden arribar a desaparèixer; a tu, que, encara que algunes de les reflexions que es descabdellaran en aquestes pàgines et puguin neguitejar o fins i tot incomodar, sabràs destriar, sens dubte, el grau de veracitat que enclouen. A gent encara no del tot derrotada com tu que, conscient del peatge que pot comportar tant en l'àmbit individual com el social, és permeable a fer coses concretes per contribuir a salvar-la.
Ras i curt: aquest decàleg té per objectiu reforçar l'empoderament (ara que aquest ha esdevingut un mot crossa en la defensa discursiva d'altres grups socials) dels catalanòfons, i combatre la (nauseabunda) diglòssia. Ella, el corcó que us impedeix com a poble subordinat que sou la desalienació mental essent-ne el lingüístic el vector més rellevant que precedeix tot alliberament col·lectiu.
I ara mateix, per on navegues? Malgrat que et costi de digerir, cal que assumeixis que fins i tot els teus han jugat a confondre't, i que t'han volgut desresponsabilitzar de tot mentre ells feien la viu-viu a la seva sinecura i ideaven conceptes unamunians independentisme espanyolista? que han demostrat ser poc més que Frankensteins conceptuals fallits. No. Ítaca no s'assoleix a empentes i rodolons, mitjançant un eixamplament mancat d'autoestima que un bon dia té la xamba de trobar la drecera i, abracadabra!, cristal·litza i llengua miraculosament salvada; és, ben al contrari, l'alliberament massiu, la plena possessió d'un mateix a gran escala, la fermesa grupal en l'autoafirmació, l'eleuteromania incondicional, la consciència de no ser res si no s'és plenament en la llengua del poble, l'únic que pot adreçar les energies en pro de l'albirament de l'illa secularment enyorada.
El dilema, de tan clar, és esgarrifós: o autoestima lingüística o dissolució. I, entremig, com un mur infranquejable, la (infamant) diglòssia, l'estadi hamletià entre el ser i no ser, que et deixa aquell infinit desassossec que sents quan desitges amb tota lànima ser lliure però t'adones que l'únic que normalment ets capaç de desobeir, i de desobeir amb excel·lència, és la teva consciència, més o menys desenvolupada, de catalanitat.
2. El primer poder
És una cosa a bastament estudiada per la sociologia que l'univers mental i referencial d'un individu té un impacte de primer ordre en la seva autoestima i en l'actitud, aferrada o no, que pugui tenir envers la llengua pròpia. Així doncs, no és en absolut innocu, a efectes tant psíquics com pràctics, elegir una dieta informativa autocentrada o perifèrica. Ja sigui per bé o ja sigui per mal, el fet és que l'imperi de la propaganda va allargassant la seva presència fins l'últim racó del planeta, i només l'eremita o les tribus que viuen isolades poden dir que es mantenen verges al seu influx.
Tot i que al segle anterior van ser anomenats, per simple consecutivitat, el quart poder, no és cap estirabot afirmar que els mitjans de comunicació, amb les proteiques formes que adopten en l'era digital, ja són, i amb diferència, el Primer Poder. En la societat actual, acaparen una capacitat tant bocabadant com insana per a hipotecar els altres tres poders que va descriure la Il·lustració francesa. Para-hi esment: si Malcolm X, que va morir assassinat un llunyà 1965, ja copsava i denunciava que els mitjans de comunicació tenien «el poder de convertir en culpable l'innocent i en innocent el culpable», afigura't què no poden arribar-te a fer amb el seu art d'emmetzinament, refinat durant dècades.
La putada enorme del Destí als pobles minoritzats com aquest al qual, per grat o per força, pertanys, és la descompensació abassegadora en la visibilitat d'uns mitjans concebuts per sostenir una minoria en risc d'esfilagarsar-se i la d'uns altres ufans i superbs, que copen share, pàgines web i dials. Amb els inputs banals, i tot sovint brutals, que arrosseguen. El vostre pa de cada dia: un exèrcit de monstres i gegants amb els ulls injectats de sang i assedegats de manipulació i criminalització contra Blancaneu i els set simpàtics nans que, bonastres estúpids? com són, serveixen amablement el dinar a un hoste de vestimenta verda i en el seu moment extraparlamentari que es fa dir Vox. Un hoste que, entre altres preguntes freqüents, els sol interrogar amb tanta naturalitat com cinisme: i vosaltres, per què coi existiu? Cal, per tant, que esmolis al màxim el teu esperit crític per aprendre a eludir les dosis letals d'autoodi amb què ells estan interessats a lobotomitzar-te mitjançant vies catòdiques, analògiques o digitals, totes igualment vàlides per aconseguir l'efecte. Recorda que, a l'hora de descolonitzar la teva ment, tant o més important és l'abstèmia mediàtica, aquells referents que defuges a consciència, com aquells en què et capbusses.
Desconfia, ara més que mai, dels polítics i del sector públic per salvar-te la llengua i, de manera molt especial, de TV3 i de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). La teva llengua, mentre ningú no tingui el coratge de redreçar allò que, de tan vital com és, mai no hauria hagut de declinar, te la salves tu, en plebiscit quotidià. Tingues present que la CCMA està molt enfeinada a repartir sous de quaranta-cinc mil euros anuals de mitjana cinquanta mil sumant-hi complements als seus dos mil tres-cents treballadors mentre somica de manera recurrent, amb el patetisme propi de qui té síndrome d'abstinència, que no té prou diners per fer tot allò que voldria fer. Al mateix temps, amb l'altra mà es dedica a tancar el canal juvenil 3xL, el Canal Internacional ideat perquè els catalans expatriats i els seus fills no perdessin del tot el contacte amb el seu país o ICat FM. Aquesta última, en honor a la veritat, recentment recuperada no per la mateixa CCMA, sinó gràcies a una aportació del Departament de Cultura que, com la gent del sector sap prou bé, neda en l'abundància d'un pressupost que li permet tractar a cos de rei els artistes i llur talent.
Tampoc no oblidis que, per a l'inefable Comitè de TV3, que tants cops us ha corprès amb el seu partidisme selectiu disfressat de superioritat moral, és prou més important lluitar pel manteniment del poc noble ofici de burgès menjar, jeure i no fer gaire res d'una part de la plantilla que fer cap mena de sacrifici salarial per mirar de salvar un patrimoni immaterial de mil anys. El principal obstacle, com en tants ordres de la vida, és el factor humà: qui és que, havent-se acostumat als entrecots de vedella, passa a conformar-se amb uns simples medallons de porc sense oposar-hi resistència? El patrimoni a salvar, una llengua que havia sortit alacaiguda del franquisme, i la normalització de la qual es convertia en el primer objectiu fundacional amb què va ser creat un mastodont que els darrers anys ha transmutat, davant la impassibilitat de l'Administració, en un anyellet d'anunci de detergent. Un mastodont sense idees ni tremp, que dedica un seixanta per cent del seu pressupost de trescents milions d'euros a cobrir les despeses de personal, que aixopluguen les retribucions d'uns nombrosos càrrecs directius afavorits amb uns sous que estalonen el del mateix president de la Generalitat.
La producció o adquisició de productes de qualitat i de potencial popularitat es gestiona, en tot cas, a les postres, amb els rosegons sobrers. Simultàniament, alguns polítics i gestors que amb les seves polítiques nefastes neguen l'accés a la llengua a bosses cada cop més grosses de població, es lamenten a les xarxes socials, amb una indignació filològica digna d'esment, de la pèrdua accelerada de mots i locucions, i de la interferència lingüística que observen al seu entorn. Com si l'esvaïment dels referents audiovisuals no hi tingués res a veure, o com si fos possible matar elefants amb una escopeta de balins.
I és que la CCMA és un cas singular, mereixedor d'una auditoria exhaustiva, en què el manteniment de la hipertròfia salarial passa per sobre dels interessos de la llengua comunitària. Que a bona part dels executius de TV3 els amoïna tant la llengua com a tu la fauna endèmica de Kuala Lumpur, ho demostra el fet que no hagin vist l'oportunitat d'invertir el sou d'un sol treballador un de sol de dos mil tres-cents, un 0,04% de la plantilla a mantenir una corresponsalia a la Catalunya del Nord; o que, en deu anys, i malgrat les peticions insistents i les evidències que era sociolingüísticament urgent, hagin estat incapaços de recuperar un canal per a adolescents i amants de l'anime japonès en general; o que, durant molt temps, no hagin invertit ni un cèntim a incentivar l'aparició de youtubers i influenciadors que fessin desembarcar la llengua als àmbits informals dels instituts i universitats; o que s'hagin carregat, demolint-lo a consciència, l'antany totpoderós Club Súper3, un club que compta amb més massa social que el mateixíssim Futbol Club Barcelona, i que avui dia anota un paupèrrim 0,5% d'audiència, que es correspon amb la població infantil amb uns pares prou militants per estirar lorella dels seus plançons al mateix temps que els fan mirar un canal que, per dir-ho amb correcció política, no els imanta en excés. A hores d'ara, el Súper3 és un canal amb uns dibuixos que mai no són objecte de conversa al pati de l'escola, que mai no inspiren les figures de la mona de Pasqua de l'any següent, que mai no apareixen als cromos que la mainada es bescanvia i que mai no protagonitzen cap mena de marxandatge que vagi més enllà del ninotet de llana. Per a més inri, l'esperpent es veu coronat amb una bona part de la programació que és emesa en una llengua universal: la muda.
Te'n recordes, nostàlgic i mitòman com ets, del Tom i Jerry, La Pantera Rosa, el Pingu i altres sèries silents dels vuitanta i noranta, que és com dir les dècades prodigioses en què els pares veien les taques rogenques a la closca de Gorbatxov, les martellades al mur de Berlín o Freddie Mercury cantant al costat de la Caballé? Doncs sí: per demencial que et sembli, el 2020 el mastodont encara en projecta reposicions d'allò més cridaneres i, no prou cofoi amb això, té l'amabilitat d'obsequiar-vos amb animacions mudes d'última generació: El xai Shaun i En Grizzy i els Lèmmings en serien dos fantàstics exemples. Una graella que, no cal lluir un màster en comunicació per adonar-se'n, contribueix entre poc i gens a la normalització de la llengua entre la mainada.
La pirateria i la difusió furtiva esdevenen, per consegüent, l'única sortida per a aquelles minories que volen veure continguts en català tant sí com no, o que senten melangia d'uns temps idealitzats en què una programació de qualitat per al segment no-adult sí que era considerada estratègica. L'únic canal infantil de tota la catalanofonia, que malviu en l'abandó, es veu fins i tot empetitit per la tasca inestimable de cantautors com Dani Miquel, Dàmaris Gelabert o El Pot Petit, que sí que connecten amb la seva audiència natural. Mentrimentres, la resta de canals espanyols públics i privats monopolitzen l'interès dels menuts i fan allò que saben fer i pel que van ser creats: castellanitzar a tota pastilla, amb excel·lència.