El valencià estava deteriorat, castellanitzat en el seu ús oral, i arcaic, poc mal·leable i poc entrenat en lús culte, en el seu escrit escàs i esporàdic. Va ser en el pla teatral el sainet on tingué més audiència, escrit en un valencià popular i degradat. Encartonat i limitat, generalment, al vers, per una banda, i desbarrat i vulgar, per laltra. Ja he al·ludit abans a les minories que tractaven de posarhi una mica dordre i de normalitat, si més no gramatical. En aquell moment, el valencià ja sidentificava com «català». Ara, els multiples usos cultes del valencià no eren ni plantejats. En el millor dels casos no passaven de moures dins duna miniliteratura. I encara. Escriure sobre temes dart, de matemàtiques, de religió, de filosofia, de ciència, i estudiar en valencià, era una cosa que a pocs valencianistes arribava a passar pel cap. Fuster va ser un dels que va fer botar aquest límit i a demostrar-ho escrivint. En aquell moment ho va fer, entre altres obres més, amb un llibre que socupava dexplicar una teoria sobre levolució de la pintura. En català i sobre pintura, valgam Déu! És clar, Fuster era aleshores, als seus primers trenta anys, no sols una persona culta en castellà, o altres idiomes, sinó també en català, en el català normatiu de Fabra i en el literari dels escriptors del Principat i de Balears. Aques fet, insòlit, encara saccentua més si tenim en compte que va escriure el llibre a Sueca i que Catalunya vivia en les catacumbes. El context cultural català, i en català, no podia ser més desastrós. Fuster, però, arribà a retrobar-se en un àmbit lingüístic comú, amb una història comuna, i amb una literatura moderna que shavia fabricat majoritàriament a Catalunya i a les Illes, abans de la guerra dEspanya.
El descrèdit, però, va ser escrit i publicat. A València no va ser gens llegit, si és que no es va ignorar lexistència mateixa del llibre, que, per altra banda, shavia editat a Palma de Mallorca. El fet és que, ací, ningú no en parlà. A Barcelona va ser vist amb interés i van aparéixer a la premsa alguns comentaris.
Ací, entre nosaltres, per dir-ho sintèticament, el llibre no responia a les condicions de possibilitat necessàries: ni per ser escrit, ni per ser llegit, ni, menys encara, per ser discutit. Era un text sense context, positiu si més no, tant pel que fa a la seua producció com a la seua recepció. El descrèdit era un assaig duna cultura normal, però aquesta normalitat no existia.