Independentment del camp dinvestigació en què es posi a prova lambivalència de la identitat, és sempre essencial de percebre els dos pols oposats que imposa a lexistència social: lopressió i lalliberament. Aquest cercle misteriós sha de trencar. Bauman està convençut, amb raó, que la veritat només es pot exposar a làgora, i doncs eliminar el vel dobscurantisme que evita que aquesta mateixa ambivalència es converteixi en el lloc on és possible experimentar el principi de responsabilitat dun mateix. Pot semblar contradictori que aquest home calmós, que zelosament preserva la seva intimitat, hagi de suplicar constantment a tothom que parli en veu alta, però és una invitació que cal acceptar encara que el debat públic impliqui grans desacords. Aquesta mena de debat seria just el contrari de la xerrameca pública dels talk shows de la televisió, aquests programes, inacabables i sempre iguals, als quals tant ens hem habituat. Làgora és lespai privilegiat on cal debatre qüestions com ara la privatització desfermada de lesfera pública. El paper central que Bauman li atorga fa dell un dels crítics més lúcids i escèptics del Zeitgeist dominant en aquesta època de «modernitat» líquida.