TRANSFORMACIONS
LITERATURA I CANVI SOCIOCULTURAL
DELS ANYS SETANTA ENÇÀ
Maria Muntaner, Mercè Picornell,
Margalida Pons, Josep Antoni Reynés, eds.
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Aquest estudi forma part dels resultats del projecte dinvestigació FFI2009-07086, finançat pel ministerio de ciencia e innovación.
Amb el suport de
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.
© Dels textos: els autors, 2010
© Daquesta edició: universitat de valència, 2010
Coordinació editorial: maite simon
Correcció, fotocomposició i maquetació: communico c.B.
Coberta:
Il·lustració: «Hand made», de sara gibert (Neon de Suro, 1979)
Disseny: celso Hernández de la figuera
Realització ePub: produccioneditorial.com
ÍNDEX
PORTADA
PORTADA INTERIOR
CRÈDITS
ÍNDEX
PRESENTACIÓ
I. EL MARC CATALÀ
NO ERA AIXÒ: LATÈNCIA I EPIFENOMEN DE LA TRANSICIÓ
«AQUELLA ESTRANYA NEUROSI COL ·LECTIVA» CRISI I CONTINUÏTATS EN LA CULTURA CATALANA EN EL VÈRTEX 1969/1970
EL REGIONALISME INSTRUMENTAL: FRANQUISME I CATALANISME ENTRE EL TARDOFRANQUISME I LA TRANSICIÓ
DEL JO AL NOSALTRES: TESTIMONIS DEL FEMINISME CATALÀ DURANT LA TRANSICIÓ
II. EL MARC IBÈRIC
PARATEXT I NACIÓ. LECTURA COM PARATIVA DALLÒ NACIONAL EN ELS PRÒLEGS DE LA HISTORIOGRAFIA LITERÀRIA IBÈRICA DE LÚLTIM QUART DEL SEGLE XX
POESÍA PORTUGUESA: LA TRADICIÓN DE LA AVENTURA EN EL DESPUÉS DE LAS VANGUARDIAS
ENTRE MOLOCH I FRANCO. LAPOSTA PER LA VIOLÈNCIA EN LESPANYA DEL CANVI POLÍTIC*
O MOVIMENTO DE CONSECUÇ ÃO DUM ES PAÇO PÚBLICO DE PARTICI PAÇ ÃO CIDAD Ã COMO MOTOR DA REFUNDAÇ ÃO DO SISTEMA TEATRAL GALEGO NA DÉCADA DE SETENTA
III. LITERATURA EN TRANSICIÓ
DONA I SOCIETAT: LA DENÚNCIA EN ELS RELATS BREUS DE CARME RIERA, M. ANTÒNIA OLIVER I ISABEL-CLARA SIMÓ
LA PARADOXA DE LA TRANSICIÓ: MODERNITAT CULTURAL VS FRACÀS SOCIAL. LA NOVEL·LA NEGRA DE FERRAN TORRENT
IV. ESCENOGRAFIES
LITERATURA DRAMÀTICA, CREACIÓ COL·LECTIVA I DRAMAT ÚRGIA NO-TEXTUAL A CATALUNYA (1968-1975)
LA IRRUPCIÓ DEL TEATRE DE TEXT NORD-AMERICÀ A BARCELONA EN LA TEMPORADA 1990-1991: LA FASCINACIÓ PELS MITES IANQUIS I LES TÈCNIQUES CINEMATOGRÀFIQUES
ESTRATÈGIES DE MOBILITZACIÓ I FORMES DAUTOGESTIÓ TEATRALS EN LESCENA CATALANA DELS ANYS 1975 I 1976
EL TEATRE DE MANUEL MOLINS. COMBAT: UNA PRO POSTA ESTÈTICA PER A LA CONSECUCIÓ DE LOBRA DART TOTAL
EL TEATRE COM A EINA DE TRANSFORMACIÓ SOCIAL AL PAÍS VALENCIÀ DELS ANYS SETANTA: PLU JA TEATRE
MARIA AURÈLIA CAPMANY I EL TEATRE DE CABARET
V. LA DIMENSIÓ SEMIÒTICA DE LESPAI
A LA RECERCA DE LES POSSIBILITATS EXPRESSIVES DE LA RURALIA: LA LITERATURA DANTONI MUS
ESPAIS TRANSGREDITS. TRANSFORMACIÓ DELS MARCS CULTURALS A LA MALLORCA DELS SETANTA
REVULSIÓ ESTÈTICA I DESURBANITZACIÓ. TERRITORI PERE JAUME
PRESENTACIÓ
Aquest llibre reuneix un conjunt de reflexions sobre la incidència de les dinàmiques de canvi social en la producció literària i les pràctiques culturals dels darrers quaranta anys. Ens situam en unes dècades en què els lligams entre literatura i política, entre consum cultural i identitat, entre adscripcions estètiques i ideologia són tan productius com conflictius i obliguen els analistes del fenomen a una mirada interdisciplinària com la que motiva la diversitat daproximacions que aquí compilam.[1]
Els capítols daquest volum són el resultat del congrés «Transformacions: literatura i canvi sociocultural dels anys setanta ençà», celebrat a Palma els dies 1, 2 i 3 de juliol de 2009 i organitzat pel grup de recerca LiCETC (Literatura Contemporània: Estudis Teòrics i Comparatius) de la Universitat de les Illes Balears, amb el suport de la Càtedra Joan Ramis de Recerca, Formació i Documentació Teatral.[2] Aquest encontre, centrat en la reflexió sobre els fenòmens que il·lustren la interacció entre la literatura i els processos de canvi social i cultural, resulta una passa més en un procés de recerca que fins al moment havia donat com a resultat, en una primera fase, lanàlisi de la narrativa experimental catalana dels anys setanta i primers vuitanta, recollida en el volum Textualisme i subversió (Publicacions de lAbadia de Montserrat, 2007). En una segona fase, aquesta recerca textual i contextual samplià vers una reflexió sobre la incidència de les estètiques considerades de ruptura en el marc de la cultura catalana del mateix període, que culminà amb la publicació del volum Poètiques de ruptura (Lleonard Muntaner Editor, 2008), fruit del seminari «Poètiques de ruptura. Teoria i pràctica del textualisme», celebrat a Palma els dies 13 i 14 de desembre de 2007.[3]
Als dos volums citats es partia duna percepció del text considerat com a esdeveniment social, com a marc dinàmic on es manifesten i sinscriuen propostes de reconfiguració del sistema literari i cultural. El que es proposa aquest nou volum és analitzar com aquest marc dinàmic que denominam textualitat interacciona amb els processos de canvi sociocultural. Així entesa, la conjunció que enllaça literatura i canvi sociocultural en el títol del llibre no pretén atorgar a la transformació el paper de «context» que representen o on sexpliquen determinats «productes» literaris i culturals. Ben al contrari, el que proposa és una anàlisi de la literatura i la cultura també com a processos dinàmics, és a dir, com a parts actives en els canvis socials i culturals que han afectat la cultura de les darreres dècades. Plantejades en aquest marc de diàleg, les diferents aportacions que es presenten a Transformacions: literatura i canvi sociocultural dels anys setanta ençà analitzen les diferents cares dun debat entre tradició i transformació que, en el context català del qual partim i en els contextos espanyol, gallec i portuguès, també representats en el volum, sha concretat en tensions entre llenguatges estètics, actituds intel·lectuals i programes culturals. Estudien la simultània polarització i convivència entre compromís identitari i investigació artística, teatre de text i teatre-espectacle, projectes culturals de resistència i projectes dexperimentació, política de partit i política de moviments socials en un camp danàlisi delimitat per la intersecció entre tres eixos conceptuals. El primer és la idea de transformació entesa com a procés complex que dialoga amb allò que en un determinat moment històric sentén com a tradició; un procés, doncs, que per definició, hauria de rebutjar les mirades unívoques a què han estat sotmesos conceptes que han servit per concretar-ne lanàlisi en el context hispànic, com ara el de Transició, objecte de debat en aquest volum. El segon eix és la definició del marc temporal en què se situen els productes on es manifesta el canvi, determinat per la frontera simbòlica dels anys setanta i que inclou des de lemergència de potencialitats de canvi en el tardofranquisme fins a la consolidació o el bandejament daquelles dinàmiques que havien estat percebudes com a «innovadores» en la producció cultural actual. El tercer eix és el que determinen les fronteres sempre equívoques del marc cultural objecte destudi. En aquest sentit hem optat per partir de la literatura i la cultura catalana, però obrint-la a espais de diàleg amb altres tradicions de làmbit ibèric amb les quals es poden establir les pautes comparatives necessàries per a la comprensió de les dinàmiques internes de qualsevol sistema cultural.
Les seccions «El marc català» i «El marc ibèric» reuneixen estudis que analitzen les dinàmiques polítiques de canvi que determinen la percepció de la identitat catalana (Resina, Marín), el binomi canvi-continuïtat en el marc cultural (Picornell), lentesa de la dissidència per part del règim franquista (Casanellas) i la refiguració dels discursos feministes en la Catalunya en transició (Francés). Ja des de làmbit literari, sens proposen mirades obertes a làmbit ibèric analitzat des de la perspectiva de les implicacions identitàries de la historiografia literària del període (Casas), de levolució de la poesia dexperimentació portuguesa (Cuadrado) o del teatre com a espai de participació pública en el context gallec (Biscaínho). La secció «Literatura en transició» analitza la incidència social del fet literari des de la perspectiva del gènere (Cortés) i les determinacions de fórmules narratives com la novel·la negra (Silvestre). Dins el bloc «Escenografies», centrat en la construcció de lespai escènic, les contribucions de Gallén, Benet, Foguet, Marcillas, Soler i Toda estudien diferents facetes de les transformacions que han afectat el món teatral català. Socupen, així, de la incidència que hi tenen els debats sobre la textualitat, sobre la col·lectivitat de lautoria dels discursos teatrals o sobre la influència de diferents tradicions o formes teatrals en levolució i larrelament social de la dramatúrgia catalana contemporània. Precisament alguns daquests debats prengueren cos en la taula rodona sobre nous llenguatges teatrals que tingué lloc el darrer dia del congrés «Transformacions», i que comptà amb la participació de Carles Batlle, Rafel Duran, Pere Fullana i Josep Pere Peyró. Finalment, les contribucions de Barceló, Muntaner i Pons, incloses a lapartat «La dimensió semiòtica de lespai», examinen lescenificació de lespai públic entès com a llenç semiòtic que lart pot apropiar-se i transformar en la societat catalana dels darrers quaranta anys.
En definitiva, trobareu en aquest volum diversos plantejaments temàtics i metodològics a lentorn de la intersecció entre transformació i cultura. Se situen, en aquesta diversitat, en el marc duns estudis literaris també en constant transformació, és a dir, a la recerca de noves vies per conceptualitzar la relació productiva i dinàmica entre textos i contextos, entre els marcs disciplinaris i la multiplicitat de mirades crítiques a què ens obliga lanàlisi de la societat i la cultura contemporània que han centrat fins al moment les iniciatives del grup de recerca LiCETC .
Lequip investigador agraeix lajut desinteressat daquelles persones que han contribuït a portar a terme aquest projecte: Maria Magdalena Alomar, Xavier Barceló, Maria Antònia Bibiloni, Nicolau Dols, Martí Fons, Natalia Fuster, Elisabet Ginard, David Ginard, Martí Marín, Joan Mas, Esperança Mateu, Maria Melià, Francesc Perelló, Agnès Pons, Aina Puigserver, Jaume Reus, Jesús Revelles, Maria Isabel Ripoll, Patricia Trapero i la Fundació Pilar i Joan Miró.
[1] Aquest volum sinscriu en el marc del projecte dinvestigació «La poesia experimental catalana del període 1970-1990: discursos, representacions, recepció, infraestructures de difusió i marc sociocultural», subvencionat pel Ministeri de Ciència i Innovació (FFI 2009-07086).
[2] Aquesta selecció es complementa amb la del volum Transformacions: llenguatges teòrics i relacions interartístiques (1975-2000), publicat a la col·lecció Biblioteca Miquel dels Sants Oliver, editada per Edicions UI B i Publicacions de lAbadia de Montserrat.
[3] Fins al moment, la recerca realitzada ha rebut les ajudes de la Càtedra Alcover-Moll Villangómez (2004-2006) i del Ministeri dEducació i Ciència (projecte «Teoria i pràctica de la narrativa experimental catalana (1970-1985): anàlisi i estudi contextual», HUM 2006-06108).
I.
EL MARC CATALÀ
NO ERA AIXÒ: LATÈNCIA I EPIFENOMEN DE LA TRANSICIÓ
Joan Ramon Resina
Stanford University
Tot el que desitges, després de quaranta anys de repressions i de frustracions, ja no són anys de delit i deufòria, sinó el simple descans horitzontal en un camp de moraduix ben poblat...
Antoni Serra
Aviat els espanyols hauran viscut tant de temps en democràcia com sota el franquisme. Han passat trenta-cinc anys, o sigui dues generacions i mitja vida dençà de la Transició, i pot dir-se que les noves generacions en saben tant, daquell període, com els seus pares de la Guerra Civil i de la República. És a dir, molt poc, i aquest poc encara filtrat per una memòria precària i insegura. És un problema dinformació, però també un problema de criteri. Perquè els criteris han canviat tant com els referents polítics i com les mateixes persones. Encara més, els filtres també actuaven sobre els que es van esforçar a explicar la Transició en el moment que es produïa i van esmerçar-hi claus interpretatives pròpies de les teories amb què sanalitzaven els conflictes daquells anys. Teories que en aquell moment seduïen més que no explicaven, i que han resultat ser foc dencenalls. Perquè la Transició, com la guerra o el mateix franquisme, no fou la resolució dels conflictes anteriors sinó la síntesi de la dialèctica històrica elevada a nova tesi, per dir-ho en la terminologia tan de moda aleshores. Dit sense el color sèpia, les anàlisis contemporànies no eren ni podien ser vertaders exercicis dhistorització, perquè estaven amarades dels problemes que aleshores es debatien. Així, per exemple, un dels millors llibres sobre el tema, La Transició a Catalunya, que Jaume Lorés publicà el 1985, arrossegava, com tants daltres en aquella època, una sobrevaloració del marxisme, enfront del qual el pujolisme esdevenia un catolicisme rústic darrel vigatana. Aquesta reducció ultrada del nacionalisme, tot i que limitada a la vessant convergent, avui és insostenible, mentre que el marxisme, la prova del cotó del progressisme daquells anys, anà a parar a les golfes de la història.
Amb la dictadura estructurada en un calendari que partia de lany de la Victòria i entesa sempre com a continuació de la guerra, la Transició fou la vertadera postguerra. A aquesta època, molt més que a les dècades anteriors, que perllongaren el conflicte per altres mitjans (repressius duna banda i resistencials de laltra), saplica la constant observada per Peter Sloterdijk en els acabaments de les conteses bèl·liques, quan el balanç de les forces històriques impulsa vencedors i vençuts a avaluar les premisses culturals pròpies a la llum dels resultats obtinguts als camps de batalla. En general, diu Sloterdijk, els vencedors interpreten els resultats com una confirmació de la seva orientació, que així queda reforçada, mentre que els vençuts en la mesura que no senganyen o dissimulen els seus errors amb excuses han desbrinar les raons del fracàs. Daquesta manera poden de vegades arribar a la conclusió que lensulsiada, no la causà únicament la superioritat militar de lenemic sinó també febleses pròpies, la falta dadequació de la pròpia conducta a la situació objectiva, un posicionament fatalment equivocat respecte del món (Sloterdijk, 2008: 17-18).