Per a la conservació de la vida al nostre planeta és tan important el Sol que tots els humans hauríem destar inte ressats a conèixer-ne lactivitat futura. És possible predir-ne el comportament? Per a fer-ho, cal conèixer el seu passat. Edward Maunder, a nals del segle XIX, amplià lestudi de les taques solars. Una sorpresa lesperava en la investigació: no hi havia taques al Sol entre els anys 1645 i 1715. Els astrònoms preferiren ignorar el fet durant gairebé un segle, ns que John Eddy, al 1976, va trobar que, efectivament, en els darrers cinc mil anys hi ha diversos períodes en què el Sol no presenta taques. Per què? Els investigadors ingoren encara si els cicles de lestel són previsibles o caòtics, un problema la solució del qual ens servirà per a conèixer les relacions entre lactivitat solar i el clima terrestre i ens ajudarà a preparar els canvis futurs.
Fa només un parell de decennis que hem començat a estudiar amb precisió el comportament del nostre estel mare; sense el destorb de latmosfera, els instruments instal·lats als satèl·lits han proporcionat als cientícs una informació sorprenent: el Sol no emet sempre la mateixa quantitat de llum, sinó que el valor oscil·la ns a dos dècimes per cent en unes setmanes. I també han comprovat que el nostre estel adquireix més lluminositat com més actiu està ns a una dècima per cent. Aquestes variacions afecten el clima terrestre? Les primeres valoracions ens indiquen que la variació de la temperatura que causen és inferior (entre la desena i la cinquena part) de la que produïm els humans en cremar carbó i petroli. Però encara sabem massa poc per a gosar fer prediccions més segures. Una connexió entre la variabilitat solar i els canvis del clima representaria un pas de gegant en el coneixement de la inuència de lestel mare en un dels seus planetes. I tanmateix, ja sha fet el primer pas: a les acaballes del segle XX, Karin Labitzke descobrí una relació entre el clima dEuropa occidental i el cicle solar.
El coneixement detallat del nostre estel encara ens pot proporcionar un altre beneci inesperat: sabem que les erupcions solars deprimeixen el sistema immunològic dels humans. Què els succeirà als astronautes que viatgen a Mart si shi produeix, com és probable en un viatge tan llarg, una erupció solar? Condemnarem els intrèpids viatgers a un càncer o a una infecció greu?
Gegantesques roques voladores
Els nostres avantpassats adoraven les pedres caigues del cel; per raons distintes, els mateixos objectes tenen un enorme interès per als cientícs actuals, que consideren que els meteorits contenen les empremtes de lorigen del nostre sistema solar. Don provenen aquests objectes que interessen tant els cientícs i que aterreixen tant els supersticiosos? La majoria, del cinturó dasteroides: un grup dastres que hi ha entre les òrbites de Mart i Júpiter la grandària dels quals va duns pocs mil·límetres als mil quilòmetres. Probablement, les col·lisions entre ells o la gravetat del gegantesc planeta, els expulsa de la seua òrbita i els llança a una trajectòria en què poden xocar amb la Terra. Però no tots els meteorits provenen de la mateixa regió; dels milers coneguts, vuit sembla que foren expulsats de Mart quan un asteroide impactà amb ell; i tres, de la Lluna, que va sofrir un accident semblant. I encara nhi ha alguns el grup Apol·lo que se separen de la trajectòria majoritària i creuen lòrbita terrestre.
Fa vint segles, un poeta va esciure: «quan en una nit serena el cel enrogeix amb una resplandor sagnant i llòbrega, un cometa porta als miserables mortals set i malalties, i la seua atziaga llum contrista el cel».
Durant mil·lennis, els cometes han sigut considerats portadors dauguris dolents o missatgers divins; actualment, han descendit de categoria i únicament són una altra font de meteorits. Probablement, vora un bilió, amb una massa total semblant a la de vint-i-cinc terres, formen un tènue núvol a les profunditats de lespai, més enllà de lòrbita del petit Plutó. Una vegada cada deu milions danys de mitjana, lacostament dun estel o les alteracions que sofreix el Sol en el seu inacabable viatge per la Via Làctia pertorba el moviment dalgun cometa i el projecta cap a linterior del sistema solar. Si en el camí topen amb un planeta, hi xoquen violentament i, si no, giren repetitivament entorn de lestel mare i, així, ns a desaparèixer, perquè cada vegada que sacosten al Sol, sescalfen i sevaporen, alleugerintse cada vegada més ns a esdevenir pols interplanetària. I encara hi ha una altra possibilitat al brutal xoc o a la lenta desaparició: el retorn a la seua llunyana i freda llar.
Els astrònoms xinesos aconseguiren una posició privilegiada en la societat en el moment en què laparició dun cometa al cel podia signicar lenderrocament o la mort de lemperador. Aquesta inuència política ens permet comprendre les causes per les quals les prediccions astronòmiques es consideraven secrets destat la divulgació dels quals es castigava amb la mort. Lemperador dels romans tampoc no va córrer riscos en lany seixanta: en assabentar-se que havia aparegut un cometa va tractar de desviar la còlera del cel. Així ho conta lhistoriador Suetoni: «Neró es decidí per una massacre de la noblesa (...) Tots els lls dels condemnats foren desterrats de Roma i, després, els deixaren morir de fam o foren enverinats». Després de la mort de Juli Cèsar, sobservà un cometa al rmament i els romans conjecturaren que era lànima de lemperador que volava envers la casa dels déus. El pintor italià Giotto va veure el cometa Halley en lany 1301 i lincorporà a un dels seus frescos, on mostra els Mags dOrient adorant el Nen Jesús; lartista hi proposa el cometa com lestel de Betlem que guia els Reis Mags cap al lloc del naixement.
Lúltima de les històries increïbles que concerneix els cometes i aquesta sí que pot ser certa es refereix a lorigen de la vida. Les investigacions iniciades als anys seixanta del segle XX han plantejat la hipòtesi segons la qual els cometes hi van portar part de laigua que forma latmosfera i els oceans i que han convertit el nostre planeta en un lloc habitable. Per si això fóra poc, al principi del tercer mil·lenni creix el nombre de proves cientíques que demostren que encara que amb lajuda de la radiació solar ultraviolada algunes molècules que hi actuaren com a matèries primeres per a la vida podrien haver-se format als cometes.
Un crim remot
Fa aproximadament seixanta-cinc milions danys un crim descomunal es va cometre al nostre planeta. Quelcom o algú eliminà els dinosaures senyors indiscutibles del regne animal i va permetre que els mamífers nocupàrem el lloc. Nosaltres, descendents daquells feliços supervivents, no ens podem deixar de preguntar què o qui va produir una mortaldat tal. Un repte apassionant, un misteri sense parangó sofereix als investigadors.
No en queden testimonis ni existeix la possibilitat dobtenir-ne una confessió, però hi ha proves i claus subtils que els cientícs han sabut esbrinar per a trobar la solució de lenigma. Avui, els paleontòlegs i els astrofísics creuen haver resolt la intriga. Lassassí: un asteroide de deu quilòmetres de grandària que sestavellà contra la Terra en aquella llunyana època. Les circumstàncies: un impacte oblic, de manera que una proporció major de lenergia del xoc fóra emprada per a llançar matèria de la superfície a latmosfera. La composició de les roques del lloc de limpacte (a Mèxic) va provocar que latmosfera somplira de diòxids de sofre i de carboni. Tot just després del xoc, shi va desencadenar una successió de desastres ambientals inimaginables: un incendi instantani del planeta o almenys, de la meitat. Tot seguit, i durant sis mesos, lobscuritat causada pel fum es va estendre per tota la superfície; les plantes shi devien morir i, amb elles, els animals que en menjaven. Durant un parell danys, un fred intens amb temperatures de deu o vint graus sota zero a les zones temperades i càlides va caure sobre latribolat planeta. I a continuació, el diòxid de carboni degué provocar una ona de calor durant un segle, amb augments de la temperatura de ns a deu graus. Quan la calma va retornar-hi, la catàstrofe shavia consumat: els dinosaures i els ammonites uns mol·luscos que havien abundat durant desenes de milions danys quedaren dalmats. Una fracció important de la ora i de la fauna shavia extingit.
La història de la vida a la Terra prenia un nou camí. I qui en van ser els afortunats supervivents? Hi sobrevisqueren els animals petits, senzillament perquè neren més; si seliminaren noranta-nou de cada cent ratolins, en restarien milions; si es fera el mateix amb els rinoceronts, en restarien uns pocs individus que tindrien dicultats per a trobar-se i reproduir-se. Una altra raó més, gens menyspreable: un ésser viu petit menja menys i és més fàcil dalimentar. Amb la desaparició dels grans rèptils, els mamífers encetaren la fase explosiva de la seua evolució, que va desembocar en laparició de la intel·ligència a la Terra. És aventurat dir que devem la nostra existència a limpacte que va destruir els dinosaures? Som, al cap i a la , un producte de latzar?
La còlera del cel
Cada dia cauen a la Terra aproximadament cent tones de matèria celeste. Gairebé tot el material còsmic que hi arriba ho fa en forma de pluja de partícules de menys dun mil·límetre de grandària. Es tracta de pols procedent de lespai interplanetari, la major part del qual es crema a laire. Però el centenar de cràters dimpacte que encara es conserven a la superfície del nostre planeta ens indica que el bombardeig no sempre ha constat duna pluja imperceptible. Lerosió i els volcans han esborrat les empremtes del diluvi de roques que, des de fa milers danys, ompli de cràters el nostre planeta.
Quan la cua dun cometa creua lòrbita terrestre tal com va ocórrer durant dues hores en la matinada del 18 de novembre de 1999 bells meteors sobserven al rmament. Trossos de roca de centímetres de grandària es cremen a latmosfera produint una gran falla que il·lumina el cel. La pluja destels fugaços (les Leònides) va ser lúltim gran espectacle celeste del mil·lenni que nalitzava.
Amb certa freqüència ocorre que un objecte de la grandària dun decímetre o dun metre procedent de lespai exterior arriba a la superfície del nostre planeta sense consumir-se; en aquest cas, semmagatzema als museus amb el rètol de meteorit. La grandària encara pot arribar als deu metres sense que els danys siguen apreciables.
Quan el diàmetre del meteorit oscil·la entre deu i cent me-tres, sol explotar abans de tocar terra a causa de les elevadíssimes pressions que shi generen en travessar latmosfera. Si lobjecte procedent de lespai exterior assoleix una grandària de cinquanta metres, explota amb una potència de deu megatones. Afortunadament, la freqüència daquests successos és escassa, només un cada segle. Ja hem detectat un daquests successos en lany 1908, a la vall siberiana del riu Tunguska. Si un objecte de dos-cents metres caiguera a la mar, soriginaria una ona que assoliria una altura de cent metres a les costes. La catàstrofe seria descomunal.
En una altra escala es troben els objectes astronòmics la grandària dels quals arriba al quilòmetre; la potència de limpacte, dun milió de megatones, es comparable a lesclat simultani de totes les bombes atòmiques existents en tots els arsenals militars. Les conseqüències climàtiques afectarien tot el planeta i els esdeveniments que ocorrerien posarien en perill les estructures sanitàries, polítiques i econòmiques que fan possible la convivència humana. El meteorit produiria, si caiguera a loceà, una ona dun quilòmetre daltura. Es pot imaginar algú una paret líquida de mil metres mil metres! que es precipitara sobre la costa? I no es tracta dun invent dels astrònoms, ni de la imaginació desbordada dels guionistes de cinema: a Júpiter ja observàrem, amb els nostres telescopis, un succés semblant en lany 1994. Si la grandària arribara als deu quilòmetres, es tractaria del que el poeta batejà com el crepuscle del déus. Shi generaria una potència de mil milions de megatones; continents sencers sencendrien; durant anys no arribaria la llum a la Terra, una espessa nit cobriria el planteja colpejat; la temperatura abaixaria entre deu i vint graus; laire es tornaria verinós i, tot seguit, hi hauria temperatures tòrrides durant milers danys. Quelcom paregut va succeir a la Terra fa seixanta-cinc milions danys, quan un meteorit de deu quilòmetres només dues vegades més gran que el Halley va caure a Mèxic i va causar lextinció dels dinosaures.
En tots els planetes i satèl·lits del sistema solar amb la superfície sòlida hi ha empremtes dels impactes amb altres astres. Si a la Terra no sobserven és perquè els agents atmosfèrics i els éssers vius nhan esborrat els cràters més antics. Afortunadament, tenim un lloc pròxim a nosaltres (la Lluna) on es poden contemplar les proves de totes les col·lisions que hi ha hagut en la seua història. Estudiant els cràters del nostre satèl·lit, els paleontòlegs calculen el nombre de xocs que pot experimentar la Terra. El càlcul de les probabilitats dimpacte ens dóna una freqüència molt baixa per a objectes grans, la qual, tanmateix, no pot ser obviada, perquè els xocs entre cossos celestes constitueixen un fenomen corrent en el sistema solar. Els astrònoms han calculat que un asteroide de dos quilòmetres de diàmetre té una probabilitat una mica inferior a u entre un milió de xocar amb la Terra en lany 2019; i un altre, dun quilòmetre de grandària, té una probabilitat de tres de cada mil en lany 2880. A mesura que les observacions esdevenen més precises i milloren els càlculs, la col·lisió pot ser més o menys improbable. Gairebé nou segles és temps de sobres per a evitar el desastre, però, i si els nostres descendents abandonaren la ciència? Si es perderen els coneixements cientícs i la religió, o una forma qualsevol de superstició, substituïra la ciència com a font de coneixement, la raça humana podria sobreviure a aquesta catàstrofe? Davant aquestes perspectives no ens ha destranyar que es tinga ja en consideració la possibilitat de dotar amb molts recursos nancers un sistema internacional de vigilància i defensa. La nalitat consistiria a descobrir els NEO[1] (objectes pròxims a la Terra) potencialment perillosos, és a dir, tots aquells que tinguen una òrbita de contacte amb el nostre planeta, i també a avaluar les accions possibles de defensa. Es calcula en dos mil el nombre de NEO dun quilòmetre de grandària, però nignorem lòrbita de més de la meitat; i en tres-cents vint mil, els de cent metres. La tasca és immensa, però hem de conèixer com més aviat millor els futurs perills amb què ens amenaça el cel.
[1] N. de la t.: Amb el nom de NEO (siga anglosaxona que prové del sintgama Near Earth Objectes) es coneix aquesta població dasteroides que passen a prop de la Terra, alguns dels quals ns i tot creuen perillosament lòrbita terrestre.