Vila i mas
La presentació duna visió de conjunt i la proposta dun marc per a la recerca i dun model interpretatiu ens demanen, dentrada, presentar els trets formals dels dos tipus de poblament i exposar els trets socials i econòmics del mas i la vila en tant que tipus particulars de poblament. Per això i al llarg del nostre treball amb les fonts darxiu ens han sigut especialment útils tant els estudis regionals de les estructures del poblament medieval a les regions mediterrànies,[5]com els estudis portats a terme per historiadors com Rodney H. Hilton, Christopher Dyer i Richard H. Britnell sobre el paper dels mercats i de les petites ciutats medievals.[6]Ara bé, és essencial, al nostre entendre, tenir sempre en compte que la difusió de determinats tipus de poblament representa també la concreció espacial dunes relacions establertes a linterior daquesta societat i dunes estructures que li donen estabilitat. Per això, els objectius del nostre llibre no es poden esgotar en un estudi dels trets formals i de les implicacions de la difusió de dos tipus de poblament particulars. La difusió del mas a la Catalunya Vella va representar la creació duna original unitat de producció i apropiació i la consolidació duna nova forma de gestionar els recursos humans i materials de la senyoria. Quant als recursos materials, es va promoure el mas com una unitat de producció relativament estable i coherent, que es va mostrar capaç de generar uns excedents suficients per sostenir als seus habitants i al seu senyor. Quant als recursos humans, es va promoure el mas com una unitat domèstica ben definida, en la mesura que es va optar de manera sistemàtica per la família nuclear i la parella casada com a responsable de donar continuïtat a la producció i lapropiació. Aquesta difusió del mas va venir acompanyada per la creació dinstitucions centrals, com la notaria i el mercat, vinculades habitualment a unes viles que estaven sotmeses a una senyoria similar, en un principi, a la que sexercia sobre el mas. Aquestes institucions centrals es caracteritzaven per oferir una sèrie de béns i serveis a les unitats de producció i apropiació del seu entorn. Un dels objectius bàsics del present llibre és demostrar que gràcies a aquestes diverses institucions es va assolir la creació duns espais locals i una veritable integració entre mas i vila, en el sentit que la marxa mateixa del mas es va fer dependre de lexistència daquestes institucions. La urbanització a petita escala, en aquest sentit, va articular processos que els historiadors acostumen a separar de manera arbitrària en conceptes estancs com «senyoria», «camp» i «ciutat» i va crear un dels model dintegració social i econòmic més característics del que acostumem anomenar el «feudalisme».
Senyorialització
La configuració dun espai local articulat no pot ser pensada com quelcom espontani, resultat duna combinació aleatòria de processos històrics. Aquesta configuració dun espai local només resulta veritablement comprensible si es vincula amb un esforç senyorial per promoure mas i vila i per assolir la integració de «camp» i «ciutat». El terme senyorialització no vol sinó expressar la materialització, a gran escala, daquest esforç, pressuposant, però, una idea molt específica dexercir aquesta senyoria. La senyoria que es va imposar entre mitjan segle XII i mitjan segle XIV no es va limitar a ser una senyoria explotativa, conflictiva i competitiva.[7]Va ser, a més i sobretot, un senyoria constructiva i creativa, capaç de canalitzar al seu favor la potencial dinàmica duna societat. Hi havia enormes diferències entre un senyor del segle XI i un senyor del segle XIII, tant pel que fa a la consideració dels propis actes com pel que fa a les relacions amb els homes i dones sotmesos al seu poder. Al segle XIII lopció preferent per a assolir riqueses i poders no era ja el terror sostingut per les armes. Entenguem-nos: la competició entre senyors, lexplotació material i la discriminació moral dels rústecs van romandre com trets bàsics de lexercici de la senyoria, daixò no sen pot dubtar. Però, aquests trets bàsics no fan comprensibles els canvis profunds que poden constatar-se empíricament vers el 1200. La fundació dinstitucions com el mercat i la notaria, latorgament de franqueses, la creació de serveis com la ferreria i la molineria, la promoció de mas i vila i la creació dun nou model dintegració social i econòmic, manifestaven, per part dels senyors, una nova pauta de comportament i una voluntat dintervenir en les relacions socials i de regular el funcionament daquestes.[8]Lexplicació dels canvis esmentats ha de partir, doncs, duna renovació de les estratègies senyorials. Aquesta renovació és un fet que es pot observar empíricament i que és possible registrar de manera immediata en el llenguatge en què els senyors sexpressen com a tals en les fonts escrites. Tant en els contractes com en les franqueses es començà a difondre el concepte dutilitat (utilitas), un concepte que les fonts del segle XI pràcticament ignoren i la importància del qual per a la història de la senyoria ha estat recentment senyalada per Ludolf Kuchenbuch.[9]Des del segle XIII, a més, la idea del bé comú (bonum communis) començà a ocupar un lloc cada vegada més rellevant en lideari senyorial, inicialment com aspiració reial i més endavant també com model per a la cavalleria, des que Ramon Llull va sentenciar, a mitjan segle XIII, que correspon a cada cavaller «aver viles e ciutats per tenir dretura a les gents, e per congregar e ajustar fusters en un loch, ferrers, sabaters, drapers, mercaders e los altres officis que pertanyen al ordonament daquest món, e qui son necessaris a conservar lo cors a ses necessitats».[10]Aquest recurs a les idees dutilitat i del bé comú donava un nou sentit a la senyoria. Els rèdits es podien incrementar i el domini es podia mantenir atorgant el favor i la gràcia als homes i dones sotmesos a la senyoria. Aquesta senyoria es podia consolidar creant institucions, com la notaria pública, lexistència de les quals prometia el desenvolupament material de la vila i el benestar moral dels homes i de les dones sotmesos a un senyor. A partir daquests canvis en el comportament i en lideari, es va poder portar-se a terme la difusió a gran escala dun nou model dintegració social i econòmica.
EL MARC GEOGRÀFIC I CRONOLÒGIC
El nostre treball tracta dels segles centrals del que sacostuma a designar com lEdat Mitjana, els segles XI-XIV, aproximadament: uns segles que es caracteritzaren, entre altres, per un notable desenvolupament en tots els sectors de leconomia, per un important creixement demogràfic, per una consolidació de lestat monàrquic com a model polític i per lenfortiment duna Església sotmesa al dictat del bisbe de Roma. Pel que fa al marc geogràfic, el nostre treball es restringeix a les terres del nord-est de la Catalunya Vella, es a dir al conjunt de comarques perimediterrànies, compreses entre el riu Llobregat i els Pirineus, denominat correntment la Catalunya litoral i prelitoral. Aquest conjunt de comarques constitueix un agregat dàrees geomorfològiques, cadascuna de les quals amb els seus trets específics, però amb suficients aspectes climatològics, hidrològics i biogeogràfics comuns com per ser considerades en conjunt. En els límits daquest conjunt de comarques cal atribuir una importància destacada a les planes com espais que, ocupats des de la romanització, van concentrar la major part de la població i que resultaren ser els més dinàmics en tots els aspectes: la plana de lEmpordà, les planes de Banyoles i de Girona, la depressió del Vallès i la plana del Llobregat. Els materials sedimentaris que formen aquestes planes i la protecció dels vents del nord que ofereixen les muntanyes que les envolten proporcionen unes condicions favorables per a lagricultura mediterrània.[11] Diguem, per últim, que, malgrat lomnipresència de la muntanya, cada unitat daquest conjunt sobria duna o daltra manera al món exterior. Això és especialment cert per les comarques limitades per les Serralades Costeres, les quals, orientades de manera paral·lela a la costa mediterrània formen un corredor natural, un lloc de pas per als homes i lemplaçament dels principals eixos vials. El contacte amb linterior de la regió catalana i el litoral es realitzava a través de les valls i dels congosts duns rius orientats de nord a sud. La plana del Empordà, per la seva part, no sols representava el punt final del corredor prelitoral sinó també una porta cap al Rosselló i el punt de partida dun eix de comunicació subpirenenc que sorientava vers loest.
LES FONTS
El llibre que el lector té entre les mans és el resultat duns deu anys de recerca i de revisió de vàries desenes de milers de testimonis escrits conservats als arxius catalans, espanyols i europeus. Aquests testimonis es poden dividir en dos grans conjunts: el primer està constituït per les cartes transmeses a través de pergamins i cartularis, conservats sobretot als arxius eclesiàstics. El segon conjunt està constituït per tot un seguit de registres redactats pels notaris públics, entre els quals sinclouen els registres de la cancelleria real i, sobretot, els protocols notarials pròpiament dits, en els quals es troba una extraordinària varietat de contractes quotidians realitzats pels habitants duna contrada determinada. Aquests registres constitueixen a partir del primer terç del segle XIII una de les fonts bàsiques per a la historia social i cap estudi seriós de la societat, de leconomia i del poblament pot prescindir daquestes. La sèrie més antiga que es conserva és la de la vila de Terrassa (Arxiu Històric de Terrassa). Per a les viles de Castelló dEmpúries, Peralada, Amer i Torroella de Montgrí es conserven registres notarials des dels últims dos decennis del segle XIII (Arxiu Històric de Girona). El mateix es constata per a la vila de Sant Cugat del Vallès (Arxiu de la Corona dAragó). Lexistència daquests registres representa un canvi espectacular en la quantitat i la qualitat de la informació disponible.
Les possibilitats que els mateixos ofereixen per a la historia social del poblament només es pot intuir de moment, ja que es tracta duns fons pràcticament intactes i desconeguts, fins i tot en els seus aspectes paleogràfics i diplomàtics. En el nostre estudi no hem pogut anar més enllà de realitzar unes cates en els diversos fons: en total hem revisat una cinquantena de volums, entre els que destaquen els procedents de les viles dAmer, Castelló dEmpúries, Peralada, Terrassa i Sant Cugat del Vallès. Aquestes cates, per altra part, ens han evidenciat que lexplotació informatitzada daquestes sèries pràcticament contínues ha de permetre tant un estudi individualitzat del desenvolupament global dun àmbit local durant un període cronològic determinat, com una anàlisi detallat duna diversitat daspectes concrets de la vida econòmica, política i social duna localitat i del seu entorn.
La conservació dels registres deu molt a latzar. Hi ha llocs on els protocols shan perdut i en altres les sèries sinicien en data molt tardana. Això té importants conseqüències, sobretot per a lestudi de les viles. Hi ha viles per a les quals shan conservat desenes de registres notarials. Hi ha daltres, en canvi, per a les quals no shan conservat sinó uns quants capbreus i un nombre modest de cartes. Per a la vila de Sabadell, per exemple, sabem duna notaria pública des de lany 1229,[12]però no sha conservat cap protocol anterior a lany 1400. Tota la informació sobre la història medieval daquesta vila la proporcionen una vintena de pergamins dispersos i una desena de notes contingudes en els registres de la cancelleria reial.[13]Aquest desequilibri afecta directament lestudi, en el sentit que lhistoriador es veu obligat a considerar la història dun nombre molt limitat de viles com representativa del seu conjunt. Però fins i tot allà on shan conservat un notable nombre de protocols notarials no podem parlar duna transmissió satisfactòria. Els arxius que conservaven els negocis del municipi shan perdut en pràcticament en totes les viles. També els arxius del senyor, finalment, shan perdut en la gran majoria dels casos. Els pocs arxius senyorials conservats en major o menor mesura eren inaccessibles a linvestigador en el moment en que es va portar a terme la nostra recerca (larxiu dels ducs de Medinaceli i larxiu dels marquesos de la Torre, on es conserven els arxius dels senyors de Castelló dEmpúries i de Peralada, respectivament).
***
A lhora de presentar aquest estudi no volem ometre el nostre agraïment a les moltes persones que han aportat la seva ajuda i van compartir amb mi el seu saber: al personal de Biblioteca de la Institució Milà i Fontanals del Consell Superior dInvestigacions Científiques de Barcelona i també a les bibliotecàries i bibliotecaris de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Vull agrair lajuda que em va oferir el personal dels diferents arxius i especialment la que he pogut rebre dAlberto Torra, de lArxiu de la Corona dAragó, de Josep Matas, de lArxiu Històric de Girona, del pare Marc Taixonera, de lArxiu del monestir de Montserrat, i de la malaguanyada germana Roser Pujol, de lArxiu del monestir de Sant Pere de les Puelles. Vull agraïr així mateix latenció i el suport que em proporcionaren els professors Josep Fontana, aleshores director del Institut Universitari dHistòria Jaume Vicens i Vives, i Josep Maria Delgado, aleshores director del Departament dHumanitats de la Universitat Pompeu Fabra, així com la professora Marina Picazo i el professor Lluís Riudor, del Departament dHumanitats de la Universitat Pompeu Fabra, així com el professor Manuel Sánchez Martínez, del Consell Superior dInvestigacions Científiques de Barcelona. Els professors Pierre Bonnassie, José María Mínguez, Ermelindo Portela i Pierre Toubert van animar a convertir la tesi doctoral en un llibre que espero que pugui ser un modesta mostra de tot el que mhan ensenyat. Un esment especial voldria dedicar als mestres amb els quals he contret un immens deute de gratitud: el professor Josep Maria Salrach, de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, i el professor Ludolf Kuchenbuch, que em van iniciar en els estudis medievals i em van animar a dedicar les meves recerques als «feudalismes mediterranis». Gràcies al suport del professor Kuchenbuch vaig poder gaudir, a més, duna beca de doctorat atorgada per la Universitat dHagen (Alemanya), beca que em va permetre investigar durant tres anys als arxius catalans. Vull agrair també la seva paciència i el seu ajut als col·legues i amics: Pedro Báscones, Montserrat Cabré, Ana Delgado, Antoni Gómez, Andreas Hiepko, Antonio Luna, Ana María Muñoz, Andrea Schwieger i Lluís To. Vull expressar, a més, el meu agraïment al professor Pere Ortí per les apreciacions que sempre ha estat disposat a fer. Finalment, el present llibre va merèixer el XXIII Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòries i Estudis Històrics (2007) i la seva publicació no hauria sigut possible sense la generosa complicitat de Montserrat Casals, de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, i dAntoni Furió, Maite Simon i Pau Viciano, de les Publicacions de la Universitat de València. A tots ells la meva més sincera gratitud.
[1] Vegeu com a mostres més recents daquesta recerca tres obres col·lectives: Ll. To, J. Moner i B. Noguer (eds.), El mas medieval a Catalunya, Banyoles, 1998; R. Congost i Ll. To Figueras (eds.), Homes, masos, història. La Catalunya del nord-est (segles XI-XX), Barcelona, 1999; M. T. Ferrer Mallol, J. Mutgé Vives i M. Riu Riu (eds.), El mas català durant lEdat Mitjana i la Moderna (segles IX-XVII), Barcelona, 2001.
[2] Ll. To Figueras, «Le mas catalan du XIIe siècle: genèse et évolution dune structure dencadrement et dasservissement de la paysannerie», Cahiers de Civilisation Medieval, 36 (1993), pp. 151-177; del mateix, «Habitat dispersé et structures féodales dans lEspagne du Nord au Moyen Âge Central», dins B. Cursente (ed.), Lhabitat dispersé dans lEurope médiévale et moderne, Toulouse, 1999, pp. 121-144; J. M. Salrach, «Mas prefeudal i mas feudal», Territori i societat. Història, arqueologia, documentació, 1, Lleida, 1997, pp. 13-40.