Director de la col·lecció
FERRAN CARBÓ
(coordinador de la Càtedra Joan Fuster)
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l'editorial.
© Del text: Carme Gregori Soldevila, 2011
© De la fotografia de la coberta: Arxiu Joan Fuster
© De la present edició:
Universitat de València, 2011
www.uv.es/publicacions
publicacions@uv.es
Coordinació editorial: Maite Simon
Disseny de linterior i maquetació: Inmaculada Mesa
Correcció: Elvira Iñigo
Coberta:
Disseny original: Celso Hernández de la Figuera
Grafisme: Inmaculada Mesa
Fotografia (Arxiu Joan Fuster): J. Fuster a Barcelona (1963)
Dipòsit legal: V-121-2011
ePub: Publidisa
A Vicent
Tots acabem sent «document»: la suau alegria de mirar-nos com a «contemporanis» és una trista il·lusió de lesperit.
JOAN FUSTER, Pamflets polítics
Si no «ens fa pensar», ¿quin interès tindrà un llibre? No cal dir-ho: un llibre que no «fa pensar» no és ja un llibre; és un barbitúric, una pessigolla o un xiclet.
JOAN FUSTER, El món de cada dia
Introducció
Segons confessió pròpia, la pràctica de laforisme va ser una activitat constant, mantinguda en el temps, en la vida intel·lectual de Joan Fuster, una passió arrelada en la seua experiència infantil del món. ¿Qui no recorda el relat de lenlluernament que provocava en el nen Fuster lescriptura sentenciosa continguda en les pàgines del bloc-calendari dEl Mensajero del Corazón de Jesús? Lassagista declara, en la «Presentació» de Consells, proverbis i insolències, que la lectura daquestes «càpsules de doctrina», caracteritzades per lexpressió del pensament amb un estil condensat i incisiu, van exercir en ell una perdurable fascinació: «la meva reincident complaença en laforisme té aquesta causa remota i estúpida», concloïa.
NOTA: Vull fer constar que aquest treball sha beneficiat de lajuda del projecte dinvestigació del Ministeri de Ciència i Innovació FFI 2008-00230 titulat «La ironía en la literatura catalana de la posguerra a nuestros días: entre la Modernidad y la Posmodernidad». Linvestigador interessat pot consultar el banc de dades bibliogràfic sobre estudis dironia, paròdia i pastitx en la literatura catalana des de linici del segle XX fins a lactualitat a ladreça: <http:www.uv.es/ironialitcat>.
Potser escamnat per les dimensions que havia pres el component estrictament polític en la configuració de la seua imatge pública a partir de la recepció de Nosaltres, els valencians, i, sobretot, intensificat en lobligada projecció social de lescriptor, doblat més que mai dagitador, en els tèrbols anys del tardofranquisme i la transició, Fuster no perdia ocasió de reivindicar, en els últims anys, aquella part de la seua obra més exempta dintencionalitat pamfletària, com ara els aforismes, en la qual afirmava continuar reconeixent-se. Per descomptat, això no significa, per part dell, que renegue de res, ni, per part nostra, en destacar-ho, que considerem equivocada o prescindible laportació del Fuster més «polític». A hores dara, després de contemplar en la posteritat de lautor com molts fusterians shan dedicat a matar el pare, amb minuciosa aplicació i satisfacció innegable, i han volgut fer-se perdonar i oblidar un passat que consideren poc menys que vergonyant, la precisió no resulta gratuïta. Deixant de banda la profusa bibliografia i els debats més o menys públics que ha generat el fusterianisme civicopolític, que, en realitat, giren majoritàriament al voltant de quatre idees bàsiques, els aforismes són també, possiblement, els textos més coneguts i citats de lautor. La seducció de laforisme sempara tot sovint del comentarista de lobra de lescriptor, com una síntesi brillant dels principis que li cal subratllar o com a il·lustració particularment oportuna de la idea que vol posar de manifest. Estic per afirmar que els aforismes de Fuster són els seus textos més reproduïts dins del corpus que comenta o analitza lobra de lautor. Són també una de les parts de la producció fusteriana que ha estat privilegiada per la crítica; la dedicació investigadora als aforismes de Fuster ha produït una notable quantitat destudis que el lector trobarà en la bibliografia que tanca el present volum. El nostre treball ve a sumar-se a la sèrie amb la voluntat daportar una contribució més que, juntament amb les que lhan precedit i amb les que sens dubte la seguiran, servesca per a facilitar la comprensió de lunivers literari de Joan Fuster i funcione com a estímul auxiliar per a la seua lectura.
Lelaboració retòrica, la constricció de la forma i lestil esmolat de laforisme contribueixen a perfilar el pensament segons les exigències de la brevetat, de tal manera que dóna com a resultat un text que no és possible de resumir ni de parafrasejar, si més no si pretenem que conserve la seua integritat literària. La fixació del concepte daforisme, les fronteres de vegades difuses del seu territori, els noms en què es retroba i les formes en què es reencarna són els principals aspectes de què socupa la primera part daquest estudi. A partir de la bibliografia teòrica sobre el tema, linterès preferent de lanàlisi ha estat guiat pels usos i aplicacions que en va fer el mateix Fuster; lapropiació per part de lescriptor de les formes i variants llegades per una tradició mil·lenària, la tensió entre les expectatives que generen en el lector unes determinades fórmules genèriques i el pensament a contracorrent que expressen o lexposició de les idees nuclears de lassaig, tal com ell lentén, han centrat de manera prioritària latenció del treball, a partir duns aforismes de marcat caràcter metadiscursiu, autèntiques clàusules del pacte de lectura ofert al lector.
En el segle XVI, la traducció dels Annals de Tàcit va donar peu a un gènere daforismes que van nàixer com a anotacions breus fetes al marge del text, comentaris amb una disposició tipogràfica lateral que posaven de relleu de forma visual la interacció entre el text original i la glossa. En aquest gènere particular, que hom ha anomenat «aforisme marginal del tacitisme», sinscriuen obres com C. Taciti ab excessu divi Augusti Annalium libri quatuor priores et in hos observationes C. Paschalii (1581), Relaciones (1598), dAntonio Pérez, traduït per Jacques Gautier al francès amb el títol Aphorismes ou Sentences dOrées, extraites des lettres tant espagnoles que latines (1602) o Tácito español ilustrado con aforismos (1614), de Baltasar Álamos de Barrientos. La «marginalitat» de laforisme és, en aquests casos, primer que res, literal, estrictament espacial. Però la «marginalitat» també expressa metafòricament una condició esssencial de laforisme com a modalitat descriptura, com a tipus de relació amb la realitat que funciona com a objecte del seu comentari. En primer lloc, laparició al costat del text posa al descobert una evidència que no resulta en absolut irrellevant: laforisme naix, en aquests casos, com una nota de lectura; salimenta duna obra aliena en interacció amb la qual cal, necessàriament, entendre laportació que fa. Passats els segles, aquesta dialèctica entre lectura i escriptura continua representant a la perfecció, com a mecanisme primari, bàsic, el funcionament de lactivitat intel·lectual fusteriana. En la segona part del llibre analitzarem la diversitat dopcions amb què els aforismes fusterians resolen el ventall de possibles lectures de textos daltri, és a dir, la varietat de relacions intertextuals la citació, el plagi, lal·lusió i la referència i de relacions hipertextuals transformacions i imitacions que és possible de rastrejar-hi. Lobjectiu és, duna banda, aportar informació sobre les fonts i claus dinterpretació dels aforismes i, de laltra, contribuir a posar en clar algunes de les línies de funcionament de la literatura de Joan Fuster, a partir de les maneres amb què estableix i fixa textualment la relació entre escriptura i lectures.
Una altra interpretació possible del caràcter marginal de laforisme té a veure amb el sistema de producció o, com a mínim, amb la seua procedència textual. Fuster així ho assenyalava en presentar-los com a «minses escorrialles o notes marginals a daltres escrits més extensos». El punt de partida de laforisme tindria, en aquest sentit, un origen subaltern. Tanmateix, la modèstia de la concepció no ens ha de conduir a error: la gestació de laforisme és llarga i, sovint, de costosa elaboració; la dependència inicial no és més que un pur atzar del procediment creatiu. Laforisme, cal no oblidar-ho, és el producte condensat duna llarga sedimentació intel·lectual.
Encara podem entendre la marginalitat dels aforismes des duna altra perspectiva: com a marca de localització dins lesfera professional del seu autor. Fuster, com ha estat reiteradament assenyalat, no es cansava de recordar que era «un jornaler de la ploma», que havia desenvolupat la major part de lactivitat literària pro pane lucrando. En aquest sentit, lescriptura aforística apareix, més que cap altra fins i tot, potser més que la poesia com un parèntesi de llibertat, desvinculada del compromís professional immediat o de lamortització a curt termini. Sense voler caure en lerror didealitzar en excés les circumstàncies de composició de laforisme ni dalliberar-ne per complet els resultats del tràfic del mercat literari, el que és ben cert és que Fuster va associar sempre els seus aforismes a la diversió.
La tercera part de lestudi està dedicada a rastrejar i analitzar les connexions que els aforismes fusterians estableixen amb altres textos del mateix autor, unes connexions que permeten justificar unes línies dinterpretació preferents dels aforismes o, fins i tot, contribueixen decisivament a precisar el sentit duns textos que, per la condensació estilística que els caracteritza, en ocasions poden contenir una notable càrrega dambigüitat. La contemplació en paral·lel dels aforismes i els altres escrits que despleguen i argumenten els mateixos pensaments també esdevé un mitjà per a fixar uns determinats itineraris de lectura a linterior de lobra fusteriana, uns recorreguts que ens permeten reafirmar, matisar, contrastar o corregir la interpretació i la reflexió inicials de la mà de lautor mateix, un estímul afegit per a lliurar-se al complement de meditació que Fuster ens sol·licita com a lectors.
Un aforisme de Fuster alertava sobre el perill de trastocament de la perspectiva que pot amenaçar la tasca crítica: «RISC DE LEXÈGESI. El crític pot acabar creient que lobra que comenta ha estat escrita exclusivament perquè ell hi exercesca el seu ofici de comentarista». El zel analític, en efecte, pot fer oblidar la posició subordinada que ha de mantenir el comentari i la necessitat dinventariar, quadricular o reduir a categoria exigències de lactivitat investigadora pot acabar semblant lobjectiu mateix. En el nostre treball hem procurat tenir sempre present ladvertència fusteriana, però el perill subsisteix i nhem dassumir les indesitjables conseqüències, amb lesperança que, al final, els beneficis acaben per compensar les obligades deformacions professionals.
Vull, finalment, agrair a la Càtedra Joan Fuster de la Universitat de València la confiança i loportunitat de completar, ordenar i posar per escrit el treball de molts anys sobre els aforismes de Joan Fuster, realitzat a partir de la necessitat acadèmica dexplicar-los als meus estudiants de Filologia Catalana. Durant un bon grapat de cursos, lobligada relectura anual mha permès seguir pistes i corregir interpretacions per anar construint una lectura que, com bé procurava recordar tot sovint Fuster, mai no serà definitiva perquè ha de restar permanentment oberta a noves incitacions.