BLAU
Primera edició: juliol del 2021
© Assum Guardiola, 2021
© de la imatge de coberta: Leonard Weisgard, Look at the Moon
© daquesta edició: Editorial Comanegra, 2021
Editorial Comanegra
Consell de Cent, 159
08015 Barcelona
www.comanegra.com
Direcció de col·lecció: Jordi Puig
Correcció: Maria Carbó i Jordi Ferré
Maquetació: Edu Vila
Producció de lePub: booqlab
Tots els drets reservats als titulars dels copyright.
ASSUM GUARDIOLA
BLAU
A la Montse, per les tardes a Vic A lEva, per acompanyar-me en el viure
I a tu, que un dia em vas dir «Escriu, Assum, escriu»
PRELUDI
Aquesta nit he somniat que la casa sem cremava.
Em veig amb la Cel als braços. Miola amb un so agut i persistent. Aconsegueixo tancar la porta a lúltim moment, abans que les flames no traspassin el llindar. Corro escales avall. Giro el cap enlaire i veig com el fum semboira per sota la porta. Mhe salvat, però ho he perdut tot. No sé on és la Clara. En el somni no ho penso, ho penso ara que el recordo.
Recordo les sensacions. El que he sentit i el que he pensat dintre del somni. Després de la por, ha vingut el desconcert. I, tot seguit, encara una tercera sensació: dalliberament. Em sento neta. Tot el que forma part de mi, tot el que he acumulat any rere any, ha estat consumit per les flames. Objectes fútils destinats a criar pols. Àlbums de fotografies. La tele. Els llibres. Les plantes. La roba. Carpetes plenes de papers. Els records. Els diaris i els poemes de lAbril.
Sha esborrat tot. Soc una persona per estrenar.
Per això, avui, segurament encara atreta per lestela daquest somni, he començat a fer neteja. Agafo una caixa de cartró i hi poso tots aquells objectes que no em serveixen per a res. Obro armaris i, posseïda per lenergia que dona el primer dia de vacances, llenço i estripo. Dins larmari vermell, molt al fons, hi ha arraconades les fotos dEivissa, els poemes de lAbril i, encara més al fons, els diaris de lAbril, les dotze llibretes de tapes taronges. Cinc de llegides i set dintactes. I em dic, Laura, és el moment de fer neteja. De cremar.
1
La veig de perfil, de lluny, però reconec el seu nas corbat i el tros de cella gruixuda. Repenjada a la barana del pont, parla pel mòbil. Els fanals mil·luminen una escena en vermell: lestructura del pont i la cabellera de la Ruth. Li embolica el tors una bufanda de color sang. No sé si fugir o deixar que em vegi. Però no tinc temps de pensar-hi: la Ruth es gira. I mentre el seu cap processa jo ja he aixecat la mà. Obre la boca i els ulls i es queda quieta. El muscle esquerre li cau i la bossa de pell li llisca per lespatlla. Endreça el mòbil, recull la bossa i espera.
Ahir volia fer neteja. I, avui, mapareix la Ruth.
Les casualitats de la vida no te les inventes, simplement passen. La vida fa riure. Una càmera que anava molt ràpid de sobte sha aturat.
Si aquesta escena del pont fos duna pel·lícula, es veuria un pla general dun capvespre de gener fosc i humit; el pont ila seva estructura metàl·lica. I dues figures al mig: una alta i laltra petita. Començaria a ploure i els fanals espurnejarien les gotes de pluja fina. Aleshores el zoom saniria acostant cap a les dues dones que shan quedat palplantades. La càmera enfocaria una figura alta i grossa, una dona vestida tota de negre, excepte la bufanda i les botes, vermelles, i una dona destatura baixa que porta un abric de color gris imitació de pell i uns texans amb les vores gastades.
I, després, la càmera acostaria més el zoom i es fixaria en les seves cares. Morena i maquillada la de la dona grossa. Unes celles gruixudes i negres i una cabellera espessa i roja. Ulleres exagerades de pasta amb la muntura negra. Ulls foscos. Angulosa i vermella la de la dona petita. Cabell rapat i clapejat de pèls blancs. Ulls verds amb taques grises.
Som la Ruth i jo.
Laura! No has canviat gens! exclama.
Sí que he canviat. I ella també. Des de quan es maquilla, la Ruth?
Ens agafem les mans. Les té flonges i calentes. Són unes mans acollidores, però jo tinc ganes de fugir. I la veig. Veig, en el seu canell esquerre, la polsera verda de punt pla que ens vam fer a Eivissa. Esfilagarsada i gastada, però juraria que és la mateixa. Quants anys han passat? Deu anys que es va morir lAbril i que no veia la Ruth. Vint-i-dos anys de la polsera. Números rodons. 1998, al caló des Moro. LAbril, la Ruth i jo. Com sargantanes, estirem lamandra sobre la sorra. Veiem lAbril que remena dins la bossa i treu una post petita i quadrada amb una pinça a la part superior, un regle i unes tisores. Ens ensenya tres cabdells de fil encerat de tres colors: verd, vermell i groc. Us ensenyaré a fer una polsera. Mireu: primer hem detallar un fil de seixanta centímetres i després un altre de dos-cents. El sol ens escalfa els clatells.
Ara, les gotes que cauen del cel són cada vegada més espesses i més fredes. Ens mirem i ens fem dos petons, distants com el temps que fa que no ens veiem.
Ostres, Laura! No mho puc creure! Quant fa
Deu anys.
Ja han passat deu anys?
Sí.
Vius aquí encara?
Sí. I tu?
Mexplica que viu al poble. La família. Lhotel.
I aquí, enmig del pont i sota la pluja, sense voler-ho, li explico per què tinc tan mesurat el temps. Abans de preguntar-li com li va la vida. Abans que ella em pregunti com em va la meva. Abans que totes dues despatxem la incomoditat daquesta trobada amb preguntes clixé. Madono que només li puc explicar aquest temps transcorregut a través del que ens uneix, lAbril i la seva mort. Per això em precipito i li ho resumeixo en tres titulars: la carta a la bústia, els poemes i la imposició descriure.
Jo també vaig rebre una carta.
Ja ho sé, penso. I no thauria dhaver parlat de la meva, de carta. Quan era petita un professor de música em va dir: sovint toques la primera nota abans dhora, Laura. Fixat en això. Segurament a la vida et passarà el mateix.
Però, pel que veig, molt diferent de la teva continua.
Sí, sí, ja ho sé.
I què en vas fer, dels poemes? Els vas publicar?
Com si això fos tan fàcil. Val més que no en parlem. Encara no. Em sorprenen els ulls de la Ruth. Són opacs. I aquesta capa de maquillatge? Les gotes de pluja se li encasten als vidres.
Anem a prendre alguna cosa? Miro de canviar de tema.
Tornem al pla general. Les dues dones, ara, caminen de bracet i ja gairebé han travessat el pont. Acceleren el pas i sencongeixen. Perdigons freds i continus cauen del cel.
Som la Ruth i jo. Penso en la decisió que vaig prendre ahir. Penso en els poemes de lAbril i en la història que intento escriure. Penso en el meu personatge de ficció, la Lola. Vull posar-me dins la pell daquest personatge que sem resisteix. Escriu, em va dir lAbril. Vull mirar endavant. I què faig? Emportar-me aquesta dona real a prendre alguna cosa quan intueixo, no, quan sé, que la Ruth marrossegarà cap al passat. Com aquella barca de El gran Gatsby que anava contra corrent.
2
Lendemà de lenterrament de lAbril vaig trobar una carta de color rosa pàl·lid dins un sobre blanc. I aquell full de tacte de seda és el punt de fuga on comença tot, tot el que soc ara. Recordo un dia plujós de primavera i la bústia de fusta de casa meva, pintada de verd fosc. Acosto els ulls a la ranura estreta i la Clara ajunta el seu cap amb el meu. Em palpo la butxaca del darrere dels texans i nestiro un joc de claus. Amb la més petita apunto al forat del pany. La Clara mestira i em diu afanyat, fem tard. Però jo em quedo immòbil. Reconec les lletres tortes i inclinades cap a la dreta. Esquinço el sobre blanc i en trec el full rosa pàl·lid. Penso en tot larsenal de fulls de carta i de sobres que guardava lAbril.
Llegeixo: Laura, et demano que et facis càrrec dels meus poemes. Si escau, publicals. I una altra cosa: escriu. Sobretot, escriu. Lletres escrites amb bolígraf de punta fina samunteguen en diverses mides i proporcions. Els punts de les «i» són rodones buides. La Clara em pregunta, què diu, què diu. Plou amb més intensitat. Marreplega el braç i mempeny cap endavant. Entaforo la carta dins la butxaca dels texans.
LAbril, doncs, mhavia escrit també a mi.
Em vaig imaginar un altre barri duna zona residencial de cases dobra vista, unifamiliars. La Ruth obre el pany duna bústia metàl·lica i agafa un sobre blanc de gram gruixut. Nestripa la part de dalt i en treu un full de pauta. Llegeix. Es tapa la cara amb les mans i el full llisca fins a terra.
3
Tenim tendència a recordar la nostra vida com una línia en forma de resum. I, en aquesta línia contínua resumida, de tant en tant, obrim finestres de records que són com escenes. Aquests records cada vegada sens presenten duna manera més nítida perquè, com més temps ens acompanyen, com més els expliquem, com més els escrivim, més els anem representant, vivint i posant-hi color.
Jo obro la finestra, ara, al dia que lAbril va veure, per primera vegada, lAdam caminant pel passadís ple de fum de la universitat.
Mhaig de fer petita, petita, petita... i... flop! Desaparèixer tal com soc ara. I recuperar-me vint-i-set anys enrere. 1993. Hem deixat enrere una fletxa que arqueja lespai i encén un peveter olímpic. Un jugador de futbol amb cara de formatge holandès que encerta amb precisió la pilota a lescaire, dins la xarxa. El partit que fa anys que governa guanya per majoria absoluta. Europa sajunta i els Balcans sesberlen. Adeu crispetes de coloraines, exposicions universals i amigos para siempre lailo lailo la. A nosaltres, la universitat ens acull i la nostra visió del món és la dels llibres que devorem amb ànsia, com un credo universal.
Estrenem la Universitat de Lletres. Eixams de joves rodegen cendrers. Joves de cabells ondulats i grans a la cara abracen carpetes amb el dibuix duna àliga, noies que porten camises de quadres i jerseis de canalé llargs fins als genolls. Un tupè brillant que gira el cap com un pardal perdut. I una noia, recolzada a la paret dobra vista, fuma i expulsa el fum cap amunt, allargant lexpiració. Un raig de llum desfà lanella que senlaira. Els seus ulls són blaus i subjecta un Zippo de metall daurat amb els contorns gastats.
És lAbril. Ningú de nosaltres, als anys noranta, es deia com ella. I només això ja li donava un punt de llum.
Veig lAbril expirant el fum, esgotant la cigarreta, a punt dentrar a la classe. Em fa un senyal i mhi acosto. Fa girar la rodeta del Zippo. Fumem i ens temptegem. Xuclo la cigarreta, trec el fum pel nas i abaixo la mirada. Els ulls de lAbril mincomoden. Són molt blaus i molt transparents. Però arriba un moment que ja no es fixa en mi. No mescolta. Mendinso en la mirada de lAbril i veig un noi alt, amb els cabells curts de davant i llargs per la part del clatell. Vesteix una gavardina verda. De lespatlla li penja una bandolera de pell gastada i amb les mans i els braços subjecta una pi-la de llibres. El veig travessar el passadís a càmera lenta. Em fixo en una barba frondosa, castanya, i uns ulls del mateix color. Uns pantalons de pana gruixuda.
El coneixes? pregunta lAbril.
No. Però em sembla que estudia filosofia li dic jo.
Saps com es diu?
No.
Mmmm...
LAbril aspira el fum cap endins i tanca un ull. La punta de cendra, ja molt a prop del filtre, guspireja, taronja.
No va trigar gaire a saber que es deia Adam. I que, sí, estudiava filosofia. I que tenia deu anys més que nosaltres.
Anys més tard lAbril escriuria, en una entrada de diari, sobre la por que tenia de mirar al futur. Ara penso que ella, precisament, sempre va reencarnar el mantra aquest que ens repetim tant de viure el present, i el seu present, a partir daquest dia que el va veure guarnit amb la gavardina verda i carregat de llibres, va ser lAdam.
4
Encara estàs amb aquella noia?
La Ruth ha demanat una pinta de Guinness. Lescuma descendeix en cascada i les bombolletes fines desapareixen en lespessor negra. Sha tret les ulleres i les ha deixat damunt de la barra de fusta polida.
La Clara. Sí. Agafo la meva cervesa rossa i me nempasso un glop llarg.
Se sent la pluja que retruny contra els vidres.
No. No em preguntis amb qui estic. Agafa la pinta i hi enfonsa els ulls a dins. Després potser tho explico.
Sequivoca. No tinc temps de preguntar-me res i no estic en condicions de pensar en les xicotes de la Ruth. Et vas esfumar i et vaig perdre la pista, o ja no ten recordes? Com es deia aquella de la guite? Margot? Una francesa de mirada salvatge. Hi havia aquella altra... Clàudia. No, la Clàudia va ser abans de la Norma. La Norma i la Ruth passejant per la rambla. Els records galopen dins el meu cap, cada vegada més, cada vegada amb més intensitat.
Per lAbril! Acosta la seva pinta i la fa xocar contra la meva gerra. Quina tia! Ara remenaria les cireres, no? La veuríem per la tele.
Ric amb ganes i em destenso. Penso el mateix. Desfilem records, records que compartim, episodis antics, batalletes que el temps ha convertit en acudits. Potser ens podríem passar tot el vespre així, com si no hagués passat res, parlant de lAbril, el fil que ens uneix després de tants anys. Potser tinc ganes demborratxar-me dAbril amb la Ruth ara que estic a punt de posar punt final a aquesta etapa. Però de què puc parlar amb la Ruth si no és de lAbril? Mexplicarà que em va deixar plantada lendemà de lenterrament perquè el que li deia lAbril a la seva, de carta, la va deixar destrossada? Em llegeix el pensament.
Lúltima vegada que ens havíem de veure tu i jo no em vaig presentar, oi?
Beu un glop i passeja la mirada pel local. Li segueixo els ulls. La noia que seu al tamboret del costat de la Ruth toqueteja el mòbil i es mossega el pírcing que li perfora el llavi. Un home assegut a la taula del costat dels lavabos es dedica a resoldre mots encreuats duna daquestes revistes de mitja quartilla que venen als quioscos. El tinc vist. Molt prim i de cabells greixosos. Així mata les hores cada dia? Què coneixem de la gent? Què coneixem dels amics? Allò que mostrem, sovint, és una ínfima part de tot el que som o del que ens pensem ser. Quantes vegades ens equivoquem en els judicis?
Encara fumes? li pregunto, obviant la seva pregunta.
No. Tu sí?
Faig que no amb el cap. Ella menfoca amb aquests ulls negres als quals no pots entrar. No tinc escapatòria.