Per una altra banda, el terme refinament implica emprar aquelles tècniques que aporten una major informació o unes dades més exactes. Daquesta manera, seran necessàries menys experiències per a abastar els objectius científics proposats, és a dir, es reduirà el nombre danimals emprats.
Un dels mètodes que podríem englobar dins les tècniques de refinament i que ha estat de gran utilitat, és el basat en els implants. Es col·loca en lanimal, de manera permanent, un petit aparell o artefacte normalment molt senzill: un catèter, una cànula, una càpsula, una microbomba, etc. igual que en una clínica humana simplanten sondes, stents, marcapassos, pròtesis, etc. Gràcies a aquests implants, els animals poden ser utilitzats de nou en els assajos, amb la qual cosa es redueix el nombre danimals necessaris.
Ètica en experimentació animal
La pregunta bàsica que ens hem plantejat (lespècie humana té cap dret dusar altres espècies animals en la investigació biològica?) té una resposta complicada. Podem plantejar-nos, no obstant això, una qüestió més primordial: poden els humans utilitzar altres animals?
El primer pas ha estat observar el que succeeix en la natura i, en aquest cas, la resposta és òbvia: milers despècies no poden viure si no utilitzen i consumeixen altres espècies, tal com ha quedat comentat anteriorment.
A part, hi ha altres formes dutilització no directament alimentària. Es constata que hi ha abundants casos dutilització duns animals pels duna altra espècie, com és lexemple de la simbiosi entre el cranc ermità i lanemone, en què aquesta és traslladada per aquell, asseguda en la seua conquilla, amb la qual cosa es beneficia de major camp per a trobar els petits éssers de què es nodreix, mentre el carranc, al seu torn, saprofita dels remolins que produeix el seu acompanyant per a obtenir també més aliments.
O bé lajuda mútua entre grans mamífers i aus desparasitadores que sels posen al llom i que, mentre salimenten de paràsits, queden protegides dels seus predadors. Un cas més semblant al dels humans, encara que entre insectes, és el de les espècies de formigues que pasturen ramats de pugons dels quals després, a la «mallada» del formiguer, extrauen el suc que emmagatzemen en determinades glàndules, a tall de munyida, per nodrir les larves.
Lespècie humana no nés una excepció. Levolució biològica ha fet que tinguem fortes limitacions físiques: mancança de pèl o una altra cobertura corporal, lentitud de desplaçament, feblesa per a treballs que exigesquen gran esforç, etc. I, per suplir aquestes limitacions, ha dutilitzar unes altres espècies: cobrir-se amb pells danimals (durant la quarta glaciació fou imprescindible); fer ús danimals de càrrega per al transport (cavalls, camells i dromedaris, elefants); servir-se danimals com bous, búfals i elefants per a realitzar treballs impossibles per a lhome.
Per tant, es pot considerar que la utilització duns altres animals per la nostra espècie és una cosa establerta per la natura, a semblança del que ocorre amb multitud daltres ordres danimals. Malgrat això, és interessant destacar, en qualsevol cas, que nosaltres podem modificar no sols els nostres hàbits, sinó fins i tot els nostres instints, cosa que no succeeix en els altres animals.
Aquest fet significa que els humans poden encunyar conceptes i realitzar pràctiques distintes a les lleis de la natura. Això és el que succeeix precisament amb les qüestions que tenen a veure amb lètica: parlem del respecte a la vida, de ladmiració i la conservació de la natura, rebutgem els conceptes de crueltat o dabús... Aquestes qüestions només ens les plantegem, autoimposades, lespècie humana. Aquest fet tan singular implica que, per raons ètiques, hem dautoimposar-nos també límits a unes determinades accions.
Ja hem comentat que els altres animals ens són necessaris en lalimentació i ens són molt útils en altres circumstàncies. A més, també utilitzem animals en usos que no són absolutament necessaris i que, de fet, són superflus: tenim animals de companyia, de defensa, usem animals com a ornament (cignes, paons...), en espectacles (circs, cinema, festes, bregues...), en esports (caça, pesca, curses...), en col·leccions (zoos, safaris fotogràfics...), o en indústries (pelleteria, cosmètica, primeres matèries...) i daltres.
Amb la finalitat dadoptar criteris dautolimitació en lús i consum danimals no humans, és convenient, per tant, tenir primer en compte si la utilització nés necessària o no, per una banda, però també és imprescindible plantejar-se el dany que es causa a lanimal. De manera que podem establir, pel que fa a la utilització dels animals, quatre categories distintes:
1a. Ús no necessari, sense dany als animals no humans: en aquest cas, no hi ha un conflicte ètic (p. ex., animals de companyia, safaris fotogràfics...)
2a. Ús no necessari, amb dany als animals no humans: en aquest cas tenim un conflicte ètic evident, que es resol no utilitzant-los . És el cas de moltes festes populars en què es maltracten els animals (en tenim un clar exemple en lanomenada fiesta nacional).
3a. Ús necessari, sense dany: no hi ha un conflicte ètic (ús danimals per al transport, la vigilància...).
4a. Ús necessari, però amb dany: en aquest cas tenim un conflicte ètic que ens obliga a imposar-nos autolimitacions en lús dels animals no humans.
La següent pregunta que podem plantejar-nos és: en quina daquestes quatre categories se situa la investigació biològica? Vegem-ho: en la natura la utilització duna espècie per una altra té com a finalitat la conservació o la millora dels individus daquesta última, és a dir, la protecció i el manteniment de tal espècie. Més encara, en les espècies sociables, com la humana, els individus no viuen aïllats autònomament, sinó que els uns es preocupen dels altres (eixams, ramats, hordes, canilles, tribus... societat).
Aquestes observacions ens porten a establir un principi que, a criteri de molts, sembla ferm: lanomenat especisme consisteix en el fet que els individus duna espècie usen els duna altra per a protegir i conservar la pròpia. Hi ha qui considera que lespecisme és inadmissible però, com hem vist, és una cosa natural: està en el disseny mateix de la natura.
El cas de la investigació biològica en làrea biomèdica té com a objectiu indiscutible la protecció o la cura dels humans, la qual cosa redunda en benefici de la conservació de lespècie. Seguint el criteri de lespecisme, es pot considerar que aquesta activitat és necessària. Ara bé, en la investigació amb animals no humans, sels produeix dany (dolor, patiment, mort). Per tant, la investigació biològica senquadra en la quarta categoria i requereix imposar autolimitacions per motius ètics.
Duna forma similar, la investigació biològica bàsica ha de catalogar-se digual manera, ja que el seu mateix nom indica que proporciona la base de coneixements que sustenten la investigació aplicada en àrees com la biomedicina.
La conclusió, per tant, és que si la biomedicina és necessària per a la humanitat, però produeix dany als animals que utilitza, està obligada a establir límits ètics a lexperimentació animal. De fet, en lactualitat, en els cursos de formació dinvestigadors en biologia, sinclouen sistemàticament els temes dètica en lexperimentació animal i la legislació relativa a aquesta, que és abundant i sha generalitzat a tots els països desenvolupats.
Els principals criteris ètics que shan de tenir en compte abans diniciar qualsevol experiència amb éssers vius són els següents:
La conclusió, per tant, és que si la biomedicina és necessària per a la humanitat, però produeix dany als animals que utilitza, està obligada a establir límits ètics a lexperimentació animal. De fet, en lactualitat, en els cursos de formació dinvestigadors en biologia, sinclouen sistemàticament els temes dètica en lexperimentació animal i la legislació relativa a aquesta, que és abundant i sha generalitzat a tots els països desenvolupats.
Els principals criteris ètics que shan de tenir en compte abans diniciar qualsevol experiència amb éssers vius són els següents:
Ponderar les finalitats de lexperiència i la seua necessitat.
Tenir en compte el grau de sensibilitat de lésser vivent que sha dutilitzar.
Planejar la forma més idònia de realització.
Actuar, sempre , amb la màxima responsabilitat.
Buscar i aplicar pal·liatius que minimitzen el dany.
Prioritzar, sempre que siga possible, la substitució de lexperimentació en animals per una altra o unes altres metodologies que no demanen la utilització déssers vius.
La ferma voluntat de reduir fins als límits estrictament necessaris la utilització danimals en la investigació biomèdica i la posada en pràctica de totes les solucions que shi puguen aportar, com ara són ladopció de tècniques alternatives in vitro, lescrupolós càlcul previ del mínim nombre danimals suficient per a obtenir resultats vàlids en cada experiència, així com el perfeccionament de tècniques a fi dobtenir igual o més informació amb un menor nombre danimals (tal com sacaba dexposar, recorrent a mètodes basats en lús dimplants crònics o unes altres modalitats que conduesquen a la mateixa finalitat), no són suficients per a satisfer el deute contret per lespècie humana amb els seus parents pròxims irracionals o, més exactament, de racionalitat menys desenvolupada. Aquest deute ha de ser completat amb una actitud especial amb els nombrosos animals que encara siga imprescindible seguir utilitzant i, fatalment, sacrificant.
Per una banda, els investigadors que facen dels animals lobjecte de la seua observació científica, estan moralment obligats a tenir-hi, almenys, tres tipus dactituds: respecte, afecte i gratitud.
Respecte que els portarà a tractar en tot moment els animals amb la mateixa delicadesa, evitant totalment durant el seu manteniment, manipulació, intervenció, experimentació, observació i sacrifici qualsevol acció abusiva, prepotent o despectiva, tenint sempre present, com sha comentat anteriorment, que es tracta déssers vius, sensibles i amb un cert grau de raciocini, que estan patint i que acabaran perdent la vida.
Afecte perquè no és admissible ni tan sols una actitud dindiferència envers la meravella duns éssers que comparteixen amb nosaltres el gran misteri de la vida i que, en definitiva, són els nostres companys de viatge en el planeta que habitem. El comportament daquests animals i de la totalitat dels existents, les seus gracioses figures, el caràcter meravellós dels seus instints, el misteri de les seues vides i el parentesc amb lespècie humana a través de tot el procés de levolució, han dinclinar tot ésser humà ben nascut a una relació dafecte i, fins i tot , de fraternitat respecte a tota forma de vida animal, com sesdevé en altres cultures menys agressives, prepotents i despectives amb els animals que lanomenada occidental. És clar que aquest sentiment dafecte de lhome, en general, envers la totalitat dels animals, ha destar encara més emfasitzat en la relació entre linvestigador biològic i el seu inseparable company, lanimal dexperimentació.
Gratitud, pel reconeixement del fet que molt poc podrien fer els qui es dediquen a lapassionant estudi de la vida en qualsevol de les sues modalitats, sense el concurs daquests animals que passen a ser els seus col·laboradors més assidus i íntims, els més sincers perquè el que informen a través de les dades que aporten és la veritat, últim objectiu de la ciència i, per descomptat, els més sacrificats, ja que perden la vida, com sha repetit anteriorment. Però aquest fet és duna importància tan singular que totes les vegades que se subratlle encara en seran poques.
ALBERTO GIRÁLDEZ DÁVILA
Acadèmic de la Real Academia Nacional de Farmacia
Expresident de la Sociedad Española de Ciencias
de Animales de Laboratorio
El planeta dels simisPRIMERA PART