Fills de la terra dura - Daniel Palomeras Casadejús

FILLS DE LA

TERRA DURA

Fills de la terra dura de Daniel Palomeras

© Daniel Palomeras, 2020

© daquesta edició: Editorial Comanegra, 2020

Primera edició: febrer de 2020

Editorial Comanegra

Consell de Cent, 159

08015 Barcelona

www.comanegra.com

Correcció: Gemma Garrigosa i Núria Puyuelo

Direcció de col·lecció: Jordi Puig

Maquetació: Eduard Vila

Imatge de coberta: Le pommier, Félix Vallotton

Producció de lePub: booqlab

Tots els drets reservats als titulars dels copyright.

DANIEL PALOMERAS

FILLS DE LA

TERRA DURA

1

El canonge Jaume Collell travessa la plaça de la Catedral amb un diari plegat i mig ocult sota el braç. Pel juny, a Vic ja hi fa calor i el manteu li fa nosa. Són les deu i el cel ascendeix amb un blau espadat. Resten lluny les boires denses de lhivern, quan un es pot amagar dels altres vianants allunyant-sen només unes passes, submergint-se en el magma lletós i fred. El canonge sapressa, no pas perquè els oficis lesperin sinó perquè està impacient i inquiet per llegir la premsa tot sol. Alça la mirada vers el que els seus ulls han vist des de la infantesa: laustera façana neoclàssica que li sembla un aparador i a lesquerra el campanar, com una incòmoda parella de ball. El canonge penetra en la tebior del temple, es lleva la teula, es persigna amb aigua beneita i sencamina cap a la nau lateral, defugint les pilastres centrals amb aquells capitells corintis com capgrossos. Passa de llarg les capelles on alguns devots resen agenollats. Surt al claustre per tenir llum natural. Observa a banda i banda que no hi hagi ningú. Satura al peu duna de les voltes gòtiques i mira els finestrals cecs del primer pis. La faç meditativa de Jaume Balmes, august sobre el sepulcre esculpit per Josep Bover, les espatlles declinants i líndex flexionat apuntant la mandíbula, sembla que el vigila mentre contempla la corona de tristes semprevives. El canonge es mou unes passes cercant lombra. Obre el diari, El Noticiero Universal, 17 de juny de 1895: I en un diari anticlerical!, exclama en veu baixa.

2

Una de les noies del fresc, la que està asseguda, toca el llaüt, laltra està dreta, repenjada en un muret, i se lescolta. Canten? Els vestits, de rosa i blau pastel, salcen per la força del mirinyac. Dos ocellets, les noies són també com dos ocells, estan posats sobre un matoll en primer pla i la llum declina des duna posta de núvols cremosos. La bella senyora, Maria Gayón, està asseguda a la butaqueta de sota. Porta un vestit de caixmir blau pàl·lid, amb randes blanques als punys, de tall senzill, destar per casa. Es mira el seu marit, don Claudio López, el marquès, quaranta-dos anys, alt i prim, amb frac, que camina impacient per la sala amb un diari obert a les mans. Entra el criat al saló amb la plata de la cafetera, dues tasses i la gerreta de la llet. Don Claudio calla. El criat camina cap a la tauleta, davant del tresillo. El marquès alça la vista del diari i se li dirigeix amb un bri dimpaciència: Déjelo sobre la mesa y cierre la puerta. El criat surt i tanca. Don Claudio espera uns moments i reprèn la lectura: «En ús de mon dret i de ma llibertat, per arreglar mos assumptos i obrir una sortida en ma situació desesperada, i dues vegades he vist la força pública en ma mateixa posada per agafar-me com un delinqüent. Ara, mentres tinc lloc i temps...». Donya Maria mira els plàtans de la Rambla i lesglésia de Betlem a través del finestral del balcó.

3

El noi dels encàrrecs amb prou feines sap llegir, i encara menys en llatí: PRO CHISTO LEGATIONE FUNGIMUR, explica, esculpit a la pedra, la llinda del portal del palau episcopal de Vic. El noi penetra en lampli vestíbul, de voltes de mitja punta, que tant podria correspondre a un palau com a una gran cort danimals, o així ho pensa ell, que ha visitat més corts que palaus. En un racó hi reposen la tartana i la carrossa del bisbe. Sempre se sent una mica cohibit i li sembla que les seves espardenyes i els pedaços dels seus pantalons no savenen amb la magnificència dels prínceps de lesglésia. Deixa el plec de diaris sobre un pedrís i sen va. Un jove vicari els recull, puja lescalinata de pedra i pregunta a un capellà més gran, amb qui es creua al replà, per on pot parar el senyor bisbe: Crec que és a la sala de sínodes amb el mestre dobres. El vicari shi encamina. Obre la porta i es troba al bisbe Josep Morgades discutint amb un paleta mudat. Li assenyala unes humitats que han sortit sobre el finestral. Lhome, amb la boina a la mà, va fent que sí amb el cap. El vicari sha quedat a la porta. Quan el bisbe el veu li fa senyal que sacosti, agafa els diaris i avia el mestre dobres. També ordena amb un gest al vicari que ja sen pot anar. Un cop sol, sasseu en una de les cadires entapissades de vellut granat, es posa les ulleres i comença la lectura amb cara seriosa: «Demano justícia i protesto, davant la llei, davant de la gent honrada que em coneix, davant del cel i la Terra i del mateix Déu que ens ha de judicar a tots...». El bisbe fa un esbufec amb el nas i exclama en veu baixa: Això mateix! I davant de qui més?

4

A casa de donya Deseada Martínez Guerrero, vídua de Duran, no hi solen entrar diaris, però avui és un dia especial. Donya Deseada és una dona que passa ja dels cinquanta. La filla gran, lAmparo, ara en té vint-i-dos i està casada amb un tal Amadeu Gurri, dofici paleta. Després va venir el Manel, que no fa sinó portar-li maldecaps, i la darrera, que ara en té tretze, és lesguerradeta, la pobra Mercedes, que va néixer geperuda i geperuda es quedarà. Casa de donya Deseada és al carrer dAragó de Barcelona, un tercer pis. És petitet, però podria ser una mansió tenint en compte com se les havien vist en altres èpoques. Les tres dones estan assegudes al voltant de la taula del menjador. Taula, trinxant i sis cadires de boga. El balcó està obert i comença a entrar-hi una marinada encara assolellada. Presideix lestança un quadre del Sagrat Cor, la noble víscera per sobre la túnica blanca, envoltada per una triple corona despines, cofada per una flama de la qual emergeix la creu. La santa mirada es perd a linfinit, per sobre del monyo de donya Deseada, que llegeix amb devoció: «De la iniquitat de què és víctima, no sé amb quin fi, aquest pobre sacerdot...». Alça els ulls amb mirada de satisfacció: Sí senyor, així es parla.

5

A Barcelona, en ple estiu, laire es fa substanciós. La Rambla samara de la humitat del port, a lempedrat sevapora lorina dels cavalls, la femta es paeix per segon cop i els embornals reclamen un ruixat. La calor aturada i la llum de la tarda es fan bonior de gent, ocells, carros i animals. Entrar al carrer Unió és un consol: tendals i parades, fruites, drapaires, mariners, pols, teranyines i olor doli refregit. Carrer del Marquès de Barberà: tavernes fosques, roba estesa als balcons, quitxalla i gossos. Un clergue, Jacint Verdaguer, enfila escales amunt amb gest envellit. La sotana, de tan esmolada ja no és negra i li fa unes irisacions dala de mosca a lesquena. Es va agafant a la barana. Du la teula i una carpeta a laltra mà. Arriba al replà. Des de fora se sent el teclejar de màquines descriure. Empeny la porta, entra i es troba un ordenança assegut darrere una tauleta. Respira fondo. El despatx del senyor Eusebi Corominas? El noi sel mira: Al final del passadís, oi que vostè és mossèn Jacint Verdaguer? Per servir-lo, assenteix ell amb el cap. El noi somriu: Em sembla que el senyor Corominas lestà esperant. Verdaguer camina fins al final del passadís. Els escrivents aturen un moment la feina i sel miren, un caixista amb la camisa tintada li passa pel costat. Shi troba una vidriera tancada. Truca lleument amb els artells. Passi! Obre i entra. Corominas sha alçat: Bona tarda, mossèn. Des de fora no es poden sentir les seves veus, ofegades pel soroll de la redacció. Verdaguer li allarga la mà perquè li faci lamistat, però el periodista hi encaixa i prou. Fa la volta a la taula per tancar la porta. Es presenten, amb compliments, i sasseuen davant per davant, entre ells la taula del despatx a vessar de papers. El periodista enceta la conversa: Costa dentendre, i a fe que serà una bomba..., per curiositat, quina edat teniu, ara, mossèn? Verdaguer sel mira estranyat: Cinquanta-tres anys vaig fer el disset de maig, per què ho pregunteu? Per res, curiositat, teniu només quatre anys més que jo però us he pres sempre per una persona més gran. Deu ser que tendim a envellir els nostres mestres. Verdaguer cerca un somriure cansat: Us agraeixo el tractament, però sí, soc vell, don Eusebi. Corominas fa un gest amb les espatlles i el cap per mostrar sorpresa: No, penso que no ho sou, i tinc molt viva la impressió que sempre mhan fet els vostres poemes. Verdaguer inclina una mica el cap i posa el capell sobre laltra cadira: Doncs sembla que avui ningú no sen recordi. El periodista referma el gest enèrgic: Us equivoqueu, el fet que tingueu palestres amb mitja dotzena de persones no vol pas dir que la majoria de la gent no us admiri i respecti. Mentre parla sha alçat per obrir el balcó i ajustar les persianes. Puja soroll del carrer i no entra ni una mica daire. Tingueu consciència que són pocs però molt poderosos, replica el poeta gairebé en veu baixa. Mireu, mossèn, la redacció de La Publicidad no la freqüenten pas els capellans, això pot entendres, tot i que no és el cas..., com que es diu que nostre diari és anticlerical, si es vol mirar per la banda dolenta, us sentireu dir que aquests articles en defensa pròpia els heu anat a publicar a la premsa enemiga..., la banda bona és que aquí no ens capfica gaire el parer dels bisbes i, per a més inri, som republicans, és a dir que encara ens preocupa menys lopinió dels marquesos..., això sí, som gent de llei i demòcrates. El mossèn es treu un mocador plegat de la butxaca i seixuga el front: Probablement jo no soc res de tot això, malgrat que també em considero un home de llei..., soc capellà, és clar, i mai no hi renunciaré, tot i el càstig amb què se mha arraconat. Guarda novament el mocador a la butxaca: Però també soc escriptor i la ploma és la meva arma. Diposita la carpeta sobre la taula: Una arma que no fa sang, però prou bona per fer conèixer la veritat. Corominas agafa la carpeta sense obrir-la: I tant!, també us diré, seguint les meves pròpies paraules, que la llibertat de consciència és un dels meus valors més preuats, i en el vostre cas em sembla que alguns poderosos us lhan volguda ofegar. Verdaguer assenteix lleument: Heu llegit la meva carta a El Noticiero? És clar, respon laltre. Haig dentendre, doncs, que publicareu els meus articles? El director obre la carpeta: Els publicaré, i ho faré, a més, en català, no podria ser duna altra manera venint de vós. Fa una primera mirada al text, escrit amb cal·ligrafia menuda: Segur que seran irreprotxables, per això mateix, i amb lexperiència que tinc, permeteu-me que us faci encara dues observacions: la primera és que, com us deia, provocaran un gran rebombori i, probablement, seran contestats amb opinions oposades des de les files dels vostres enemics..., la segona és que, com sempre sol passar al nostre país, per a molts quedaran reduïts a una baralla entre dretes i esquerres, en la qual haureu fet conxorxa amb les esquerres..., ho teniu clar, mossèn? Verdaguer dreça lesquena i per primer cop pren un posat enèrgic: En els meus articles només pretenc donar a conèixer la veritat davant les calúmnies que mhan caigut al damunt i davant les denúncies que he perdut el seny..., altres interpretacions que sen puguin fer ja no depenen de mi. Corominas torna a tancar la carpeta i la deixa a un costat de la taula: Endavant, doncs, crec que ja està tot parlat, aquesta tarda mateix el vostre article passarà a màquines i demà el podreu llegir al diari. Salça primer el periodista i després el poeta, que li allarga el dors de la mà, però el primer hi torna a fer una encaixada i pronuncia en veu més baixa: Com hi ha Déu que encara no entenc com pot haver arribat a passar tot això.

6

Mossèn Ramon camina per davant del temple romà de Vic. Va a visitar al canonge Collell, que té vuitanta-set anys i viu en un pis al carrer de Sant Sadurní, al costat de la placeta. Gairebé cada dia passa per davant del seu pòdium i les seves columnes. A la primera de lesquerra, sota el capitell corinti, hi figura un baix relleu amb el nom del seu protector, en majúscules: CANONGE COLLELL. Li fa com de secretari, ja que, malgrat la seva edat avançada, porta força activitat. El temple romà havia estat lantic palau de la família Montcada des del segle XI, les seves parets formaven part del pati interior, i fou el canonge qui el descobrí quan senderrocà ledifici. Després lhan refet molt. Des de darrere els vidres, pot veure la columna que lhonora i el seu nom. Mossèn Ramon és jove i el canonge li fa respecte. A lentrada de la casa es troba amb el carter, que se li avança i truca a la porta. Bon dia. Sesperen tots dos fins que la majordona obre. El carter dona la correspondència a la majordona i aquesta la passa al mossèn, que puja lescala i entra al despatx. Collell està assegut en un buró: Mossèn Jaume, els diaris i el correu. Alça els ulls: Gràcies, qui ets tu? El jove posa cara dhaver dexplicar el mateix massa sovint: Mossèn Ramon. El canonge porta una sotana que en altres temps devia ser elegant, amb un jersei gris a sobre, i va calçat amb sabatilles de llana: Ah, mossèn Ramon, Ramon què?, bé, és igual, deixa això sobre la taula, ja ten pots anar. El jove es retira, però quan arriba a la porta: Ramon, mhas dit?, no, no ten vagis, torna, que et vull ensenyar una cosa, don ets? De Taradell. Collell regira uns papers: De Taradell?, un pagès, vaja, un altre de la Panissa..., no, no cal que mexpliquis res, a la meva edat ja tant se men dona tot..., saps quin era el meu lema?, pro aris et focis, encara estudieu llatí al seminari?, tradueix! El jove obeeix: Per lara i el foc. Collell fa una ganyota: Massa literal i massa arcaic, digues per laltar i la llar, magrada més..., què et deia? Que soc de pagès. Repeteix la mateixa ganyota: Això tant me fa!, jo et parlava duna cosa que volia que veiessis, saps quin dia és avui? Mossèn Ramon continua resignat: 10 de juny de 1932. I el canonge, rondinaire: No, home!, no et demano pas el dia del calendari, no siguis soca, saps de què fa trenta anys, avui? Acompanya la resposta amb un alçament de celles: Fa trenta anys jo encara no havia nascut. Lancià deixa la ploma sobre la taula: Tampoc no havies nascut el dia de la caiguda de lImperi romà, ni el del descobriment dAmèrica, i prou que els deus saber. El jove separa els braços del cos amb posat de no entendre res: El... No!, descarrega Collell la mà sobre el pupitre, no tels demano pas, et penses que texamino?, ja thauria suspès només per la pinta de pagès que fas, no, no, avui fa trenta anys que va morir Mossèn Cinto, et sona el nom de Jacint Verdaguer?, un pagès com tu..., o no. Fa una llarga pausa, amb posat cada cop més seriós: Ves-ten!, no, no ten vagis, et deia que vull ensenyar-te una cosa. Inspira i fa un estossec: Ves fins al segon prestatge i portam aquell llibre que sobresurt, el de la coberta de pell. Mossèn Ramon shi atansa: LAtlàntida? El canonge allarga el braç: Això mateix, et sona de res? Mossèn Ramon prefereix no respondre, li porta el llibre i observa com Collell nacaricia el llom. És ledició que li va pagar el marquès..., en Cinto va entrar per primer cop a palau en ple dol.