També va reorganitzar la Cancelleria reial fecund planter de lletraferits com Bernat Metge, atents a lestudi i renovació de la tradició clàssica llatina. Fomentà, a més, tota classe de traduccions. No sols dobres historiogràfiques monumentals, com lEspill historial del dominicà francés fra Vicent de Beauvais; de texts jurídics (Las Partidas, el Tractat de cavalleria) i de tractats científics (dastrologia, astronomia, agricultura, cartografia, medicina, etc.), sinó de grans clàssics llatins (Ovidi, Sèneca, Boeci, entre altres). Mogut per una genuïna curiositat per comprendre i assimilar millor les altres religions i mentalitats, va fer traduir lAlcorà i els texts de Maimònides a la nostra llengua.
Gràcies a lactiu mecenatge reial, el valencià Jaume March i el barceloní Lluís dAverçó enllestiren, respectivament, el Diccionari de rims i el Torsimany, en un esforç per tractar de renovellar la vella tradició poètica dels trobadors occitans. Per iniciativa del monarca, fra Francesc Eiximenis, un franciscà gironí més tard instal·lat a València, va compilar Lo Crestià, una summa teològica tan vasta com inigualable arreu de lEuropa civilitzada del moment, redactada en pla català i dedicada als jurats barcelonins i valencians.
Basta llegir els capítols del Dotzé del Crestià on el frare gironí passa revista a un tema tan directament relacionat amb el llibre que presentem, com el dels oficials del príncep (c. 679 ss) o el de la coronació dels reis (Ibid., c. 419 a c. 455), per constatar fins a quin punt aquella obrada enciclopèdica convertí Eiximenis en el gran notari de la nostra cultura medieval.
Tanmateix, potser la millor plasmació literària de la funció transcendent dun poder reial que llavors es considerava emanat de la mateixa divinitat, són les cròniques que el rei Pere va fer escriure en memòria del seu regnat, la redacció de les quals ell mateix va supervisar duna manera documentada i eficient. Tant el Libre en què es contenen tots los grans fets qui són entrevenguts en nostra Casa, dins lo temps de nostra vida..., rigorosament basat en dades dels registres de lEscrivania del Racional, com la Crònica de Sant Joan de la Penya, que va tenir cura que es conservara no solament en la nostra llengua, sinó en aragonés i en llatí, són obres destinades a demostrar el prestigi personal del rei i del conjunt de pobles que governava i representava, partint sempre de la tesi providencialista segons la qual Pere hauria superat el poder de la noblesa i vençut sempre els seus enemics amb lajuda de Déu.
És en aquest context global, i des duna suficient comprensió de la complexa personalitat del Cerimoniós, que cal llegir el Llibre dOrdinacions. Planificador eficient, organitzador metòdic i calculador, el rei Pere tenia plena consciència de la importància, no solament de lordre i de la reglamentació, sinó també de limpacte i caràcter pràctic i propagandístic del ritual i de la pompa externa, herència imperial romana que feia temps desplegaven, amb estudiada intencionalitat, tant a Bizanci com a Roma, institucions tan ben arrelades i sàvies com lEsglésia, però que també havien assimilat la cort imperial alemanya, i daltres menys prestigioses, com, sense anar més lluny, la del minúscul Regne de Mallorca.
Bé que prova la intencionalitat específica del simbolisme de lescenificació del poder la manera com el mateix Pere, en la famosa cerimònia de la seua coronació, va reaccionar amb energia davant la temptativa de larquebisbe de Saragossa dimposar-li la corona reial! En el text de la seua crònica (c. 2, 9-12) Pere va tenir bona cura dexplicar fil per randa a la posteritat de quina decisiva manera, agafant la corona dipositada a laltar, se la va col·locar ell mateix damunt del cap. Deixava així ben clar, tal i com ho fa el corresponent capítol de les Ordinacions, que, a diferència daltres avantpassats seus, com Sancho García o Pere el Catòlic, ell no rebia lautoritat de mans de lEsglésia, ni acceptava cap classe de sucursalisme eclesiàstic.
Les anomenades Ordinacions de la casa reial corroboren lesforç de la Cancelleria per tal de satisfer el desig reial de dotar la seua cort duna normativa que garantira el decòrum institucional amb una absoluta dignitat i a un nivell equiparable al de les monarquies de major rellevància.
Això equival a dir, si més no, que es tracta dun text de notabilíssima importància històrica, social i lingüística, que, tot i respondre a un anhel ordenancista de millora duna pràctica institucional ja ben establerta, lemmiralla i desenrotlla en un significatiu esforç per garantir-ne un major esplendor i una més sòlida permanència.
És prou sabut que cal associar alguns dels autors més coneguts de la nostra literatura, com ara Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Bernat Metge o fins i tot Joanot Martorell, amb títols cortesans més o menys honorífics, com els de senescal, coper, falconer, secretari o escrivà de ració. A les Ordinacions, hi trobem molt ben especificades les tasques i responsabilitats en teoria inherents a tals càrrecs, alguns dells, com el de museu i el de menucier, força ignorats pels lectors actuals millor informats.
Lobra, per allò mateix que anticipant la millor tradició dels Wörter und Sachen ens brinda les claus del sentit de molts noms a partir de les seues funcions o continguts més específics, és una vertadera mina dinformació de primera mà; un vast repositori, o síntesi pràctica i conceptual de lestructura piramidal duna cort medieval, que, de fet, ens permet reconstruir idealment de manera minuciosa i precisa. Hi desfila també tot aquell personal, del més encimbellat al més subordinat, que garantia el bon funcionament de la societat, i el benestar material i espiritual dels nostres reis.
La divisió en quatre llibres o parts pren fonament en els quatre oficis cabdals de la cort: majordom, camarlenc, canceller i mestre racional, que eren de fet els sòlids pilars entorn dels quals es desplegaven els altres elements daquella vasta i articuladíssima construcció. Del protonotari o tinent dels segells, tresorer, escrivans de manament, confessor, almoiner i consellers materials i espirituals, al qui feia lobligat tast protocolari de les viandes destinades a la taula reial i controlava el maneig de cocs i sobrecocs; o dels botellers que tenien diligent custòdia de laigua i del vi consumits pel rei, o els pastadors, panicers, lapotecari, el menescal, costureres, i un llarg i interessant etcètera.
I de la mateixa manera que, entre altre cabal dinformació, sens dóna raó daspectes complementaris tan rellevants com la capella o tot allò referent al cicle litúrgic, que llavors regulava i sacralitzava el pas inevitable del temps, hi trobem també moltes altres notícies de notabilíssim interés cultural i literari, com, posem per cas, el capítol específicament destinat als joglars, o lample espai dedicat a precisar les fórmules i titulacions emprades en la correspondència reial; fórmules que ens permeten establir, de manera més o menys directa, la jerarquia de valors que determinava les pautes a seguir en el que ara anomenaríem les relacions internacionals de la Corona.
Ledició que tenim el goig de prologar suposa la definitiva recuperació de limportantíssim manuscrit original encarregat pel rei Pere, i corregit i anotat manu propria pel mateix monarca que sen considerava «componedor», o siga, responsable.Tals acotacions autògrafes són tota una garantia de fidelitat textual. Confirmen amb quina escrupolositat el monarca tenia cura de mantenir un absolut control dels afers, en especial dels més directament relacionats amb la seua persona, i fins a quin punt el text publicat es pot considerar «un manuscrit dautor».
La benemèrita tasca de lamic i col·lega Dr. Francesc Gimeno posa a labast de la comunitat científica i de tots els amants de la cultura pàtria un vertader tresor que durant anys es va considerar definitivament perdut. Com tants daltres joiells del nostre patrimoni, havia anat a raure a Madrid, no per obra i gràcia de larreplegadora passió bibliogràfica de Felip II, sinó de la mania ordenancista dun polític tan il·lustrat com el comte de Floridablanca.
En el seu minuciós estudi introductori el Dr. Gimeno fa un seguiment de la tradició textual daquesta obra en realitat miscel·lània, i també de la curiosa peripècia del rapte o desaparició del preciós manuscrit ací publicat, fins aplegar al seu feliç retrobament, del qual van ser especials actants els Drs. Marià Peset i Josep Trenchs.
Leditor ens brinda loportunitat de contrastar el text assimilat pel rei Pere
transcrit amb el màxim respecte i anotat de manera molt competent i acurada, amb el cabal de tradició que representen obres precedents com les Leges Palatinae. No solament documenta i confirma la dependència de les Ordinacions respecte a les Leges, sinó que posa en dubte lautoria de Mateu Adrià i perfila de manera magistral larqueologia creativa i acumulativa del text, que completa amb lanàlisi codicològica i de lescriptura del manuscrit, la bellesa i importància del qual ve destacada per una tria de fotografies de les pàgines de major interés.
Voldria remarcar, amb enorme satisfacció, que el present treball, publicat en una prestigiosa col·lecció documental de la Universitat de València, és un dels resultats ara per ara més destacables de lesforç de col·laboració entre les universitats valencianes en el present cas la de València i la Secció de Documentació de lAcadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), una institució que tracta dhonorar, amb la màxima dignitat possible, la seua missió de fomentar i de donar a conéixer arreu el tresor lingüístic i cultural del nostre poble.
Si el Llibre dOrdinacions té el privilegi de reunir la doble condició de testimoni molt especial, tant duna realitat històrica inoblidable i apassionant, durant segles compartida amb altres pobles germans a través de la persona dels nostres reis, com de lextraordinària voluntat de superació del monarca que va atorgar al cap i casal del Regne de València el doble títol de «lleial», representat per les dues «L» que ornen les armes de la ciutat, ledició que presentem ara i ací és una bella i singular fita de noble superació acadèmica. Per això la saludem amb ladmiració i el reconeixement que mereix.
ALBERT G. HAUF I VALLS
Universitat de València, AVL, IEC,
Membre dHonor de lEstudi General Lul·lià de Mallorca
Estudi introductori
A Bernardina Blay Gimeno
Em mirava,
jo escrivia
mentrestant.
Les paraules resultaven sobreres.
Jo endevinava els seus pensaments,
ella els meus.
Ara no em mira;
ho recorde tot,
ben nítid.
Macompanyarà la seua mirada.
FMGB. 2003
UN VELL MANUSCRIT RETROBAT
El dia 3 de març de lany 1357,[1] el rei Pere el Cerimoniós, de Saragossa estant, reclamava al seu copista i escrivà de la Cancelleria Eximén de Monreal, entre unes còpies i transcripcions del text de les Ordinacions que li havia encomanat, el manuscrit original del text normatiu amb les Ordinacions. I lil reclamava perquè es tractava, com ell li recorda, de lexemplar («...ne tramés lo de paper, lo qual tenits per exemplar...»),[2] és a dir, la versió autoritzada, oficial, aquella de la qual lautor no vol desprendres mai perquè constitueix el punt de partida de la futura transmissió textual; és lexemplar amb el qual podia continuar treballant, esmenant i corregint. Es tractava, a més a més, del manuscrit dautor, a linterior del qual hom incloïa les continuades correccions i esmenes de la primerenca traducció, fruit duna lectura continuada del text.
Aquesta és, doncs, la primera menció històrica, coneguda en lactualitat, del manuscrit de les Ordinacions. Durant molt de temps, almenys en les èpoques medieval i moderna, romangué gairebé sempre a la Cancelleria Reial i a lArxiu, fins que com després sestudiarà amb més intensitat en el segle XVIII anà a Madrid tot obeint una ordre del comte de Floridablanca. Passats uns primers moments, el llibre desapareix, i reapareix en el segle XX a la Universitat de València, per fortuna.
En la dècada dels vuitanta, el professor Dr. Marià Peset i Reig, catedràtic dHistòria del Dret, comunicava al professor Dr. Josep Trenchs i Òdena, aleshores catedràtic de Paleografia i Diplomàtica, lexistència dun manuscrit medieval a la biblioteca del Departament dHistòria del Dret.[3] Analitzat el contingut per ambdós professors, ràpidament sadonaren de la seua importància, atés que es tractava del manuscrit original de les Ordinacions de la casa reial, elaborades i promulgades lany 1344 pel Cerimoniós. Importantíssim llibre que dençà del segle XVIII havia romàs en alguna biblioteca desconeguda per a tants i tants historiadors que el buscaren infructuosament.
El retrobament daquest manuscrit resulta cabdal per diverses raons: no només per a la història medieval de la Corona dAragó, sinó també per a la història europea del mateix període, ja que constitueix una primerenca versió romànica del text que regula el funcionament duna casa reial en tota la seua integritat. A més, com no podia ser altrament, al nucli primitiu, constituït per les Ordinacions, hom afegí el protocol de la coronació dels reis i reines, model utilitzat potser amb posterioritat al regnat del rei Pere.
Quines són les raons que expliquen linterés reial per recuperar el manuscrit de paper? El rei Pere tingué presents, en aquella ocasió, moltes raons per a reclamar aquest llibre de paper. En efecte, el manuscrit, ara valencià, constituïa el punt final duna trajectòria ordenancista, a la fi de la qual, utilitzant com a base les Leges palatinae, havia creat un text que esdevingué tot al llarg de lèpoca medieval el corpus normatiu del correcte funcionament duna casa reial, ideal potser. Durant aquest període creatiu participaren moltes persones implicades, en major o menor grau, en la configuració definitiva del text. Començant per Mateu Adrià, a qui de sempre hom li ha atribuït lautoria de la traducció catalana de les Leges palatinae, base o primera versió de les Ordinacions; junt amb ell, altres companys de la Cancelleria, cotraductors, copistes, escrivans, encarregats delaborar la còpia manuscrita que ens ha arribat a nosaltres. Omnipresent resulta la figura del Cerimoniós: amb tota seguretat ben a prop seguiria tot el procés vigilant els diversos treballs duts a terme pels seus súbdits de la Cancelleria. No resultaria estrany, doncs, que ell mateix participara directament en la traducció de les Leges palatinae; és fins i tot possible que la primera versió li fóra llegida i ell mateix lesmenara, com ho feia sovint en altres ocasions, especialment en el procés genètic de la documentació expedida per la Cancelleria Reial.[4] Aquesta intervenció directa del rei no sembla gens estranya si hom avalua i estudia com cal totes les intervencions autògrafes que apareixen al llarg del manuscrit de les Ordinacions, que corregeixen i esmenen el text. A vegades fa lefecte que el rei té davant seu un manuscrit amb les Leges i corregeix les omissions que presenta la primera versió catalana. En aquest sentit, podríem interpretar les intervencions localitzades al f. 77r. El Cerimoniós adverteix labsència-omissió del començament de la quarta part del text i de la primera rúbrica daquest llibre; aleshores el rei anotà al marge dret: «Ací comensa la quarta part del libre e primerament del maestre racional». El text de les Leges diu en aquest punt concret: «Explicit IIIª pars. Incipit quarta pars super officio magistri rationalis et illorum qui sibi sunt submissi. De magistro rationalis. Rubrica».[5] En un temps posterior, ell mateix, proveït ara de tinta vermella, incorpora al text el contingut de la rúbrica que prèviament havia escrit al marge dret. En col·locar-la al lloc del text, cancel·là la nota marginal.