Una altra objecció a lunivers estàtic infinit se sol atribuir al filòsof alemany Heinrich Olbers. De fet, diversos contemporanis de Newton ja havien plantejat el problema, i larticle dOlbers del 1823 no va ser ni de bon tros el primer que contenia arguments plausibles sobre aquesta qüestió. Sí que va ser, tanmateix, el primer que va tenir una àmplia difusió. La dificultat és que en un univers estàtic infinit gairebé qualsevol línia visual acabaria a la superfície duna estrella. Per tant, el que seria esperable és que tot el cel fos tan brillant com el Sol, de nit i tot. El contraargument dOlbers era que la llum de les estrelles distants quedaria atenuada perquè labsorbiria la matèria situada entremig. Així i tot, si passés això, la matèria intermèdia finalment sescalfaria i acabaria sent tan lluent com les estrelles.
Lúnica manera devitar la conclusió que el conjunt del cel nocturn hauria de ser tan resplendent com la superfície del Sol seria que les estrelles no haguessin estat brillant en tot moment, sinó que shaguessin encès en algun moment finit del passat. En aquest cas, la matèria absorbent potser encara no shauria escalfat, o la llum de les estrelles distants encara no ens hauria arribat. I això ens porta a preguntar-nos quina podria haver estat la causa que les estrelles sencenguessin.
EL COMENÇAMENT DE LUNIVERS
Evidentment, el començament de lunivers feia molt de temps que era objecte de debat. Segons diverses cosmologies primitives de la tradició jueva/cristiana/musulmana, lunivers va començar en un instant finit i no gaire distant en el passat. Un argument a favor daquesta mena de començament era la sensació que hi havia dhaver una primera causa que expliqués lexistència de lunivers.
Un altre argument va ser proposat per sant Agustí en el seu llibre La ciutat de Déu. Agustí dHipona va assenyalar que la civilització progressa i que recordem qui va dur a terme una gesta determinada o qui va desenvolupar una tècnica concreta. Per això lhome i, per tant, potser també lunivers no pot haver existit des de sempre. Perquè, si no, ja hauríem progressat més que no ho hem fet.
Sant Agustí acceptava una data de lentorn del 5000 aC per a la creació de lunivers segons el llibre del Gènesi. És interessant observar que aquesta data no sallunya gaire del final de lúltima edat del gel, vora el 10000 aC, que és quan va començar realment la civilització. A Aristòtil i a la majoria de filòsofs grecs, en canvi, no els agradava la idea duna creació perquè hi havia massa intervenció divina. Ells creien, doncs, que la raça humana i el món que lenvolta havien existit des de sempre i que existirien per sempre. Ja shavien plantejat largument del progrés, que hem descrit més amunt, i hi havien respost dient que shavien produït inundacions periòdiques i altres catàstrofes que havien fet tornar la raça humana reiteradament al punt de partida de la civilització.
Quan la majoria de persones creien en un univers estàtic i immutable, la qüestió de si tenia o no un començament era un aspecte reservat a la metafísica o la teologia. Es podia justificar en un sentit o en laltre el que sobservava. O bé lunivers havia existit des de sempre, o bé havia estat posat en moviment en algun instant finit de manera que semblés que havia existit des de sempre. Però el 1929 Edwin Hubble va fer la històrica observació que, miréssim on miréssim, les estrelles distants sallunyaven ràpidament de nosaltres. Dit duna altra manera: lunivers sestava expandint. Això volia dir que, en temps passats, els objectes devien estar més junts.
De fet, semblava que hi havia hagut un moment entre fa 10.000 i 20.000 milions danys en què tots els objectes devien ser exactament al mateix lloc. Aquell descobriment va fer entrar per fi la qüestió del començament de lunivers al reialme de la ciència. Les observacions de Hubble feien pensar que hi havia hagut un instant anomenat big bang (gran explosió) en què lunivers era infinitesimalment petit i, per tant, infinitament dens. Si hi havia esdeveniments previs a aquell moment, no podien afectar el que passa en el temps present. La seva existència es podia ignorar perquè no tindria conseqüències observables.
Es podria dir que el temps va començar amb el big bang, en el sentit que no es poden definir temps anteriors a aquell succés. Caldria remarcar que aquest començament del temps és molt diferent daquells que shavien considerat prèviament. En un univers immutable, el començament del temps és una cosa que ha de ser imposada per alguna cosa que es troba fora de lunivers. No hi ha necessitat física dun començament. Un pot imaginar que Déu va crear lunivers en, literalment, qualsevol moment del passat. En canvi, si lunivers sestà expandint, hi pot haver motius físics que justifiquin que va haver de tenir lloc un inici. Es podria creure igualment que Déu va crear lunivers en linstant del big bang. Déu fins i tot el podria haver creat en un moment posterior de manera que semblés que hi havia hagut un big bang. Però no tindria sentit suposar que shagués creat abans del big bang. Un univers en expansió no exclou un creador, però sí que posa límits al moment en què shauria pogut executar la creació.